Joan Roma

BICAPITALITAT EN DISPUTA : MANRESA – VIC. Els de comarques , directament afectats per la situació de disputa per la capitalitat de la Catalunya Central, ens mirem plàcidament les batalletes entre les dues ciutats principals: Manresa i Vic. Sóc dels que penso que algun dia s’haurà de replantejar tota l’ordenació territorial de Catalunya i no veig gens clar el futur de les vegueries. Per raons econòmiques, tècniques i polítiques. Més tard en parlaré. Ara patim una nova febrada en les relacions entre les dues ciutats per evitar que una passi per damunt de l’altra. Es dona la circumstància de que ara Manresa té alcalde d’ERC ( Marc Aloy) i Vic ,de Junts x Cat ( Anna Erra) de manera que cadascú mou fitxes en el govern, per evitar desequilibris definitius. He d’aclarir que fins fa tres mesos , Manresa tenia alcalde de Junts x Cat ( Valentí Junyent), i no movia fitxa per evitar mals majors. La presentació, per part del Govern, del projecte de la futura seu de la Delegació del Govern a la Catalunya Central, en els antics Jutjats de Manresa, per un import de 12 milions d’euros, va obligar Vic a moure fitxa, de manera que ha aconseguit s’instal•li aquí la delegació regional del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Amb aquest moviment, la partida es troba en un 6 a 5 o 5,5 a favor de Manresa, però amb tant just resultat, res està decidit. La bicapitalitat és manté, si bé, l’alcalde de Manresa, ven com un fet incontestable la “claríssima” capitalitat de Manresa. El resultat el dono en base a les delegacions existents en una i altra capital. He de dir que fins no vaig plegar d’alcalde, em saltava sempre aquestes delegacions, i anava directament a Barcelona, a resoldre els temes. Abans i ara, la descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat és més teòrica que real, i pocs alcaldes tenen ganes de perdre el temps, en gestions intermèdies. Dit això, caldrà esperar a veure què vol fer el nou govern, sorgit de les eleccions del passat 14 de febrer, però hi ha seriosos problemes per a fer efectiva l’organització territorial , en base a les comarques i les vegueries. Ja fa un parell de mesos vaig mostrar la meva incredulitat respecte la nova seu de Manresa. La Generalitat té un deute de prop de 80.000 milions d’euros, amb l’exigència de retorn de capital per 32.000M, en els propers 3 anys, cosa que fa impensable tirar endavant inversions no urgents. No veig la urgència de la nova seu. Però, és que el funcionament de les administracions, ha variat radicalment, respecte a com era 10, 20 o 30 anys enrere. En aquells anys, com a Diputat, discutíem necessitats immediates de descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat, però ara tot ha canviat. Les noves tecnologies han vingut per quedar-se i ja res serà igual. Han de venir a Vic o anar a Manresa, alcaldes per resoldre temes de qualsevol departament ? Els ciutadans, han de fer el mateix presencialment, quan se’ls reclama, perdó se’ls exigeix, ho facin tot per via telemàtica ? Han d’estar els serveis centrals, en un lloc determinat ? Ha d’haver-hi un gran nombre de funcionaris de manera presencial en una seu concreta ? No entra en contradicció amb la política de teletreball, i reducció de personal presencial ? En aquests anys d’espera d’una autèntica descentralització, s’han produït canvis rellevants que la posen en qüestió. Tenim a Catalunya 947 municipis, 42 comarques i 8 vegueries. Podem afegir-hi les 4 Diputacions i les 4 Províncies, cadascuna amb les seves estructures internes i externes. Es evident que econòmicament és insostenible, amb les finances que disposem. Tècnicament no és justificable perquè les noves tecnologies permeten oblidar-se de seus fixes o col•locades en un lloc determinat del territori. Políticament, continuen sent atractives per donar mostres de poder territorial, a les capitals, però tan devaluades, tampoc suposen cap gran tresor. En resum, quan la política s’estabilitzi i governi Catalunya, un nou seny gestor, es replantejarà tota l’ordenació territorial, sota els principis d’eficàcia, austeritat i rapidesa. Ara, encara pensem com en el passat, sense tenir en compte que el present ja és el futur.