Joan Roma

PETICIÓ DE GRATUITAT PEL TÚNEL DEL CADÍ. Fa unes setmanes, em va sorprendre la petició feta pel president del Consell Comarcal del Ripollès, Joaquim Colomer, de demanar la gratuïtat del pas pel Túnel del Cadí, per a tota mena de vehicles procedents d’aquesta comarca. La meva sorpresa no va ser tant per la demanda com per fer-la 37 anys després de l’entrada en servei del Túnel. Deixo ja clar, d’entrada, que em semblaria perfectament adient que la Generalitat atengués aquesta petició. Aprofito per fer una mica d’història d’aquesta obra i de com varem aconseguir gratuïtat pels residents a les comarques del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell. Pels berguedans i lògicament pels cerdans, disposar d’un túnel de connexió era una molt vella reivindicació que es va fer realitat el 30 d’octubre de 1984. Per arribar a aquest objectiu la cursa va ser llarga i feixuga, en puc donar fe, perquè varem aplegar esforços polítics, socials, empresarials i econòmics per aconseguir l’acord de la Generalitat per emprendre una obra d’un cost de prop de catorze mil milions de pessetes. Vull ser també franc i realista, i exposar que sinó hagués estat per l’interès d’un parell de centenars de famílies de l’alta burgesia catalana, amb xalets a la Cerdanya, i amb un bon nombre d’alts càrrecs a la Generalitat, aquesta obra hagués arribat molts anys més tard. I és que si algú es mira el calendari d’obres del Túnel, i el compara amb la de la reforma de l’antiga C- 1411 ( Eix del Llobregat), ara C-16, es demostra que la casa es va començar per la teulada. Però, benvingut el Túnel ni que fos en aquestes condicions, i fent-lo un dels més cars de la UE. Tot sigui per trencar el cul-de-sac del Berguedà i la Cerdanya. Acabada l’obra, iniciàrem la llarga batalla per aconseguir reducció de preus, primer, i gratuïtat total després. Aquí, alcaldes, diputats, societat civil...varem remoure cel i terra, per assolir l’objectiu. Després d’uns anys de bonificacions, gaudim de la gratuïtat, de manera que les tarifes vigents: 9,67 euros, per vehicles categoria 1 ( motos), 12,00 euros, cat. 2 , 26,18 pels de cat. 3, i 31,40 pels de cat. 4, no ens afecten als residents en aquestes comarques. A dia d’avui, els beneficiaris d’aquesta gratuïtat son els residents a les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà. Prèviament varem haver de fer front a tot un seguit de males pràctiques molt típiques del nostre país. La bonificació i posterior gratuïtat feia que nombrosos segons residents de les tres comarques s’empadronessin aquí, per no haver de pagar. Fins i tot n’hi havia que amb una cara dura immensa, passaven dos o tres vehicles amb la mateixa targeta bancària. La darrere modificació de documentació per a poder gaudir de la gratuïtat va expulsar del padró a centenars de persones , a cada comarca. Ara es demana certificat del padró, acompanyat de domicili fiscal, lloc de treball, etc. S’ha acabat l’abús de suposats domicilis habituals, quan eren temporals. A partir d’aquí, podem renovar per un període de tres anys, la targeta, fins i tot fent ús de les noves tecnologies. La batalla per la gratuïtat es fonamentava en l’intens tràfec de persones i activitats, d’una banda a l’altra, cosa que precisava evitar peatges. No fou gens senzill fer entendre l’interès mutu, primer de les dues comarques, i tot seguit de les tres ( Alt Urgell). Aquí, l’entesa entre tots els partits, representats en el Parlament de Catalunya fou clau per a arribar a l’acord final. Si ara toca reobrir el debat per a incloure una nova comarca, estic convençut que els partits , presents en el Parlament ho faran possible. Ara bé, dit això, és hora de plantejar-nos sinó seria raonable, 37 anys després de l’entrada en servei, si Catalunya ha de tenir peatges per anar d’un cantó a l’altre del propi país. Anys enrere es podia entendre la manca de finançament públic per dur a terme determinades grans obres, però ara, una vegada fetes, i amortitzades, el cost que tenen és el del manteniment, molt diferent del de construcció. Van sent hora de suprimir peatges, i aquest del Túnel és un dels més antics del país. Ja sé que , a vegades és millor, resoldre primer la petició feta, i després emprendre la gran batalla, però en aquest cas, no estaria malament plantejar les dues peticions alhora. El nou govern, tindrà la paraula.