Joan Roma

GIRAR PÀGINA. El poble ha parlat i ,agradi més o menys, toca jugar amb les eines que ha donat. Un enrevessat resultat que farà més complicada l’elaboració de programes i consensos per encarar la difícil etapa que ve a partir d’ara. Ningú pensi en retornar al passat, per molt que algun dels partits cregui que ho pot fer. Es impensable. El procés és cosa del passat, i no tornarà. Almenys no, en els propers anys o fins i tot decennis. Aquesta ha de ser una primera constatació dels resultats i de l’etapa que iniciem a partir d’ara. Que tothom oblidi, “ho tornarem a fer”, exigirem un referèndum d’autodeterminació, reactivarem la DUI, plantejarem una llei d’amnistia, planificarem com construir estructures d’estat...aquests son plantejaments del passat. D’un passat fracassat que no tornarà. Encara que a alguns no els hi sembli, els resultats de diumenge suposen girar pàgina a una etapa de deu anys. Estem davant una nova realitat, que obliga a canvis profunds en les prioritats del govern, i de totes les institucions, tant locals, com autonòmiques com estatals. Estem en mig d’una pandèmia que ha destrossat bona part del nostre teixit actiu. Toca posar per davant la seva reconstrucció, aprofitant els importants recursos procedents de la UE, i s’ha de fer mitjançant amplis i transversals consensos. I aquí és on apareix la força retrobada del PSC. Feta la travessia del desert, l’encert en substituir Miquel Iceta per Salvador Illa, ha suposat retornar a primera línia i guanyar per tercera vegada en vots ( abans ho havien fet l’any 1999 i 2003, però perdent en escons), ara, amb un empat amb escons. Es una novetat, si bé mostra també l’inacceptable manca de llei electoral pròpia, que permet amb 50.000 vots més que ERC, quedar empatats. Es una mala jugada dels partits independentistes que s’omplen la boca de democràcia i representativitat i impedeixen que tots els vots dels catalans valguin el mateix. Un cinisme i incoherència molt habituals en ells, però al final la realitat s’acaba imposant. I ja res serà igual, en el Parlament de Catalunya. Pel 12 de març, està prevista la sessió constitutiva del nou Parlament, amb vuit grups parlamentaris. Una composició heterogènia, complicada i difícil de gestionar. Ho veurem ja de bon principi amb l’elecció dels membres de la Mesa, i tot seguit, en els primers passos per a investir President. Salvador Illa, ha confirmat la voluntat de presentar-se a la investidura. Pere Aragonès també. Veurem qui té els recolzaments necessaris, però molt em temo que d’aquí al dia que s’estableixi hi hauran moviments importants en diferents grups. Moviments que en alguns casos poden posar en crisis la cohesió interna de partits com Junts x Cat i la CUP. Junts x Cat, perquè han comès errors gruixuts en la composició de la llista, i en la campanya electoral, cosa que els ha fet perdre vots i escons. Es inviable un grup parlamentari tant heterogeni, amb un cap de llista fugit a Waterloo, una segona de llista a punt de ser cridada davant els tribunals i un tercer que no lliga amb cap, de la resta de components. Tot plegat suposa no disposar de lideratge ni programa propi. Massa complicat per negociar pactes i desplegar projectes. I la CUP perquè es mou en termes anàrquics, amb uns que voldrien governar i altres que voldrien impedir-ho. Les batalles internes apareixen contínuament i en algun moment algú trencarà relacions. Per tot plegat, ningú pensi en cap repetició del vist fins ara. La greu situació pandèmica, afegida a la situació econòmica – financera, i la necessitat de restauració dels danys produïts, obliguen a girar pàgina a la política – ficció i a centrar-se en les necessitats urgents. Si a tot plegat s’hi afegeix la presència d’un grup parlamentari fort, presidit per Salvador Illa, es pot assegurar que una nova etapa , radicalment diferent, està a punt de començar.