Joan Roma

SUISSA , PAIS REFUGI. La Suïssa moderna, res té a veure amb l’ antiga, la d’un país pobre, envoltat de muntanyes i plena de llacs que feien molt complicat viure de la pagesia i ramaderia, per la qual cosa una de les sortides “professionals” per als homes, era anar a guerrejar arreu del món. Les companyies suïsses eren famoses per la seva resistència i contundència, fàcils de contractar per qui fos, com tal pagués bé, i permetés alguns saquejos per arrodonir el sou. Aquella vella Suïssa va donar pas a la moderna, la que es mantingué neutral a la Primera i a la Segona guerra mundial, convertint la seva neutralitat, en carnet d’identitat. Fortament protegida i armada, va fer seu el lema “poble armat, poble respectat”. Però, va anar més lluny, en el sentit de convertir-se en país – refugi per a múltiples persones i col•lectius, amb greus problemes. La creació de la Creu Roja, per l’empresari Henri Dunant, primer premi Nobel de la Pau, l’any 1901, va impulsar la imatge de país de pau, advocat de causes perdudes i promotor de les Convencions de Ginebra, destinades a imposar unes mínimes condicions d’humanitat, fins i tot en temps de guerra. Es així, com ha esdevingut la seu de múltiples organitzacions humanitàries, i lloc habitual de negociacions entre contendents, d’arreu del món. Aquest paper de país – refugi, ha estat utilitzat per centenars, per milers de persones al llarg dels anys, amb lògiques crítiques, internes i externes, quan alguns dels refugiats presentaven un currículum molt poc respectable. Sovint es concloïa que la seva acceptació, era a canvi d’omplir de diner brut, les arques dels bancs suïssos. Aquelles crítiques, i el nou ordre mundial, han produït canvis importants en el funcionament del secret bancari suïs, així com en les normes que regulen l’acolliment de persones estrangeres. El propi conveni entre la UE i el país helvètic, obliga a comportaments més transparents i més rigorosos en tots els ordres. No és estrany, amb aquest panorama que tant Anna Gabriel ( CUP), com Marta Rovira ( ERC ) decidissin fugir a Suïssa i demanar residència temporal. No varen seguir els altres a Bèlgica, i varen optar per Suïssa. No va ser una mala opció, però amb limitacions clares i precises que passo a explicar. D’entrada, separo una situació de l’altra perquè Anna Gabriel no té cap imputació seriosa com per pensar que si retorna, vagi a parar a presó, perquè mai va ostentar cap càrrec institucional, ni de partit que la fes responsable d’accions , contràries a llei. Em dona la sensació personal, que va aprofitar tot l’enrenou per girar pàgina, i començar una nova vida, en un altre país. El cas de Marta Rovira, és diferent, perquè ella sí fou entre les de més rellevància en les actuacions del procés. Segur es troba bé en el lloc elegit, però segur li han fet saber que no pot fer res, que posi en qüestió la neutralitat suïssa. I en això el país és molt contundent. Qui no compleix la llei, se’n va al carrer. No us estranyi el silenci, la falta d’aparicions públiques, la invisibilitat. Es marca de la casa. I no tinc cap dubte que el dia que Espanya presenti petició d’extradició, degudament complimentada i justificada, serà extradida. Suïssa està en el desè lloc en l’Índex de democràcia mundial i Espanya en el divuitè. Es lògic atendre la petició.