Joan Roma

VISITES OBLIGADES. De les moltes visites a llocs històrics, en les diferents vessants, sense cap mena de dubte la que em va impactar més fou la del Camp de concentració de Dachau, prop de Munic ( Alemanya). Fou el primer , i tot i no ser tant conegut, com d’altres de posteriors, s’hi pot veure tot l’espant del terror nazi. Hi vaig anar de jove, amb un ja avançat grau de coneixement de l’alemany com per a poder copsar l’increment de pressió i terror que desprenien els cartells i escrits, des dels principis de l’accés al poder dels nazis, fins a l’època de domini total del país. Una exposició àmplia, molt ben estructurada i molt pedagògica, situada en el que havia estat l’edifici principal on vivien els oficials i soldats, encarregats del Camp. El material donava per a passar-hi unes quantes hores, absorbit per tants testimonis gràfics d’una de les pitjors etapes de la humanitat. La meva visita va coincidir amb la d’altres persones, però també amb la de tota una classe d’un institut de Munic. Els vaig seguir durant una bona estona, escoltant les explicacions i preguntes que feien a un dels guies, antic presoner en aquest Camp. En una pausa de la visita vaig aprofitar per a demanar a la professora, el motiu de la visita, i em va explicar que aquesta era una de les visites “obligades” per a tots els instituts del país, per tal que les joves generacions coneguessin de primera mà, el que havia estat el nazisme. Sense floritures ni enganys. Així, doncs, en un moment donat tots els instituts programen una visita, per a veure “in situ” què era un Camp de concentració, com funcionava, quins horrors s’hi cometien...després de la visita, organitzaven algunes xerrades i seminaris, sobre la qüestió. Una bona iniciativa, una bona manera de no oblidar el que havia passat. Faig ara, un llarg salt en el temps i en la temàtica, per anar-me’n a un altre moment terrible i dolorós de la nostra història com fou el final de la guerra civil. Ho faig per a recomanar i considerar visita “obligada”, el Museu de la Retirada, a Camprodon ( Ripollès). Per si algú considera que parlar de l’exili és parlar d’una senzilla sortida del país, per anar cap altres indrets, li aniria bé una llarga visita, amb xerrada inclosa, amb el responsable del Museu. Allà veuria, i comprovaria l’extrema duresa de la retirada i l’entrada cap a França en unes condicions terribles. Derrotats, espoliats, despresos del més indispensable, fugien cap un destí desconegut. Alguns hem llegit molt i fins i tot hem vist un bon nombre de documentals, però estar en el lloc concret, on es va produir una de les retirades, sembla donar-li una veracitat i cruesa més propera que no pas les que podem veure en un programa de televisió. A vegades, fa més impressió veure un simple plat de campanya, unes sabates foradades, una manta o un paquet de cigarretes, que no pas altres grans artefactes. En aquests senzills objectes personals, s’hi veu la tragèdia de fugir cap a territoris desconeguts. El Museu ocupa un adequat edifici, molt propici per a contemplar en detall tot el material exposat, prèvia visió d’un documental real, de la tragèdia viscuda. Un documental que es fa curt, però col•loca el visitant en la situació d’aquell moment. Acabada la visita, és quan vaig fer les comparacions i la consideració de que aquesta hauria de ser una visita “obligada” per a tots els grups dels instituts. Ja no d’aquests comarques, sinó d’arreu del país. Res millor per mantenir la memòria històrica, que posar-la a l’abast de tothom. I si ens gastem diner per a segons quines coses, millor destí podria tenir cada any pagar una sortida escolar al Museu de la Retirada. Segur que molts parlarien de la guerra i de l’exili amb altres coordenades.