Joan Roma

QUANTES ENTITATS SOBREVIURAN? Un dels efectes secundaris d’aquesta pandèmia serà comprovar el nombre de “defuncions” de clubs, associacions, agrupacions, entitats culturals, socials, esportives, ...Això només ho sabrem dintre d’uns mesos, d’un any, o temps després de poder tornar a la normalitat, sigui quan sigui. Em temo serà molt elevat, molt. I és que la pandèmia ha arribat en temps complicats per a la renovació de juntes i directives de moltes entitats. Tots sabem que una de les virtuts que han de tenir els participants en qualsevol activitat, és la constància . No serveix de res tenir gent amb arrencada de cavall i parada d’ase. Fins i tot pot ser contraproduent. El retorn de la democràcia al nostre país, va suposar un esclat d’activisme a tots els nivells. En el polític, sí, però de similars dimensions en tots els altres, de manera que vam assistir al naixement d’agrupacions culturals, esportives, de lleure, clubs, associacions, grups...mobilitzant desenes de milers de participants directes o indirectes. Com tot en la vida, sinó es va preparant el relleu, els capdavanters van passant i van desapareixent les entitats. Poso el nom “entitat” a qualsevol tipus d’activitat, en qualsevol dels àmbits de la vida associativa. I el relleu costa de trobar perquè bona part de les joves generacions no estan disposades a “lligar-se” de forma continuada en un lloc concret. Prefereixen la llibertat de participar i ajudar quan i com els hi ve de gust, sense la disciplina i constància a que obliguen determinats càrrecs. Quant aquests càrrecs de direcció i acció pleguen, molts no troben relleu. Es el moment de plantejar la fi de l’entitat. La “mortalitat” era elevada en els darrers anys, però la pandèmia la pot ampliar fins extrems mai imaginats. El resultat pot ser catastròfic si no s’hi busca remei de forma immediata. Remei que tampoc tinc perquè ens movem en altres paràmetres i altres valors en una societat que ha canviat molt i no té clar cap on vol anar. Personalment he estat actiu en molts diferents àmbits des dels catorze anys, fins ara, i si la salut m’ho permet, així continuaré fins desaparèixer del mapa. No m’imagino una vida individual sense activitat col•lectiva, al servei del país i de la societat. Però no tothom pensa igual ni està disposat a dedicar hores i esforços en mantenir una activitat concreta. I sense capdavanters no hi ha activitat. Podem pensar en comissions de festes de poble o de barri, societats de tota mena, esbarts, colles sardanistes, geganteres, musicals, associacions de pares i mares, de barri, parroquials, agrupaments escoltes, corals, grups de lectura, de caminades...la llista és inacabable. I tots ells i elles han estat paralitzades per molts mesos d’inactivitat pràctica. Quantes sobreviuran ? Ningú ho sap, però ens ha de preocupar a tots la pèrdua d’aquesta riquesa i hem de fer un esforç col•lectiu per a minimitzar danys. Ens hi va la vida rica i diversa que hem conegut i viscut.