Joan Roma

MICROPOBLES O POBLES MORIBUNDS ? Espanya té 8.131 municipis, dels quals 1.319 tenen menys de 100 habitants. Sí, sí heu llegit bé, menys de cent habitants. Comparat a una ciutat, serien els veïns d’un edifici qualsevol. Els experts en demografia i geografia els hi han donat el nom de “pobles moribunds”. Catalunya té prop de 32.000 kms2, 947 municipis, dels quals 336 tenen menys de 500 habitants. I d’aquests, prop d’un centenar, en tenen menys de 100. Aquí reben el nom de “micropobles”. Tots plegats suposen el 35 % del territori, però menys del 2% de la població. Sigui amb un nom o amb un altre, el cert és que tenim un greu problema de despoblament i desequilibri territorial que cap govern ha considerat prioritari frenar, per a tot seguit, solucionar. I el problema s’agreuja perquè la pèrdua d’habitants continua per una doble via. Per la desaparició de la gent més gran i pel trasllat de les joves generacions cap a zones urbanes, més fàcils de donar feina i serveis. Es un peix que es mossega la cua, si no es trenca la tendència. De moment la tendència continua, malgrat alguns fets puntuals de reversió de població, degut a la pandèmia. Son persones que han buscat refugi a petits pobles on anaven de segona residència o que han buscat per intentar establir-s’hi , si hi troben feina o si hi poden fer teletreball. Son casos excepcionals. No cap allau que trenqui tendència i suposi un canvi de fenomen. Estem, doncs, davant un panorama complicat. No hi ha formules miraculoses, i encara menys, ràpides, perquè han estat molts els factors que ens han portat a la situació actual. Si no hi ha polítiques transversals, cada pas afavoreix les concentracions i perjudica els nuclis petits. Només aquells països que varen veure venir els problemes, se n’han sortit raonablement bé, els altres, es troben com nosaltres. I és que quan es fa una reforma educativa i es decideix que els nens i nenes marxin del poble, amb dotze anys per anar als instituts, el resultat suposa la pèrdua d’atractiu de les escoles rurals, i el seu lent i progressiu declivi fins el tancament. Quan les caixes, primer i els bancs, després ,consideren no prou rendibles les oficines locals, i les tanquen, els pobles guanyen aïllament i perden atractiu. Quan la Generalitat decideix reduir serveis mèdics, fins extrems insòlits, la gent gran pensa en marxar cap a les capitals a la recerca de proximitat mèdica, farmacèutica i hospitalària. Podria enumerar algunes decisions més que han anat reduint les infraestructures, equipaments i serveis, fins extrems exagerats, de manera que la vida en el món rural, s’anava fent més i més inhòspita , expulsant gent cap enfora, fins arribar on estem. No és estrany estar on estem. Aleshores ? Toca fer el camí invers. El camí invers suposa millorar carreteres secundàries, camins rurals, mantenir i augmentar serveis bàsics lligats a sanitat, educació , serveis socials , i l’entrada de manera definitiva a les noves tecnologies, en igualtat de condicions a les ciutats. La feina a fer és immensa, tant com recursos a destinar-hi, però la necessitat es fa evident sinó volem tenir un immens territori buit a l’interior del país, que ningú cuidarà ni mantindrà. Tampoc servirà per acollir la gent de ciutat perquè no hi trobaran aquells equipaments i serveis que tothom vol tenir a prop, ni que sigui durant els caps de setmana i vacances. Toca posar-se d’acord, a nivell intern, per a actuar a nivell extern. Ara, ve una gran oportunitat si se sap aprofitar. Els grans recursos de la UE destinats a Espanya, tindran en el reequilibri territorial, el medi ambient i la sostenibilitat unes prioritats clares, de manera que si es presenten projectes ben elaborats i sostinguts poden obtenir recolzaments financers com mai havíem somiat. Tenim un altre factor a favor com és el recent nomenament de Francès Boya ( Paco Boya) Síndic de la Vall d’Aran, com a Secretari General per al Repte Demogràfic, dintre del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic. Nascut a Les ( Vall d’Aran ) , ha estat diputat al Parlament i coneix de primera mà el món rural, en totes les seves versions. Pot haver-hi un abans i un després, si s’apleguen les voluntats de la UE amb les de l’Estat, la Generalitat i el món municipal, com per impulsar no solament infraestructures, equipaments i serveis indispensables, sinó també ajuts pràctics per al retorn d’activitats cap els petits pobles. Si s’aconsegueix donar vida, i demostrar millor qualitat, aquí que en grans ciutats, s’haurà donat el primer pas per a revertir la situació. Ara és possible si mobilitzem els recursos tècnics i humans per a presentar projectes revitalitzadors.