Joan Roma

SON VIABLES LES VEGUERIES ? A cada nou projecte de divisió, o millor diguem-ne, ordenació territorial, han aparegut tensions i reivindicacions per aconseguir ser capital del territori en disputa. Es poden llegir els debats i conflictes del primer projecte de creació de províncies i regions de l’any 1822, i el resultat final, procedent d’un decret del Secretari d’Estat de Fomento, Javier de Burgos de l’any 1833, mitjançant el qual va repartir Espanya en 49 províncies, i aquestes, en 15 regions. En aquells temps, ser capital representava acollir un gran nombre d’organismes oficials, traduïts en centenars de funcionaris i les corresponents famílies, i totes les infraestructures, equipaments i serveis que fessin falta, per un bon funcionament de la capitalitat. Des d’aleshores aquesta imatge de creixement i potència, ha quedat en les ments dels nostres governants, de manera que quan algú pretén fer un nou ordenament, tots aposten per ser capital. Del que sigui, però ser capital. I a Catalunya no hem estat una excepció. Per alguns la ordenació provincial, va ser imposada, però el cert és que ha perdurat gairebé dos segles, i continua existint. I no he vist cap moviment de les capitals provincials, per deixar-ho de ser. Al contrari, el que voldrien és acollir nous serveis. En aquesta permanent incomoditat per la ordenació imposada, han aparegut al llarg de la història, diverses propostes per tenir-ne una de pròpia, clarament diferenciada de la vigent. La més popular i gairebé “mitificada” fou la de Pau Vila, amb una molt curta vida ( 1936 – 39 ), en plena guerra civil. La ponència va aprovar la divisió territorial de Catalunya, en 38 comarques i 9 regions o vegueries. Recuperada la democràcia, el Parlament va recuperar la divisió comarcal, afegint-ne 3, de manera que en total foren 41. Corria l’any 1987. I fa pocs anys, es creà la del Moianès, de manera que a dia d’avui en tenim 42. De vegueries, se’n proposaren 7, i fa poc se n’ha afegit una, fent el total de 8 que tenim a hores d’ara. He de dir que en aquells temps vaig poder participar en el debat sobre la comarcalització de Catalunya i posteriorment la seva regionalització, convençut de la seva necessitat, si es duia a terme un autèntic procés de descentralització i desconcentració del poder de la Generalitat, a favor d’aquests nous organismes. I també si es feia de manera ràpida i decidida. No es va fer ni una cosa ni l’altra. I quan les coses no es fan quan toca, el resultat és inadequat o fins i tot, contraproduent. Es el que considero passa ara. Fa un parell de setmanes es va presentar als mitjans de comunicació el que hauria de ser la seu de la Delegació del Govern a la Catalunya Central, a Manresa. Porta una desena d’anys de retard, i no sóc optimista de veure-la en funcionament en els propers 8 o 10 anys. El cost de 12 milions, i el poc entusiasme em fan ser escèptic. Però , hi ha altres motius per reflexionar si un país amb un brutal deute i un enorme endeutament, es pot permetre construir i mantenir una ordenació territorial clarament obsoleta pels temps que corren. Mireu, 30 o 40 anys enrere, era habitual baixar cada setmana o cada quinze dies a Barcelona per a resoldre assumptes a la Diputació, al Govern Civil, a la Generalitat, etc. Parlo dels qui érem regidors o alcaldes. Fa 15 o 20 anys, els desplaçaments s’havien reduït a la meitat, i ara, s’hi va en casos molt excepcionals. Es més, amb la pandèmia les reunions telemàtiques han vingut per quedar-se. Tot ha canviat. Les TIC permeten enviar els plànols i documents que abans havíem de portar a mà. I ara el paper desapareix i tot s’ha de tramitar per altres vies tecnològiques. Amb aquesta immensa transformació, un petit país, es pot permetre mantenir 42 comarques amb els seus 42 consells comarcals, i tenir 8 vegueries, amb els seus edificis i personal adscrit ? Jo crec que no. Però, és que ben aviat veurem les enormes retallades a fer, per a poder dedicar recursos als temes essencials. D’algun lloc s’ha de retallar si es vol atendre les urgències. I és que cada comarca, ens costa un mínim d’un milió d’euros, i cada vegueria, no menys de 4 o 5. Però, si els consells es poden reconvertir en mancomunitats, no veig la possibilitat de reconvertir les vegueries. I si algú creu que un país, un estat, pot tenir : ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, províncies, i regions ( CCAA) , és que no té en compte la relació despesa pública lligada a la rapidesa i eficiència. No és sostenible.