Joan Roma

DE CONFEDERACIÓ A FEDERACIÓ. Son diversos els països que varen néixer fruit de l’agrupació de territoris dispersos i amb plena independència, per a poder afrontar millor els reptes que anaven sorgint, en resposta als canvis en el seu entorn més immediat. El primer pas fou mantenir les principals competències, i només cedir aquelles indispensables per a fer front als nous reptes. Poc a poc, i a mesura que les necessitats ho requerien les competències “conjuntes” anaven creixent, en la mateixa mesura en que disminuïen les individuals, fins arribar a un estatus molt equilibrat entre unes i altres. D’aquella primera fase en varen dir “confederació”, de la segona “federació”. Es exactament el camí que segueix la UE , des de la seva constitució fins a dia d’avui. Un camí lent, com tots els que l’han precedit. A Suïssa, la inicial estructura es constituí l’any 1291 i fou el 1848 quan arribà a la situació present de federació, tot i mantenir en alguns llocs el nom històric de Confederació Helvètica. En el cas dels EUA, aquest procés durà 65 anys, en altres casos menys, però el resum és que costa molt aconseguir reduir competències per cedir-les a un ens central. Ho veiem dia rere dia, a nivell de la UE, on sembla haver-hi dues velocitats d’agrupació. Uns més ràpids i convençuts, altres més reticents, especialment els procedents de l’antic bloc de l’est, molt poc donats a les ànsies de transparència i llibertats. Malgrat tot, amb més convenciment o menys, la realitat és que cada dia Brussel•les mana més, i els Estats, van perdent competències a favor del conjunt. Aquest és el camí adequat, el que ens porta cap una Europa federal, deixant enrere la confederació d’on venim. No hi ha cap altra via per a fer front als reptes del present i especialment del futur. Es impensable tornar enrere, i més quan la globalització ha vingut per quedar-se i enfortir-se. Els blocs polítics han existit sempre, si bé amb altres noms, altres conformacions i altres terminis. Alguns poden considerar que s’ha avançat poc, però la realitat demostra avenços importants que ja és impensable perdre. Tenim una sola moneda, tenim una política econòmica comuna, tenim una legislació superior que comporta adaptar la inferior. Estem subjectes a tota mena de normatives que obliguen de dalt a baix. S’està conformant un exèrcit europeu, sota el paraigües de l’OTAN, i també a nivell de diplomàcia, es va avançant cap un únic organisme, sota el qual tots tindrem un mateix passaport i una mateixa xarxa d’ambaixades i consolats. No és fàcil construir una nova realitat política, oimés quan aplega 27 països, la majoria dels quals fa ben pocs anys estaven a les antípodes d’on es troben ara. Però, amb els lògics daltabaixos es va avançant i l’arribada de diverses crisis no ha fet recular el projecte sinó l’ha empès cap endavant, conscients de la necessitat d’avançar, sense defallir. El guió que tenim marcat és aplegar esforços per a poder parlar de tu a tu, amb potències amigues com els EUA i no tant com Rússia i Xina. Voler sortir d’aquest àmbit és impensable a no ser és vulgui anar a terra de ningú. El nostre futur està en els Estats Units d’Europa, i quan més aviat hi arribem, millor per a tots.