Wednesday, February 05, 2020
CAÇA, A FAVOR O EN CONTRA ? - art. Diari de Terrassa
CAÇA, A FAVOR O
EN CONTRA ?
El darrer cap de setmana, s’han dut a terme, en moltes ciutats d’Espanya,
manifestacions sota el lema “no, a la caça amb llebrers ( galgos)”. Cruels
imatges, d’alguns mal anomenats caçadors, que a final de temporada es desprenen
dels seus gossos de caça, mitjançant accions totalment inacceptables, han
portat a molta gent, a rebutjar la caça, en el seu conjunt.
No sóc caçador ni ho he estat mai, però visc en un poble, on la caça ha
format part de l’activitat habitual, d’una part de la població. I de pobles com
el meu, n’hi ha uns quants centenars a Catalunya, tots ells confrontats a
l’envelliment de les colles de caçadors, que s’han d’agrupar amb altres, per a
poder anar a caçar.
En aquests casos, els gossos, son cuidats i apreciats, durant tots els anys
de la seva vida. Primer, en el temps d’aprenentatge, i després durant la seva
maduresa. Son elements essencials per a poder buscar i acostar els porcs
senglars, o altres espècies animals, cap els indrets on els esperen els
caçadors. I son degudament recompensats, i tornats a casa, per preparar-se per
la propera batuda. I si algun es perd, el seu propietari, l’anirà a buscar fins
a trobar-lo i portar-lo a casa.
Es impensable un maltractament, un abandonament i encara menys, un sacrifici.
Formen part de la família, i com a tal son cuidats i preservats.
En altres territoris de l’estat, el
tipus de caça, és molt diferent, amb una especialització cap a la caça de
conills, llebres o aus diverses. En aquests casos, hi ha interacció diferent
amb els gossos que actuen, però el maltractament o el sacrifici, vist en alguns
reportatges, és totalment inadmissible, i impropi de caçadors, que estimin
aquesta pràctica. En cap cas, es pot acceptar cap mena de maltractament, i son
uns pocs, els que generen, la lògica onada d’indignació.
En aquests moments, l’existència de caçadors, és fonamental per a preservar
un cert equilibri de la fauna salvatge. Abans d’escriure aquest article, he
demanat a algunes colles, el nombre d’exemplars abatuts, i de les tres
consultades, totes tres havien superat el centenar de porcs senglars. Una, en
concret, fins i tot havia superat els dos-cents. Xifres com aquestes, vint o
trenta anys enrere, eren impensables, però el despoblament d’una part del país,
juntament amb la desaparició d’espècies competidores, motiva un increment
enorme, amb danys enormes sobre els conreus, i amb el perill de traspassar
malalties, cap el bestiar domèstic.
També, l’encreuament de races, ha motivat camades, més nombroses de les
habituals, produint una dispersió per tot el país, com mai havíem vist. I no
parlem només de porcs senglars, sinó també
de cérvols i cabirols. El nombre d’accidents, va també en increment, i
no passa setmana o mes, en que algú o altre del poble, hagi tingut alguna topada,
amb alguna d’aquestes espècies, o d’altres, de menor tamany, no tant perilloses
per a la pròpia integritat.
Aquest és un debat, delicat i sensible, perquè va creixent una animadversió
generalitzada, que no s’ha contrarestat amb les degudes explicacions, per part
d’experts i amants de la natura, que deixin clar que quan falten depredadors
naturals, certes poblacions van ocupant el territori, foragitant els que li
eren propis. Aconseguir un bon equilibri és el que es pretén, amb ajuda dels
tècnics rurals, que compten i supervisen les poblacions de cada espècie, abans
de donar els corresponents permisos de caça.
Ningú pensi que es caça de forma indiscriminada, ni d’espècies, ni en
territoris. Tots estan subjectes, a normes i reglaments que son durament castigats,
en el cas de no ser seguits i vulnerats. I un element vital pel territori, és
que pagesos i ramaders, puguin dur a terme la seva feina, sense veure-la
destrossada en una nit, o que el bestiar sanejat que tant d’esforç els ha
costat tenir, pugui agafar una malaltia, procedent d’alguna de les espècies que
volten per la seva finca. Com en altres activitats, no tot és blanc o negre.