Friday, January 24, 2020
ESCÒCIA, EN UNA CRUILLA - art. Regió 7
ESCÒCIA, EN UNA CRUILLA
Durant els anys de procés, dos dels grans miralls de
l’independentisme català, foren Quebec (Canadà ) i Escòcia ( Gran Bretanya). Dos miralls, dos
territoris, llunyans , molt llunyans a nivell polític i territorial. Mal han d’anar
les coses quan es busquen comparacions que res tenen a veure amb la realitat
pròpia. I de fet, de Quebec, ja fa anys que no se’n parla després de
l’estrepitós fracàs del Partit Quebecois, i de la Llei de Claredat, posant les
condicions perquè un nou referèndum pugui tenir lloc.
D’Escòcia, fins ara, se’n parlava força, però preveig que
també passarà a la història, una vegada s’ha dit no ,a un segon referèndum.
Recordem unes dades, d’aquest cas. Després de molts anys, de planificació i
creixement del Partit Nacional Escocès , va considerar arribat el moment oportú
per a demanar la realització d’un referèndum d’independència. Per interès
intern, del líder conservador David Cameron, i per no existir cap clàusula que
ho impedís ,a nivell constitucional, puix que la Gran Bretanya, no té una Carta
Magna, escrita, com la immensa majoria d’Estats, va considerar oportú
autoritzar-lo amb una doble seguretat. En primer lloc, un rotund fracàs de la
consulta, i en segon lloc, un conflicte intern dintre del Partit Laborista, que
fins aleshores dominava bona part d’Escòcia.
El referèndum va tenir lloc el 18 de setembre de 2014, amb
un 55,3% en contra i un 44,7% a favor, i una participació del 84,6 %. Fracàs,
doncs, a nivell d’independència, però èxit, en destrossar el partit laborista,
en aquell territori.
Ara, amb la sortida de Gran Bretanya de la UE, el PNE
proposa un segon referèndum, considerant que la sortida els perjudicarà
greument, i la majoria d’escocesos voldrien quedar-se dintre de la UE. Boris
Johnson no és David Cameron, i ja els ha dit que no, de forma ràpida i
contundent. Tenim, doncs, un conflicte interessant a seguir i veure’n el seu
desenvolupament. Els independentistes d’aquí, estan convençuts de que no
obeiran, i tiraran endavant la consulta, sense la preceptiva autorització del
govern central. Voldrien veure un nou cas d’unilateralitat, per a dir que no
estan sols. I que altres segueixen els seus passos.
Ho sento, però estic convençut de que un cas semblant no es
repetirà en cap país europeu, ni en cap altre país democràtic, del món.
Precisament la lliçó extreta d’aquí, ha servit per a reforçar les reaccions en
altres indrets, cas de tenir alguna situació similar. Es més, tant aquí, com en
altres llocs, no deixarien tant de temps de resposta clara i contundent, i si
aquí vàrem tenir un 6 i 7 de setembre, de vulneració de les lleis fonamentals
en el Parlament de Catalunya, en una altra ocasió no s’esperaria un mes i mig a
actuar, sinó que es faria, l’endemà mateix. El dia 8 de setembre.
Es el que s’hauria d’haver fet aquí, per evitar mals majors.
Ens haguéssim estalviat els fets de l’ 1 – O, i tot el que va succeir
posteriorment, per acabar, on havia d’acabar el desafiament a l’estat de dret.
Així, doncs, tenim un nou tema a seguir, en els propers dies
i mesos. El cas Escòcia. Un cas de manual per a tots els que consideren que
sotmetre a referèndum un tema tant delicat, tant personal i tant irreversible
com el de separar una part del país, d’una altra, no es pot decidir en una
consulta, de sí o no. I que és de manual que quan no guanyen els partidaris,
reclamen d’immediat un segon i sinó un tercer o un quart....Situació impensable
i impossible si un país vol planificar i programar el seu futur, amb calma i
tranquil·litat. Esperem un temps, i mirem què fan allà, una vegada se’ls ha dit
que no. Si abans els tenien per model, veurem què fa aquest model .