Wednesday, January 29, 2020
LA URBANITZACIÓ EXCESSIVA - art. Diari de Terrassa
LA URBANITZACIÓ
EXCESSIVA.
La setmana passada, en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa,
exposava la greu situació de despoblament que pateix Espanya, i amb ella,
Catalunya. A casa nostra, tenim un immens territori buit de persones, anomenat “interior”,
“territori rural”, o més en general, “ a pagès”. Doncs bé, la natura, de tant en tant, ens
castiga fortament per aquest brutal desequilibri entre el món rural i el món
urbà. Perquè ho dic ?
L’episodi de fortes pluges i temporals de la borrasca “Glòria” ha deixat un
país assolat, amb destrosses enormes, en múltiples parts del territori, i en
conseqüència, milers de milions de danys que hauran de ser reparats, amb no
sabem quines ajudes.
Anar tapant amb ciment, formigó i asfalt, milions de metres quadrats, de
país, suposa deixar sense porositat ni filtracions cap a terra, totes aquestes
immenses superfícies, ocupades per ciutats immenses, que van creixent, polígons
industrials que van creixent, zones esportives i comercials, que van creixent,
i carrers, places i aparcaments que van creixent...
Es evident que quan plou, l’aigua busca sortides, i sempre en troba. No hi
ha cap força humana que pugui parar el seu curs. Això, “a pagès” sempre es diu
que tot terreny que s’agafa a l’aigua, un dia o altre, el recupera. I,
efectivament, quan en un riu, riera o torrent, se li ha pres terreny, un dia el
tornarà a recuperar, destrossant tot el que impedeixi el seu avenç. La força de
l’aigua és imparable, com hem pogut veure fa pocs dies, o com ja hem vist en anteriors
ocasions.
La manca de planificació territorial, ha estat notable en el nostre país, i
ha permès construccions excessives en llocs realment molt perillosos, a vora
del mar, o a tocar de rius, torrents o recs, que semblaven pobres per sempre,
però que recullen aigües amunt, milions de litres d’aigua que han de baixar per
algun lloc o altre. Els cursos d’aigua, eren els seus desaigües naturals, i si
algú pensa que buscaran altres sortides, va molt equivocat.
A pagès, s’ha procurat evitar aquestes temptacions, més escarmentats, més
savis ,o simplement, més prudents, pel que ens han explicat pares i avis. Tots
els molins que els nostres avantpassats construïen, sempre tenien dues
sortides. Una a peu d’entrada principal, molt a prop del curs d’aigua que feia
funcionar el molí, i una altra sortida, al darrere, estava situada a nivell del
primer o segon pis, per quan el riu o riera, sortia de mare, i podia provocar
la inundació del molí. Per la segona sortida, es salvaven.
Bé, doncs, una conseqüència negativa del creixement desordenat de l’àrea
metropolitana, i tota la zona costanera, comporta danys enormes , en cas de
temporals de pluja i vent, perquè el sòl no pot absorbir la quantitat d’aigua
que cau, i la va escopint cap altres indrets, fins el punt de que els que es
troben més avall, reben la seva, i la dels altres. El resultat: catastròfic de
totes totes.
Ha arribat el moment de replantejar el creixement desordenat de tots
aquests anys, per revisar-lo i decantar-lo cap a canvis substancials. Si mirem
el mapa del país, especialment de nit, amb alguna foto satèl·lit veurem fins a
quin punt, la concentració de presència humana, és massiva en unes poques
comarques, i com de desèrtiques son altres comarques. S’ha d’aconseguir un
transvasament de vida i activitat, cap a l’interior, alliberant espais a les
ciutats, com per a poder esponjar el territori i evitar sigui una placa de
ciment, de milers de quilòmetres quadrats. Els danys sobre la natura, han estat
enormes, i ara es reben les conseqüències. Contra el desequilibri, ha d’actuar
un reequilibri, que seria bo per a totes les parts, i sobretot per la natura.
# posted by joan roma cunill @ 11:34 PM 
