Joan Roma

SENTÈNCIA GREU O LLEU ?

Molt s’especula sobre el contingut de la sentència que coneixerem, pel que sembla, dintre de la primera quinzena d’octubre. Serà el moment de llegir-la detingudament i comprovar els fonaments , tinguts en compte, a l’hora d’emetre la resolució. Mentrestant, toca no fer cas, a acusacions de falta d’equanimitat, ni de supeditació a pressions o interessos polítics, i encara menys a simples apreciacions personals o corporativistes, dels magistrats del Suprem, encarregats del judici i la futura sentència.

Considero el judici, una mostra clara de transparència i equanimitat , conscients , tots plegats de les mirades, estudis, debats i reflexions que al seu entorn es produirien, en el moment mateix de la seva celebració i en el futur proper, i llunyà.  I per descomptat, de la segura translació al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Anys a venir, veurem el resultat.

Però, tornant als fets i les seves conseqüències, no puc més que pensar en una sentència greu. Pels fets duts a terme, per les intencions , i per uns resultats, greus que podien haver culminat en una tragèdia, si en el darrer moment no s’haguessin produït dos fets fonamentals, alhora. El primer, la suspensió d’actuacions , per part del govern de la Generalitat de posar en marxa els propòsits i decisions anunciats, de cara a implementar la república. El segon, dut a terme, en el mateix moment, mitjançant  la aplicació de l’article 155 de la Constitució, suspenent el govern i posant la institució de la Generalitat, en mans del govern central.

Sense aquest doble efecte, la situació hagués pogut arribar a extrems, especialment perillosos, perquè molts independentistes creuen tenir el dret, i el mandat, d’implementar la república, vistos els resultats del referèndum de l’ 1 - O. Per a ells, que aquest fos declarat il·legal, no té rellevància perquè qui ho va dictar fou un òrgan “espanyol” al qual no li donen valor legal. Ho vàrem veure, fins i tot , en membres de la Mesa del Parlament , mostrant els requeriments del Tribunal Constitucional, com si fossin papers mullats.

Aquests partidaris acèrrims de la via unilateral, parlen del mandat dels dos milions de catalans que varen anar a les urnes el dia 1-O, però en cap moment fan esment de que a Catalunya hi vivim set milions i mig de persones ( 7.500.000), una xifra enormement més elevada que els dos milions, dels quals ells parlen. I aquí, és on vull fer la reflexió, sobre el que hauria pogut passar, si els dos factors essencials, no haguessin coincidit. Voler imposar un mandat, suposadament donat per dos milions de persones, en contra de la voluntat expressada o no directament, per un mínim de quatre milions, estava condemnat al fracàs més absolut, i pitjor encara, a una confrontació civil, entre partidaris de l’estat de dret, i dels fonaments continguts en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i aquells que havien decidit ignorar-los, o més greu encara, vulnerar-los.

Es per això que preveig una sentència greu. No estem davant un simple fet, d’un dia en concret ni una data concreta, sinó d’un procés que pretenia suplir un sistema democràtic per un altre de radicalment diferent, amb continguts de molt baixa intensitat democràtica ( Lleis de Transitorietat). I tot plegat, en base, a uns acords d’un Parlament que va incomplir el seu propi Reglament ( dies 6 i 7 de setembre de 2017), vulnerant normes i drets dels grups parlamentaris contraris a la secessió. Un govern, unes persones que varen portar al límit del precipici , tot un país, comporta la previsió d’una sentència greu. I que ningú pretengui minimitzar fets i danys causats, perquè aquests son enormes, i tardaran anys a ser reparats. Ara bé, coneguda la sentència, altra cosa és la presó i la inhabilitació. Desitjo la llibertat dels presos, però qui ha estat capaç de fer el que ha fet, i les vies per dur-ho a terme, mereix no recuperar càrrecs institucionals, oimés si ha reiterat que “ho tornaran a fer”.  La inhabilitació ,per a càrrecs públics ha de ser mantinguda, cas que es doni.

Finalment, pels qui continuen mantenint els dubtes sobre la qualitat democràtica d’Espanya, els recordaré que en l’Index mundial, es troba en el lloc dinovè, en tant que “democràcia plena”, on només hi ha 20 països, sobre 167.