Tuesday, August 06, 2019
PRIVATITZAR LA CCMA - art. Regió 7
PRIVATITZAR LA
CCMA.
Quan parlem de la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) ens
referim a tots els ens que en formen part com son : TV3 , CatRadio, i annexes (
Canal 33, Catmúsica,..). En resum,
aquest organisme agrupa tots els mitjans, finançats bàsicament amb diner
públic, que suposadament ofereixen un servei públic d’informació, oci i lleure,
fent ús dels mitjans audiovisuals.
Parlem d’un enorme entramat que aplega un total de 2.200 treballadors, amb
un pressupost global de 310 milions d’euros, dels quals 231 ,son aportats
directament pel Departament de Presidència de la Generalitat, i la resta, prové
de la publicitat i altres ingressos diversos. Aquestes xifres, deixen clar que
les tres quartes parts del finançament ,és públic. Diner de tots i totes.
Les retribucions, son especialment generoses, a la vista de que en personal
se’n van 160 milions ( més del 50% del pressupost), amb 1.148 treballadors que
tenen un sou brut entre els 50 i els 70.000 euros / any. I , els més
privilegiats, 54 directius s’emporten més de 85.000 a l’any. Aquestes xifres
corresponen a l’informe del darrer any revisat per la Sindicatura de Comptes (
2016 ), però son molt similars a les dels anys següents, fins a data d’avui.
Aquesta introducció ve a tomb, de repetir algun escrit similar, fet en anys
anteriors, per insistir en que res ha canviat, respecte la funció que haurien
d’haver tingut aquests mitjans, quan varen ser creats, i la que realment tenen
, a dia d’avui.
Per entendre’ns, TV3 , va fer les primeres proves el 10 de setembre de
1983, i inicià emissió el 16 de gener de 1984. Posteriorment, es varen anar
creant altres canals i mitjans, tant de radio com de televisió, per donar opció
a nous serveis audiovisuals. Aquesta amplitud de mitjans, mai s’ha traduït en
una autèntica pluralitat informativa. Al contrari, els governs de torn, han
vist la importància de “dominar” o si voleu “controlar”, uns mitjans tant
rellevants com aquests, per mediatitzar tot el que surt per ones.
De fet, aquest interès per “dominar o controlar “ els mitjans de
comunicació, a nivell nacional o autonòmic, ha estat una constant, si bé, en
uns llocs s’ha dut a terme, amb major o menor intensitat. En el cas nostre, a
Catalunya, la batalla pel control , sempre ha estat ferotge, eliminant les
velles aspiracions inicials, de disposar de mitjans objectius, independents i
lliures.
Arribats, en el punt on estem, constatem un control absolut dels mitjans,
fins el punt que no els podem classificar com “públics”, perquè no donen aquest
servei. Son “públics” per raó de que son finançats amb diner de tots, però el
servei que donen , el donen per una part del país, i no pel seu conjunt. Tot el
procés, ha tingut en aquests mitjans, el ressò i l’altaveu indispensable per
arrelar i fer-se gran. En cap moment, hi ha hagut voluntat de servei públic,
entès com altaveu per a totes les idees i pensaments. En absolut. Aleshores,
trenta- cinc anys després de la seva creació, ens hem de demanar, quina
justificació existeix per a mantenir uns mitjans com aquests ?
El món audiovisual, en aquests anys, ha sofert canvis espectaculars, en
opcions i ofertes, tant de contingut com a nivell lingüístic, de manera que la
justificació inicial de la creació d’aquests mitjans, no té raó de ser. Tampoc té cap justificació pagar amb diner de
tots, un servei , destinat a una part de la població, per la qual cosa, ha
arribat el moment de proposar la “privatització dels mitjans”. Vendre’ls, a qui millor els pagui.
Amb una decisió com aquesta, guanyaríem doblement. Per una banda, estalviaríem
uns 250 milions a l’any, i per altra, acabaríem amb una mala praxis, com és la
de pagar amb diner de tots, un servei partidista.