Thursday, July 04, 2019
ELS INCENDIS D'ESTIU, S'APAGUEN A L'HIVERN- art. Diari de Terrassa
ELS INCENDIS
D’ESTIU, S’APAGUEN A L’HIVERN.
Just quan es compleixen 25 anys dels grans incendis de la Catalunya Central
Això vol dir que sense una àmplia, ben planificada i ben compromesa
política forestal, tindrem incendis, cada dos per tres, i cada vegada de majors
dimensions. Catalunya té prop de 2 milions d’hectàrees de superfície forestal,
la qual cosa suposa prop d’un 61 % de la superfície del país. Es un percentatge
molt elevat, un dels més alts de la
UE , i en bona part, es tracta de zona boscosa.
El que per alguns pot semblar positiu, suposa acumular milers de tones de
combustible, cada any, en la major part del territori. Tard o d’hora, aquest
combustible trobarà la guspira que el convertirà en una bomba. Es el que ha
passat a Tarragona, el que va passar a la Catalunya Central
I quan passa, es produeix una represa dels debats, reflexions i retrets,
per no haver dut a terme el que s’havia acordat en multitud de fòrums,
congressos, jornades...sobre el bosc i la prevenció d’incendis. Som un país de
memòria curta, i molt donats a les “arrencades de cavall, i parades de mula”. A
batzacades no surt res bé, i menys, polítiques forestals que han de tenir
programacions a curt, mig i llarg termini. I el llarg termini significa dècades,
no anys.
En aquests 40 anys de democràcia i autogovern, la política forestal ha
passat per mans expertes i per altres de molt inexpertes. La immensa majoria de
boscos catalans, estan en mans privades, i molts, en mans de persones de ciutat
que han comprat finques rústegues, per especular o simplement com a passa
temps, per èpoques de vacances.
El despoblament de les zones rurals continua imparable, de manera que en
tot el país, queden poc més de 60.000 pagesos – ramaders, a plena dedicació.
Una xifra ridícula, per a atendre tant de territori.
Hi ha hagut decisions interessants , en alguns moments, com permetre
recuperar antics camps i prats, ocupats per boscos, que s’han pogut tallar i
reconvertir en terrenys de pastures i així produir talla focs naturals, dintre
de zones boscoses. Però, calen plans a llarg termini, amb normatives
consensuades amb el món rural. Quan les normatives provenen de despatxos de
ciutat, poden ser benintencionades, però solen ser poc realistes, i normalment,
poc pràctiques, per no dir irrealitzables.
Les polítiques forestals, han de ser transversals, i contemplar ajuts a les
neteges de boscos, aprofitament del sotabosc, introducció de bestiar en
extensiu ( no en granges) , tant de vaques, com de xais i cabres. Impuls a l’ús
de la biomassa, foment d’empreses transformadores de la fusta de baixa
qualitat, modificació dels boscos, amb retorns a antigues espècies forestals,
menys combustibles, quadriculació dels boscos amb talla focs naturals
d’espècies no combustibles, etc.
No hi ha un sol remei, ni invents fàcils d’aplicar. Es paradoxal el que ens
passa, perquè en un sol gran incendi, podem gastar en pocs dies, el que
suposaria una solució, per a molts anys.
El món rural, precisa d’una política global, que contempli tots els factors
que el facin viable i sostenible. Falten polítiques a llarg termini, sense
constants entrebancs que tant aviat van enrere com endavant. Si una cosa es
necessita, és estabilitat i constància, a més d’inversions sostingudes, durant
molts anys. Reduir la burocràcia i facilitar la implantació d’activitats,
compatibles, cosa que no passa ara. Al contrari, la complexitat i la incertesa
sobre el futur, son les notes dominants en el món forestal.
I no tenim temps per anar rumiant, ni per plorar pèrdues, sinó volem tornar
a patir incendis com els viscuts. Els que vivim en territori de boscos,
assistim impotents a l’increment continu de combustible, sense veure cap canvi
notable, que porti tranquil·litat a la gent . Governar vol dir, planificar i
fer previsions per evitar repeticions de fets evitables. Estaria bé que el
govern de la Generalitat ,
canviï de xip, i es posi a la feina, en aquest sector i en tots els altres que
esperen algú que els atengui.
# posted by joan roma cunill @ 10:56 PM 
