Thursday, February 28, 2019
DESPOBLAMENT - art. Diari de Terrassa
DESPOBLAMENT.
Torno a recordar als estimats lectors, la composició territorial de
Catalunya, en unes poques xifres. De 947 municipis, en tenim 600 que podem
considerar mitjans o petits. I dintre d’aquests petits, n’hi ha 200 de molt,
molt petits. Quan dic, molt petits, parlo de pobles de menys de 200 habitants,
que realment son molt pocs. Tant pocs, com que un edifici mitjanament gran de
Terrassa, té més inquilins que no pas habitants, un poble sencer.
Aquesta situació pot no semblar especialment greu, però ho és. I molt.
Mireu, no donaré noms concrets, però en els darrers mesos, he visitat uns
quants pobles que han perdut un dels seus bars, o un del seus restaurants, una botiga concreta, un forn de pa, una
carnisseria...i el que podria semblar ben poca cosa, en un poble gran o mitjà,
es converteix en un drama, en un de molt petit, perquè no parlem “d’una
botiga”, sinó de “la botiga”. Ni “d’un
bar”, sinó “del bar”...
Cada pèrdua d’un element bàsic, deixa el poble més sol, menys habitable,
menys atractiu pels que hi viuen, o voldrien anar-hi a viure. Cada local, és
estratègic, fonamental i essencial per mantenir l’activitat i la vida
quotidiana, però l’envelliment va fent el seu curs, i arribada l’hora de la
jubilació, no hi ha relleu per a continuar l’activitat. En els pobles visitats,
son diversos els restaurants que han tancat, a més d’alguna botiga i forn de
pa.
Un país que té dos – cents pobles, en el límit de la supervivència, hauria
de prendre’s el tema molt seriosament, perquè després d’aquests dos-cents, en
vindran dos-cents més, que van perdent població i aniran pel mateix camí, de
manera que la problemàtica del “despoblament” hauria de formar part d’un dels
grans punts estratègics del govern de torn.
No som un cas únic ni excepcional, a nivell d’Espanya ni de la UE. A nivell
estatal, son prop de 2.000 els nuclis de població en el límit de la
supervivència, i a nivell de la UE, son uns quants milers més, de manera que hi
ha plantejaments contundents, per mirar de canviar la tendència. Cap d’ells és
fàcil ni ràpid, però com més es tarda a emprendre canvis substancials, més
difícil serà la reversió del fenomen.
De fet, algunes autonomies reclamen tenir present el despoblament
territorial, com un dels factors importants, a l’hora de planificar el proper
sistema de finançament. Es a dir, no es pot continuar finançant en base a la
població, sinó també en base al territori. Els costos de manteniment dels
serveis essencials, son molt més elevats en territoris despoblats, que en els
densament habitats. Però si deixem sense serveis o amb serveis mínims, els
territoris amb baixa densitat de població, el descens continuarà o fins i tot
s’incrementarà.
Aleshores, què fer ? S’ha de planificar globalment, tenint present les
especificitats territorials. No es pot anar deixant créixer els grans o mitjans
nuclis de població, en una dinàmica infernal, per arribar a tapar de ciment i
construccions milers d’hectàrees del país, augmentant els desequilibris que ja
tenim. El país està constituït per un cap immens, a l’àrea metropolitana i dos
braços , litoral amunt i avall. El rere país, es despobla, marxant cap a les
grans ciutats, fent créixer encara més l’àrea encimentada, en una dinàmica,
inacabable.
Un país desestructurat, és un país desequilibrat, que no aprofita prou be
les seves potencialitats i crea dinàmiques insostenibles. La gent de ciutat,
necessita sortir, i sortir de cop, de manera que fan falta carreteres immenses
per dies i hores determinades, que no son sostenibles, ni adequades per un país
que estimi el medi natural. Tenir grans espais despoblats, pot semblar positiu.
No ho és. Ha d’haver-hi vida, ha d’haver-hi activitat, ha d’haver-hi protecció
i preservació de l’equilibri. Ara , en molts territoris, l’equilibri s’ha
trencat, i la pèrdua de vida es va ampliant. Aquesta és una altra de les
prioritats que hauria de tenir el nostre govern, si realment existís. Tenir un
govern virtual, ocupat i preocupat per coses no terrenals, comporta deixar
abandonat el país. Així estem.
# posted by joan roma cunill @ 10:45 PM 
