Joan Roma

NO ÉS PER LES URNES.

El món independentista, o almenys una part d’ell, intenta reduir el conflicte judicial, a una qüestió de “posar urnes” el dia 1-O. Venen a dir, que com és que un estat, dit democràtic, pot emprendre accions judicials contra un govern que simplement va voler ampliar els drets democràtics, posant urnes, per consultar a la seva gent ?. Increïble.

Es evident que ,arribats a aquestes alçades del conflicte, pràcticament ningú escolta ningú, i poques coses es poden afegir a tot el que s’ha dit, s’ha transcrit o s’ha vist i escoltat ,en tota mena de mitjans de comunicació, com per fer canviar la opinió dels qui ja la tenen formada , conformada i decidida com  inamovible.

Però, tanmateix cal recordar algunes evidències, contrastades, i fàcilment comprovables. En diré algunes. 

Si el conflicte provingués del fet de posar urnes, no hagués arribat, on és ara. En absolut, i una prova la tenim en la consulta feta el 9 N, en que no va portar ningú a la presó, tot i ser igualment il·legal.

El problema del procés independentista, en el moment actual, és que alguns no varen considerar prou representativa aquella consulta, i varen voler dur a terme un referèndum, sabent que per dur-lo a terme, havien de vulnerar el reglament del Parlament, la Constitució i l’Estatut. Primer gran problema i primer greu error. Però, tot i això, si en el Parlament només s’haguessin vulnerat aquests tres grans fonaments de la democràcia, la il·legalitat hagués estat gran, però no, de les dimensions actuals.

L’agreujament, va venir l’endemà del dia 6 de setembre de 2017, amb l’aprovació de les Lleis de Transitorietat, en les quals quedava clara la suspensió de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, substituïts per unes Lleis de clares connotacions populistes i molt poc democràtiques, fins el punt de posar el poder judicial a les ordres de l’ executiu. Es a dir, es trencava el principi de separació de poders.

Però, afegit a tot plegat, és varen anar incomplint tots els preceptes legals que marquen el funcionament d’un estat de dret, fent cas omís a les advertències, recomanacions, i finalment resolucions de Tribunal Constitucional, per una banda, o per part dels Lletrats del Parlament, i la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya.

Es a dir, el govern de la Generalitat, es va situar fora de l’ordre constitucional i estatutari, en ple coneixement de causa, i menyspreant els òrgans de control i supervisió de la legalitat, tant a nivell català, com espanyol.

I sí, es va dur a terme el referèndum promès, de l’1-O, en el qual es varen produir fets lamentables , rebutjables, i mostra d’una estupidesa política immensa, que va donar motius i raons a l’independentisme com per fer desviar l’atenció cap a la violència, en comptes de reflexionar sobre la legalitat. I sí, hi hagueren observadors internacionals, que varen veure tot el que passava, però ara ningú vol recordar que aquests mateixos observadors varen dictaminar que “el referèndum no complia els estàndards internacionals”, en aquesta matèria. Com també varen criticar i considerar totalment inadequats els tràmits parlamentaris en l’aprovació d’unes Lleis de Transitorietat en lectura única, sense accés a dictàmens, ni pronunciament de la Comissió Jurídica Assessora....entre d’altres irregularitats.

Ara es tornen a reclamar observadors internacionals pel judici, tot i poder-lo seguir, en viu i en directe....una nova excusa per intentar desacreditar el que allà es veurà i s’escoltarà. Alguns, consideren que del 1-O, en sortí un mandat clar i definitiu , malgrat uns números que revelen la fragilitat del resultat. Si el cens era de 5.313.564, i varen votar 2.286.217, dels quals 2.044.038 dient sí, es pot veure que és molt menys d’un cinquanta per cent dels censats. En paràmetres internacionals de democràcia, ningú gosaria donar validesa a un resultat com aquest, però repeteixo, el problema no ve de posar urnes. El conflicte ve per tots els antecedents, moviments i actuacions fetes, per a vulnerar de forma conscient i fefaent l’estat de dret, plasmat en els preceptes continguts en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que tots els càrrecs institucionals, jurem defensar i complir, en el moment d’accedir al càrrec.