Tuesday, January 31, 2017
REELEGIT PRESIDENT DEL CONSELL DE LA FEDERACIÓ XI DEL PSC - art. blogesfera socialista
REELEGIT PRESIDENT
DEL CONSELL DE LA FEDERACIÓ XI.
El dissabte passat,
28 de gener de 2017, tingué lloc el Congrés de la Federació XI del PSC , que
aplega les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès, confiant en sumar-hi ben
aviat, la del Moianès. Un Congrés
territorial habitual, després de la celebració del Congrés nacional, en el qual
es va ratificar Miquel Iceta, com a Primer Secretari, al capdavant d’una
executiva renovada i forta, com per encarar una de els etapes més difícils pel
partit i pel país.
Aquí, a les nostres
comarques, hi havia un sol candidat al càrrec de Primer Secretari, en la
persona de Cristòfol Gimeno, reelegit ,previ recull d’avals de prop d’un 40% de
la militància. No hi havia, doncs, cap dubte respecte el principal càrrec del
partit, però sí, interessava veure la composició de la nova executiva, amb una
reducció dels seu nombre i la renovació d’uns quants dels seus components. Al
final, una esplèndida executiva, votada afirmativament per un 95% dels
delegats, i amb un canvi substancial ,en la secretaria d’organització, deixant
pas en Ramon Serra, a la Mercè Cardona.
En aquest Congrés,
m’havia plantejat un nou pas enrere, o al costat, després de 37 anys de
militància i múltiples càrrecs a nivell d’Agrupació del Berguedà, Federació XI
, i a nivell nacional, però les actuals circumstàncies del partit, obliguen a
estar disponible pel que convingui i si se’m demana la continuïtat en el
càrrec, no m’hi puc negar. Així, doncs, vaig ser reelegit President del Consell
de la Federació XI, principal òrgan de debat, supervisió i control de l’acció
de l’executiva, entre congressos.
Al front d’aquest
càrrec m’agradaria complir alguns compromisos bàsics, per fer-lo útil i
atractiu, alhora. En primer lloc, perquè sigui útil, ha de poder comptar amb
els principals actors de la política catalana i espanyola, per convertir-lo en
un fòrum de debat i reflexió. Tenim al davant conflictes i reptes, com mai
havíem imaginat, i la millor manera d’afrontar-los, és tenint la màxima
informació disponible. En segon lloc, perquè sigui atractiu, és tenir el do de
la oportunitat, en el sentit de proposar debats i propostes d’acord, en el
moment més oportú. Estic segur que ho podrem complir, no en va tots els principals
responsables del partit, estan a la nostra disposició.
I no em vull
limitar als càrrecs de partit, sinó també obrir-lo a la societat civil. Tot
sovint veiem en els mitjans de comunicació, persones de gran vàlua professional,
expressant opinió lliure i ben fonamentada sobre els temes més conflictius del
moment. Es útil, comptar amb elles, i portar-les a la seu de la Federació per
tenir-hi un diàleg obert i constructiu. I lògicament, tenim en els grups parlamentaris a Catalunya,
i a Madrid, un bon nombre d’experts en diversos àmbits, que mereixen ser
escoltats i tinguts en compte a l’hora de prendre decisions.
Amb el Congrés del
passat dia 28, hem iniciat una nova etapa en la vida del partit que suposa
retornar a primera línia política. Com bé va dir una de les delegades
participants, podem deixar el dol, pel temps de crisis passat, i reemprendre l’activitat
oberta, valenta i impulsora de solucions raonables, que sempre ha dut a terme
el PSC, a nivell intern i extern. Per la part que em toca, i pel que càrrec que
ostento, emprenc la nova etapa amb il·lusió renovada , conscient del gran repte
que el PSC té, a nivell de la nostra federació, i del conjunt del país. Ens
posem en marxa.
# posted by joan roma cunill @ 2:34 AM
Monday, January 30, 2017
PSOE, DIFÍCIL ELECCIÓ - art. Nació Digital Solsona
PSOE, DIFÍCIL
ELECCIÓ.
Pels qui militem en el socialisme ,des de fa molts anys, com és el meu cas,
seguim de molt a prop tot el que ens pot afectar, directa o indirectament, no
en va som un moviment internacionalista que creu en els canvis globals, per poder
confiar, en canvis locals.
El socialisme, en la seva versió més radical, o la socialdemocràcia, porta
uns anys de clara crisis, motivada per una globalització que ha trencat
fronteres i maneres de fer, habituals en els darrers decennis. Encara no ha trobat
el seu lloc, ni noves formules, capaces de garantir el que han estat els seus
trets essencials: l’estat del benestar, la protecció dels més febles, front els
poderosos, el respecte al medi ambient, l’equilibri entre ecologia i
desenvolupament, a grans trets.
Però, hi ha canvis interessants en diversos país del món com per estar
segurs de recuperar el prestigi i lloc, perduts. Un exemple clar el tenim a
Alemanya, on el candidat socialista serà Martin Schulz, fins fa poc president
del Parlament Europeu. Ell serà el contrincant d’Angela Merkel, i comença a
exposar un programa electoral ple de novetats, que caldrà estudiar
detingudament, no en va, els socialistes catalans i espanyols, som fills
polítics del SPD alemany.
Un altre aconteixement inesperat s’ha produït a França on molts comptaven
amb Manuel Valls, com candidat socialista, i en canvi qui ha estat elegit en
Primàries, ha estat Benoit Hamon. Un ex ministre, no massa conegut, però capaç
d’engrescar a la militància , fins aconseguir ser votat de manera molt
majoritària, per enfrentar-se al candidat conservador Fillon i a la d’extrema
dreta Le Pen.
Tornant, aquí a Espanya, el PSOE ha patit una de les etapes més negatives
de la seva història, amb un Comitè Federal, per oblidar. Més ben dit, per ser recordat
com exemple del que mai més pot tornar a succeir. Treure un Secretari General,
per abandonament de la meitat de la seva executiva, i després actuar en contra,
en el Comitè Federal, son males maneres, a desterrar, per sempre més. Finalment
la Gestora ,
ha convocat Congrés pel mes de juny, i el compte enrere està en marxa.
I en contra de les previsions, hi ha dos candidats en marxa: Patxi López,
ex lehendakari del País Basc, entre altres càrrecs, i Pedro Sánchez, el
Secretari General descavalcat, mig any enrere. Tot sembla indicar que Susana
Díaz, s’hi afegirà si veu les seves possibilitats, referendades en els actes de
precandidatura que està protagonitzant.
A diferència del que varem viure a Catalunya, entre Núria Parlón i Miquel
Iceta, en que em vaig decantar d’immediat per Miquel Iceta; a nivell de PSOE,
l’elecció no és tant senzilla. Sí descarto el meu vot a Susanna Díaz. Per com
va actuar en contra de Pedro Sánchez i per com demostra desconèixer la realitat
plurinacional d’Espanya, no la veig la millor candidata a encapçalar el PSOE i
esdevenir candidata a la presidència de l’Estat. Molt més preparat i coneixedor
de la realitat del país, és Patxi López, però li falta aquell atractiu que un
líder ha de tenir, i no té. Em refereixo
a la proximitat, espontaneïtat, do de gent... que sí té Pedro Sánchez.
Tocarà, doncs, esperar i veure els propers passos de tots dos, per decidir
si votem més amb el cervell o amb el cor. Es el que han fet a Alemanya i a
França, sobretot. Em vaig decantant, també per fer més cas al cor que no pas al
cervell, vist com van les coses en el nostre país i països de l’entorn. En pocs
mesos, podrem decidir-ho amb el vot.
# posted by joan roma cunill @ 3:44 AM
Saturday, January 28, 2017
QUI ESPERA,DESESPERA -art. Regió 7
QUI ESPERA, DESESPERA.
Enmig de tant
procés independentista, i de preparatius per poder aprovar els pressupostos,
van apareixent dades i xifres, molt alarmants, respecte el deteriorament de
l’estat de benestar. Es més, ja no podem parlar d’un autèntic “estat del
benestar” quan comprovem retallades, per tot arreu, que l’han deixat molt
malmès.
En aquestes
mateixes pàgines de Regió 7 apareixien , fa pocs dies, algunes dades
especialment punyents i indignants, referides a persones amb diferents graus de
dependència, a les quals se’ls hi havia fet les valoracions per tenir-hi dret,
i havien mort abans de rebre una resposta positiva. Concretament es parlava de
335 persones, l’any 2016. I un total de 2.350 havien mort amb una valoració
positiva aprovada, quan ja res s’hi podia fer, per millorar les seves
condicions.
Es molt dur
constatar aquest mal funcionament de les administracions , en uns casos
especialment dolorosos. Però si continuem furgant en les disfuncions, veurem
casos similars en les llistes d’espera de residències per a la gent gran, en
les quals moltes persones porten anys d’espera, malgrat haver-hi places lliures
en alguns casos. La burocràcia, per una banda, i les ànsies per evitar
despeses, fan aquests estralls.
I mentrestant es
parla de pressupostos per aquest any 2017, pensant més en termes polítics que
no pas en termes de la ciutadania. Veiem despeses innecessàries al costat de
deficiències en serveis essencials que no troben les partides indispensables
per la seva continuïtat. Si per una cosa han de servir els pressupostos és per
garantir la qualitat de vida dels ciutadans, i això no serà viable, sinó hi ha
canvis substancials en les prioritats.
En el debat de
pressupostos no hi veig una voluntat de dur a terme canvis estructurals
profunds. I sense aquests, no hi haurà mai prou ingressos per garantir les
despeses socials que tota crisi comporta. La situació de provisionalitat
permanent en que es mou el govern de la Generalitat, impedeix dur a terme una
remodelació de les conselleries, direccions generals, i altres estructures, a
més d’anul·lar organismes molt poc útils, pel funcionament del país.
Només una reducció
severa de les despeses “prescindibles” pot facilitar traspassar diners cap a
les despeses “imprescindibles”. Elaborar un pressupost significa posar al davant
tot allò important, i relegar tot allò, secundari. Qui decideix què es
prioritari o secundari ? Doncs, l’equip de govern i els partits que li donen
suport. Aquí a Catalunya, les discrepàncies entre Junts x Sí, i la CUP son més
que evidents, però de moment no veiem un resultat clarament positiu de cara els
ciutadans.
D’entrada no es vol
fer pagar més als més poderosos, ni reduir despeses en temes “prescindibles”.
Tenim, doncs, un greu problema si volem mantenir els serveis bàsics, en unes
condicions raonables. I com que el desequilibri és evident, també ho és el
deteriorament, en tots els que consideràvem “garantits”. Ho veiem en els
serveis d’ensenyament, en sanitat, en serveis socials. En tots ells les
retallades han tirat per terra l’alta qualitat que havien assolit, i les
llistes d’espera van creixent, sense cap canvi notable a la vista.
Estem , doncs, en
una roda infernal de la qual només en sortirem si hi ha canvi de govern, amb el
conseqüent canvi de prioritats. Amb l’excusa del procés independentista, el
govern està més ocupat en com vendre les seves aspiracions, que no pas en
administrar i governar. Sempre ha posat per davant l’estratègia política, en
comptes de la eficàcia de govern. Així s’entén el progressiu deteriorament dels
serveis bàsics, que no troben qui els defensi ni qui els garanteixi, com
passava abans. No ens estranyin, doncs, fets com els descrits a l’inici, en els
quals ja res es pot fer pels peticionaris. Han passat a ser números en un
paper, en comptes de ciutadans de ple dret.
# posted by joan roma cunill @ 3:55 AM
Thursday, January 26, 2017
EL DELIRI VA EN AUGMENT- art. Blogesfera socialista
EL DELIRI VA EN
AUGMENT.
Perdut el nord, perdut el sud, no hi ha res pitjor en la vida política que
caure en els excessos, i en el ridícul més espantós. Tant el PEDeCAT, com ERC,
estan ficats en un immens fangar del qual no saben com sortir. A falta d’un
camí segur, o mínimament raonable, s’embranquen cap a sortides inversemblants,
per no dir, extravagants que no troben cap mena de comprensió ni interès, en
altres latituds, on el rigor i la serietat son cartes indispensables de
presentació.
Acabem una setmana, amb exemples clars i paradigmàtics del que vull dir. En
primer lloc una polèmica, típica de casa nostra, amb la participació estel·lar
de membres del PP que no poden estar callats ni quiets, ni cinc minuts, i que
ha mostrat com no s’han de fer les coses a nivell de la
UE. Anar
Que tota una Consellera de Governació, responsable dels funcionaris de la Generalitat , recomani
demanar festa el 6 de febrer per anar a fer de claca, i acompanyament de l’ex
president Mas, davant el TSJC, tampoc és cap exemple de bon fer. En cap país de
llarga tradició democràtica s’els ocurriria manifestar-se davant d’un tribunal,
ni davant del Parlament, ni davant de cap institució de les considerades
bàsiques, en un estat democràtic. Aquí, no solament es fa, és que s’impulsa des
del propi govern.
I per reblar el clau, acabem la setmana amb una polèmica, inevitable i
paradoxal pel que té d’elements essencials per fer-la més “espectacular”.
L’inefable, ex jutge Santi Vidal, no pot deixar els focus dels mitjans de
comunicació, i acostumat a ser el centre de la polèmica, ha de continuar els
seus shows.
En la ruta de prèdiques pel país, ha de fer veure que té informació
“confidencial”, “top secret”, i que està entre els privilegiats del procés
independentista. Els que mouen els fils , a l’ombra, i preparen les accions més
agosarades i secretes, de cara a la victòria final: la independència, i la
creació de la República Catalana
I com que a alguns se’ls infla la boca, i ja no ve d’un pam, el que diuen o
volen dir, llença suposades/ imaginades informacions confidencials, del qual
ell és un dels dipositaris, més fervents. En una xerrada, explica com qui
informés d’una costellada, que el govern de la Generalitat ha anat
usurpant dades fiscals de tots els catalans, per conformar el cens electoral
que només té l’Estat, per mitjà de l’INE. A més, ja deixa clar que això és astúcia
catalana, no il·legalitat espanyola.
I com que ha de demostrar quan espavilat i ben informat està, continua
dient que ja han fet la llista dels 800 jutges que exerceixen a Catalunya, per
enviar-ne uns 500 a
Espanya i quedar-se amb uns 300 que poden servir al país. Els altres se suposa
que son de poc fiar, per no dir “botiflers”, ras i curt.
Però, el deliri ha de continuar i disposar d’informació “top secret” sense
poder-la explicar, no té mèrit, de manera que exposa pactes secrets amb les
forces de l’OTAN, de cara l’encaix de la Catalunya independent, en el concert de les
nacions, a nivell de defensa.
No segueixo, perquè seria donar un protagonisme excessiu a una persona que
ja mai he cregut sincera ni propera. Massa protagonisme, massa ego, en els
temps de jutge, i massa creure’s un profeta, capaç d’elaborar una constitució
catalana, en els temps lliure que li deixava la feina de jutge.
Dit això, el mal que s’està fent al país, és enorme. En aquest article,
descric només 3 fets, en una sola setmana. La conferència a trio a Brussel·les,
la crida a fer festa el dia 6 F ,
per part dels funcionaris, per anar a acompanyar l’ex president Mas, davant el
TSJC, i finalment unes declaracions i posicionaments d’un Senador i membre
Assessor de la Conselleria
de Justícia del Govern de la
Generalitat , en temes més que delicats i amb crides a cometre
il·legalitats...No anem bé. Si algú no para aquesta dinàmica embogida, prendrem
mal. I tots sabem que si aquí les coses van com van, en el Madrid polític no
van millor. El seny s’ha de recuperar per les dues bandes, i quan més aviat
millor.
# posted by joan roma cunill @ 11:47 PM
Wednesday, January 25, 2017
EL RIDÍCUL NO TÉ FRONTERES - art. Blogesfera socialista
EL RIDÍCUL NO TÉ FRONTERES.
Per evitar donar la sensació de paràlisis del
procés independentista, els caps pensants, han de buscar “shows” constants per
poder sortir en els mitjans de comunicació i així fer veure que tot està viu i
que l’hora de la veritat s’acosta. I com que es creuen molt més llestos i molt
més eficients que els seus homòlegs “espanyols”, estan segurs que se’n
sortiran.
Convé, doncs, anar fent bullir l’olla amb
actes que creïn polèmica i permetin mantenir viu l’esperit de combat. Res
millor que provocar, per rebre una plantofada,i poder queixar-se d’una nova
acció “repressiva” de Madrid. Què farien sense Madrid ? Per sort, allà hi ha
tants caps pensants, com aquí, i entre uns i altres poden anar entretenint al
personal.
La darrera batalla, l’hem viscuda a Brussel·les,
amb la famosa conferència del trio independentista: Puigdemont, Junqueras,
Romeva, en el Parlament Europeu, per poder demostrar el coneixement d’idiomes i
refregar per la cara al PP, que si Mariano Rajoy només és capaç de parlar en
castellà / espanyol, els nostres, poden fer-ho en: català, castellà, francès i anglès.
Hala, així queda demostrada la major preparació dels capdavanters de
l’independentisme que poden anar pel món mundial, amb el cap ben alt, a
diferència dels mandataris espanyols, que no tenen aquest do de llengües...
I si s’ha d’anar a Brussel·les, doncs s’hi va.
I si costa 127.000 euros, aquest caprici, doncs, cap problema perquè és una
inversió de futur. I si hi afegim grans anuncis, en grans mitjans de comunicació,
també és justificat per donar a conèixer el problema català , al món mundial.
Per aquestes coses sempre ha d’haver-hi diner. I sinó n’hi ha , es busca. No es
pot aturar la roda, precisament, en l’any en que tot comença...o tot acaba,
depèn com es miri.
Retornats a casa, assistim a la roda
d’explicacions en el Parlament, amb burles contundents per part del PP i C’s, i
amb una gran dosis d’humor per part del PSC. I ja està. Tot està a punt per
qualsevol altre “show”, en qualsevol lloc i moment. No es pot donar la sensació
de parada tècnica, i per això el moviment continu, és essencial. Han notat que
la ciutadania comença a mostrar cansament, desànim i qüestionament de
l’estratègia seguida, i una bona part ja no veu cap mena de possibilitat, ja no
en aconseguir la independència, sinó ni tant sols la celebració del famós
referèndum d’autodeterminació.
Fins quan es farà veure que la cosa va en
serio ? No més, de 3 o 4 mesos. A partir d’aquí hauran d’acceptar el fracàs. De
fet, els preparatius per una contesa electoral ocupen prop de 10 mesos. Si
volen fer el referèndum a finals de setembre, estan ja fora de termini. Perquè ? Doncs, per la obligatorietat
d’enviar el cens electoral, per a la seva publicació, presentació d’al·legacions,
esmenes, etc, a nivell intern del país, però també a nivell extern, per medi
dels Consultats i Ambaixades, pel personal a l’estranger. També ha d’haver-hi
la comunicació de llocs habilitats per les votacions, per la propaganda
electoral...com també per formalitzar l’elecció de les Juntes Electorals de
zona, etc, etc.
Es a dir, si realment el govern vol convocar
un referèndum pel mes de setembre, ara mateix hauria ja d’estar posant en marxa
el compte enrere, amb totes les accions que he descrit, i moltes altres ,que
per raó d’espai no puc detallar, però que tots els alcaldes i responsables
electorals coneixem des de fa més de trenta anys. El ridícul no té fronteres,
com hem pogut veure amb la conferència en el Parlament Europeu. Ridícul del
govern, però igual ridícul per part del PP que ha volgut fer-la servir per
anar-hi en contra. Es evident que no se’ls hi pot demanar més poc seny del que
han demostrat. El tenen tot, perquè no n’han gastat, gens. El serial
continuarà...fins d’aquí uns mesos en que diran que Madrid no els hi deixa fer
el referèndum, i per això convoquen eleccions anticipades. No sabem si seran
plebiscitàries, autodeterminatives, referendàries, o independentistes dintre
d’Espanya...la imaginació és lliure i queda encara molt per inventar. Ànims,
doncs, i que no decaigui el procés.
# posted by joan roma cunill @ 7:48 AM
FORAGITAR ELS MILITARS DELS LLOCS PÚBLICS - art. Nació Digital Solsona
FORAGITAR ELS MILITARS DE
LLOCS PÚBLICS.
Trobo penosos els
esforços de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i alguns altres càrrecs
institucionals ,de les mal anomenades esquerres anticapitalistes, per impedir
la presència dels cossos i forces de seguretat de l’estat, en determinats
esdeveniments lúdics i/o educatius.
Ja l’any passat vàrem
veure algun incident, en el Saló de l’Ensenyament de Barcelona, i segur que
aquest any es voldrà repetir la imatge, en la qual l’alcaldessa comunica als
militars presents que no son ben rebuts en aquest espai. De fet, el resultat de
l’any passat va donar peu a un increment notable de les visites a l’estand de
l’exèrcit, precisament, per culpa d’aquest incident. I aquest any, la resposta
ha estat ampliar l’espai destinat, de manera que qui no vol una tassa, en
tindrà dues.
Em sembla ben poc
realista i ben poc institucional, pretendre amagar l’exèrcit, als ciutadans en
general, i encara més als propis estudiants que busquen sortida a les seves
vocacions, quan arriba el moment decisiu. I qui diu l’exèrcit, diu els cossos i
forces de seguretat, els quals son indispensables per garantir la nostra
seguretat, individual i col·lectiva.
Es més, l’àmbit de la
seguretat creix, i precisa de personal, cada vegada més especialitzat, de
manera que molts joves poden trobar una esplèndida sortida professional a les
seves files. I perquè s’hauria de limitar l’accés , en el Saló d’Ensenyament, a
qui vulgui cursar estudis militars, o entrar en alguna de les acadèmies de policia, guàrdia civil,
mossos d’esquadra, policia municipal ?
Es que aquests
representants de partits anticapitalistes, creuen possible, un món sense
exèrcits, sense policia, sense forces de seguretat ? El món feliç no existeix,
i vulguem o no , hem de tenir qui protegeixi i defensi el nostre model de vida,
i la nostra democràcia. Es ben poc lleial, foragitar els professionals de la
seguretat, d’espais d’oci com son els Salons de la infància, o dels Salons de
l’Ensenyament, on els joves precisament poden veure i contrastar les idees
preconcebudes, de la realitat quotidiana.
De moment i mentrestant
no canviï el món, precisem de joves que prenguin el relleu als professionals
del moment, en tots els àmbits de la vida militar, i de la seguretat. I el grau
d’especialització és tant immens, que pot acollir multitud de vocacions en les
diverses variants. Impulsem, doncs, el contacte de la societat amb aquests
professionals i no vulguem fer-los invisibles, quan tant els necessitem.
Confiem en que d’aquí a
pocs dies, la presència dels militars en el Saló de l’Ensenyament, estigui
dintre de la més absoluta normalitat, com ho és en tots els països del nostre
entorn. No vulguem
amagar als joves, una sortida professional, tant digne i tant interessant com
qualsevol altre.
# posted by joan roma cunill @ 7:47 AM
RENOVACIÓ DNI - BORREDÀ - DIMECRES 15 DE MARÇ 2017.
RENOVACIÓ
DNI – DIMECRES 15 DE MARÇ - MATÍ- EN EL CENTRE CÍVIC DE LA GENT GRAN.
Inscripcions
prèvies a l’ajuntament. Tothom qui
estigui interessat en formalitzar la renovació del DNI pot inscriure’s, a les
oficines de l’ajuntament.
Horaris
: dilluns i dimecres de 16 a 19 hores, i divendres de 10 a 13 hores.
Borredà,
25 de gener de 2017.
L’Alcalde
– President
Joan
Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 4:10 AM
Tuesday, January 24, 2017
SENSE COMPTES PÚBLICS - art. Blogesfera socialista
SENSE COMPTES
PÚBLICS.
En totes les administracions, el debat més important de l’any, és el de
pressupostos. Es el moment de la veritat. El moment de comprovar si les
promeses es fan realitat, si els números confirmen tot el que s’ha dit, durant
la campanya electoral, o al llarg de l’any.
Doncs bé, ara mateix podem veure com va el país (Catalunya), la capital
(Barcelona) i l’estat ( Espanya), sense pressupostos 2017. Es una mostra de
l’anomalia en que vivim, i un greu perjudici pel funcionament de les institucions
afectades. Es també una mostra de fins a quin punt és important que qui
governi, disposi d’una majoria suficient com per poder confeccionar, aprovar i
executar el pressupost de cada any.
De fet, en països de llarga tradició democràtica, qui no ostenta una
majoria suficient, prefereix renunciar, i convocar noves eleccions. Tant
important és poder comptar amb un pressupost adient, que sense ell, el governar,
esdevé impossible. En tot cas, es contemporitza, però no es governa realment.
Es el que estem veient des de fa anys, en les tres institucions abans
esmentades. De fet les més importants del país, i el dany, és incalculable. D’entrada
vull esmentar la irregularitat que suposa no tenir pressupost 2017, a finals de
gener, quan la legalitat obliga a tenir-lo presentat, debatut, aprovat i
publicat ,abans del darrer dia de l’any anterior. Pel que sembla, aquí intenten
complir els més petits, i en canvi els grans es permeten saltar-se la llei i no
tenir pressa per donar-li compliment.
Bé, anem al gra. La confecció del pressupost suposa un enorme esforç
d’encaixar tot el que es vol fer, i buscar ingressos per fer-ho possible. I
suposa prioritzar temes, de manera que es deixi fora tot el superflu i es vagi
a l’essencial. D’aquí que el pressupost sigui el mirall, del govern de torn. El
que no figura en el pressupost, no existeix, i no pot ser objecte de debat.
Es també el moment per debatre sobre canvis estructurals que no s’hagin dut
a terme, abans. Els tres casos descrits: Generalitat, Ajuntament Barcelona i
Govern central, son exemples clars de falta de valentia per modificar
estructures tradicionals. Sol passar en temps d’incerteses o de falta de
majories, perquè s’opta per la continuïtat, abans que per la innovació i la
gosadia.
Greu error perquè sempre falta diner per cobrir les despeses, considerades
importants, a nivell de funcionament i a nivell d’inversions. Un govern fort i
estable es pot permetre canvis substancials, i ara en farien falta, a tots els
nivells. Tenim administracions molt mal conformades, per decennis sense
reformes, que han anat fent créixer direccions generals, serveis, seccions i
negociats, que ja no tenen raó de ser, però ningú s’atreveix a anul·lar , i
continuen “vives”, malgrat la seva ineficàcia , per no dir inutilitat.
L’objectiu d’un pressupost és marcar eficàcia a l’acció de govern, de
manera que tota despesa inútil, o poc rendible, passi a millor vida. I moltes
despeses petites, poc eficients, poden donar peu a disposar de diner per coses
més grans i rellevants. Per això els pressupostos son de vital importància, i
no tenir-ne frena la pròpia activitat de l’administració, i de rebot, la de la
pròpia societat en la que actua. Ara mateix hi ha centenars, per no dir, milers
d’actuacions parades, a l’espera de pressupost. El país, la ciutat, l’estat,
se’n ressenten. Viure sense comptes, posats al dia, és sobreviure. Les
administracions han d’estar per missions més elevades que aquesta.
# posted by joan roma cunill @ 12:16 AM
Saturday, January 21, 2017
L'ANY DEL DESENGANY- art. Regió 7
L’ANY DEL DESENGANY.
En la vida privada com en la pública, hi ha
multitud d’objectius que ens agradaria assolir ,però veiem i sabem no seran
possibles, de manera que la solució és marcar projectes ambiciosos, fins i tot
molt ambiciosos, però amb un mínim de possibilitats de reeixir. Del contrari,
la feina i esforços destinats acabaran en un gran desengany, en una frustració.
Es el que penso passarà amb el projecte
independentista. Hi ha motius més que sobrats per sentir-se decebut,
desenganyat i fins i tot indignat per com han anat les coses entre Catalunya i
el govern espanyol ( remarco el govern i no Espanya, en general). Multitud de
reivindicacions, compromisos i projectes han quedat incomplerts, o directament
oblidats, arraconats, i molts d’ells, a més amb males formes.
Els períodes de governs del PP han estat
especialment nefastos, per voler aprofitar descaradament i descarnadament,
l’anticatalanisme que ha fet forat en determinades regions espanyoles,
mitjançant campanyes de gran abast, utilitzant mitjans de comunicació públics,
i fins i tot privats. La irresponsabilitat d’accions com les vistes en els
darrers anys, comporten accions i reaccions que s’autoalimenten en una roda
sens fi, fins el punt de fer creure que no hi ha remei a tants despropòsits.
Per uns, la solució és marxar, i trencar amb
un passat d’interrelació constant i permanent, com ho demostren els intercanvis
humans, culturals, econòmics que conformen un país, durant segles. Un país,
variat i divers, però amb uns elements comuns que fan que siguem una entitat
única, en el concert de les nacions. Per altres, creiem, que tot i el llarg
memorial de greuges, les relacions es poden recompondre, si pensem en la
impossibilitat de la ruptura i les grans conseqüències negatives que l’actual
mala relació comporta per les dues bandes.
També convé fer una reflexió sobre el
comportament dels nostres governs catalans, en relació a l’intercanvi de
retrets, no posant-ho tot en una sola banda, i creient que tot el fet aqu,í des
d’aquí, ha estat en la bona direcció. Podem posar un gran nombre d’exemples del
que dic. Com tampoc es pot simplificar i igualar les accions i actuacions dutes
a terme pels governs del PP amb els del PSOE, en els quals, tot i un seguit de
falta de comprensió o dedicació a projectes catalans, hi ha hagut una molt
millor sintonia. Insuficient, segur, però amb millors fons i formes de les
vistes en els darrers anys.
Arribats en el punt en que estem, tot indica
que, aquest, serà l’any del desengany per una important part dels ciutadans catalans,
als quals se’ls ha fet creure en la possibilitat d’una independència que no
veig viable ni possible, des de cap punt de vista. Hi ha factors interns clars
en la falta de majories aclaparadores, a favor de la independència, dintre i
fora del Parlament. S’han dut a terme prou conteses electorals com per saber-ho
i comprovar-ho, però la legislació vigent, catalana i espanyola, no permet ni
avala les vies que alguns volen emprendre. I per últim l’entorn europeu i
mundial està radicalment en contra de decisions unilaterals que trenquin la
legalitat vigent.
Els governs tenen la obligació de buscar
sortida a les aspiracions dels seus pobles, en el seu conjunt, i no en una
part, per molt important que sigui. Pertoca entrar de ple en l’exigència per
modificar tot allò que ha fallat en el present i passat, per encarar una nova
etapa, deixant enrere els conflictes presents. Aquest no hauria de ser l’any
del desengany i la frustració sinó el que posés fi a la falta de diàleg i
sintonia per posar unes bases sòlides de funcionament i interrelació de cara el
futur. Si uns i altres s’entesten en no buscar l’entesa, el desengany està
servit. Ho veurem en ben pocs mesos.
Per la meva part, he decidit, no continuar amb
escrits sobre el mateix tema per no avorrir al personal, i poder parlar de
molts altres temes, més diversos i més territorials.
# posted by joan roma cunill @ 11:10 AM
Thursday, January 19, 2017
EL BÉ MÉS PREUAT - art. Blogesfera socialista
EL BÉ MÉS PREUAT,
LA SALUT.
Des de fa dies podem veure serveis d’urgències col·lapsats, malalts a
l’espera d’habitació, en passadissos, enormes retards en donar hora per a
especialistes, encara més llargs retards, per operacions de tota mena...i així
anem sumant exemples, del deteriorat sistema de salut. El de més prestigi anys
enrere, i el més retallat, en els darrers anys, malgrat els equilibris i
declaracions triomfalistes d’aquest saltimbanqui de la política, i actual
conseller del ram: Antoni Comin.
Els socialistes tenim en el nostre ADN, que els serveis, considerats
essencials pel benestar de les persones, han de tenir la prioritat i la
protecció com per ser garantits en tota hora i moment. Es el que anomenem :
estat del benestar. En aquest àmbit s’hi inclou la salut, els serveis socials,i
les pensions. Tot això deixat en mans de la dreta es troba en perill imminent.
D’entrada, els partits de dretes, permeten el deteriorament dels serveis
com per justificar la seva privatització, o retallades prou importants com
perquè la gent ja no cregui en la viabilitat d’uns serveis públics i es
resignin a haver-los de pagar dues vegades: via impostos i via butxaca. Ho
veiem tant a nivell de Catalunya com d’Espanya, en general, i que aquí hi hagi
en el govern un partit que es digui ERC no dona cap garantia d’esquerres perquè
en té el nom, però no els fets.
Tornem, doncs, al títol d’aquest escrit per donar-nos compte de quan costa crear
un model de sanitat pública i quan fàcil és decapitar-lo i desprestigiar-lo.
Segur que tots podem comptar un grapat d’exemples en el nostre entorn més
immediat, de persones que estan sotmeses a tractaments mèdics, i expliquen els
retards, les complicacions, les dificultats de tota mena en seguir el
tractament amb la celeritat i rigorositat necessàries.
En pocs anys el deteriorament s’ha fet palès en tot el territori i amenaça
la tranquil·litat i seguretat en el model que teníem . Cal, doncs, exigir
canvis substancials en les prioritats del govern com perquè la Sanitat obtingui els recursos
indispensables per mantenir la seva qualitat. No ens podem limitar a escoltar
les proclames del Conseller, sinó posar sobre la taula tots aquells casos que
coneguem de males pràctiques, per culta de les retallades en aquest sector.
Estem en un país, amb la majoria de mitjans de comunicació en mans del
propi govern, o de entitats molt properes, com per tenir dificultats per fer
arribar les queixes. Però, aprofitem els pocs mitjans independents per criticar
les retallades i reclamar més i millor atenció, i fem ús també de les noves
tecnologies per escampar aquesta petició. No podem jugar amb la Salut , el bé més preuat de
tots.
# posted by joan roma cunill @ 7:01 AM
Tuesday, January 17, 2017
EN TENSIÓ - art. Nació Digital Solsona
EN TENSIÓ.
Tenim el nostre
país, tensionat, i amb ell , a tota la gent. Es nota en l’ambient diari, en les
converses, en el treball...amb el resultat de fàcil crispació i fàcil
trencament de vincles entre persones que discrepen de com s’estan portant les
coses per una part i l’altra. Entenent per una part, Catalunya, i per l’altra,
el govern central.
Mai haguéssim hagut
d’arribar a la situació actual si hagués imperat el seny i el diàleg. Son
normals les desavinences entre governs i partits diferents, però la més elemental
prudència obliga acostar posicions i arribar a acords, de mínims, a l’espera
d’ampliar-los més endavant. Ara i aquí, per alguns l’acord ja no és possible i
només batallen pel trencament. Entenent per trencament, la independència.
Ho he dit, diverses
vegades, en aquestes mateixes pàgines de Nació Digital. No veig cap
possibilitat d’assolir la independència. Ni tant sols de dur a terme el
referèndum d’autodeterminació, ni pactat i acordat, ni unilateral. El govern
central, aquest i qualsevol altre, no pot autoritzar un referèndum
d’autodeterminació perquè li prohibeix la Constitució, i permetre’l, en un
territori, equivaldria a facilitar-lo en qualsevol altre. Impensable per
impossible. Però, tampoc la Generalitat pot dur-lo a terme de forma unilateral
per quan no disposa dels elements bàsics per fer-lo: cens electoral, personal
tècnic, funcionaris, juntes electorals, etc... i sobretot, la legalitat que
l’empari.
Perquè es manté el
compromís si se sap no es podrà complir ? Els dirigents independentistes son
esclaus de les seves paraules i de les seves fugides endavant, pensant que
algun fet excepcional els vindrà a ajudar...ja sé que pot semblar simple, però
la mediocritat dels que estan al capdavant del govern i dels partits
independentistes, així ho fa pensar. Ara mateix estic convençut del desig,
d’aquests dirigents, de que la CUP tiri per terra els pressupostos per 2017, i
puguin convocar eleccions, com sortida excepcional i justificativa, de no fer
el referèndum.
Així estem, i així
continuarem uns mesos més. Pocs, perquè el temps passa volant i d’aquí mig any
el referèndum ha d’estar convocat, per molt que el vulguin retardar, per evitar
la seva suspensió per part del govern central. Però, és que per molt que el
retardin, 24 hores son suficients per presentar un recurs
d’inconstitucionalitat, i paralitzar qualsevol preparatiu. I cap funcionari
municipal, autonòmic o estatal s’atrevirà a vulnerar la llei. Com tampoc cap
polític, o molt pocs, pel deure de complir i fer complir la legalitat vigent.
Bé, aquesta és la
realitat, o el que jo crec és la situació present. Tenim el país dividit, tensionat i crispat
per una crisis econòmica, afegida a la política, de dimensions sense
precedents, de manera que el més urgent seria recuperar la iniciativa perduda,
canviar de pactes en el Parlament, i retornar a la via del diàleg i la
negociació, exigint canvis legislatius que permetessin unes garanties de
funcionament i convivència, trencades en els darrers anys. No fer-ho, és anar
al fracàs més absolut. Em temo que aquesta és la via escollida pels actuals
governants.
# posted by joan roma cunill @ 1:49 AM
Monday, January 16, 2017
FINALMENT, DESBLOQUEIG EN EL PSOE - art. Blogesfera socialista
FINALMENT,
DESBLOQUEIG EN EL PSOE- MOMENT DECISIU.
Trasbalsats i
indignats per tot el que hem vist i sentit, en els darrers mesos, almenys el
Comitè Federal, del dissabte passat, va servir per desbloquejar la situació i
iniciar el compte enrere per recuperar Secretari General, Executiva, documents
bàsics de funcionament, i programa d’oposició, i govern. Ara, tots els militants sabem que hi haurà
Primàries el mes de maig, i Congrés, al juny. Ja era hora !!!!
I en aquest compte
enrere, s’ha produït la primera gran sorpresa, amb la presentació com a
candidat a Secretari General, de Patxi López. Un militant, amb una trajectòria impecable,
tant a nivell de partit com institucional, amb càrrecs tant rellevants com el
de Lendakari del País Basc, i President
del Congrés de Diputats; amb una sòlida formació socialista i una valentia i
coneixement de les peculiaritats i particularitats d’Espanya , com pocs poden
tenir. Es una excel·lent notícia.
No sabem què farà
Susana Díaz, però , encantat de poder anar a Primàries amb aquesta alternativa.
Tampoc sabem si Pedro Sánchez donarà el pas per retornar a la Secretaria
General o no hi optarà, l’important és que hi hagi més d’una opció i que
aquestes siguin del pes dels que ara parlem. Suposo que tots temíem una
candidatura única de Susana Díaz, a la qual se li pot imputar una actuació ben
poc adequada, en contra de l’anterior Secretari General. Difícilment es pot
atorgar la màxima direcció del partit, a qui ha actuat d’aquesta manera, però
aquest no és l’únic retret a fer-li. N’hi ha d’altres, de més rellevants, com
per desconfiar de la visió i capacitat d’entesa, d’un Estat plural i divers,
com és Espanya.
Però, a banda dels
fets més recents, la contraposició de les propostes de Susana Díaz amb les de
Patxi López, poden mostrar les grans diferències entre dirigents del mateix
partit. Serà molt pedagògic fer el seguiment de les dues campanyes electorals
per poder-ne valorar els resultats. M’inclino clarament per Patxi López pel que
significa d’aposta per un “històric”, posat al dia, com ha demostrat fa ben poc
a Euskadi, en plena sintonia amb una jove promesa del socialisme basc, com és
Idoia Mendia, una dirigent de cap a peus, capaç de negociar un pacte amb el PNB
i recuperar el prestigi del PSE.
Pels socialistes
catalans, és molt important apostar per una alternativa com Patxi López, perquè
és capaç d’entendre la situació nostra, en un dels moments més delicats de la
història contemporània, pels socialistes, però també pel conjunt de la societat
catalana. I res més reconfortant que poder tenir un interlocutor obert,
comprensiu, coneixedor de la història passada i present, de territoris històrics
com País Basc i Catalunya. Incapaç de caure en populismes territorials que tant
mal ens han fet, a nivell de partit i de país.
I si algú tenia
algun dubte, en la seva primera compareixença ja ha deixat molt clar l’interès
en mantenir els vincles històrics entre PSOE i PSC, de manera que no es posi en
qüestió la clàusula congressual que relliga els dos partits. I menys en els
temps que corren, quan aquí hi ha independentistes que volen trencar amb
Espanya i tindrien, en un trencament socialista, una raó més per insistir i
demostrar els seus plantejaments.
Estem en un moment
decisiu, i els grans partits, han de saber posar-se a nivell dels reptes que
han d’encarar. Comencem a confiar i a aspirar a que el PSOE hagi iniciat el
camí de la recuperació i rellançament. Les properes setmanes ho confirmaran.
# posted by joan roma cunill @ 4:22 AM
Friday, January 13, 2017
INDEFECTIBLEMENT - art. Regió 7
INDEFECTIBLEMENT.
Davant els dubtes expressats per l’alcaldessa
de Sant Cugat, i presidenta de la Diputació de Barcelona,Mercè Conesa (PDECAT),
respecte la celebració del referèndum d’autodeterminació, el president
Puigdemont va declarar de forma contundent: “indefectiblement el referèndum
tindrà lloc en el 2017”.” Indefectiblement es farà, i indefectiblement els seus
resultats seran vinculants..”
Per alguns, aquesta seguretat els és suficient
per quedar tranquils, però em permeto la llicència de modificar el contingut i
dir que “potser ,indefectiblement el president Puigdemont convocarà el
referèndum, però indefectiblement, aquest serà suspès, d’immediat, pel govern
central, i no tindrà lloc”.
En què fonamento aquesta afirmació ? Veiem
alguns elements bàsics i elementals per poder dur a terme un referèndum. El que
ha sortit més a la premsa és el tema econòmic , i d’aquí els 5,8 milions
d’euros que figuren en el pressupost 2017. Tot i ser important, és el menys
rellevant dels problemes per organitzar un referèndum. N’ hi ha de molt més
difícils de resoldre. Al cap i a la fi es podria demanar la participació
“voluntària i altruista” de tots els organitzadors i participants, o recollir
diners d’entitats i particulars, per pagar les despeses.
En fi, anem al gra. Si el govern Puigdemont
vol dur a terme un referèndum , ni pactat ni acordat, es trobarà amb el greu
inconvenient de no disposar d’un cens electoral com cal. El cens només el té
l’Estat, per mitjà de l’Institut Nacional d’Estadística ( INE). I per poder
votar és indispensable un cens actualitzat, fiable i legal. Tant dels ciutadans
de l’interior com dels que estan a l’exterior.
Tot el material electoral que tenen en dipòsit
els ajuntaments ,és propietat de l’Estat ( cabines, urnes, senyalització,
etc),sense la seva autorització no es pot utilitzar. I pel que fa centres de
votació en escoles, IES, centres cívics, etc, son propietat municipal, sense
autorització dels ajuntaments ,no es podrien fer servir.
Però, tot i ser importants els anteriors elements,
queden els més fonamentals per tractar. En una contesa electoral, sigui
referèndum o eleccions de qualsevol tipus, intervenen prop de 20.000
funcionaris. D’aquests n’ hi ha de municipals, de la Generalitat i de l’Estat.
Tots ells han jurat complir i fer complir els preceptes continguts en la
Constitució espanyola i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El mateix hem
fet tots els alcaldes, regidors i càrrecs polítics, en general.
La convocatòria d’un referèndum il·legal,
suposaria exigir trencar el jurament que tots els intervinents en la
organització, han / hem fet i conduir-los cap a la il·legalitat, amb tot el que
suposaria de prevaricació, malversació de fons, i altres delictes que comporten
de facto, la pèrdua de sou, lloc de treball, inhabilitació, i anar als
tribunals, en funció de la responsabilitat del càrrec que s’ostenta.
I per fer-ho, l’Estat no ha de fer servir ni
l’Exèrcit, ni la Guàrdia Civil o Policia Nacional. Li serveix la simple
publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat ( BOE) la suspensió del referèndum
convocat pel govern Puigdemont, i recordar quina és la legalitat vigent. Pels
20.000 funcionaris indispensables, i pels prop de 75.000 membres de les meses
electorals que haurien de fer de presidents i vocals, titulars o substituts( hi
ha 8.181 meses electorals), seria més que suficient per no travessar la línia
vermella fonamental entre la legalitat i la il·legalitat. I qui cregui que
l’Estat no s’atreviria, és que viu en un altre món o una altra dimensió. Es
més, no cal ser gaire espavilat per aventurar que tots els passos estan
pensats, meditats i a punt per ser posats en pràctica si des d’aquí es dona el
primer pas. El xoc de trens és una il·lusió o un somni, la realitat és que un
Estat té la força d’un tren, i el contrincant, la d’un vehicle utilitari.
Millor no fer la prova... Continuarà.
# posted by joan roma cunill @ 11:00 PM
Thursday, January 12, 2017
LA COMARCA, EN EL AIRE - art. La Rella del LLuçanès
LA COMARCA, EN EL
AIRE.
Quan les coses no
es fan quan toca, tot es complica ,i es posa en qüestió. Es el cas de la
constitució del Lluçanès com a comarca número 43 ,de Catalunya. Aquesta setmana
hi ha hagut un canvi d’actitud en el PSC que pot comportar una modificació
global de la ponència del Parlament de Catalunya, i deixar en el aire la seva
constitució.
En aquestes
mateixes pàgines de La Rella, he parlat moltes vegades del caràcter comarcal
del Lluçanès, i del greu error que va suposar no convertir-la en comarca l’any
83 quan es varen aprovar les lleis d’organització territorial de Catalunya. De
les 38 proposades pel geògraf Pau Vila, en temps de la República, es va passar
a les 41 de la Generalitat recuperada. Perquè 3 més i no 5 o 6, doncs, per
decisió del govern Pujol d’aquells moments. Es va deixar perdre la gran
oportunitat d’esdevenir comarca.
El pas dels anys no
ha anat a favor de la creació de noves comarques, excepció de la del Moianès,
per raons molt específiques, impossibles de detallar, ara i aquí, per raó d’espai.
Però semblava que si naixia la número 42, podia venir la 43. Doncs, no està
gens clar. Els motius son variats, però molt resumidament van des de la no aprovació
de cinc municipis per formar-ne part. Tema molt rellevant, a d’altres
fonamentats en costos econòmics, eficàcia administrativa, i realitat
territorial.
Es a dir, en temps
de crisi aguda, no es pot entendre com un petit país, vol anar trossejant el
territori en més i més comarques, cadascuna de les quals ha de rebre un mínim
de 600.000 euros per poder funcionar, i crear una nova administració, amb personal,
edifici, 19 consellers, etc, etc, per al final no millorar en res els serveis
destinats als ciutadans. A més, el PSC argumenta la falta de coherència del
propi govern de la Generalitat, en tramitar aquesta comarca de forma diferent a
com va fer la del Moianès, i a que si ara el govern inicia el gran debat sobre
organització i funcionament d’ajuntaments, consells, diputacions, ...no és
lògica la constitució d’una nova comarca, oimés quan 5 dels municipis han
decidit no formar-ne part, i se’ls hi diu que hi entrin i tot seguit se’n
surtin. Poc seriosa la proposta.
En resum, el partit
socialista, considera arribada l’hora de posar ordre en el immens desgavell
territorial de Catalunya, necessitat d’una profunda reestructuració,
redimensionament, estalvi i lògica, com per fer funcionar el nostre petit país
d’una manera radicalment diferent, per aconseguir molt millors resultats. Es en
aquest nou panorama que el Grup Parlamentari Socialista presentarà una esmena a
la totalitat del text del Parlament, en contra de la creació de la comarca del
Lluçanès com s’ha volgut promoure. Es deixa oberta la via per crear una
mancomunitat de serveis, que atengui tots aquells, que els ajuntaments
considerin adients, o a conformar una realitat territorial específica, diferenciada
de les restants. S’obre, doncs, un nou marc de negociació i entesa, diferent
del que ha marcat el camí fins ara. Que cada partit es mulli ,a favor o en
contra, d’aquest plantejament., i voti en conseqüència.
Joan Roma i Cunill,
ex diputat al Parlament de Catalunya pel PSC.
# posted by joan roma cunill @ 3:54 AM
Wednesday, January 11, 2017
PATRIOTISMES BEN PAGATS - art. blogesfera socialista
PATRIOTISMES BEN
PAGATS.
En la meva ja
llarga trajectòria política, en diferents organismes i institucions, he pogut
comprovar i contrastar l’existència de molt pocs “patriotes voluntaris i
altruistes”. Es a dir, innocent de mi, creia que molts dels abrandats
nacionalistes – independentistes, es movien més per amor a l’art, i a les seves
idees i conviccions, que no pas per diner. La realitat com en tants altres
àmbits i sectors, et fa tocar de peus a terra, amb una cruesa brutal.
Reconec la meva
innocència, en aquests temes de dedicació altruista, perquè per a mi ha estat
normal, habitual i lògica la dedicació al PSC sense cap compensació econòmica,
ni d’altres tipus. Alguns creuran que el partit ja em va pagar posant-me a les
candidatures del Parlament, però puc assegurar que em vaig guanyar el sou, a
consciència, amb una dedicació i esforç total. I el mateix he fet, i faig, com
Alcalde de Borredà, sense cap mena de compensació de cap tipus. I ara mateix,
ja pensionista, continuo la meva dedicació al PSC, en les mateixes condicions
que d’alcalde, cosa que penso fer tants anys com la salut i la vida m’ho
permetin. També he fet, i penso retornar a tasques de voluntariat a Creu Roja o
en alguna altra ONG, on mai se’m ocurriria demanar o esperar, res a canvi.
Pel contrari, he
vist a molts, que jo imaginava amb dedicació altruista, com estaven còmodament
afincats en càrrecs i prebendes diverses. Faig aquesta introducció a tomb d’una
noticia apareguda ahir en la que el Tribunal de Cuentas, reclamava 157.300,00
euros a Miquel Sellarés, per un intercanvi de diners entre dues fundacions ,
sota la seva presidència. Una porta per nom CEEC ( centre d’estudis estratègics
de Catalunya) que el nom ja ho diu tot. Aquest expert en no sé quants temes de
defensa, seguretat....va ser fundador de Convergència, i primer Director de
Seguretat de Catalunya i dels Mossos d’Esquadra. A partir d’aquí apareix,
sovint, en tots els mitjans de la Generalitat, i té prou de temps com per
escriure en no sé quants llocs. Veiem, com al final , el paguem entre tots
nosaltres, mitjançant subvencions de les administracions catalanes. I com ell
un bon grapat d’altres informadors, comunicadors, impulsors de la
independència.
Altres imaginats
altruistes, com l’ex jutge Santi Vidal, va ser assessor de la Generalitat,
abans de situar-lo en el Senat espanyol, de manera que en cap moment va perdre
ni un sol mes de sou, per deixar la carrera judicial i passar a la política. O
igual camí va fer, Carles Viver Pi- Sunyer, el gran factòtum de l’enginyeria
independentista, còmodament assentat a la Generalitat amb el corresponent sou d’alt
directiu. La llista és llarga, i en aquesta hi trobarem ex companys /es
socialistes que varen trobar aixopluc a les llistes del Parlament de Catalunya,
sigui amb Junts x Sí o per ERC, o en el govern. El més notori és en Antoni
Comín, conseller de Sanitat, però bé, dic que la llista és molt llarga.
I qui no ha pogut
encaixar en algun escó de diputat, o en algun càrrec en el Govern, ha obtingut
premi de consolació com comentarista en mitjans de comunicació de la
Generalitat o d’empreses afins al govern. Innocent de mi, també em pensava que
els tertulians hi anaven de franc. Apa ja !!!, anys enrere les compensacions
eren per sucar-hi pa. Ara son més baixes però encara molt atractives. I deixo
constància que no he pogut averiguar el que paguen a ex companys/es nostres com
: Montse Tura, Quim Nadal, etc, perquè la
famosa llei de la transparència , val per segons què, però no per donar
determinada informació. Proveu-ho i ja m’ho direu.
En aquests moments
estic batallant per saber si els 8 membres del flamant Pacte Nacional pel
Referèndum, entre els quals hi ha els ex socialistes, Maite Arqué ( ex
alcaldessa de Badalona i ex senadora) i Joan Ignasi Elena ( ex alcalde i ex
diputat ), cobren o no. Ho he demanat a la Generalitat i espero resposta. No em
fio de cap càrrec , suposadament honorífic, sigui altruista; i d’aquí la meva
recerca. I la investigació s’ha de fer no pensant tant en sous, com en
indemnitzacions, compensacions, o altres formules similars, en les que s’hi
amaguen aportacions no fetes públiques. En aquest cas concret, no ho puc
afirmar perquè no en tinc constància, quan la tingui, la faré pública.
En resum.
Malfiem-nos de determinats noms de persones conegudes, o no tant, que surten a
donar lliçons en mitjans de comunicació, impartint doctrina sobre les bondats
de Catalunya i les maldats de la pèrfida Espanya, perquè la majoria cobren per
fer-ho. I tantes lliçons de patriotisme, cansen quan al final es veu la
trajectòria d’aquests predicadors. I si a més, alguns d’aquests els hem conegut
amb importants càrrecs de partit o institucions dintre del PSC, encara ens hem
de malfiar més. Molts d’ells estan fent mèrits per recuperar vells càrrecs o
per mantenir les prebendes que han obtingut. Tinguem-ho present.
# posted by joan roma cunill @ 9:26 AM
Monday, January 09, 2017
LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS - art. Nació Digital Solsona
LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS
.
En Miquel Iceta,
posa com exemple del procés independentista, una noria que sí mou aigua i va
donant voltes, però no avança cap enlloc, perquè està fortament collada en els
seus extrems, precisament perquè no surti de la guia. En el meu cas, poso l’exemple
d’un esportista fent pràctiques en una bicicleta estàtica. Ja pot anar pedalant
i suant, que no anirà mai enlloc.
Així estem a
Catalunya amb el procés independentista, del qual en parlem molt, però cinc
anys després encara es pregunta si podran fer o no referèndum, si serà pactat i
acordat, o unilateral, o si tiraran endavant una DUI ( declaració unilateral d’independència)
o si emprendran el vol sense cap resolució concreta.
Tampoc hi ha
pregunta per l’imaginat referèndum que hauria de ser el proper mes de setembre,
ni queden resolts temes tant importants i rellevants com les infraestructures
per dur-lo a terme, instal·lacions, material, personal...En resum, es van
donant voltes i més voltes sobre el mateix tema, sense prendre cap decisió
concreta i rellevant. Fins quan ? Ningú ho sap perquè ni els propis promotors
ho tenen clar. Sembla impossible, però la realitat és que la improvisació és la
nota predominant.
Ara mateix, l’antiga
Convergència està sumida en un mar de dubtes per quan el president Puigdemont
ha deixat clar que no vol ser candidat, a les més que properes noves eleccions.
Greu problema perquè no tenen recanvi o almenys recanvi amb prou popularitat
com per poder competir en igualtat de condicions amb la resta de partits que sí
en tenen. Si a tot plegat li sumem els resultats de les darreres enquestes , a
qui més li preocupen unes noves eleccions és al PDECAT ( antiga Convergència).
Però que ningú ho
dubti, també hi ha pànic a ERC. Anar a eleccions, treure un raonable bon
resultat que obligui Oriol Junqueras a pactar amb altres partits i optar a la
presidència d’un país, fortament endeutat, i amb un garbuix mental entorn a la
independència, és garantia de cremar-se en pocs mesos o anys, i anar a les
tenebres de la oposició durant una molt llarga temporada. Fins ara, ERC està
còmodament assentada en un segon lloc, deixant el protagonisme al president
Puigdemont que només pot que llençar proclames i eslògans, buits de contingut,
i amb el fracàs de la independència a l’horitzó.
Ara bé, si ERC ha
de passar a la portada, les coses canvien, perquè ja no podria defugir la presa
de decisions i li correspondria no solament encapçalar el govern del dia a dia,
sinó donar resposta a tots els independentistes convençuts de que tenen a tocar
la creació d’un nou Estat. Defraudar aquestes expectatives és trencar amb el
procés i passar a la història amb un ben trist paper. No seria la primera
vegada per ERC, però costa d’acceptar aquesta visió de futur.
Estem , doncs, en
una mena de cançó de l’enfadós en que cada partit manté els seus principis i va
jugant a veure quina peça mou el veí. Mentrestant, res de nou a l’horitzó, sinó
és, esperar que el govern central cometi algun greu error que pugui justificar
un canvi d’estratègia o d’objectius , als partits independentistes. El que
diem, estem en una noria o pedalant en una bicicleta estàtica.
# posted by joan roma cunill @ 7:23 AM
Thursday, January 05, 2017
L'ANY DE L'ENGANY -art. Regió 7
L’ANY DE L’ENGANY.
En els quaranta anys d’activitat política he après que per
negociar, és fonamental tenir clar el que vols, i el que l’altra part pot
donar, cedir o concedir. No semblem estar en un escenari, tant elemental com
aquest, a Catalunya i Espanya. Ho dic perquè ni els partits independentistes
semblen tenir clar què volen: tant aviat estan per un referèndum pactat i
acordat, com pel dret a decidir, com per un RUI (referèndum unilateral
d’independència), com per una DUI ( declaració unilateral d’independència), com
per agafar les maletes i marxar, sense dir ni adéu...com per la posició del govern espanyol, en que
queda clavat en les seves tesis immobilistes o inicia una operació diàleg,
sense més concrecions...
No veig cap possibilitat de referèndum, ni pactat ni
unilateral, per raons molt fàcils d’entendre, crec jo. Cap partit estatal,
constitucional, obrirà la porta a un referèndum d’autodeterminació. En primer
lloc per lògica constitucional, que no el permet, però encara que regirant el
text i imaginant interpretacions recargolades es volgués permetre, al cap de
cinc minuts, altres territoris el reclamarien: País Basc, País Valencià, Illes
Balears...i fins i tot Andalusia, per exposar-ne alguns en que hi ha moviments
en aquest sentit, de manera que el resultat seria la implosió de l’Estat. La
seva desaparició, i això cap partit estatal – constitucional, ho permetrà, i no
només penso en PP, PSOE, C’s, tampoc Podemos, encara que ara ho digui, des de
la oposició. Té prou problemes interns d’implosió com per pensar en altres
trencaments.
Un Estat sotmès a referèndums durant vuit o deu anys, el fa
inviable, insostenible, impossible. Però, algú dubta de si el referèndum es
dugués a terme a Catalunya, i fos negatiu per les tesis independentistes, no
seria reprogramat i reclamat de nou ,al cap de 5 o 10 anys, al·legant canvis
generacionals, millors factors o un àmbit de llibertat més gran de quan es va
fer l’anterior ? i tornaríem al principi on ens trobem ara, per anar repetint
el cicle fins que sortís “bé”. Impensable, per impossible.
Malgrat el que diguin els partits independentistes, el
context internacional, és totalment advers a les tesis d’independència d’un
Estat membre de la UE ,
i alhora continuar a dintre. Es més, cap Estat de la UE pot tenir el més mínim
afecte, entusiasme o col·laboració amb el separatisme d’una part d’un Estat, i
mantenir els privilegis de ser europeu, per la senzilla raó que un cas com
aquest suposaria una “contaminació” cap altres indrets que podrien pensar en
fer el mateix. Qui cregui que França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia...puguin
recolzar les accions dels partits independentistes, van molt errats, i no
toquen de peus a terra, precisament en uns moments en que la UE té massa problemes de per
si, com per afegir-ne un altre de grans dimensions i repercussions. Que ningú
ho somiï.
I per raons d’espai, qui cregui que un Estat de dret, no té
prou elements contundents per fer complir la llei, es torna a equivocar
greument. I no parlo de l’exèrcit, ni de la Guàrdia Civilla Constitució
i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que tots els polítics hem jurat, a l’igual
que tots els funcionaris municipals, autonòmics i estatals. En parlarem la
setmana vinent.
# posted by joan roma cunill @ 11:17 PM
DOL A SANT JOAN DE VILATORRADA - Nota blogesfera socialista
DOL A SANT JOAN DE VILATORRADA ( BAGES).
Ahir al vespre, dimecres 4 de gener, la companya i cap de llista del PSC, a Sant
Joan de Vilatorrada, Elia Tortolero ens comunicava la defunció d’Alicia, la
dona del company – regidor, David, a l’edat de 31 anys. Sí, heu llegit bé,
trenta-un anys. Una edat en que tothom fa projectes a quaranta o cinquanta anys
vista, i que ella ja no podrà fer.
Vagi en primer lloc el meu, el nostre més sentit condol per
una pèrdua tant injusta i irreparable, pel David , famílies, i entorn més
directament afectat. De fet, tots estem afectats, incloent en aquest “tots”als
qui formem part de la gran família socialista. I és que formar part d’un
partit, és formar part d’una agrupació de persones que busquem de forma
conjunta, canviar el lloc on vivim, per fer-lo millor.
Es per aquest motiu que el David és regidor de l’ajuntament
de Sant Joan, a la oposició, sí, fent la feina que li pertoca, i amb els ànims
posats en el dia que tornarem a ser govern, per poder fer molt més i transformar
un municipi, que gràcies al PSC ha progressat enormement des de l’abril del 79,
fins ara.
Es moment també per recordar el perllongat dol que portem
tots els companys i companyes socialistes , per les pèrdues tingudes a Sant
Joan, en els darrers temps. Ara plorem l’Alícia, però fa dos anys varem plorar
per l’Andreu García, un dels fundadors del PSC a Sant Joan, i a la comarca. Un
company – amic, ple de vitalitat, alegre, animador de quantes entitats i
associacions estava, i capaç de distendir complicades reunions amb reflexions i
sortides molt imaginatives. I que havia estat regidor, en uns temps, tant o més
complicats dels que estem vivint ara mateix.
I també és hora de recordar-ne un altre, recentment
desaparegut, en Lluís Vilà. Un altre dels històrics companys – regidors,
reconvertit posteriorment en interventor de l’ajuntament. Una persona seriosa,
plena de rigor i entusiasme per la feina que se li encarregava.
Com podem veure, el PSC està de dol per Sant Joan , per
motius més que sobrats, però la tristesa d’avui, ve incrementada per la
joventut de l’Alícia. En nom propi i de tots els socialistes, animem el company
David en aquests durs moments, i estarem el seu costat en la llarga etapa que
li ha de permetre superar tant irreperable pèrdua.
5 de gener de 2017.
Joan Roma i Cunill, President del Consell de la Federació XI
# posted by joan roma cunill @ 8:32 AM
Wednesday, January 04, 2017
AVÍS TANCAMENT CENTRE POBLE - CAVALCADA DE REIS.
AVUI A LA TARDA – CENTRE DEL POBLE –
TANCAT.
Avui, dijous dia 5 de gener, el centre del poble quedarà tancat al trànsit
de vehicles a partir de les 17.30 i fins el final de la CAVALCADA DELS
Avui, estrenarem les pilones col·locades al carrer Manresa, a la cruïlla
amb el carrer Queralt, precisament per facilitar aquesta regulació de trànsit
en esdeveniments importants com aquest.
De cara el futur, una vegada es vagin renovant altres trams de carrers, se
n’hi col·locaran d’altres per complir aquesta missió. Mentrestant, com és el
cas d’avui mateix, hi haurà tanques al carrer Camí de Frontanyà, al costat del
CAP, i a la cruïlla de la
Placeta amb el Carrer de la Font , per evitar l’entrada de vehicles en
direcció a la Plaça Major.
En anys anteriors, hem tingut algun ensurt, per culpa de conductors que
volien accedir a la Plaça Majorla Cavalcada.
Així, doncs, avisem als conductors d’aquest tancament del trànsit i
recordem l’existència de prop de 150 places d’aparcament, en el centre del
poble, via carrer Manresa – carrer Queralt, o també entrant per la carretera de
Sant Jaume – Camí de la Roca
– Zona esportiva.
Aprofito per a desitjar-vos una bona festa de Reis.
Borredà, 5 de gener de 2017.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill
# posted by joan roma cunill @ 11:28 PM
Tuesday, January 03, 2017
LA NEFASTA GESTORA DEL PSOE- art. Blogesfera socialista
LA NEFASTA GESTORA
DEL PSOE.
Cada dia que passa
empitjora la gestió de la Gestora del PSOE. Si ja és anormal que una Gestora
porti mesos en el càrrec, encara ho és més que vulgui prendre decisions que
corresponen , ja no a una Executiva amb tots els ets i uts, sinó a un Congrés
Federal. Aquestes persones es creuen els
salvadors del partit i volen fer la “feina bruta” que alguns els hi ha encarregat.
Vaja, que es comporten com executors de decisions que mai poden correspondre a
un òrgan provisional, per sortir del pas, en un moment donat, i ser rellevats
en el mínim de temps possible. En resum, el contrari del que estan fent.
El dany a la
credibilitat del PSOE és enorme, però més cap en dintre que cap enfora, i això
encara el fa més perjudicial. En uns temps, ja de per si molt complicats pel
socialisme, res pitjor que sentir vergonya del propi partit, per culpa d’uns
exaltats que varen dinamitar l’anterior Executiva Federal. I si aquells fets
ens varen ferir a tots, encara és més dur, continuar amb les ferides obertes
per anar-hi tirant sal, a cada reunió de la Gestora amb les corresponents
explicacions del seu portaveu.
A més, en comptes
de ser discrets i buscar un cert anonimat, els ha donat per voler acaparar l’atenció
dels mitjans de comunicació i ficar-se en temes delicats que desconeixen
totalment. Aquests dies ho hem vist a nivell de voler controlar el PSC en matèria
de pactes electorals a les municipals i autonòmiques, com si des d’aquí hi
hagués cap mena de desig de supervisar si a Castella, Astúries o Andalusia, per
posar uns exemples, decideixen pactes amb agrupacions locals, comarcals o
regionals. Abans de parlar, s’ha de saber una mica el que es vol dir, sinó es
dona peu a interpretacions estúpides que son les que circulen a dia d’avui per
tot arreu. Una nova taca en el debat sobre les relacions PSOE – PSC.
I tot perquè la
Gestora dona clarament la idea de voler canviar les regles de joc dels darrers
40 anys, per afavorir l’elecció de qui vol ser la nova Secretària General del
PSOE, sense haver de sortejar massa obstacles. Però, el més greu, és que a cada
declaració apareix el dubte de si realment creuen en un federalisme, capaç de
garantir les igualtats, DINTRE DE LA DIVERSITAT DEL PAÍS. Heus aquí el dany que
està produint a nivell intern, amb el desànim de desenes de milers de militants
que clamen per poder elegir nou /nova Secretari General, i anar a un Congrés
del que en surti una forta Executiva Federal, capaç de posar ordre i coherència
on ara impera el caos.
Tenir i mantenir
decapitat el principal partit de la oposició, alternativa al partit de govern,
en un moment en que Podemos s’està barallant a tots els nivells, és reforçar
Rajoy , en tot lloc i moment. Tenir el Grup Parlamentari al Congrés de Diputats
amb una direcció provisional significa no poder seguir cap mena de camí
coherent i amb perspectiva de futur. En resum, la Gestora és la principal
culpable d’allargar una agonia que hauria d’haver estat de dos o tres mesos i
no d’un any com serà el cas. Pel que sembla, avui convocarà Comitè Federal pel
proper dia 14, i pel que sembla el Comitè convocarà Congrés, per l’estiu. Que
algú els hi digui, que el temps no arregla mai els problemes. Els problemes s’arreglen
amb voluntat i decisió, virtuts que no hem vist per enlloc, en aquests nefasta
Gestora que vol governar el partit, sense saber que només podia gestionar-lo de
manera provisional.
# posted by joan roma cunill @ 11:17 PM
ESTELADA IMPOSADA - art. Nació Digital Solsona.
ESTELADA IMPOSADA.
En aquestes mateixes pàgines de Nació Digital
ja he expressat, en altres ocasions, la profunda tristesa i decepció que
produeix l’arraconament de la nostra bandera, la senyera, per les estelades ,siguin
vermelles o blaves. Durant la llarga nit del franquisme, centenars de milers de
catalans, varen, vàrem lluitar per recuperar el nostre símbol nacional, símbol
de les nostres llibertats , exposant la pròpia llibertat per col·locar-la en
els llocs més emblemàtics del país. Què dirien aquells lluitadors, a dia d’avui,
quan la senyera és menystinguda, amagada i substituïda per altres que no
representen el poble català, en el seu conjunt ?
Però, quan un govern, uns partits, i amb ells,
una part del país ha perdut el nord, no ens estranyi que el fanatisme avanci
fins els racons més inesperats. Ahir l’ANC i Omnium cultural, varen iniciar la
campanya per cobrir d’estelades el recorregut i la Caravana dels Reis de l’Orient
a la ciutat de Vic. Perquè Vic ? Doncs perquè per alguns és la capital de la
Catalunya – catalana, i perquè aquest any la Cavalcada es retransmet per TV3,
la gran impulsora i difusora de l’independentisme a Catalunya.
Podeu veure ja per tota la ciutat de Vic,
cartells, missatges i crides a omplir d’estelades balcons, finestres i
carrers...punts de compra de fanalets estelats, i tota mena d’artilugis per
rebre els Reis de l’Orient, reclamant ,portin la República Catalana...deu ser
que no confien gaire en que arribi per altres mitjans.
Està per veure el discurs dels propis Reis, i
la vestimenta que els hi estan arreglant en aquests precisos moments, per
constatar si les capes estan fetes amb banderes estelades, i si els patges
portaran barretines amb l’estelada per senyera, a l’igual que les torxes, amb
base estelada, així com els caramels, que segurament hauran d’estar
embolcallats de paper estelat, si volen complir amb els preceptes de la somiada
República catalana.
A alguns, aquestes ocurrències de l’ANC i
Omnium els poden fer riure, però la realitat és molt més preocupant i inquietant.
Alguns s’han cregut que aquest ,és l’any de la fugida de l’esclavitud “espanyola”,
i tiren la casa per la finestra, a l’hora d’emprendre el definitiu camí cap a
la terra somiada: la independència. No ha d’haver-hi, no pot haver-hi ,cap lloc
ni moment per no demostrar-ho i si el primer gran esdeveniment que tenim és la
Cavalcada de Reis de l’Orient a Vic, doncs, s’aprofita i la polititzem, perdó,
la nacionalitzem que per això som amos del nostre país, les nostres tradicions
i el nostre futur. Qui no li agradi, té la porta oberta per marxar...
Veurem molts altres esdeveniments i accions d’aquest
tipus, i molt pitjors, en els propers dies i mesos. Que els organitzadors de la
Cavalcada de Vic, no hagin sortit a defensar el caràcter obert, lliure i infantil
de la festa, és un dels símptomes del país i del moment. La por a defensar les
pròpies idees i a criticar les accions insensates. Aquesta n’és una d’elles.
# posted by joan roma cunill @ 12:57 AM
Monday, January 02, 2017
MORT PER MÒBIL - art. Nació Digital Solsona
MORT PER MÒBIL.
Ben aviat veurem titulars com aquest, en diaris i mitjans digitals. Es
qüestió només d’esperar uns dies o setmanes perquè la realitat superi la
ficció. I és que la generalització de telèfons mòbils ha estat tant ràpida i
tant intensa que alguns han esdevingut autèntics “addictes”. I quan parlo de
morts, no penso en explosions de mòbils, per bateries cada vegada més potents ,
sinó en la progressiva mania de fer-los servir en tot lloc i moment.
Caminant, he vist joves i no tant joves, llegint o escrivint en llocs
inversemblants , sense fer atenció a qui tenen al voltant, absorts en el que
estan fent, i creguts que la resta del món ha d’estar pendents dels seus
moviments per reaccionar adequadament.
Si això he vist caminant, puc explicar ja uns quants ensurts , al volant
del cotxe. Persones que travessen carrers i places, sense mirar, que giren i
tornen enrere, seguint alguna indicació misteriosa del seu interlocutor, o
seguint rutes marcades pel seu mòbil que el domina i el redueix a una mena de
robot – persona.
Estem en plena revolució del mòbil, com eina meravellosa que tot ho
controla i domina. Com en tot, una eina esplèndida si es controla el seu ús, o
una autèntica “droga” si és ell el dominant. I cada vegada més es converteix en
el dominador si fem una enquesta o un simple cop d’ull en els restaurants on
anem a menjar, a la feina, en espais d’oci, o al carrer i carretera.
Es preocupant aquest domini perquè converteix el portador en un esclau
permanent, obligat a consultar el que li arriba, i obligat a enviar missatges a
qui sigui i quan sigui per demostrar la seva existència. Fa pena i vergonya
escoltar converses en ple restaurant, o anar a un concert, i veure com han de
fer fotos per poder-les enviar a qualsevol, o pel simple fet de mostrar que el
saben fer servir. Fins i tot en el cinema han de consultar-lo per saber si
algun missatge d’importància mundial els hi ha arribat.
I ja no es pensa en el veí, en el que tenen al costat, ni en els que
caminen i han de fer atenció a no xocar amb qui va tant absort que no té en
compte per on va. I els conductors tenen un nou focus d’atenció per controlar a
banda i banda del carrer, no sigui que un mòbil – peatonal, li doni per passar
en qualsevol moment, creient que està en un pas zebra i no es dona compte que
l’ha deixat vint metres enrere...
Fa un temps pensava en una “moda passatgera”, pròpia d’un nou instrument ,
però em vaig donant compte que l’addicció s’estén i s’intensifica de manera que
moltes persones no poden viure sense mòbil, en tota hora i moment. En el meu
cas, faig tot el contrari, i ja no baixo el volum, sinó el tanco a les hores de
menjar, o quan entro al cinema, teatre, concerts....He pres la decisió de
controlar jo la situació i no deixar-me controlar. Doncs, bé, haurem d’intentar
campanyes de desadicció i prohibició en determinats llocs i moments, si volem
gaudir dels llocs on anem, en uns casos, o evitar accidents, en altres. Difícil
repte, però cada vegada més necessari a la vista de per on van les coses.
# posted by joan roma cunill @ 2:20 AM
