Monday, January 09, 2017
LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS - art. Nació Digital Solsona
LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS
.
En Miquel Iceta,
posa com exemple del procés independentista, una noria que sí mou aigua i va
donant voltes, però no avança cap enlloc, perquè està fortament collada en els
seus extrems, precisament perquè no surti de la guia. En el meu cas, poso l’exemple
d’un esportista fent pràctiques en una bicicleta estàtica. Ja pot anar pedalant
i suant, que no anirà mai enlloc.
Així estem a
Catalunya amb el procés independentista, del qual en parlem molt, però cinc
anys després encara es pregunta si podran fer o no referèndum, si serà pactat i
acordat, o unilateral, o si tiraran endavant una DUI ( declaració unilateral d’independència)
o si emprendran el vol sense cap resolució concreta.
Tampoc hi ha
pregunta per l’imaginat referèndum que hauria de ser el proper mes de setembre,
ni queden resolts temes tant importants i rellevants com les infraestructures
per dur-lo a terme, instal·lacions, material, personal...En resum, es van
donant voltes i més voltes sobre el mateix tema, sense prendre cap decisió
concreta i rellevant. Fins quan ? Ningú ho sap perquè ni els propis promotors
ho tenen clar. Sembla impossible, però la realitat és que la improvisació és la
nota predominant.
Ara mateix, l’antiga
Convergència està sumida en un mar de dubtes per quan el president Puigdemont
ha deixat clar que no vol ser candidat, a les més que properes noves eleccions.
Greu problema perquè no tenen recanvi o almenys recanvi amb prou popularitat
com per poder competir en igualtat de condicions amb la resta de partits que sí
en tenen. Si a tot plegat li sumem els resultats de les darreres enquestes , a
qui més li preocupen unes noves eleccions és al PDECAT ( antiga Convergència).
Però que ningú ho
dubti, també hi ha pànic a ERC. Anar a eleccions, treure un raonable bon
resultat que obligui Oriol Junqueras a pactar amb altres partits i optar a la
presidència d’un país, fortament endeutat, i amb un garbuix mental entorn a la
independència, és garantia de cremar-se en pocs mesos o anys, i anar a les
tenebres de la oposició durant una molt llarga temporada. Fins ara, ERC està
còmodament assentada en un segon lloc, deixant el protagonisme al president
Puigdemont que només pot que llençar proclames i eslògans, buits de contingut,
i amb el fracàs de la independència a l’horitzó.
Ara bé, si ERC ha
de passar a la portada, les coses canvien, perquè ja no podria defugir la presa
de decisions i li correspondria no solament encapçalar el govern del dia a dia,
sinó donar resposta a tots els independentistes convençuts de que tenen a tocar
la creació d’un nou Estat. Defraudar aquestes expectatives és trencar amb el
procés i passar a la història amb un ben trist paper. No seria la primera
vegada per ERC, però costa d’acceptar aquesta visió de futur.
Estem , doncs, en
una mena de cançó de l’enfadós en que cada partit manté els seus principis i va
jugant a veure quina peça mou el veí. Mentrestant, res de nou a l’horitzó, sinó
és, esperar que el govern central cometi algun greu error que pugui justificar
un canvi d’estratègia o d’objectius , als partits independentistes. El que
diem, estem en una noria o pedalant en una bicicleta estàtica.