Joan Roma

L’ANY DE L’ENGANY.

En els quaranta anys d’activitat política he après que per negociar, és fonamental tenir clar el que vols, i el que l’altra part pot donar, cedir o concedir. No semblem estar en un escenari, tant elemental com aquest, a Catalunya i Espanya. Ho dic perquè ni els partits independentistes semblen tenir clar què volen: tant aviat estan per un referèndum pactat i acordat, com pel dret a decidir, com per un RUI (referèndum unilateral d’independència), com per una DUI ( declaració unilateral d’independència), com per agafar les maletes i marxar, sense dir ni adéu...com  per la posició del govern espanyol, en que queda clavat en les seves tesis immobilistes o inicia una operació diàleg, sense més concrecions...

No veig cap possibilitat de referèndum, ni pactat ni unilateral, per raons molt fàcils d’entendre, crec jo. Cap partit estatal, constitucional, obrirà la porta a un referèndum d’autodeterminació. En primer lloc per lògica constitucional, que no el permet, però encara que regirant el text i imaginant interpretacions recargolades es volgués permetre, al cap de cinc minuts, altres territoris el reclamarien: País Basc, País Valencià, Illes Balears...i fins i tot Andalusia, per exposar-ne alguns en que hi ha moviments en aquest sentit, de manera que el resultat seria la implosió de l’Estat. La seva desaparició, i això cap partit estatal – constitucional, ho permetrà, i no només penso en PP, PSOE, C’s, tampoc Podemos, encara que ara ho digui, des de la oposició. Té prou problemes interns d’implosió com per pensar en altres trencaments.

Un Estat sotmès a referèndums durant vuit o deu anys, el fa inviable, insostenible, impossible. Però, algú dubta de si el referèndum es dugués a terme a Catalunya, i fos negatiu per les tesis independentistes, no seria reprogramat i reclamat de nou ,al cap de 5 o 10 anys, al·legant canvis generacionals, millors factors o un àmbit de llibertat més gran de quan es va fer l’anterior ? i tornaríem al principi on ens trobem ara, per anar repetint el cicle fins que sortís “bé”. Impensable, per impossible.

Malgrat el que diguin els partits independentistes, el context internacional, és totalment advers a les tesis d’independència d’un Estat membre de la UE, i alhora continuar a dintre. Es més, cap Estat de la UE pot tenir el més mínim afecte, entusiasme o col·laboració amb el separatisme d’una part d’un Estat, i mantenir els privilegis de ser europeu, per la senzilla raó que un cas com aquest suposaria una “contaminació” cap altres indrets que podrien pensar en fer el mateix. Qui cregui que França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia...puguin recolzar les accions dels partits independentistes, van molt errats, i no toquen de peus a terra, precisament en uns moments en que la UE té massa problemes de per si, com per afegir-ne un altre de grans dimensions i repercussions. Que ningú ho somiï.

I per raons d’espai, qui cregui que un Estat de dret, no té prou elements contundents per fer complir la llei, es torna a equivocar greument. I no parlo de l’exèrcit, ni de la Guàrdia Civil o Policia Nacional, no. Això son instruments del passat, i de països no democràtics. A dia d’avui, l’arma més poderosa, més eficaç, més immediata és el BOE ( Butlletí Oficial de l’Estat). Si algú creu que pot dur a terme un referèndum unilateral , de nit i a les fosques, és que desconeix els  mecanismes democràtics que l’ha d’emparar, a nivell intern i extern per fer-lo vàlid. I l’Estat de dret té ,en un simple anunci en el BOE, el poder de fer complir la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que tots els polítics hem jurat, a l’igual que tots els funcionaris municipals, autonòmics i estatals. En parlarem la setmana vinent.