Thursday, November 17, 2016
MATAR AL PARE - art. Blogesfera socialista
MATAR AL PARE.
Amb aquesta
expressió volem explicar la profunda decepció causada per una persona que
teníem com a referent, model o exemple de vida personal, pública, o en
qualsevol altre àmbit de l’activitat humana.
Com a militant
socialista de tota la vida, he anat acumulant referents d’arreu del món, com
han fet tots els companys i companyes, en funció de les vivències pròpies i
alienes. Els més rellevants per a mi han estat: Olof Palme, Willy Brandt,
Salvador Allende, Helmut Schmidt, de fora, i Felipe González, Joan Raventós,
Ernest Lluch i Marta Mata , de dintre.
Per una persona com
jo que venia de 7 anys a Suïssa, on els espanyols estàvem considerats ciutadans
d’un país tercermundista , l’acció modernitzadora, europeista , profundament
democràtica i alliberadora de la llarga nit del franquisme, dels governs de
Felipe González, fou una benedicció, i una injecció de moral i legítim orgull,
per quan en pocs anys ens vàrem situar a nivell d’altres països europeus que
havien necessitat una trentena d’anys per fer el recorregut que nosaltres vàrem
fer en dotze.
Després , Felipe
González ha estat sempre present en les grans decisions i actuacions del
socialismes espanyol i també del català. La seva experiència, el coneixement
del món en que vivim, els seus anàlisis i projeccions de futur eren escoltats
amb l’atenció dels alumnes que escolten un catedràtic o savi, reconegut. Era
lògic reclamar la seva presència en tots els grans actes electorals perquè la
seva presència, era garantia d’èxit i satisfacció per part de tots els
assistents.
Però, precisament
la seva gran projecció, respecte i autoritat, a nivell intern i extern, l’ha
portat a múltiples fòrums de la política econòmica, financera mundial, i a
l’allunyament progressiu de les bases socialistes. Segurament era llei de vida,
i ben pocs dirigents se salven de no voler influir o participar en els grans
debats i pretendre deixar-hi la seva empremta.
Son molts pocs, els
grans estadistes que s’han sabut retirar a temps, o han buscat en altres
àmbits, una ocupació lògica per les inquietuds que tota persona té al llarg de
la seva vida, oimés si s’ha retirat de la primera línia a una edat encara jove.
I així ha estat amb Felipe González. Ha ocupat càrrecs en empreses privades, ha
format part de consells d’administració, ha participat en fòrums mundials de
tota mena,...i ha volgut continuar influint en el partit, el seu partit, el
PSOE. De fet, culpa d’ell i culpa nostre, perquè se li ha demanat i fins i tot,
impulsat a fer-ho.
I fa ben poc ho va
fer en el pitjor dels moments possibles. Va iniciar la batalla contra el
posicionament de Pedro Sánchez i de fet de tot el partit, representat en el Comitè
Federal, a favor de deixar governar el PP. La seva veu, el seu posicionament,
va ser el toc de sortida de la resta de dirigents, barons inclosos, per
descavalcar al Secretari General, elegit per tota la militància socialista. La
resta d’esdeveniments, la coneixem tots i m’estalvio detallar-los pel que tenen
de vergonya i trencament del que havia estat el respecte, disciplina i
autoritat del Secretari General, i la seva executiva.
Aquest pas donat,
impensable en el moment en que estem, ha provocat una situació d’una
extraordinària gravetat, que només noves Primàries i Congrés federal, urgent,
poden pal·liar. Perquè ho va fer ? Jo crec que per un sentiment i voluntat
d’arreglar una situació que perjudicava el país, sense cap mena de dubte, però
presa des d’un concepte propi d’una altra realitat de país. M’explico. La seva
posició hagués estat lògica a Alemanya, Holanda, Suècia..., però no a Espanya.
El seu ego, i la convicció que podia intervenir, de forma directa davant el
Secretari General, fins i tot per damunt del Comitè Federal, el va fer creure
que s’acceptaria la seva proposta, com s’havia fet en altres moments, en altres
temes.
Greu error, greu
desconeixement del partit, i la realitat quotidiana. Fa massa anys viu en un
altre nivell i una altra realitat. Som molts els qui hem deplorat aquesta
intervenció i els qui hem “matat al pare”. Respectem la gran feina feta, però FElipe
González ha deixat de ser un dels nostres referents. Ens sentim traïts, i ja
res serà igual. D’aquí la necessitat de girar pàgina i emprendre un nou camí,
sense la tutela, d’aquest “pare” que no ha sabut retirar-se a temps. Segur que
tots ho lamentem, però és el que hi ha. Ens ha defraudat en un moment
estratègic i especialment dolorós. Toca continuar, exigint Primàries i Congrés
, ja.
# posted by joan roma cunill @ 1:46 AM 
