Saturday, November 26, 2016
NO SIMPLIFIQUEM - art. Regió 7
NO SIMPLIFIQUEM.
Arran la mort de la Rosa de Reus, una iaia de
81 anys, per l’incendi del matalàs, produït per una espelma, a falta de llum,
s’ha desfermat un allau d’acusacions, suposicions, propostes i recomanacions,
molt pròpies del nostre país quan passa una desgràcia com aquesta. Ara, s’ha de
fer tot el possible perquè no torni a passar, i per això convé no simplificar
la gran complexitat que tenen els serveis Socials ,en tots els municipis.
En un petit municipi, és molt més fàcil tenir
supervisades i sota control, sinó totes, la majoria de necessitats de les
persones vulnerables. En un poble gran o una ciutat, la cosa és molt més
complicada.
Fem atenció a llençar acusacions a tort i a
dret, perquè les situacions de moltes persones son tant diverses i tant
immenses com el nombre de les que pateixen dificultats. Ho he dit en anteriors
ocasions, la tasca de les treballadores socials, és de les més complicades,
estressants i dificultoses de quantes tenen relació amb la societat.
Es ben cert que el principal servei que ha de
tenir una persona en dificultats, ha de ser una vivenda, però aquí no acaba
res, perquè ha de tenir serveis essencials com aigua, llum, gas..., però també
menjar, i determinats tractaments, si està malalta. Conèixer de primera mà aquestes
necessitats és feina de les treballadores socials, però tot seguit, s’hi ha
d’implicar un gran nombre d’organismes i institucions que no sempre van ben
coordinades.
I la línia entre el possible i l’efectiu és
molt prima. Com ho és la línia personal i la pública. Hi ha persones
necessitades que ni demanen ajuda, ni volen ser ajudades. Què fer en aquests
casos ? N’hi ha que disposen de recursos, però s’han acostumat a estalviar i no
volen desprendre’s de diner, per serveis bàsics, de manera que no se les pot
obligar, si no han estat incapacitades. N’hi ha que la família vol portar el
control, i no vol intromissions de gent de fora...la llista seria molt llarga i
molt complicada de detallar i explicar.
Es a dir, la complexitat de la realitat social
del país, obliga a actuar amb grans dificultats i enormes incerteses davant
cada cas concret. D’aquí el delicat treball de les persones dedicades al món
dels serveis socials, sotmeses en molt casos a sospites , acusacions,
intromissions, amenaces judicials i fins i tot físiques. En aquest camp la
vocació passa molt per damunt de qualsevol compensació laboral o econòmica.
Continuem en plena crisis, i portem anys de
dificultats com per haver vist incrementar-se exponencialment el nombre de
persones ateses. En aquest camp, les retallades han estat molt fortes, excepte
per part dels ajuntaments. Tinguem-ho clar. L’administració que suporta
bàsicament els serveis socials son els ajuntaments, i no tenen prou recursos
econòmics ni humans per fer-hi front.
Per tant, toca recuperar el temps i els
esforços perduts per evitar la repetició de fets com el de Reus, i com tants i
tants altres que no surten a les pàgines dels diaris, però son de conseqüències
similars. Falten recursos econòmics, i cal millorar la coordinació entre institucions,
i entre organismes i entitats.
Però, oblidem-nos de simplificacions. El
problema és immens, divers i molt individualitzat, de manera que hem de
proporcionar mitjans i recursos humans, econòmics i tècnics, als qui es troben
en primera línia com per poder tractar els temes de manera pormenoritzada. I
fugir de simplificacions perquè no existeixen.
# posted by joan roma cunill @ 12:51 AM 
