Joan Roma

QUI ES VA APIADAR DE NOSALTRES ? Fa pocs dies ha transcendit que el Diputat d’ERC i secretari quart de la Mesa del Parlament, Rubèn Wagensberg, va agafar la baixa, a finals del mes de desembre, i posteriorment va decidir marxar a Suïssa, a l’espera sigui aprovada la Llei d’amnistia i quedi alliberat de qualsevol requeriment judicial. El motiu de la baixa, fou per “atacs d’ansietat” motivats per la seva possible implicació en les investigacions que duu a terme el Magistrat García – Castellón. Son diversos els càrrecs institucionals i de partit que han sortit als mitjans de comunicació per expressar el seu recolzament i demanar comprensió per una situació tant delicada com aquesta. M’afegeixo al desig de superació d’una crisi com aquesta, prou dura i destructiva com difícil de superar, quan es tracta d’entomar situacions i previsions, mai imaginades. Aquesta ,és una mostra més dels danys colaterals, lligats al procés independentista. Ni l’ANC ni Òmnium van tenir cap mena d’escrúpols d’iniciar, juntament amb els partits independentistes, una deriva autoritària, contra l’estat de dret, en la qual els qui volien mantenir la fidelitat a les lleis vigents, van ser considerats “enemics a batre”. Durant anys, els demòcrates autèntics, vam estar sotmesos a tota mena d’atacs, pressions, persecucions, amenaces, aïllaments personals i polítics, trencaments de relacions, escratxes, vandalisme, a més de ser considerats “traïdors a la pàtria”. No ho dic, per referències indirectes, ho afirmo com resistent a les pressions i atacs de tot l’entramat independentista. Qui es va apiadar de nosaltres ? Qui ens defensava d’aquesta repressió ? El partit, i poques altres entitats i mitjans de comunicació. Teníem tot en contra, i tanmateix vam resistir, i finalment vam reeixir, després d’exigir es posessin en marxa els mecanismes previstos en la Constitució. Però, pel camí ,milers, centenars de milers de persones van patir tota mena d’atacs personals, amb fortes angoixes i pors, pressionats i amenaçats per un entorn que no permetia dissidents. Qui es va apiadar de persones grans, molt grans, que venien a demanar ajuda física i psicològica, a l’ajuntament o al partit, perquè tenien por de reviure els prolegòmens que van portar a la guerra civil ? Qui va fer alguna cosa per parar tanta destrucció de la convivència ? Qui es va donar compte que les accions i actuacions dels independentistes portaven l’angoixa a centenars de milers de famílies, moltes de les quals van quedar destruïdes o malmeses pel procés ? Qui ha fet alguna cosa per a reparar els danys causats ? Res és innocent. El procés va ser causa de greus danys a la convivència, també ,a tots els àmbits de la vida social, professional, econòmica , a la reputació i al prestigi que havíem guanyat entre tots. El resultat és catastròfic, sí, però no per uns pocs dirigents del procés, sinó per a centenars de milers que vam patir els embats dels independentistes. Que ningú vulgui ara, traslladar les responsabilitat cap a d’altres. Que cadascú assumeixi les pròpies.