Joan Roma

CANVIAR DE PROVÍNCIA ? GAIREBÉ IMPOSSIBLE ! Aprofito l’extens reportatge ofert per El 9 Nou , sobre la disfuncionalitat territorial que suposa tenir tres municipis, a la comarca d’Osona, que pertanyen a la província de Girona: Espinelves, Vidrà i Viladrau, per tractar aquesta tema que no és únic, ni excepcional ,a nivell de Catalunya. Vaig formar part, durant anys de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, i allà vaig poder estudiar i tractar un gran nombre de “disfuncionalitats”. Moltes son municipals, però n’hi ha algunes de comarcals i unes poques provincials. Exposaré un cas molt similar que em porta a fer el títol de l’article. La llei preveu poder modificar els límits municipals, comarcals i provincials, però com més amunt es va, més difícil és aconseguir-ho. Poso un exemple. En tant que diputat al Parlament, ens vam plantejar, amb l’alcalde de Gósol, Josep Tomás Mirambell ( EPD), resoldre el seu conflicte territorial. Gósol, pertany a la comarca del Berguedà, però està a la província de Lleida. El seu partit judicial és Solsona, però a nivell de Junta electoral, li correspon La Seu d’Urgell. També allà li correspon la Diputació de Lleida, en comptes de la de Barcelona, on estan la resta dels 30 municipis berguedans. El guió plantejat per a poder canviar de província, era el següent: acord clar i contundent a nivell municipal. Lògic, si es vol donar aquest pas, ha de ser d’acord amb una gran majoria del poble. Acord del Consell comarcal: cap problema. Acord de la Diputació de Lleida: cap problema. Acord de la de Barcelona, per acollir un nou municipi: cap problema. Arribats aquí, calia aconseguir un acord del Consell de Ministres, i d’aquí, enviar una proposta de Llei Orgànica, a Les Corts Generals, per tal de procedir a la modificació del mapa provincial d’Espanya, traient un municipi de Lleida, per passar-lo a Barcelona. Fets alguns contactes, al més alt nivell, es va constatar poc entusiasme per tocar el mapa provincial. Porta molts anys, molts, sense fer-hi retocs , amb el perill que si algú el vol moure, puguin aparèixer moltes altres qüestions pendents, que tenen moltes arestes, com per justificar-ho. Al cap de dos anys, de gestions i alguns tràmits, vam decidir que era millor conviure amb les disfuncionalitats, i esperar nous temps i noves oportunitats. El mateix, em va passar quan, anys després, vaig voler integrar al municipi de Borredà, l’enclavament de Les Rovires de Baix, que era de Palmerola, i ara ,de Les Llosses. Son 3,3 km2, dintre del Terme de Borredà, que pertanyen a Les Llosses i per tant, son de la província de Girona. Vaig arribar gairebé fins el final, sense passar pel Consell de Ministres, i aquí fou quan els advocats de l’Estat, van considerar seria un mal precedent, de cara a d’altres territoris, i van suspendre la resolució definitiva. Per a molts ,pot semblar un caprici o una extravagància, però no ho és. Tenir una cama en un lloc, un peu en un altre, i els braços, fora , complica les gestions i tramitacions dels ajuntaments i els seus ciutadans. Algun dia, s’hauria d’entomar les solucions, però fer-ho entre governs, prèvia consulta als pobles afectats. Un tema important que deriva de la pertinença a una província o una altra, és que d’això depenen els ajuts que venen de les seves diputacions. Aquí, els de Barcelona, som uns privilegiats. Les diputacions viuen de les transferències que reben del govern central, en funció dels habitants i alguns altres paràmetres, i les diferències de pressupost son abismals. Dono les darreres publicades per l’IDESCAT, corresponents a 2022. Diputació de Barcelona, ingressos, 1.300 M. Girona, 162 M. Lleida 143 M i Tarragona 180 M. La Diputació de Barcelona ha d’atendre els 311 municipis de la seva demarcació, i tot i tenir bona part dels municipis més grans de Catalunya, ha concedit sempre les ajudes, tenint molt en compte els més petits. Es a dir, les ajudes son inversament proporcionals als habitants del municipi, la qual cosa suposa un enorme recolzament als ajuntaments, en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis. I no solament això, sinó ajudes per a accions i actuacions, en desenes d’àmbits essencials. Davant aquestes xifres i aquestes prioritats, la resta de diputacions es mouen amb recursos molt més baixos, de manera que puc afirmar que un municipi de la província de Barcelona, pot rebre entre el doble i el triple que un municipi similar, en una de les altres tres. He fet un seguiment d’aquesta situació, en els 45 anys que portem de democràcia, i queda clar que els ajuntaments de Barcelona son uns grans privilegiats, respecte de la resta. Aquesta situació, ens va portar a alcaldes i diputats a proposar que el Govern de la Generalitat, compensés amb ajuts propis, aquestes diferències, però mai s’ha dut a terme. I la vella pretensió d’imposar canvis o modificar diputacions, va quedar resolta amb resolucions clares i contundents, a nivell constitucional. Després de 45 anys de democràcia municipal, puc assegurar que el paper de les diputacions, de les quatre, ha estat fonamental per a resoldre les mancances i dèficits dels ajuntaments, especialment dels més petits. Dit això, consideraria lògic i indispensable que en el proper futur, el Govern de la Generalitat, disposés d’un fons de compensació, per repartir entre els ajuntaments, de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.