Joan Roma

UNA AUTOPISTA ENIGMÀTICA. Pels qui hem fet un seguiment de l’autopista Manresa – Terrassa, des del seu naixement fins avui dia, podem dir que no hi ha cap altra obra a Catalunya, amb tants misteris i vicissituds com aquesta . Tampoc en trobarem cap altra que produeixi uns beneficis, per als seus propietaris, que fan envermellir només de veure’ls reflectits en un diari. Regió 7 ens els va recordar, fa quinze dies, amb uns quants titulars que sobtaven per les seves enormitats. En recordo els més rellevants: el Govern de la Generalitat, és a dir, tots nosaltres haurem de pagar 24 milions per les rebaixes, corresponents a l’any 2023. Que en fan 377 milions, des de l’any 2007, i queden 12 anys encara, fins la finalització de la concessió, el 2036. Recordo en els meus primers anys de diputat, el debat en el Parlament sobre la concessió d’aquesta obra, titllada com “autopista de muntanya”, per a justificar un traçat complicat, sinuós i amb trams de clara perillositat. Planava sobre els seus propietaris, tractes de favor, presumptament lligats a l’operació Reformista. L’obra, en si mateixa, no fou cap meravella com demostraren constants obres de retocs, reformes i reparacions, al llarg de tota la seva vida. Era difícil, passar-hi sense trobar en algun punt o altre, alguna brigada d’obres. Però, si una infraestructura ha tingut tracte de favor, és clarament aquesta, malgrat alguns desencontres que han acabat en els tribunals. Es igual, al final de cada negociació, AUTEMA, l’empresa concessionària, n’ha sortit guanyadora. I no guanyadora per poc, sinó amb beneficis d’escàndol. Com és que no s’hagi promogut el rescat de la concessió ? Pel nul interès de l’empresa, davant uns beneficis, mai imaginats. Aquí sí, podem dir que la inversió ha estat recuperada amb escreix, i encara els permet mantenir les expectatives pels anys que queden. S’han fet peticions per alliberar aquest tram i convertir-lo en lliure de peatge, però els anys passen, i la realitat continua, intocable. Resulta enigmàtica aquesta situació, a la vista de la pluralitat i diversitat de governs, al front de la Generalitat. Al final ,haurem de pensar que si aquest tram estès situat entre dues o tres ciutats de l’àrea metropolitana , l’esforç pel rescat hagués estat major, i segurament hagués fructificat. Situada aquí, es veu més com una via per anar cap a la Cerdanya que no pas una via d’interconnexió entre municipis de la Catalunya Central. La situació no té lògica si mirem la supressió de peatges, a nivell de Catalunya. Tenim una excepció aquí que veu passar els anys, i va fent caixa, amb xifres més i més altes, sense cap altre esforç que mantenir bé els comptadors de vehicles. A finals d’any, passar comptes i cobrar una morterada de milions, fruit d’uns acords que no hem entès cap dels qui la vàrem veure néixer. I res indica propers canvis, al contrari, la concessió continua i ja només faltaria que tornessin a demanar una nova ampliació. Que ningú la descarti, vistes les amistats de les que semblen gaudir.