Joan Roma

ELS DEURES NO FETS. Si una cosa vaig aprendre, en els meus anys a Suïssa, va ser planificar a curt, mig i llarg termini. Es una de les virtuts dels suïssos que apliquen, en gairebé tots els ordres de la vida, tant la personal com la pública. Es així com estableixen els anys de vida útil que té cada infraestructura, equipament o servei, i en funció d’aquesta vida, programen les futures actuacions, a dur a terme. Sigui de renovació, sigui d’ampliació o de modificació. Dic això quan estem en plena crisi de sequera, amb informacions que destapen els deures no fets, per gairebé totes les institucions públiques, i moltes de privades. Tots sabem que no és popular o agraït, renovar xarxes de clavegueres, o canonades d’aigua, o cablejat d’enllumenat públic, per posar uns pocs exemples. N’hi podríem afegir molts altres relacionats amb sistema de calefacció, d’aire, de tancaments exteriors, etc. Però, a la vista de l’emergència, em quedo, de moment, en els deures no fets, en matèria d’abastament d’aigua de boca, afegida a d’altres destinades a indústries, ramaderia i agricultura. Ha faltat un “seny ordenador”, a nivell general, que alhora exigís “ordenar” aquest sector a nivell local, comarcal i nacional. Es així com ens assabentem de pèrdues, per xarxes velles o mal planificades, d’una mitjana d’un 25% dels cabals transportats. Es una xifra exageradament alta, especialment escandalosa quan hem de reduir l’ús, en tots els àmbits i sectors. Què ha fallat ? Molt fàcil, s’ha fet més el que venia de gust, que no pas el que era necessari. I això, a tots els nivells. Torno a reiterar la manca de planificació, essencial en elements bàsics com aquest. Fins ara, tots els ajuntaments i amb ells tots els particulars s’han espavilat com han pogut. Cadascú es buscava la vida, com millor sabia o podia, confiant en que les pluges no faltarien mai, en els moments essencials. Es així com es perforaven pous, aquí i allà, sense coordinació ni cooperació entre municipis, o a nivell comarcal, agafant l’aigua de rius i rierols, pensant que sempre n’hi hauria suficient com per “anar tirant”. Fa molts anys, molts que algú hauria d’haver plantejat la necessitat de crear mancomunitats d’aigües, per agrupar diversos municipis, per així poder fer front a inversions i manteniment adequats. S’ha acabat anar per lliure perquè el més eficient és agrupar-se per tenir prou força conjunta com per disposar de material, tècnics i recursos suficients. També ,per a poder intercanviar aigua de municipis amb moltes captacions, per portar-la cap a d’altres amb menys abundància. Sovint, parlo de reconvertir els consells comarcals en mancomunitats, perquè permetrien saltar-se els límits comarcals i ser més eficients. En el cas de les mancomunitats responen a la millora de la gestió d’un o diversos serveis agrupats. En alguns casos podem parlar de 4, 5 o 10 municipis, en altres podríem parlar de 20 o 30, en funció de la situació i condicions. No descobreixo res de nou, que és en temps de crisi, quan apareixen les necessitats i els deures per fer. Segur que ara ningú negarà la urgència de planificar noves dessaladores, d’interconnectar conques i d’agrupar serveis d’abastament d’aigua per a poder disposar de millors condicions per fer front a totes les eventualitats. Si aprenem dels errors del passat, no els tornarem a cometre.