Joan Roma

POR A DECIDIR, POR A DUR-HO A LA PRÀCTICA. Recordo els meus primers passos com Alcalde, i he de reconèixer que imposa un cert respecte, trobar-se davant el comandament d’un ajuntament, amb el seu personal, amb les seves complexitats i diversitats. Canvia notablement ser regidor, ni que sigui de govern i amb diversos àmbits de responsabilitat, que esdevenir el coordinador general de tots els serveis, infraestructures, equipaments i dotacions de personal. Res millor que conèixer bé tot l’entramat, com per iniciar l’acció de governar. Però, tot seguit, s’ha de tenir molt clar que governar vol dir decidir, prioritzar, gestionar de la millor manera, totes i cadascuna de les necessitats que vagin sorgint. I puc assegurar que fins i tot en un petit poble, cada dia hi ha novetats inesperades que cal resoldre. Algunes, de molt petit format, però en poden aparèixer d’altres que ningú esperava ni imaginava i que podien obligar a introduir canvis, en aspectes rellevants de la planificació feta. I, aquesta ha de ser sempre una de les prioritats d’una institució: planificació a curt, mitjà i llarg termini. Es una de les grans coses que vaig aprendre en els meus anys a Suïssa. Això implica llargs períodes d’estudi, valoració i avaluació, abans de posar per escrit, els passos a fer en els propers mesos i anys. Perdoneu aquesta llarga introducció, necessària per arribar allà on volia. Des dels inicis de l’etapa democràtica recuperada, el Govern de la Generalitat, no s’ha caracteritzat per aquest treball de planificació. Al contrari, ha anat improvisant, en funció de peticions, reclamacions o pressions d’uns sectors o altres, fins el punt d’introduir canvis notables en qualsevol dels àmbits del país. Si es programava l’Eix del Llobregat, sortien un munt d’alcaldes, empresaris, càrrecs del partit de govern, reclamant que passés al davant l’Eix Barcelona- Vic – Ripoll, i a continuació en venien d’altres que exigien l’Eix Diagonal, i d’altres el de l’Ebre, etc, etc. El mateix passava amb els plans d’equipaments educatius, esportius, culturals, ....Al final, s’anava actuant, en funció d’aquests paràmetres, fent trossos d’infraestructures, equipaments i serveis, convertint obres estratègiques, en obres normals i corrents que necessitaven 15, 20 o 30 anys per estar acabades. I tots sabem que no és igual tenir un gran equipament, en 5 anys que en 20. Si això passava en l’apartat de grans obres, el mateix succeïa en l’ordenació i funcionament de tota l’estructura administrativa. Les grans decisions no anaven d’ordenar millor el país per fer-lo més àgil i eficient, sinó per desplegar polítiques de partit. Així van néixer els consells comarcals, o més tard les vegueries que encara no funcionen com estava previst, o les conselleries i altres organismes de govern. S’ha anat improvisant, en funció de les pressions o els interesso del partit de govern, en detriment del que hagués estat el més eficient. Si aquesta manera de funcionar ha estat norma durant els 23 anys de governs Pujol, els 7 anys de Tripartit, tampoc van permetre reordenar el país i el Govern. Hi havia crisis cada dos per tres, degut a les dificultats d’encaixar tres partits, en un sol Govern. Es van fer algunes coses importants, però sense temps per entrar a fons, en temes rellevants. I tot seguit vam tornar al funcionament habitual, fins arribar als nostres dies, en que ERC té por a decidir. Té un primer problema que produeix el segon. Li falta personal preparat i format com per prendre grans decisions, amb coneixement de causa. Davant aquesta situació prefereixen fer anuncis, propaganda, propostes, però sense posar-les en pràctica. Massa responsabilitat per a tant poca capacitació. Ningú s’estranyi de com actua davant grans temes com : ampliació i modernització de l’aeroport del Prat, el Hard Rock, els JJOO d’Hivern, acabar el desdoblament de l’Eix del Llobregat, acabar la B-40, desdoblar la C-55, rescatar la C-16 ( Manresa – Terrassa), planificació de noves dessaladores, programar parcs eòlics, grans àrees de plaques solars, reestructuració del desplegament dels Mossos d’Esquadra, reestructuració serveis de Sanitat, d’Educació, de Benestar Social, etc. Hi ha poca seguretat en les eines de govern, que comporten por, a dur a terme les obres a fer. Tots es consideren en situació provisional i no es volen ficar en grans projectes que no tenen clar de saber gestionar. Millor, doncs, no córrer i deixar-ho per a més endavant. Es demana amb insistència el traspàs de Rodalies, però son molts els dirigents que els tremolen les cames, davant una tan gran responsabilitat. En resum, tenim un Govern , en funcions de provisionalitat i precarietat. No es pot esperar ni grans planificacions ni programacions i encara menys realitzacions. Falta preparació i formació i sobretot falta, valentia per entomar i dur a terme, els grans projectes de país. Queda clara la necessitat de donar pas a qui pugui governar, en plenitud de condicions. Es urgent.