Joan Roma

PER SORT, EREN INEPTES I COVARDS. A l’espera de la publicació d’algun llibre “definitiu” sobre el procés, els qui el vam patir hem d’explicar i detallar les nostres vivències perquè serveixi com material per als estudiosos. Per tenir una visió clara, profunda i detallada, s’ha d’esperar uns anys. La distància dona una major perspectiva i permet diagnosis, anàlisis i conclusions, més objectives i encertades. Quan em pregunten per les causes del fracàs del procés, responc de manera clara i contundent: per sort, eren ineptes i covards. Es un resum del que vaig veure i viure, en tant que alcalde i dirigent del partit socialista, a les comarques de la Catalunya Central. Un bon lloc d’observació, i alhora de patiment per tot el que succeïa. Ningú pot dir que parlo d’oïdes ni per via indirecta, vaig ser un dels resistents que vaig complir amb el deure contret, en el jurament fet, en el moment d’accedir al càrrec: complir i fer complir la Constitució i amb ella l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Del vist i succeït, el que més em va sobtar és la immensa ignorància que s’ha de tenir, per creure que es podia organitzar una deriva antidemocràtica, dintre d’un Estat , on imperava la democràcia plena. Es un absurd, una contradicció en els termes. Això podia haver passat en temps de la dictadura, però mai en plena democràcia. Era impensable, inimaginable, i tanmateix una colla de beneits van creure que no solament era desitjable, sinó possible. S’ha de ser especialment desinformat, per no saber en quin marc ens trobàvem. Catalunya, en els primers anys de procés tenia prop de 7 milions d’habitants ( ara som ja 8 milions). Si miraven resultats electorals dels darrers 10 o 15 anys, podien veure que no arribaven als 2 milions els votants de partits independentistes. I fins i tot en la consulta del 9 N, tampoc es va superar aquesta xifra. Aleshores, costa de creure que algú es pugui llençar a la piscina, sense mirar si hi ha aigua o no. Quedava clar que almenys 4 milions, el doble, no estaven per cap deriva independentista. Això sol ja hauria d’haver parat els peus als impulsors del procés. Però, sinó en tenien prou, calia tenir clar qui mana en el món occidental. Es a dir, quines son les regles de joc de tots i cadascun dels Estats que conformen la UE, cap dels quals té el més mínim interès en moure o remoure fronteres i crear nous estats. Prou difícil és gestionar la pluralitat i diversitat actuals com per animar a desestabilitzar un dels socis. Oimés si aquest té les dimensions i rellevància d’Espanya. Però, és que tampoc van tenir en compte el pes enorme de la diplomàcia dels EUA. En fi, que a banda d’ineptes , eren ignorants cum laude. Finalment, eren covards. Imaginar organitzar una revolució amb burgesos, molts dels quals funcionaris públics, ben alimentats i ben pagats, era ridícul sinó hagués estat perillós. Els impulsors, autèntics il·luminats, ineptes i covards, van portar el país a límits difícilment imaginables, amb el perill d’enfrontament civil. Al final, van veure els perills que a nivell personal tenien, i van fugir amb nocturnitat i covardia. Van protagonitzar una de les majors vergonyes que mai ha vist la història de Catalunya. I, per sort de tots plegats, la seva ineptitud i covardia, van evitar mals majors. Els vam haver d’indultar i ara els hem d’amnistiar, no perquè s’ho mereixen ells, sinó perquè ho necessita el país.