Joan Roma

NI GOVERN CENTRAL NI GENERALITAT, HAN COMPLERT. Quan els candidats a les eleccions municipals d’abril de 1979, vam entrar en els ajuntaments, ens vam donar compte d’una realitat, a la qual no havíem donat especial importància. De tant pensar en infraestructures, equipaments i serveis que calia fer, no ens imaginàvem l’especial rellevància de disposar de personal, preparat, format i eficient, començant per la figura cabdal en una institució pública: la del secretari – interventor, en pobles petits i mitjans, o la d’un i altre, per separat, en municipis de majors dimensions. Ens vam trobar amb secretaris – interventors que “portaven” tres, quatre o cinc ajuntaments, alhora. Es a dir, havien agrupat aquesta funció en municipis, més o menys propers, de manera que anaven un o dos dies, a cadascun, i amb això complien la missió d’omplir papers, tramitar documents, i acompanyar la signatura de l’alcalde, en tot el que fos indispensable. Tot havia funcionat sota mínims, de manera que ningú havia reclamat canvis ni millores. Estic parlant de la realitat de quaranta-quatre anys enrere. Semblaria que en aquest llarg període de temps, s’hauria pogut produir una revolució interna com per garantir que unes figures bàsiques i essencials, en totes les administracions locals, fossin degudament ateses. Estic parlant d’ajuntaments, sí, però també de consells comarcals, de consorcis, de mancomunitats i diputacions. Tots precisen disposar d’un secretari – interventor, en els petits, i d’un i altre, en els més grans. Per accedir als càrrecs, cal passar per unes dures oposicions nacionals / estatals, abans de poder ocupar el càrrec ,a qualsevol dels ajuntaments d’Espanya. No entro en més detalls, per raó d’espai, però tot ve regulat per unes normatives inamovibles des dels principis dels temps democràtics. Retirat de la primera línia política, em dedico a l’assessorament voluntari d’uns quants ajuntaments, i puc assegurar que la situació present, és una de les més greus de les viscudes en aquests quaranta-quatre anys d’activitat municipal. Hi ha nombrosos ajuntaments, sense secretari titular, o sense interventor. Existeix una carrera frenètica per buscar candidats, arreu del país, amb propostes de fitxatge que fan envermellir i mostren la desesperació d’alcaldes que han de parar màquines, per falta de l’element essencial, en un ajuntament. Algú pot pensar que és una escassedat puntual, circumstancial, provisional. No, no, portem anys en aquesta situació i no solament no millora ,sinó que va a pitjor. I més hi anirà, quan d’aquí dos o tres anys, un gran nombre de secretaris arribaran a l’edat de jubilació. Si ara hi ha, segons fonts oficioses, unes tres-centes places deficitàries, podríem passar a prop de quatre-centes. Com hem arribat fins aquí ? Qui en té la culpa ? Clarament, la responsabilitat és compartida entre el Govern Central i la Generalitat. Més, cap al primer que cap al segon, però quan s’imposen càrrecs bàsics, s’ha d’estar en condicions de proveir-los. I sinó es pot, o no se’n sap, s’han de buscar alternatives viables i segures. Qui paga els càrrecs ,son els ajuntaments i les retribucions son altes, com alta és la responsabilitat, però no es pot dir que un país, Catalunya, o un Estat, Espanya, al•leguin que falten vocacions o interès en estudiar, i concórrer a oposicions. Ha d’haver-hi estímuls i beques, per fer-ho realitat. I, mentrestant, si cal emprendre modificacions legals, a les normatives vigents, per cobrir les places buides, que es faci. Poden ser mesures per cinc o deu anys, com permetre cobrir els càrrecs amb interins, accidentals, tècnics amb administració pública, o amb administratives amb uns anys d’exercici, advocats o economistes, amb uns cursos de formació ràpida. El que no pot ser és que per ineptitud de les dues grans administracions, tinguem un munt d’ajuntaments, i altres figures de gestió pública, en total precarietat. Ara mateix, tinc en el cap una dotzena d’ajuntaments, en situació crítica. Parlo només, de tres o quatre comarques de la Catalunya Central. A nivell nacional, la xifra és enorme. No entenc com no hi ha més contundència i exigència per part de les associacions de municipis, sigui la FMC, l’AMC o l’Associació de micropobles. Molts municipis estan en situació d’emergència. Quan s’hi arriba, alguna mesura d’emergència cal prendre. O no?.