Joan Roma

ANNA ERRA, RADICALISME DE CAMPANAR. Ja tenim nova presidenta del Parlament, procedent de Vic, on ha exercit d’alcaldessa, amb un radicalisme de campanar, molt típic dels independentismes verbals. I, amb perfomances a la Plaça Major, feta servir com escenari habitual. Des d’aquest espai escènic, hem vist tota mena de símbols, banderes, pancartes i cartells, en el balcó de la Casa Consistorial, retirats i renovats en funció de les necessitats del moment o de les exigències del guió. Molta valentia gestual, però a cada sentència judicial, obediència total i sotmetiment a les regles vigents. Es així com podem veure la bandera espanyola a la banda dreta del balcó consistorial, o a dalt al rellotge. Però això, sí, amb un cartellet que explica que s’hi posen : per imperatiu legal. Desobediència, embats, simbologia ...sí, però dintre d’un ordre, no fos que algú anés més lluny del compte i li toqués pagar alguna sanció, o pitjor encara, proposar la inhabilitació. I ara que parlem de banderes a l’ajuntament, més amplitud va prendre posar grans cartells amb la reproducció de tots els fugitius de la Justícia, a moltes de les façanes de la Plaça Major. Fa uns anys, quan el PSC tenia la seu en un pis d’aquesta immensa Plaça, l’ajuntament no li va permetre posar ni una bandera roja, en un dels balcons. Se li va dir que un monument com aquest no podia tenir cap element distorsionador de la seva bellesa. Doncs bé, si algú la visita, veurà com d’aquella vella protecció s’ha passat a espatllar l’estètica, amb dotzenes de símbols de tota mena. En primer lloc, els grans cartells, dibuixats per no sabem qui, i que han hagut d’anar traient a mesura que els fugitius tornen. Es així com ha desaparegut la figura de Meritxell Serret, tampoc hi ha l’Anna Gabriel, ni els que foren jutjats, sentenciats, entraren a presó, i en van sortir. Queden els pocs vividors que mantenen la ficció d’exiliats quan en realitat son simples fugitius. Però, a banda dels cartells podem veure, banderes negres, estelades blaves i vermelles...i per sort van deixar de posar-hi una immensa estelada que cobria mitja Plaça i que posar-la i treure-la anava a càrrec del cos de bombers, pagats per tots nosaltres. Els nous temps, tampoc son propicis a convertir l’espai en un immens cementiri, ple de creus, o fer tota mena de teatres, per recordar els fets històrics de l’independentisme. I son llunyans ja els dies en que es copiava la crida dels imans a resar, per emetre pels altaveus de l’ajuntament, una mena de plors per la independència. De tot això i més hem vist els qui anem tot sovint a voltar per Vic, i seguim les vicissituds dels vigatans. Com alcaldessa no passarà a la història per les seves grans obres, però s’ha sabut vendre com ànima i imatge de la resistència, sense haver patit cap “seriosa repressió”. Bona vida ,en una ciutat benestant, on molts dels burgesos, es poden permetre cridar a la rebel·lió sabedors que tenen un bon plat a taula, i un bon cotxe al garatge. Les revolucions burgeses sempre posen límits a la valentia. Grans crides verbals, i molts pocs fets reals. Ja hem vist la seva primera actuació, a l’hemicicle del Parlament. En veurem més, no en dubteu.