Joan Roma

NICOLA STURGEON – LA CAIGUDA D’UN MITE. A vegades, el destí té inesperades sortides, que tiren per terra anys d’esperances i somnis. Ho dic, a la vista de l’arrest policial, per a ser interrogada, de la ex Ministra Principal del Govern Escocès, i fèrria defensora de la independència, de Gran Bretanya. Després d’anys de batalles, promeses i embats, va plegar sense gaire explicacions, i ara, mesos més tard, ens assabentem de la seva imputació en un obscur problema de finançament del seu partit ( Partit Nacional Escocès) . Es parla d’unes 666.000 lliures esterlines, procedents de diversos donants, destinades a promoure un segon referèndum d’independència. Resulta que algun dels donants va voler comprovar el bon estat dels donatius, i en comptes de trobar a la caixa els 666.000 recollits, n’hi havia menys de 95.000. Sorpresa, incredulitat, i vergonya per a una primera figura de la política escocesa, i per a tot el seu partit. Com pot passar un fet com aquest ? Difícil de creure, i tanmateix tot indica que aquests diners s’han evaporat o han tingut un altre destí. Heus aquí com poden caure persones des dels seus alts pedestals i com es poden emportar la il•lusió i confiança de milions de persones. Qui havia de pensar en un final com aquest, tant sols un o dos anys enrere ? Com es pot malmetre una carrera pel maleït diner ? Increïble, però verídic. I ara què ? Doncs, que les grans esperances posades en continuar els embats, s’han esfumat, i son molts els que han tirat la tovallola. Traïts per la principal personalitat, i avisats pel Tribunal Suprem de la Gran Bretanya que cap territori pot decidir, sense que decideixin tots, han acordat plegar veles, o mantenir-se a l’espera de nous temps. D’això, els catalans en tenim àmplia experiència i múltiples exemples. Si tot va com recents enquestes proclamen, el Partit Laborista tornarà amb força, a Escòcia. Els temps del procés, s’han acabat, i es vol recuperar el seny i la calma, buscant un millor encaix, però sense trencaments que només anirien en perjudici de propis i estranys. A algú li sona aquesta tornada ? I bé, perduda Escòcia, i oblidat Quebec, quin nou model ens trauran els nostres independentistes per seguir? No és fàcil inventar-se escenaris, i encara menys considerar-los viables, sobretot quan no es compta amb una majoria de ciutadans propis. El gran engany dels nostres independentistes fou creure que hi havia una majoria de catalans disposats a l’aventura. No, no, mai hi ha estat. Som 7,8 milions , a Catalunya, i dos milions no poden decidir per tots. Queda clara la minoria. Una minoria que va en descens a mesura que es van donant compte de les mentides i enganys que sustentaven el procés. Ara ,venen les eleccions generals, i de nou, decidirem. Un dret que hem fet servir en prop de cinquanta ocasions. Veurem què decidim, i cap on acordem anar. Si algú té algun dubte que esperi unes setmanes que el tindrà ben a la vista.