Monday, December 30, 2019
POLITITZAR LA CULTURA - art. Nació Digital Solsona
POLITITZAR LA
CULTURA.
Sembla inevitable l’acumulació d’errors, per part del govern de la
Generalitat i les entitats independentistes, ajudades per persones , a títol
individual o col·lectiu que creuen tenir patent per fer i desfer, en l’àmbit en
que actuen. Ho veiem per tot arreu, i és que han de fer creure que tot ho
controlen, tot ho dominen. Viuen una altra realitat.
Aquesta introducció ve a tomb, del darrer Concert de Nadal, per part de l’Orfeó
Català, en el Palau de la Música. Es el tradicional Concert de Sant Esteve,
retransmès per ràdio i televisió, elements suficients com per atreure la
necessitat de donar-li uns tocs independentistes, agradin o no al públic
present, o al que l’escolta o el mira per TV.
Així ha estat enguany, fins i tot, amb la col·laboració directa d’alguns
dels cantaires de l’Orfeó, a l’hora de penjar una pancarta del tsunami
democràtic. En altres latituds, accions com aquesta, comportarien la sortida
immediata dels seus autors. Aquí no. Aquí, alguns creuen tenir patent
d’impunitat per posar estelades, penjar pancartes, i cridar el que els vingui
en gust. Estan a casa seva, fan el que volen i com volen, i les autoritats de
l’Orfeó o del país, amb l’estrany president que encara tenim, els hi riuen les
gràcies.
L’acumulació d’errors com aquest, i multitud d’altres que veiem al llarg i
ample del país, van disminuint la presència d’amants de la cultura, a seques.
Es a dir, si algú compra una entrada, per veure o escoltar una funció de
teatre, concert, titelles, circ, ....no vol cap prèdica, abans, durant o al
final de l’espectacle. Si volem prèdiques o adoctrinaments, ja mirarem on les
fan, per decidir si hi volem anar o no. El que no és de rebut és la seva
imposició, dintre d’un espectacle, on no se les espera.
El dany sobre la cultura és immens i em temo que irreversible, com tants
altres danys, a la convivència, als costums i tradicions. M’explico. Catalunya té 7,5 milions d’habitants, amb
només uns 150.000 consumidors habituals de cultura catalana. No pas més, i
segurament sóc generós, per alguns darrers articles i informes llegits. Cada
consumidor perdut, és una pèrdua irreparable, perquè no hi ha ningú que el
substitueixi.
Així, doncs, si a cada activitat o espectacle, alguns dels habituals,
pleguen, el nombre global és va fent petit, de manera que si abans costava
omplir sales i auditoris, ara, encara costarà més. Fàcil d’entendre. Recuperem
l’acte del Palau de la Música. Alguns espectadors, disgustats per les accions,
abans descrites, varen marxar abans d’acabar. Aquests, ja no tornaran. Tampoc
molts dels espectadors per TV, tornaran a mirar-lo ( el concert). Jo en sóc un.
I com jo, uns quants centenars o milers més.
Aleshores, cap on anem ? Doncs, cap una mena de gueto, a tots els nivells.
La cultura catalana, tradicional o no tant, quedarà en mans dels més
fanatitzats, que la faran servir per les seves reivindicacions, allunyats de la
realitat del país. Allà ells, però llàstima per la nostra cultura, perquè
deixarem de consumir-la. I si 150.000 ja érem pocs, què passarà amb 100.000 ? o
amb 80.000 ? Potser sí, que alguns busquen, la minoria selecta, on tots pensin
i actuïn igual, sense diversitat ni transversalitat. Tot el contrari del que és
i ha de ser el món cultural, ben entès.
# posted by joan roma cunill @ 12:11 AM
Friday, December 27, 2019
TRANSPARÈNCIA, ON ETS ? - art. Regió 7
Un dels grans
compromisos dels impulsors del procés independentista, era el de la
transparència, la claredat , en tot lloc i moment. Els nous temps, requerien explicacions immediates
i contundents. La república catalana, venia per canviar-ho tot, sobretot els
fons i les formes....bé, no tenim república, però semblaria que el compromís
per la transparència hauria de ser real i efectiu. Doncs, no. Estem més a les
fosques que mai. Veiem-ne alguns exemples.
Qui és fa càrrec
de les despeses de la seu del consell per la república, situada a Waterloo ?
Quin cost té el lloguer de l’edifici i el seu manteniment ? De qui cobren i
quan cobren els fugitius, instal·lats a Bèlgica i a Suïssa ? Quin ha estat el
cost de les despeses en assessorament i defensa jurídica, dels empresonats, i
dels fugitius ? Qui s’ha fet càrrec del pagament d’aquestes despeses ?
Es evident que
podríem formular una dotzena més de preguntes sobre els moviments i actuacions
de tots els fugitius, però m’agradaria, que algú respongués a les que figuren
en el paràgraf anterior. Amb les respostes sabríem qui se’n fa responsable, i
qui organitza i paga despeses tant elevades.
I si fem
preguntes, als impulsors directes del procés independentista, similars
preguntes hem de fer a les entitats que , des del primer moment, es varen
situar al capdavant de tot: ANC i Òmnium Cultural. Sorprèn el silenci, de les
dues entitats, respecte els ingressos i despeses, quan semblava serien
exemplars a l’hora de donar informació i documentació. Perquè l’ANC no dona
compte dels ingressos que ha tingut, any per any, des de la seva fundació ? I
perquè no dona compte de les despeses, per cadascuna de les activitats que ha
dut a terme? Es que té alguna cosa que amagar ?
Mateixes
preguntes podem adreçar a Òmnium Cultural. Ingressos i despeses, dels darrers 6
o 7 anys, per a comprovar la seva implicació, a nivell econòmic, amb el procés
independentista. Sí, ja sé que poden dir que és informació interna, que no
tenen perquè donar públicament, però no deixaria de ser un exemple de
transparència fer-ho, encara que no hi estiguin obligats.
I és que hi ha
ombres profundes en tot l’entramat, lligat al procés . També a nivell
parlamentari, com és el tema de les aportacions que rep cada grup parlamentari.
En el cas de Junts x Catalunya, qui rep les aportacions, el PDECAT ? Junts x
Cat ? Estem parlant de xifres econòmiques importants, de manera que seria bo
conèixer si van destinades al funcionament del grup parlamentari, o al pagament
de despeses de Waterloo. Important saber-ho, perquè en un cas, seria legal, en
l’altra, no.
En resum, on és
la transparència promesa ? No l’hem vista per enlloc. Es més, mai com ara, hi
havia hagut tanta foscor i desconeixement de les fonts de finançament de les
diferents activitats polítiques. Qui finança La Crida ? Qui finança els CDR’s ?
Qui finança l’AMI ? ...... ningú s’estranyi que tanta foscor doni peu a les més
variades i curioses teories sobre qui finança què i com . En qualsevol cas, el compromís de
transparència, ha quedat totalment incomplerta, per la realitat. I quan es
reclama transparència als altres, s’ha de començar sempre, per donar exemple.
# posted by joan roma cunill @ 11:21 PM
Thursday, December 26, 2019
DE TANT GREU, NO SE'N PARLA - art. Diari de Terrassa
DE TANT GREU, NO
SE’N PARLA.
Perdut el seny, en els viaranys del procés, i en les batalles entre els
mateixos partits que volen empaitar-nos fora de la realitat, aquesta és tant
tossuda que manté les arrels i no deixa que ningú la amagui. I la realitat és
tant greu, que per això ningú en parla. De què parlo ? Doncs, de finances, de
números, tot i que sóc de lletres. I ser de lletres, té l’avantatge d’estar
molt amatent al que diuen els coneixedors dels números.
Acabem de fer el cim, en matèria de deute. El govern de la Generalitat ha
arribat als 80.000.000.000 ( 80 MM) de deute. Aquesta és una xifra immensa, mai
imaginada ni mai prevista, pels economistes, perquè suposa tenir el govern, en
fallida financera. En una empresa privada, faria temps que s’hauria instat un
expedient de suspensió de pagaments, previ al tancament immediat. Es el que no
pot fer una administració pública , si bé té els mateixos efectes, en el dia a
dia , i en les previsions de present immediat .
El govern no té cap marge per maniobrar, i a més, està funcionant amb els
pressupostos prorrogats de 2017, de manera que totes les promeses d’inversions,
totes les previsions que algun conseller agosarat llença , son impossibles de
complir. La caixa està buida, perdó la caixa està hipotecada per un munt de
crèdits, que generen tres milions diaris, en interessos. Sí estimat lector/a,
heu llegit bé, cada dia el deute s’incrementa de forma automàtica, en tres
milions.
Sense les bestretes mensuals, del govern central, el govern, ni tant sols
podria pagar les nòmines, cada 25, de mes. Es més, el 76 % del deute , està en
mans de l’Estat. Es a dir, la Generalitat ja fa temps , no pot anar al crèdit
privat, perquè no té l’avaluació econòmica necessària per poder-hi anar. Per a poder fer front a les amortitzacions,
ha de recórrer al Fons de Liquiditat Autonòmica ( FLA) , de l’Estat, augmentant
cada vegada més la dependència de les finances de l’Estat. Aquest és el cas de
l’any vinent, en que ha de retornar 10.000 milions que no té, i que motivarà
passar del 76% al 88%, la tinença de deute de la Generalitat, per part del
govern central.
I, per això ningú en parla. Quan les xifres son tant immenses, tant
impossibles d’explicar, el silenci és la millor estratègia. Però, la realitat
és tossuda i persistent. D’aquí la gran paradoxa de pensar en una independència
– exprés, sense ni tant sols tenir, liquidesa financera, per a aguantar un mes,
sense les aportacions de l’Estat. Una mostra més, de l’engany i la fugida
endavant, dels responsables del procés.
Perquè estem així ? Alguns independentistes poc rigorosos, tenen la
resposta apunt i ràpida. Per culpa de l’Estat que no dona prou diners, a
Catalunya. I ja està. Tot arreglat, la culpa sempre és dels altres, mai dels
propis. La realitat, com sempre, és molt més complexa i contundent. Es cert,
que s’ha de modificar el sistema de finançament, introduint el sistema alemany,
de la ordinalitat ( si som els quarts en aportacions, hauríem de ser els quarts
en inversions), però la dura realitat és que hem tingut uns governs molt poc
austers, i molt mals gestors.
Han estirat molt més el braç que la mànega, i el resultat és el que tenim.
Quan en una família li entren dos mil euros al mes, i en gasta, tres mil, el
resultat és evident, i si recorre al crèdit, encara ho empitjora. I això, amb
grans números, és el que ha passat, a Catalunya. Molt poca austeritat i molta
alegria pressupostària amb el diner de tots, de manera que som, de lluny, la
comunitat més endeutada, més hipotecada i necessitada d’un pacte d’aixugament
de deute a 25 o 30 anys, a més de procedir, d’immediat a la reconversió de tota
l’administració per fer-la més austera, i alhora més eficient.
Aixó, només serà possible amb un nou govern, preparat i capacitat per
dur-ho a terme, presidit per un bon administrador – polític. Amb l’equip actual
és impensable, perquè cap d’ells hagués passat de contramestre , en qualsevol
empresa mitjana. La mediocritat produeix aquests resultats, i portem un grapat
d’anys, dirigits per mediocres, no preparats ni per administrar, ni per
governar, i encara menys per impulsar un procés cap a la independència. El
resultat, el tenim més que comprovat. Acabo. El primer tema a tocar, pensar i
resoldre, és el del deute. Tot el demès, és secundari. La prova: en el temps de
llegir aquest article, Catalunya ha augmentat el seu deute, en deu mil euros.
# posted by joan roma cunill @ 11:44 PM
Tuesday, December 24, 2019
L'INCREIBLE PRESIDENT MENGUANT - art. Endavant Digital
L’INCREIBLE PRESIDENT MENGUANT.
Els catalans i catalanes, hem tingut molt mala sort amb els
presidents de la Generalitat. Parlo dels 10 presidents, perquè , això dels 131
presidents, és una falsedat més de les que s’han inventat els independentistes.
Torra és el número 10, no el 131, però vaja com que qui està entestat en
inventar-se una part de la història, no el traurem pas de les seves veritats,
anem al gra.
Amb unes poques excepcions, la majoria de presidents, han
estat decebedors, però mai ningú hauria imaginat tenir un president com el que
ens ha tocat. I dic, ens ha tocat, perquè en cap moment algú havia pensat en
que un home gris i estrany, com Quim Torra, podés assumir aquest càrrec.
Bé, algú sí que hi havia pensat, perquè de fet, ha estat president.
Més ben dit, encara ho és, fins d’aquí a poc temps. I és que fer de mosso de la
casa, en comptes d’exercir de president, ja és de per si, una autèntica
sorpresa. Ser manat, en tot lloc i moment, per algú que viu a fora, que ha
perdut la connexió real amb l’actualitat, i que en qualsevol moment pot ser
extradit a Espanya, per ser jutjat i condemnat, és excepcional. Mai vist, en
cap altre país del món.
Tanta excepcionalitat, no podia anar bé, ni pot acabar bé.
Vaja, sí pot acabar bé, si en poc temps queda inhabilitat, i s’ha de procedir a
convocar eleccions i a donar la veu al poble perquè triï uns altres partits,
per governar el país, que prou falta li fa.
El que quedarà per a la història, és la figura d’una persona
que mai hauria d’haver estat investit president de la Generalitat. Per a tots
els catalanistes, la institució de la Generalitat, era i és, la màxima
representació del poble català. Ningú se’n pot fer amo i senyor, i encara menys
fer-la servir per a objectius que res tenen a veure amb el conjunt de la
ciutadania.
El prestigi guanyat, per milers i milers de ciutadans anti
franquistes, en lluita per les llibertats i pel retorn de les institucions
democràtiques, no mereixen passar la vergonya que suposa tenir un president
banal, arbitrari, sectari i incapaç de presidir un Consell Executiu que fa
aigües per tot arreu. Un president que serà inhabilitat per haver trencat la
legalitat i haver-se enfrontat a la Junta Electoral Central , en un tema tant
acordat i consensuat, com és la neutralitat de les institucions, en període
electoral.
Es vergonyós perdre el càrrec per aquesta circumstància, i
encara més vergonyós és, voler-lo conservar apel·lant al Parlament de
Catalunya, perquè el torni a votar, quan li arribi la inhabilitació definitiva.
A algú se li podia ocórrer un despropòsit com aquest ? A ell, sí perquè tot el
seu mandat és un despropòsit sencer.
Com més aviat sigui inhabilitat, millor per a tots. Que
sigui apartat per sempre de qualsevol càrrec institucional, perquè ha demostrat
que no serviria ni per regidor del poble més petit del país. Es penós, el
període que estem vivint, perquè suposa haver portat el descrèdit a les màximes
institucions del país, i haver convertit Catalunya, en un exemple del que mai
es pot fer en un país democràtic. Tanquem etapa, i anem a eleccions, perquè
necessitem gent al servei del país i no gent que se serveixi del país.
# posted by joan roma cunill @ 11:14 PM
FINANCES CRÍTIQUES - 80.000 M DE DEUTE- art. El 9 Nou
FINANCES
CRÍTIQUES: 80.000 M DE DEUTE.
Totes les empreses, començant per les familiars, tenen ben present la dita
“no estirar més el braç que la mànega”, com a element bàsic de supervivència.
Tots sabem que si en una casa entren dos mil euros i se’n gasten tres mil, la
fallida és més que segura i evident. I no s’hi val a demanar crèdits, perquè
lluny de resoldre el problema, encara l’empitjora.
Doncs bé, estimats lectors i lectores, puc anunciar que Catalunya, ha fet
el cim. Ha arribat a la xifra més elevada de deute de la seva història. Una
xifra mai imaginada, insòlita i insostenible com és la de 80.000.000.000
d’euros ( 80 MM ). Aquest volum de deute fa del tot impossible poder maniobrar
mínimament, ni emprendre inversions, en cap de les grans infraestructures,
equipaments i serveis que li manquen al país. No hi ha marge de maniobra,
perquè el govern està en “fallida econòmica”.
Perquè hem arribat fins aquí ? Perquè no se’n parla ,puix que és el
principal problema de país? Hem arribat fins aquí, com a conseqüència del
menyspreu “històric” per l’austeritat, per la bona gestió. De la mà del
president Pujol es va muntar una nova administració, a imatge i semblança de la
central. Vull dir de la d’Espanya. Per a ell, Catalunya havia de tenir tot el
que té un Estat, un país.
Si allà hi ha un Consell de Ministres, aquí un Consell Executiu. Si allà hi
ha grans Ministeris, aquí grans Conselleries. Allà presons, aquí centres
penitenciaris. Allà Forces de Seguretat, aquí Mossos d’Esquadra. Allà Tribunal
de Cuentas, aquí Sindicatura de Comptes. Allà Defensor del Pueblo, aquí Síndic
de Greuges. Allà Ministerio de Asuntos Exteriores, aquí Conselleria d’Afers
Exteriors. Allà TVE , aquí TV3. Podria
seguir amb un centenar més d’exemples entre l’allà i l’aquí, però per raó
d’espai, ho deixo per un altre dia.
Crear i mantenir tota aquesta estructura, suposava i suposa un volum de
diner immens. I com que els primers temps, eren de bonança, res de mirar prim,
ni pensar en austeritat. La casa era gran, i calia generosos sous, pagats amb
diners de tots. Veiem-ne alguns exemples, a data d’aquest any, 2019. Sou
President del Govern central, 82.978,56 euros. Sou del President de la
Generalitat, 152.861,54 euros. Sou d’un Ministre, 73.211,28 euros. Sou d’un
Conseller, 115.234,92 euros. Sou del Defensor del Pueblo, 116.530 euros. Sou
del Síndic de Greuges, 129.057,88 euros. I si agafem TV3, el president cobra
130.000 euros, amb una plantilla de 2.356 treballadors, superior a la de Antena
3 i Telecinco, juntes....Això, és pensar en gran i no parar en despeses, que algú , tard o
d’hora pagarà.
I en efecte, hem fet el cim. Estem amb un deute de 80 MM, que en un 76%
està en mans de l’Estat, i la resta en mans privades. Tot plegat, genera uns
interessos de tres milions d’euros diaris. Sí, estimat lector/a, heu llegit bé.
Cada dia, el deute s’incrementa en 3.000.000 d’euros, la qual cosa, obliga de
forma immediata a canvis profunds en l’estructura de la Generalitat, i del
país, a nivell global. Aquest és el principal problema del Govern, i del país,
perquè vol dir que no hi ha marge de
maniobra per a fer front, a les despeses extraordinàries ni al manteniment de
les ordinàries.
Perquè hem arribat fins aquí ? Hi ha hagut una imprevisió i desorganització
econòmica immenses. Una manca total d’austeritat en gestionar els recursos
disponibles, impulsant noves estructures que no es podien sostenir : com la
creació de 42 consells comarcals, o 7 regions o vegueries, a més de múltiples
Consorcis, Organismes, Oficines Exteriors, etc, etc.
Alguns diran que tot ve d’un mal finançament de Madrid. No és cert. Sí, hem
de reconèixer les deficients negociacions de nous sistemes de finançament que
no han estat prou raonables amb les despeses que tenien serveis com Sanitat,
Ensenyament , Cultura i algun altre, però la principal causa del deute ha estat
la mala gestió i l’assumpció de competències, sense estar preparat ,ni
haver-les ben negociat.
Acabo. En tot país, en tota família, l’economia és quelcom prioritari, pel
que té de fonaments de les estructures, sobre les quals descansa la gestió. La
bona gestió. Ara i aquí, toca negociar un nou sistema de finançament, més
equitatiu, per descomptat, i pactar un retorn de deute a vint o trenta anys. I
remodelar tota l’administració, en funció dels ingressos, i no a l’inrevés, com
ha funcionat fins ara. Com a darrera nota, i perquè us feu una idea del
problema, en el temps que heu tardat a llegir aquest article, el deute de la
Generalitat s’ha incrementat en deu mil euros.
# posted by joan roma cunill @ 12:11 AM
Sunday, December 22, 2019
APARENTMENT LLIURES - art. Nació Digital Solsona
APARENTMENT
LLIURES.
Els fugits a l’estranger no ho diuen, però estan en una presó, a l’aire
lliure. Aparentment semblen lliures, però no deixen d’estar sotmesos a multitud
d’incerteses, i amb una clara convicció, de que algun dia seran retornats,
jutjats i condemnats. No en tinc cap mena de dubte.
Enmig de tants errors comesos, el de fugir, fou un dels menys intel·ligents
i que tindrà un cost més elevat. N’ha tingut ja un, dissimulat i no admès
públicament, però que circula, en privat. El de la covardia. Especialment greu
en el cas de Puigdemont, pel càrrec que ostentava. Que el capità d’un vaixell
sigui el primer d’abandonar el vaixell, no és gaire apropiat ni honorable, però
que, a més, vulgui donar lliçons de valentia i encoratjament, a la resta de ciutadans,
és d’un cinisme, poques vegades vist.
Perquè dic que aparentment lliures ? Perquè haver marxat de casa, viure a
l’estranger, sabent que no pots tornar a casa, envoltat de gent estranya, o
almenys no familiar, produeix un allunyament de la realitat, i una nostàlgia
que no es cura, ni en el temps, ni en la comoditat que et pot donar un bon sou,
o unes bones aportacions econòmiques.
La comoditat, fins i tot un cert luxe, no pal·lia el dolor de l’absència. I
quan més temps passi, més s’amplia el dolor, per tot el que s’ha deixat enrere.
Alguns creuen que tot s’arregla amb un bon nivell de vida. Es fals. Totalment
fals, perquè hi ha multitud de petites coses, que son les que ens fan viure i
gaudir del nostre entorn. Perdre l’entorn habitual, la gent habitual, el
paisatge, la gastronomia, les activitats lúdiques, culturals, d’oci i festives,
comporta un canvi de vida, a una edat que no s’assumeix.
Sé del que parlo, perquè he viscut set anys, a l’estranger. Per voluntat
pròpia, en un ambient, grat, positiu, ple de futur, però, al cap i a la fi,
estrany als costums habituals. Per això vaig tornar.
Ells no poden tornar. Han de viure obligatòriament en el país elegit, sense
opció a venir cap dia. Viuen en països de clima complicat, paisatges diferents,
costums, horaris, menjar, relacions internes i externes, radicalment diferents,
amb informació de l’interior, mancada de la immediatesa i universalitat que
tenim aquí. I amb la permanent por de canvis legislatius, a nivell de la UE que facilitaran, en un futur
indeterminat, la seva extradició, com no pot ser d’altra manera.
Es inconcebible que no hi ha hagi automatismes, entre països de la mateixa
UE, en matèria d’extradició. Precisament, els seus casos, serviran com a mostra
dels canvis que s’han de fer a les legislacions nacionals i internacionals.
Caducaran els DNI, caducaran els passaports, i hauran de demanar
documentació d’exiliats polítics, procedents d’un país, totalment democràtic de
la UE. Els
En resum, aparentment lliures, còmodament instal·lats, pagant no sabem ben
bé qui, però sotmesos a les incerteses de les seves causes, i en un país
estranger. Es poden enganyar ells, o ens poden intentar enganyar a nosaltres,
però la realitat va per dintre, i segur han reflexionat sobre la mala decisió
de fugir. Els errors, tard o d’hora es paguen, i ben aviat ho veurem. I hauran
de reflexionar si la seva fugida, no fou, determinant a l’hora de decidir presó
provisional, pels seus antics companys. Es el que creuen alguns dels juristes
de més renom del país. Fugir, empitjora la situació, com tard o d’hora,
constatarem.
I buscar refugi en el Parlament Europeu, pot semblar una idea brillant,
pels qui s’hi han refugiat, però ben aviat veuran què suposa sotmetre’s a un
suplicatori i a una petició d’extradició, per retre comptes, davant la
Justícia. Alguns juristes, consideren que aquest ha estat un nou error, afegit
a molts altres comesos. En poc temps, ho veurem.
# posted by joan roma cunill @ 11:41 PM
Friday, December 20, 2019
TV3, NO ÉS LA NOSTRA - art. Regió 7
TV3 – NO ÉS LA
NOSTRA.
La recuperació de la democràcia, i la reinstauració de la Generalitat de
Catalunya, va comportar la necessitat de disposar d’una eina essencial per a la
recuperació de la llengua i cultura catalanes, prohibides i perseguides durant
la llarga nit franquista. Així va néixer TV3, amb programació pròpia, des del
16 de gener de 1984. L’objectiu era ambiciós, amb la vista posada, en la BBC,
la gran televisió de referència mundial, i en algunes altres de similar
trajectòria.
Però, com en tot, al cap de poc temps, l’objectiu inicial es va anar
diluint, per anar cap un model de televisió dòcil, al servei del govern. El
mateix va passar amb Catalunya Radio, i canals afins. El pas del temps, lluny
de millorar la condició de serveis públics, varen anar derivant cap a autèntics
altaveus del govern. Finalment, es convertiren en elements clau
d’adoctrinament, difusió i impuls a l’independentisme, com podem constatar a
dia d’avui.
A l’igual que en tants altres organismes, entitats i institucions públiques,
pagades amb el diner de tots, la gestió ha estat lluny de tota austeritat i
objectivitat. El conglomerat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
( CCMA) es va convertir en un refugi d’amistats, parents i companys de viatge,
amb sous d’escàndol, si els comparem amb qualsevol empresa privada, del mateix
sector. La casa és gran, i amb el diner de tots, es poden fer meravelles.
Comparem-ho, breument, amb xifres de 2018.
Catalunya ( TV3, Catalunya radio ) – personal 2.319 – pressupost total 307,2
milions, aportació Generalitat 231 milions ( amb un afegit posterior de 20 M) .
País Basc – personal 1.003 – pressupost total 134,2 milions, aportació
Govern , 127,4.
Galicia – personal 955 – pressupost total 106,8 milions, aportació Xunta
97,2 milions. Aquí he exposat els tres
territoris amb llengua pròpia, a banda del castellà. Per comparar amb
l’autonomia més poblada: Andalusia, 8.5 milions d’habitants. Les xifres son les
següents: personal 1.462 – pressupost 162,75 milions – aportació govern 140,36 milions.
En resum, hi ha dotze corporacions públiques de radio – televisió
autonòmiques que aporten, globalment 1.080 milions a l’any. Doncs, bé,
Catalunya suposa el 31 % d’aportació del total. Amb un sou promig de 49.200
euros a l’any, i un sou del Director de la CCMA de 144.477 euros. Podria afegir
una llarga llista de càrrecs que superen els 100.000 euros/any.
Com podem veure ,l’alegria pressupostària, ha estat nota dominant en tota
la construcció de l’estructura de govern de la Generalitat. Ningú s’estranyi
d’haver arribat als 80.000 milions de deute. Però, en aquest cas, el tema és
més greu perquè l’eina creada ha derivat en uns mitjans totalment al servei del
govern i dels procés, amb unes característiques impròpies d’un país democràtic.
Fa cinc anys, vaig decidir no fer ús de cap d’aquests serveis, perquè vull
informació, no propaganda. Vull programes objectius, honestos, plurals, no
adoctrinadors. De fet, som centenars de milers de catalans i catalanes que hem
dit que TV3, no és la nostra. Es la d’ells, la seva, la dels independentistes,
i prou. I em sembla molt bé que tinguin mitjans propis, però que se’ls paguin
ells, no, nosaltres. TV3 ha deixat de ser la nostra, per passar a ser la dels
altres. I ho podem veure en gairebé tots els programes: noticiaris, tertúlies,
debats, informes, documentals, etc. Faig excepció, un parell d’hores a la
setmana ,per a comprovar el grau de manipulació, adoctrinament i supeditació al
govern i a les entitats independentistes, de tot el contingut de TV3, i canals
adjunts, o de Catradio. No s’estranyi ningú, que no la vulguem pagar amb el
diner de tots ( 250 milions a l’any), podrien tenir un molt millor destí.
# posted by joan roma cunill @ 10:59 PM
Thursday, December 19, 2019
SIMPLEMENT - ACATAR LES SENTÈNCIES - art. blog personal
SIMPLEMENT –
ACATAR SENTÈNCIES.
Resulta curiosa la reacció de determinats partits i càrrecs institucionals,
davant les resolucions judicials, fetes públiques, avui , dijous dia 19 de
desembre, respecte Oriol Junqueras ( a nivell europeu) i el president Torra.
Poca cosa a dir, i poca cosa a fer ,sinó és l’acatament, total i absolut d’aquestes
resolucions.
Alguns, encara no han entès, el funcionament d’un estat democràtic, amb la
separació de poders, com a norma essencial. Podem lamentar els retards, i la
complexitat de molts dels tràmits i de les resolucions, però al final, qui ha
de resoldre’ls és el propi poder judicial. Així, s’ha fet en el passat, es fa
en el present i es farà en el futur.
Caldrà esperar les properes hores i els propers dies, per a veure com la
pròpia Justícia interpreta i actua, respecte la resolució del Tribunal de
Justícia Europeu, pel que respecte la situació d’Oriol Junqueras. I pel que fa la sentència que afecta el
president Torra, té la possibilitat de recurs, i una vegada, resolt, haurà de
complir la resolució definitiva. Cap altra via és possible, en un estat de
dret.
Així, doncs, hi ha una única reacció a fer, davant aquestes dues
resolucions judicials. Simplement respectar-les i acatar-les.
# posted by joan roma cunill @ 9:18 AM
DE FRACÀS EN FRACÀS, FINS A L'EXIT FINAL - art. blogesfera socialista
DE FRACÀS EN
FRACÀS, FINS A L’ÈXIT FINAL.
Quan l’infantilesa i el fanatisme s’imposen, al capdavant d’un col·lectiu,
qualsevol acció és possible, qualsevol resultat pot ser llegit com a èxit,
perquè es veu amb uns altres ulls, i s’escolta amb altres orelles.
Catalunya, s’ha dividit en diversos sectors, totalment aliens, un a
l’altre, de manera que les accions d’uns, res tenen a veure amb les d’altres.
Van per lliure, perquè ja no hi ha ningú, capaç d’unir i encapçalar, un
projecte comú.
Aquesta mateixa setmana, ho hem vist en el Parlament de Catalunya, amb un
president que res presideix, però proposa convocar una taula de partits per al
mes de gener, quan tothom sap que per aquelles dates, estarà inhabilitat. El
motiu, és ben pobre, i ben poc valent, però li serveix per a consum propi i del
seus més propers. Desobeir les resolucions de la Junta Electoral
Penosa actuació, plena d’accions, impròpies d’un president. Accions d’un
ridícul espantós, venudes com resistència a rebre ordres de ningú, ni que sigui
de la Junta Electoral
També aquesta setmana, continua el serial de Laura Borràs, portaveu de
Junts x Cat, en el Congrés de Diputats, acusada de diversos delictes, durant el
seu mandat al capdavant de l’IEC, als quals ella respon que no es va apropiar
de res, però sense deixar clara la seva actuació, envers altres personatges.
I , ahir mateix, tothom esperava la gran acció del Tsunami, aprofitant un
partit de futbol, amb data canviada, per evitar els dies de major turbulència.
Era tanta l’expectació que el dinosaure va parir un ou de gallina. Molt soroll
per a res, o més ben dit, per a demostrar una nova mostra d’agitació en un got
d’aigua.
Així, doncs, cada dia que passa, cada setmana i cada mes, es van produint
accions inventades i promogudes per caps pensants, que deuen creure tenir uns
cervells privilegiats, capaços d’impulsar les accions més estratègiques, per
avançar cap a l’èxit final. Tot sigui dit, no sé per on s’escau l’èxit final,
però la qüestió és agitar el país, agitar la gent, agitar el personal més afí,
perquè vegi que hi ha moviment i personal capaç de dur a terme accions, tant
inútils, com les vistes ahir a la nit.
Hem de ser conscients que quan un govern ha perdut el nord, costa assumir
un projecte comú. Ara i aquí, no n’hi ha. Els partits de govern, estan en
batalles diverses, ocupats en veure què faran el dia de demà, i el seu lloc és
ocupat per aquests altres col·lectius que ja preparen una altra acció per
d’aquí uns dies. El fracàs d’ahir, l’han convertit en èxit intern, de manera
que s’han de preparar per una nova acció, encara més espectacular. Bé, doncs,
paciència, fins a l’hora de la veritat, que seran les properes eleccions al
Parlament, en les quals s’haurà de treballar per esbandir tot aquest llegat.
# posted by joan roma cunill @ 12:09 AM
Tuesday, December 17, 2019
TRILINGUISME EFECTIU - art. Diari de Terrassa
TRILINGÚISME
EFECTIU.
Dies abans del Congrés del PSC ,hi havia una certa por, en diversos col·lectius,
a canviar els preceptes de la immersió lingüística, de cara el futur. El fet de
parlar, de modificació d’alguns aspectes de la immersió, va donar peu a pensar,
en canvis importants, o en la seva supressió.
Res més lluny de la realitat.
Precisament fou el PSC, juntament amb el PSUC, els màxims defensors i
impulsors de la política d’immersió lingüística, en els primers anys de la
democràcia recuperada. I el resultat ha estat, globalment , molt positiu.
Ara bé, transcorreguts 40 anys, d’aquell “pacte per la llengua”, ha arribat
el moment d’introduir determinats canvis que permetin assolir un nou objectiu:
el trilingüisme real. Es una necessitat evident, dominar els dos idiomes
propis: català i castellà, a més de l’anglès, com a nou idioma universal.
D’aquí la clara opció pel trilingüísme, com a via per a relacionar-se a nivell intern
i extern.
Per aconseguir aquest objectiu, és indispensable modificar alguns aspectes
de l’ensenyament d’idiomes, en el sentit de que tots tres, trobin els espais
necessaris per a fer-ho viable i possible. Aquest és el tema, i en aquest
objectiu, qui millor coneix la realitat, son els equips directius dels centres
educatius, de manera que puguin decidir reforçar, el català, allà on faci
falta, o el castellà. I arreu del territori, l’anglès.
Ha d’haver-hi suficient marge de maniobra, com per a poder oferir, no només
classes de català, castellà i anglès, sinó classes “en cadascun d’aquests
idiomes”. Es en el doble treball, on s’aconsegueix el domini d’una llengua.
Explicar-la i estudiar-la, per a tot seguit, practicar-la , fent-ne ús, en tot
lloc i moment en una o dues assignatures, d’altres temes. D’aquí el gran esforç
a fer, per tenir, el professorat preparat, per assumir aquest trilingüísme
real. Es qüestió d’esforç i voluntat, i per descomptat recursos tècnics, humans
i financers.
Estem en un món global, en el qual, s’ha de poder viure i treballar, en
qualsevol dels idiomes del nostre entorn, i quants més se’n dominin, més fàcil
serà obtenir un treball adient. S’ha de començar els propis, però, tot seguit,
per un de comú com és l’anglès. A partir d’aquí, i en funció de la professió, o
de més estudis, es pot perfectament elegir un quart idioma, i perquè no un
cinquè ? . Cada nou idioma que s’afegeix, obre noves portes, i enriqueix el
coneixement i les opcions de viatjar i treballar. Aleshores perquè no fer-ho ?
Personalment he seguit aquest camí, i no s’ha de ser especialment dotat,
com per a poder-se defensar amb mitja dotzena d’idiomes. Es una joia poder
escoltar i parlar, amb l’idioma del país que es visita, o poder escoltar i
mirar, programes d’arreu del món. Si això és així, comencem pels fonaments, i
fem possible que tots els nens i nenes, arribin als setze anys amb el ple
domini dels primers tres idiomes essencials. Després ja decidiran si volen
ampliar-los o no. Aquest és el propòsit que ha defensat el partit socialista,
i vol es posi en marxa a tot el
país.
# posted by joan roma cunill @ 11:40 PM
Monday, December 16, 2019
MÉS QUE UN CONGRÉS - art. Nació Digital Solsona
MÉS QUE UN
CONGRÉS.
El passat divendres, dissabte i diumenge matí, ha tingut lloc el XIV è
Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya. Son ja 40 anys de vida, amb
els lògics alts i baixos. No ha estat un Congrés més, sinó un Congrés, en un
moment excepcional, de cara el futur immediat.
He tingut el privilegi, d’estar en tots catorze, i aquest darrer, puc
assegurar que ha comportat una important dosis, de rellançament, després d’uns
anys molt durs, pel partit, sí, però de fet, per a tota la societat catalana.
Molta gent no sap, que malgrat, la crisis tinguda, i la sortida de
militants i simpatitzants, per culpa dels procés, uns de forma callada, altres
amb més parafernàlia, a la recerca d’un nou partit d’acollida, el cert és que
el partit socialista continua sent el primer de Catalunya, en nombre
d’afiliats/des, molt per davant del segon. Concretament, en aquest Congrés hi
eren representats els 13.762, que en formem part, per mitjà de 848
delegats/des.
Formo part, dels convençuts, del reforç del partit, gràcies a la marxa de
molts personatges que no tenien clares les idees socialistes, ni tenien la
valentia o coherència per defensar els seus ideals. Altres, simplement buscaven
nou encaix per els seus egos, o per recuperar la cadira perduda.
Lliures ja d’elements contradictoris, i de posicionaments discutibles, o
poc entenedors, la cohesió, la coherència i el lideratge, han estat la norma en
aquest Congrés. Els documents aprovats, serveixen per governar el partit, però
sobretot son el guió a seguir, de cara els propers anys. Es vol recuperar el
lideratge, a nivell de país, i es batallarà per aconseguir situar Miquel Iceta,
a la presidència de la
Generalitat.
A dia d’avui, no tenim cap dubte que és el millor candidat, el més preparat
i el més ben situat per aconseguir recosir el país, portar la normalitat a les
institucions catalanes, i encaixar Catalunya en un nou marc , a nivell
d’Espanya.
Es varen aclarir temes que alguns creien no estaven clars, com el de nació,
el de la llengua ( o millor dit, les llengües que volem siguin conegudes i
dominades: català, castellà i anglès) un nou i millor sistema de finançament,
unes accions clares i eficients, per la Catalunya rural ( en procés de despoblament), i
uns objectius clars de cara el futur.
En resum, aquest ha estat un Congrés profitós, en tots els aspectes i
sentits. I aquests territoris de la Catalunya Central
I s’ha elegit un Consell Nacional ( màxim òrgan entre congressos) amb una
selecció de luxe. A vegades, alguns volen retreure la sortida d’alguns noms
coneguts, que ara militen en altres partits, i podrien donar la sensació que
eren figures excelses del partit, i que el partit va quedar disminuït. En
absolut. En varen marxar uns pocs, i s’hi varen quedar molts, moltíssims. En aquest
Consell Nacional, tots i totes les que hi figuren, han tingut càrrecs de la
màxim responsabilitat a nivell de Consell Executiu de la Generalitat , alcaldes
, diputats al Congrés i al Parlament, Senadors, o capdavanters en lluites per
la justícia i les llibertats. El nom que hi ha aportat aquest territori de la Catalunya Central
Avui, el PSC inicia una nova etapa, reforçat i impulsat per unes
resolucions i unes estructures, posades al dia, com per emprendre una nova
etapa, en la qual, les properes eleccions al Parlament, tindrà com gran
objectiu, el d’aconseguir la presidència, per a Miquel Iceta. Objectiu difícil
i ambiciós, però perfectament possible.
# posted by joan roma cunill @ 12:01 AM
Friday, December 13, 2019
SANTPEDOR,VAQUETES, CARDONA, CORREBOU - art. Regió 7
SANTPEDOR
-VAQUETES, CARDONA – CORREBOU.
Vaig ser ponent de la Llei
de Protecció dels Animals, en la seva segona modificació, i allà vaig poder
comprovar la barreja d’autèntica preocupació pel benestar animal, amb altres
objectius, com el voler acabar amb una pràctica, considerada, per alguns, com
“espanyolista”. La ignorància és agosarada, i permet ignorar arrels i
pràctiques antiquíssimes, procedents dels Ibers, Grecs i Romans, abans d’entrar
a la Península
i encaixar-les , en tota la seva geografia. També en les nostres terres, però
bé, anant al tema.
Els temps evolucionen, i amb ells, la sensibilitat per tot el que respecta
el tracte amb els animals. S’han anat modificant les lleis, per adaptar-les als
nous temps, i el tema de les corrides, continua oferint debats i controvèrsies,
constants. Sóc un dels que creu que el temps de les corrides tenen els dies
comptats. No solament per la major sensibilitat, sinó per l’elevat cost del seu
manteniment.
En el cas de les vaquetes de Santpedor, l’equip de govern va decidir
convocar consulta, al meu entendre, amb un excés de presses i falta de precisió
en les condicions, per considerar-la vàlida i representativa. El resultat, és
de tots coneguts. La participació fou d’un 37,47 %, amb 1.150 vots en contra, i
1.104 a
favor, 21 en blanc i 33 nuls. La polèmica i el mal rotllo estan servits, amb
uns resultats, tant ajustats.
Davant aquesta situació, el grup municipal socialista, va presentar una
proposta de continuïtat, que ha estat criticada i vilipendiada per alguns articulistes,
d’aquesta casa, entenent que no respectaven un resultat democràtic, i fins i
tot es permetien lligar la proposta, a la causa general de l’independentisme, a
Catalunya. Algun, fins i tot la considerava oportunista i contrària als
fonaments democràtics.
Em permeto aclarir, als esmentats articulistes, que és normal, habitual i
totalment democràtic, fixar un mínim de condicions, en tota consulta o
referèndum, per considerar-lo representatiu, cosa que no va fer l’equip de
govern de Santpedor. Dic, que en els països que fan servir habitualment la política
de consultes, posen uns mínims de participació, per considerar-los
representatius. Es representativa una consulta, amb un 37,47 % de participació
? Es clarificador un resultat amb només un 2% de diferència entre el no i el si
? Demano, doncs, respecte per un posicionament del grup socialista, en un tema,
que s’hauria d’haver portat amb major precisió i preparació, per part de
l’equip de govern.
Dit això, posem ara, els ulls cap a Cardona. Vaig viure, en viu i en
directe, la traïció del Govern de la Generalitat , a la Vila de Cardona, quan es va redactar la primera
Llei de Protecció dels Animals, en la qual s’havia promès que Cardona figuraria
com una excepció, entenent que la plaça , tot i ser desmuntable, seria
considerada com “estable”, equivalent a una de fixa. Parlo dels temps de
l’alcalde, Gervasi Arnaste, al qual se li havia promès una cosa, i es va trobar
amb una altra de radicalment diferent, provocant una greu crisis a la festa,
durant unes quantes celebracions.
Cal recordar, uns orígens en el 1674, i unes modificacions en la festa, que
no permeten, en cap cas, el maltractament animal. Davant la situació creada,
per l’actual Govern, i la poca claredat en el futur de les festes, l’equip de
govern de Cardona, haurà d’aclarir què vol fer ? I en el què vol fer, haurà de
pensar i preveure les tensions que produeix una consulta, sinó està molt ben
plantejada, especificada i concretada. I també tenir en compte, que en aquest
tipus de consultes, i en aquest cas concret, hi ha col·lectius que van més a
fer batalles ideològiques i partidistes, que no pas d’autèntica sensibilitat
animalista. Totes les posicions son respectables, però trenquen l’esperit de la
consulta, en el seu àmbit més profund. I prou conflictes ha tingut la festa,
com per afegir-n’hi algun més.
# posted by joan roma cunill @ 1:38 AM
Wednesday, December 11, 2019
EXCÈS DE BOSCOS, UN PROBLEMA ? - art. Diari de Terrassa
EXCÈS DE BOSCOS,
UN PROBLEMA ?
Tenim una bona dita a Catalunya que exposa: “totes les masses, piquen”, en
el sentit que tots els excessos, es paguen, sigui en l’àmbit que sigui. En
aquest cas, em vull referir a que tenir boscos és plausible i desitjable, però
que un excés de masses boscoses, suposa un problema, complicat de gestionar.
En un moment en que parlem de canvi climàtic, de necessitat de preservar el
medi ambient, i la natura, en el seu conjunt, pot semblar anar en direcció
contrària, el voler reduir la massa forestal del país. I en canvi, la majoria
d’experts consultats, així ho recomana.
Les raons son diverses, però , ben explicades, tenen la seva lògica.
L’abandonament progressiu de terres, amb el tancament de centenars de cases de
pagès, ha provocat una invasió de tota mena de vegetació que fa que qualsevol
pluja, hagi d’alimentar primer, tota aquesta vegetació i l’aigua sobrant, va
cap a rius i rieres.
Un segon fenomen, és el de constituir una immensa massa forestal, de milers
d’hectàrees, sense discontinuïtat, de manera que quan es produeix un incendi,
no hi ha forma de parar-lo. El combustible, format per milers i milers de tones
de vegetació suposa un aliment de primer ordre, pels incendis. Incendis de
proporcions, cada vegada més grans i més difícils d’aturar i apagar.
Aleshores, què fer ? Com en tot, l’equilibri és la solució. Els boscos son
bons i necessaris, però s’han de limitar i quadricular, com perquè no suposin
una massa continua. Des de fa uns anys, la política forestal, ha acceptat
algunes de les recomanacions dels grans experts, en el sentit de reintroduir
bestiar de pastura, al llarg de tot l’any, en els espais, a baixa altitud, i
traslladar-los a les de major altitud, en els mesos d’estiu.
Així, doncs, en els darrers temps, veiem com les masses forestals, comencen
a ser dividides per zones de pastura, facilitant menjar al bestiar, i alhora
separant els boscos, amb franges d’uns quants centenars de metres, com perquè
les flames no tinguin fàcil traspàs d’un lloc a un altre.
Ens trobem, però, amb el fenomen de l’envelliment de les famílies pageses i
ramaderes, i la falta de relleu en les seves explotacions. Tothom se’n va cap a
les ciutats, que queden col·lapsades, i s’abandona el medi rural, en una
dinàmica que si no s’atura, produirà la desertització de tres quarts del país. Toca,
doncs, facilitar el retorn a la vida rural. Fàcil de dir, complicat de complir,
però és la única solució per a fer un manteniment adequat del territori.
Hi ha experiències en altres països que cal copiar. Gairebé està tot
inventat, i en la meva darrera visita a Suïssa, vaig poder parlar amb alguna
ramadera jove que havia marxat de la ciutat per anar a la muntanya. Fins i tot
a l’alta muntanya, i l’experiència, d’elles i algunes altres famílies joves,
havia reeixit. Ara bé, parlo de Suïssa, que és un país molt ben organitzat i
planificat. Aquí , tot ho tenim molt enrevessat, i el primer problema és que
falta un govern conscienciat i que funcioni.
Però, quan el tinguem, una de les seves prioritats, ha de ser una millor
gestió de la política forestal, per una banda, i la revitalització del món
rural, en el seu conjunt. A vegades pensem que el problema de la “Espanya
vaciada”, és un problema d’allà, sense tenir en compte, que el mateix problema,
el tenim aquí. I el fenomen és ràpid i de moment, irreversible. Si algú mira
les xifres de població dels darrers vint o trenta anys, veurà l’enorme volum de
transferència de població del món rural cap al urbà. Toca frenar tendència, i a
continuació, revertir-lo. Difícil, sí, però possible, amb suficients mitjans i
voluntats.
# posted by joan roma cunill @ 11:47 PM
EL DECLIVI DEL COMERÇ- art. El 9 NOU
EL DECLIVI DEL
COMERÇ.
Estem en temps de grans canvis, impulsats per les noves tecnologies, que
milloren molts aspectes de les nostre vides, però tiren per terra, alguns
altres considerats, tradicionals, històrics i socials. Eslògans com “comerç és
vida “, donen pas a altres realitats que no sabem cap on portaran.
Des dels ajuntaments i les associacions de comerciants, s’impulsen
campanyes i accions, amb la pretensió d’aturar o sinó, almenys, frenar el
tancament de tota mena de comerços, en pobles i ciutats. Es un esforç en va. O
de resultats molt efímers i poc concloents, com podem veure en multitud de
municipis, de l’interior de Catalunya, però també evidents, en grans ciutats.
Els tradicionals “carrers Majors”, places i carrers adjacents, pletòrics ,
en el seu dia, de tota mena de comerços, sucursals bancàries, bars,
restaurants, etc, donen pas a un gran nombre de locals tancats, a l’espera de
trobar interessats en reobrir-los per a alguna nova activitat. No cal donar una
llista de capitals de comarca, en situació complicada, perquè de les 42
existents a Catalunya, en preservaríem unes poques. I el problema de les vives,
és que comencen a patir, a davallada de les altres.
Què passa ? Perquè passa? Passa que les noves tecnologies permeten trobar
en qüestió de segons, la majoria de coses que busques, i fins i tot t’ofereixen
allò que no buscaves. Tot, a casa, assegut en un banc, prenent un cafè, o
parlant amb amics. Productes de tota mena, a preus més baixos que els de moltes
botigues i comerços, perquè no han de pagar personal ni lloguers, ni altres
despeses.
Tot és tant a prop, tant fàcil, i tant pràctic, que fa caure molta gent,
cada vegada més jove, trencant així la proximitat client – botiguer, que havia
estat norma, des de temps immemorials. Voler anar contra corrent, és en va. Les
noves formes de comprar han vingut per quedar-se i s’han de buscar alternatives
per a mantenir vius els centres de pobles i ciutats. Fàcil de dir, molt
complicat de trobar.
La lluita del comerç de carrer, amb el d’Internet , és una lluita molt
desigual, amb gran avantatge pel segon. Aniran tancant molts dels comerços de
tota la vida, i només uns pocs, de gran qualitat i especificitat ,es
mantindran. De moment, no veig
alternativa, ni en veuen especialistes en el tema, perquè son tant grans i
ràpids els canvis, que no donen temps a trobar alternatives viables.
Es desolador veure els profunds canvis, en aquesta matèria, en pobles i
ciutats, que em pregunto sinó seria moment oportú de modificar determinades
normatives que no permeten vivendes en planta baixa, per facilitar el canvi
d’ús. Al meu entendre, sempre és millor veure una planta baixa habitada que no
pas tancada, sobretot si el tancament es nota ostentosament, com és amb vidres bruts o trencats, entrada plena de
vells papers o portes que demostren un total abandonament.
No és previsible, en els propers anys, un reviscolament important , a
nivell de retorns d’activitat en els locals comercials, aleshores, adaptem-nos
als nous temps, i evitem la sensació de desertització dels centres urbans. Si
almenys hi posem gent a viure, hi haurà vida, moviment i sensació d’activitat,
ni que sigui a nivell intern. I farem possible, una doble sortida als locals:
vivendes de lloguer en molts pobles i ciutats, amb dèficits importants, i recuperació
d’ingressos per part dels propietaris afectats.
Cada revolució, precisa adaptacions importants, i la que vivim ara, no és
menys important que d’altres viscudes en el passat. Es qüestió d’adaptar-s’hi o
lamentar-la sense remei. Prefereixo la primer opció.
# posted by joan roma cunill @ 12:02 AM
Tuesday, December 10, 2019
EL DEUTE I LA INACCIÓ DEL GOVERN, TENEN CONSEQUÈNCIES GREUS - art- Endvant digital
EL DEUTE I LA INACCIÓ DEL
Fa uns dies, parlava de l’immens deute contret, pel govern de la Generalitat , al llarg
dels 40 anys, d’autonomia. Un deute que ha arribat als 80.000 milions d’euros,
amb un increment diari de 3 milions, només en interessos. Aquestes xifres poden
semblar fredes, i poc preocupants, sinó n’extreiem les conseqüències oportunes.
Estar arruïnat i endeutat, suposa no poder fer front a multitud de
necessitats, que queden per a temps millors, o simplement es deixen fora del
programes, per impossibilitat de resoldre-les. I que no es resolguin té
implicacions molt greus i directes sobre el benestar dels ciutadans. Veiem-ne
alguns exemples.
Suposo tots estarem d’acord que el més important en la vida de qualsevol
persona, és la salut. Després vindrà el treball, la vivenda, l’educació, els
serveis socials, i altres serveis que son els que realment permeten tenir una
vida de qualitat.
Doncs bé, fa pocs dies, va aparèixer l’informa sobre la qualitat de la
sanitat pública, a nivell de tot Espanya. I en aquest informe, Catalunya se
situa a la cua, en matèria d’espera per ser operats, fins el punt que en tenim
23 per cada mil habitants. Hem passat de ser un territori privilegiat, a un
territori superat per la resta d’autonomies que situen aquest servei com
autèntica prioritat de la seva acció de govern.
Darrera nostra, venen altres comunitats autònomes com Extremadura, Castella
– La Manxa ,
Astúries, Aragò....A dia d’avui, per una ressonància magnètica, es tarda el doble,
que l’any 2010. I és habitual, haver d’esperar sis mesos, per a tenir una
visita a l’especialista, proposat pel metge de capçalera. Això suposa una
peregrinació, d’un lloc a un altre, fins a tenir l’expedient complert, i que
algú pugui prendre la decisió que correspongui. Parlem de salut, parlem del
servei més important, en la vida d’una persona i del seu entorn.
Si anem cap altres serveis, comprovarem el grau de deteriorament que s’hi
ha produït. Tenim més de mil aules, situades en barracons escolars. Solucions
provisionals que s’allarguen anys i més anys, per falta de finançament o per
falta de programació.
I en matèria de serveis socials, el panorama és desolador. Residències
promeses vuit i deu anys enrere, no tenen data de construcció. Convenis per
millorar o ampliar places socials en residències, congelats, a l’espera de
disposar de partida, en uns pressupostos prorrogats.
Ajudes a serveis municipals o comarcals, conveniats, no son resolts, per
les mateixes causes, posant en perill multitud de programes que no poden
esperar més, sinó es vol que es tanquin per falta de sostenibilitat.
El panorama és més que preocupant perquè no té data de caducitat, a les
mancances. Passen els mesos, i passen els anys, i la precarietat, lluny de
resoldre’s es va incrementant, posant en perill un gran nombre d’entitats
socials, culturals, associatives, que sobreviuen , penjades d’un fil. Sense una
immediata solució, tancaran portes, i tots sabem com de difícil és recuperar
espais i serveis perduts.
S’està negociant el suport a la investidura de Pedro Sánchez, com a
president del govern. Si ara, les dues parts, fossin prou conscients de la
necessitat d’un pacte immediat, es podria aconseguir redreçar la situació i
començar a recuperar la normalitat perduda, ni que sigui amb un programa
plurianual. El que no es pot pretendre és donar serveis bàsics, amb unes
partides pròpies, de vuit o deu anys enrere. El deute i l’endeutament tenen
conseqüències greus, com podem veure, en la realitat quotidiana.
# posted by joan roma cunill @ 5:50 AM
Monday, December 09, 2019
ADOLESCENTS A LES CORTS GENERALS- art. Nació Digital Solsona
ADOLESCENTS, A
LES CORTS GENERALS.
No vull exagerar, dient que qualsevol temps passat fou millor, però sí hem
de reconèixer que la qualitat de la política, ha anat baixant graons, en els
darrers anys. A tots els nivells, i en totes les institucions. Té la seva lògica, a la vista dels escàndols
de corrupció, males pràctiques, falta de preparació i dedicació, de molts dels
qui en formen part, sobretot en alguns càrrecs de gran rellevància i projecció
pública.
Aquesta mala imatge que projecta la política, ha retret a moltes persones
preparades , a donar el pas i entrar en partits i institucions, preferint
encaminar la seva vida ,cap a activitats empresarials, acadèmiques , culturals
o d’altres sectors de la societat civil. El resultat és, l’empobriment de la
política, en general.
Podem veure aquest empobriment, en les intervencions en el Parlament de
Catalunya, en el mateix Consell Executiu de la Generalitat, i per descomptat, a
Les Corts Generals, tant en el Congrés dels Diputats, com en el Senat. Ja no és
que manqui oratòria brillant, és que moltes de les intervencions son llegides,
mal llegides, per part de molts dels intervinents. En quan al contingut, pobre
o molt pobre, i ple de repeticions , crides i soflames a unes quantes frases
fetes, pensant que queden bé, si les escolta algú dels seus. No parlen pels
altres, parlen, estrictament per als seus...
Aquesta pobresa de qualitat, s’ha fet ja norma, en el Parlament de
Catalunya, des de fa 7 o 8 anys, i per tant, es troba normal. Dels 135 diputats
/ des, ben pocs passarien el llistó que ens havíem marcat 10 o 15 anys enrere,
fins el punt que costa seguir una sola sessió de la Cambra catalana, pel que té
de poca consistència i avorriment.
Si això ja és greu aquí, he vist que situació semblant s’està imposant a
Les Corts Generals, amb l’entrada d’un gran nombre de nous diputats/des,
senadors/es, que creuen poder actuar allà, de forma similar a com es fa aquí.
Greu error, perquè les competències i decisions, son d’un nivell molt diferent,
amb repercussions molt més rellevants, en un lloc que en un altre.
I en els primers passos de la nova legislatura s’ha pogut veure el que vull
dir, sobretot en el camp dels partits independentistes, els quals consideraven
havien de donar la nota, i fer prou de teatre com per atreure l’atenció dels
mitjans de comunicació. Mala cosa, mal inici, quan has d’inventar gestos, per
atreure l’atenció, en comptes de buscar complicitats, en altres partits. La
serietat en política, ha de ser “marca de la casa”, en tot lloc i moment. I en
canvi, el comportament com autèntics adolescents, que fan cosetes perquè es
parli d’ells, es un mal camí. Es perd
serietat i respecte, per part dels altres partits, i de la ciutadania en
general.
Històricament, els partits catalans, eren apreciats i respectats, pel que
tenien de serietat i compromís en la governabilitat del país. Tots ells, tenien
una composició plural, amb persones molt preparades i respectades en els seus
àmbits, de manera que encaixaven en les dinàmiques govern – oposició.
Ara, la realitat és totalment diferent. Estirabots a l’hora de negociar i
pactar, la mesa de les Cambres. Estirabots en les formules de jurament del
càrrec i estirabots en les formes de comportar-se , en tot lloc i moment,
donant la pobre impressió d’adolescents, a la recerca d’impacte mediàtic. Ja
creixeran i es donaran compte que el ridícul cotitza a la baixa, i en res ajuda
a resoldre problemes, però mentrestant, la pèrdua de temps i oportunitats , van
en augment. En un moment, en que els partits independentistes, podrien jugar
cartes rellevants, es dediquen a mirar-se uns als altres, per veure qui pot
fer-la més grossa. Adolescents, en el lloc inadequat. La política és cosa
seria, i posar-la en mans inexpertes, complica, i molt, la possibilitat de
legislar i governar.
# posted by joan roma cunill @ 1:57 AM
Friday, December 06, 2019
EL GRAN EMBOLAT - art. Regió 7
El GRAN EMBOLAT.
El procés independentista ,ha fomentat una intensa i extensa
literatura, amb la publicació de prop d’un centenar de llibres, molts dels
quals no tenen cap mena d’interès històric ni objectiu, perquè son fruit de la
justificació dels errors comesos, ganes de treure diners, o simples vies per
criticar a tort i a dret, “als altres”.
Hi ha però, algunes excepcions, que permeten obtenir
informació de primera mà, per part de periodistes i escriptors, de reconeguda i
honesta trajectòria. S’han convertit en notaris dels procés, amb bona i
fidedigna informació, i valentia a l’hora d’exposar-la i plasmar-la ,per
escrit. Dels llibres apareguts, els que han aconseguit major credibilitat, son,
el de Jordi Amat, La conjura de los irresponsables. El d’Oriol March, Los entresijos
del procés . El de Lola García, El naufragio. I el que fa pocs dies ha estat
presentat, elaborat, per sis periodistes d’àmplia i reconeguda trajectòria, en
els seus respectius mitjans de comunicació, Tota la veritat.
Val la pena llegir-los tots quatre, però molt especialment
aquest darrer, pel que conté d’informació i documentació confidencial, obtinguda,
a més d’un centenar d’entrevistes als principals protagonistes del procés
independentista.
De tot el conegut, és desprèn un autèntic caos organitzatiu,
entre els protagonistes del procés. Protagonistes que tenien baralles internes,
desconfiances mútues, actuacions d’amagat, traïcions de tota mena, enveges
constants, desconeixement total de les eines de l’estat, similar ignorància de
la realitat de la Unió Europea, i de la realitat mundial. Intromissió de tota
mena, d’intermediaris, col.laboradors i assessors que buscaven sortides, més
pròpies de bombers, que no pas de polítics , en l’exercici de les seves
funcions.
Es així, com ens hem assabentat de contactes amb intermediaris
russos, amb propostes tant miserables com voler intercanviar cromos, de
reconèixer l’apropiació de Crimea per Rússia, a canvi del reconeixement d’una
Catalunya independent. Que volia dir, acceptació de la subjugació d’un poble,
per un imperi, a canvi d’un favor polític. O la peregrina proposta de demanar
ajut econòmic a Xina, per un import d’onze mil milions d’euros, per iniciar la
nova etapa de la república catalana. Sinó fos perquè s’ha comprovat i escrit,
sobre aquests contactes, ningú mig intel·ligent, s’ho hagués cregut.
El resum de tot l’ocorregut, és que hem estat en mans d’una
colla de mediocres i inconscients, que varen jugar amb les nostres vides i el
nostre futur, amb una inconsciència increïble. I que ningú enganyi a ningú. No
estan a la presó, o fugitius a l’estranger, per haver posat urnes el dia 1-O.
No. En absolut. Posar urnes no porta a la presó, com hem pogut constatar amb les
urnes del 9 – N. El que ha portat a la presó, ha estat que els dies 6 i 7 de
setembre de 2017, no solament es varen trencar les regles del Parlament, sinó
que es varen aprovar unes lleis que comportaven substituir un règim democràtic,
per un altre que no ho era.
I si no es va arribar a un gran desastre, fou per la
covardia dels seus protagonistes. Fou la covardia, o un instant de lucidesa, el
que va motivar no proclamar la república i arriar la bandera espanyola del
Palau de la Generalitat i el Parlament.
Algú pot imaginar el que podia haver passat, si el dia 27 d’octubre de
2017, s’hagués
proclamat realment la república ? Si els
milers de concentrats al Passeig Lluís Companys, haguessin decidit, com a
primera mesura, prendre a l’assalt, la Delegació del Govern, la Comissaria
General de Policia, i de pas, la seu de la Capitania General de l’exèrcit a
Catalunya , així com altres dependències de la Guardia Civil, Port i Aeroport
...? No estaríem ara amb dotzenes o centenars de víctimes, resultat d’aquella
acció ?
No ens equivoquem. La sentència no és resultat d’haver posat
urnes. La sentència és el resultat d’unes accions i actuacions que varen posar
el nostre país, a tots nosaltres, a un tris d’un gran desastre. Un gran
embolat, podia haver provocat, una gran tragèdia. Aquest és el cas.
# posted by joan roma cunill @ 10:58 PM
Thursday, December 05, 2019
AUTOPISTA MISTERIOSA - art. Diari de Terrassa
AUTOPISTA MISTERIOSA.
La setmana passada, parlava del tram nord de la C-16 ( Eix
del Llobregat). Avui ,parlaré del tram sud, convertit en autopista. De fet
l’autopista més cara d’Espanya i part de l’estranger, en mans de l’empresa
AUTEMA ( un 76,3 % en mans de Ferrovial, i un 23,7 %
d’Abertis). Curiosament, el tram sud de la comarca del Bages, es bifurca, a
Manresa cap a la C-55, i cap a la C-16 ( autopista Sant Cugat- Terrassa-
Manresa).
Li dic “autopista misteriosa”, per tot el reguitzell de
curiositats ,al llarg de la seva història. Història que comença l’any 1986, amb
l’adjudicació de les obres i l’explotació de peatges. Des d’aleshores, sempre
ha estat envoltada de crítiques, manca de transparència, renovació de
concessions, tractes de favor, per part del govern de la Generalitat, i
deficiències en la qualitat, que l’han convertida, en una via, en obres
permanents, en un lloc o altre del recorregut. En sóc testimoni directe, perquè
l’he feta servir centenars de vegades, des de la seva entrada en funcionament.
Si la setmana passada, exposava el mèrit de l’alta burgesia
catalana, en aconseguir construir el Túnel del Cadí, similar pressió varen fer
,per aconseguir una via ràpida per arribar a la segona residència de la
Cerdanya i evitar els revolts i lentitud de la carretera normal. Així va
néixer, aquest tram de C-16, en forma d’autopista , per concessió, amb un
tracte de favor des del primer dia, fins a l’actualitat.
Perquè tracte de favor ? Doncs, pels lligams entre empreses,
societat civil, govern de la Generalitat. Si una obra convenia, es buscaven
arguments, per a justificar-la i fer-la passar per davant d’altres, molt més
urgents i necessàries. Un bon exemple el tenim a dia d’avui, amb el tram sud de
la C-55, que va de Manresa cap a Castellgalí- Sant Vicenç- Monistrol de
Montserrat...
Cal saber que quan una carretera normal, supera els 12.000
vehicles d’IMD ( intensitat mitjana diària), toca preparar el desdoblament.
Doncs, bé, aquesta carretera supera habitualment els 30.000, i en alguns punts
arriba als 38.500, la qual cosa suposa accidents i incidents habituals i greus.
Davant aquesta situació, els agents del territori, reclamen
dues solucions: o desdoblar la carretera ( C-55) o una més ràpida i eficient,
privatitzar l’autopista, i convertir-la en autovia pública. La primera solució
( desdoblament) tindria un cost de 120 milions, pel que fa la segona opció (
recuperar concessió), el preu no ha estat mai clar. Es un misteri, perquè la
lletra petita de la concessió no l’hem arribada a conèixer mai. La concessió, després de diverses pròrrogues,
acabarà l’any 2.039. Massa temps, per a poder esperar.
Vistes les pressions del territori, es va arribar a un acord
de bonificació de tarifes, als particulars que, de fet ,compensa la
Generalitat, a la empresa. Sí, aquí estem com en algun joc de fira que diu
“aquí siempre se gana”, doncs, Autema, sempre guanya. Tant és així que la
Generalitat, ha pagat 60 milions, per les compensacions en matèria de
bonificacions, pels anys 2017 / 2018. Sí, sí, heu llegit bé. Seixanta milions,
de manera que en quatre anys, se li donarà tant diner com el que costaria
desdoblar la C-55.
Sorprenent, i tanmateix acceptat pel govern català. En
resum, a l’igual que parlava la setmana passada, de mala gestió tradicional,
dels governs de la Generalitat en matèria d’infraestructures, equipaments i
serveis, podem parlar de pèssima gestió en matèria de mobilitat en el tram sud
de la comarca del Bages, en les seves connexions cap a Terrassa, o
Martorell. Ni abans ni ara ,tenim
governs, dedicats a buscar solucions austeres i eficients per la mobilitat. Hi
ha misteriosos lligams que mai s’han explicat, però que han funcionat a ple
rendiment, per als privats, no pels interessos públics.
# posted by joan roma cunill @ 10:51 PM
Tuesday, December 03, 2019
QUAN S'AJUNTEN LA IGNORÀNCIA I LA ESTUPIDESA ... art. Blogesfera socialista
QUAN S’AJUNTEN LA IGNORÀNCIA I
LA ESTUPIDESA...
Quan s’ajunten la ignorància i la estupidesa, el resultat és demolidor. Si,
a més, s’hi ajunta un ego pujat de to, i unes ganes de notorietat,
irresistibles, el fenomen es converteix en un malson, per al partit afectat, i
les persones del seu entorn.
Aquesta introducció ve a tomb, de la Moció presentada per Ramon Camps
García, en nom d’ERC, a l’ajuntament de Berga, demanant que el Ple es pronunciï
en contra de la presència de la Guàrdia Civil a Berga, es proposi la seva
expulsió de la ciutat, i s’obri un procés participatiu per a decidir el destí
de l’edifici...
Deixeu-me però, abans, donar compte que l’esmentat regidor, va ser un dels
que abandonà el partit socialista l’any 2013, convertint-se en un trànsfuga,
juntament amb altres regidors i una vintena de militants que varen donar com
excusa que les relacions Catalunya – Espanya, no eren del seu gust, i marxaven
del partit, si bé quedant-se amb els càrrecs institucionals, pels quals havien
estat elegits. En definitiva, transfuguisme, de manual.
He de dir que , a vegades, la marxa del partit de determinades persones,
lluny de ser un problema, suposa un alliberament. Aquest fou el cas, i de fet,
la gent de Berga no oblida, perquè els resultats de les eleccions municipals
del passat 26 M, varen suposar un càstig evident a la candidatura d’ERC,
encapçalada per aquest candidat.
Aclarit el tema, i a falta de coneixement dels problemes de la ciutat, s’ha
de buscar algun tema que pugui donar titulars a la premsa més propera. I bé,
creuen haver-lo trobat, presentant aquesta Moció, que varen voler plasmar en
una foto, on es veuen dues persones, davant la caserna de la Guàrdia Civil, on
van entregar un paper al guàrdia de torn. I ja està.
Pobre ERC, si ha d’anar aguantant estirabots com aquest. O si creuen que un
dels grans problemes de Berga, és tenir una Caserna de la Guàrdia Civil, sense
saber quin servei dona ni quins maldecaps produiria ,a moltíssims berguedans,
si realment la caserna tanqués. Es un dels problemes de la ignorància. L’altra,
el de la estupidesa, ve a compte, d’anar contra uns simples servidors de la
ciutadania, i la seva seguretat.
Recordo, com si fos avui, la inauguració de la Caserna, feta per l’Alcalde,
Agustí Ferrer, i el Governador Civil de Barcelona, Ferran Cardenal. Una
inauguració desitjada i esperada per a la immensa majoria de berguedans, i que
des d’aleshores, ha donat amplis i professionals serveis a Berga i a tota la
comarca.
Anar contra un cos que simplement compleix amb els seus deures, composat
per famílies ben integrades a la ciutat, servicial i professional, en els
àmbits de les seves competències, suposa un total desconeixement del treball
que duen a terme, i el plus de seguretat que tenim tots els berguedans, gràcies
a la dotació disponible.
Es decebedor el mal ús del càrrec de regidor, en determinats moments, però
amb propostes com aquesta, els berguedans es donaran compte de quins son els
regidors/es que realment pensen en la ciutat i quins fan servir el càrrec per
agitar problemes inexistents. Lamentable, però el representant del partit
socialista, ja posarà les coses en el seu lloc. N’estic segur.
# posted by joan roma cunill @ 11:38 PM
LA RESPONSABILITAT, HAURIA DE SER LA PRINCIPAL VIRTUT - art. blogesfera socialista
Avui, dimarts dia 3 de desembre, comença la nova legislatura, sorgida de
les eleccions del passat dia 10 N.
L’enrevessat resultat, fa difícil els pactes i acords, no solament per
elegir la Mesa
del Congrés i Senat, sinó per un normal funcionament de totes les institucions
que sorgeixen del treball parlamentari.
I per descomptat, del futur govern central, el qual hauria de tenir una
vida llarga i sobretot sòlida, com per emprendre els grans reptes dels propers
anys.
Es en moments delicats com aquest, quan es veu la solidesa dels lideratges
i la responsabilitat del principals partits. De fet, si s’acaba produint la
investidura, tenim per davant moltes iniciatives d’una gran rellevància, a tots
els nivells, i si el nou executiu té una composició similar al que està en
funcions, es pot deduir que els resultats seran igualment importants.
Disposar de persones preparades, eficients i de bona gestió provada, és la
millor via per a garantir bons resultats. Estem en un món realment agitat i
complicat. Trobar estabilitat i serietat en qui governa, és essencial si volem
anar pel bon camí.
I si ara, els partits independentistes catalans, miressin directament al
PNB, i seguissin la seva estela, es podria produir el gran avença en el diàleg,
la negociació i el pacte , dels quals tant parlem.
En el passat, hi ha hagut moments “històrics” que no sempre s’han sabut
aprofitar. Al contrari, alguns d’ells han acabat de manera desastrosa. A la
vista del passat, semblaria que els actuals dirigents haurien d’aprendre a
aprofitar els moments clau, per demanar canvis, profunds, però possibles, i
sobretot legals.
Es impensable plantejar temes que no tinguin cabuda en un estat de dret, en
una democràcia plena, en la que estem. Ningú, assenyat, donarà cap pas per a
conformar govern, si ha de trencar preceptes constitucionals. Se suposa que
tothom té clares les línies vermelles, i si algú no ho té clar, millor no faci
perdre el temps.
Ara i aquí, tenim la gran oportunitat d’estendre ponts de diàleg, i iniciar
una nova etapa, fora de qualsevol unilateralitat. I si algú creu que això es
pot fer deixant el PSOE, sense possibilitats de formar govern, s’ha d’atendre a
les conseqüències d’unes noves eleccions, en les quals, el panorama sigui
radicalment diferent.
Alguns no tenen pressa, diuen, la realitat sí en té, i el futur, encara
més. Si hi ha el mínim de responsabilitat que tot polític ha de tenir, quan més
aviat es tanquin les negociacions i es pugui formar govern, molt millor per a tots.
Més ràpidament es posaran en marxa les vies de diàleg, negociació i pacte.
# posted by joan roma cunill @ 12:27 AM
Monday, December 02, 2019
FLEXIBILITZAR LA IMMERSIÓ LINGUISTICA - art. Nació Digital Solsona
FLEXIBILITZAR LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA.
Fa 40 anys, amb la recuperació de la democràcia, es va posar a debat un
tema de gran rellevància, en aquells moments. Volíem una escola única,
inclusiva, catalana, integradora de tots els nous vinguts o ens decidíem per
una doble línia, en funció de la procedència dels alumnes, catalana, o
castellana ?
Els partits d’esquerres, fonamentals en aquells moments, ho varen tenir
clar: una sola escola, integradora, amb immersió lingüística, per aconseguir la
integració de tots els nens i nenes, com a via per aconseguir un sol poble, amb
domini de dues llengües: catalana i castellana.
En aquell llarg i intens debat, l’autoritat de la gran pedagoga Marta Mata,
fou fonamental, com igual de fonamental va ser tot el gran col·lectiu Rosa
Sensat, i l’inmens col·lectiu de “nous catalans”que tenint, per llengua
materna, la castellana, estaven d’acord en crear una sola escola, amb immersió
lingüística a favor del català, prohibit durant tota l’etapa de la dictadura.
La política d’immersió lingüística, ha donat uns bons fruits. Es evident,
però quaranta anys després, molts pedagogs consideren arribat el moment
d’introduir-hi una major flexibilitat. Son molts,40 anys, i la realitat del
país, ha canviat substancialment, sobretot en determinats territoris del país.
Un factor essencial, és la integració de col·lectius, ja no vinguts, d’altres
territoris d’Espanya, sinó d’arreu del món. Catalunya té prop d’un milió de
ciutadans, d’altres països, dintre dels set milions i mig d’habitants, totals.
Doncs, bé, s’ha iniciat un nou debat, de com flexibilitzar la política
lingüística per aconseguir, el ple domini de les dues llengües oficials: català
i castellà, i alhora afegir-hi una nova llengua, esdevinguda universal:
l’anglès, de manera que al final dels estudis , tots els alumnes arribin en
condicions de dominar les tres llengües. Seria el triomf del trilingüisme,
essencial per a moure’s per a tot el món.
L’anunci de que el partit socialista, tocarà aquest tema en el proper
Congrés , dels dies 13,14 i 15 d’aquest mes de desembre, ha desfermat tot un
seguit d’opinions i acusacions d’abandonar la immersió lingüística, canviar de
model, i posar el català, en noves dificultats. En absolut. El que no es pot és
mantenir durant anys i panys, un mateix sistema, sense adaptar-lo a les noves
realitats. Això sí, seria una mala decisió.
Per entendre’ns, no és el mateix, l’entorn que tenen els alumnes que viuen
i estudien a Solsona, Cardona, Berga, Ripoll, Olot, que els que ho fan a
Cerdanyola, Cornellà, Hospitalet, o altres indrets del país. La immersió
catalana, en els primers, és sensiblement diferent a la dels segons, aleshores
perquè no deixar en mans de la direcció dels centres, una major flexibilitat
per a incrementar les hores, i les activitats en una o altra llengua, com
perquè al final, les dominin totes dues ?
I si aquestes dues son fonamentals, també ho ha esdevingut l’anglès, de
manera que no solament s’ha de donar com assignatura independent, sinó
aconseguir que els mestres puguin oferir classes senceres en aquest idioma. Es
la única via per aconseguir el domini d’una llengua. El repte, és important,
perquè suposa disposar d’una àmplia plantilla de mestres i professors que
dominin l’anglès.
Tot plegat, perquè , acabats els estudis obligatoris, tots els alumnes es
puguin expressar en la vida quotidiana i laboral, en els tres idiomes. Aquest
és l’objectiu de la proposta que porta a congrés el partit socialista.
Equilibrar els estudis dels tres idiomes, per a fer-los viables i utilitzables.
Ningú busqui altres pretensions, ni motivacions.
# posted by joan roma cunill @ 1:14 AM
