Joan Roma

El GRAN EMBOLAT.

El procés independentista ,ha fomentat una intensa i extensa literatura, amb la publicació de prop d’un centenar de llibres, molts dels quals no tenen cap mena d’interès històric ni objectiu, perquè son fruit de la justificació dels errors comesos, ganes de treure diners, o simples vies per criticar a tort i a dret, “als altres”.

Hi ha però, algunes excepcions, que permeten obtenir informació de primera mà, per part de periodistes i escriptors, de reconeguda i honesta trajectòria. S’han convertit en notaris dels procés, amb bona i fidedigna informació, i valentia a l’hora d’exposar-la i plasmar-la ,per escrit. Dels llibres apareguts, els que han aconseguit major credibilitat, son, el de Jordi Amat, La conjura de los irresponsables. El d’Oriol March, Los entresijos del procés . El de Lola García, El naufragio. I el que fa pocs dies ha estat presentat, elaborat, per sis periodistes d’àmplia i reconeguda trajectòria, en els seus respectius mitjans de comunicació, Tota la veritat.

Val la pena llegir-los tots quatre, però molt especialment aquest darrer, pel que conté d’informació i documentació confidencial, obtinguda, a més d’un centenar d’entrevistes als principals protagonistes del procés independentista.

De tot el conegut, és desprèn un autèntic caos organitzatiu, entre els protagonistes del procés. Protagonistes que tenien baralles internes, desconfiances mútues, actuacions d’amagat, traïcions de tota mena, enveges constants, desconeixement total de les eines de l’estat, similar ignorància de la realitat de la Unió Europea, i de la realitat mundial. Intromissió de tota mena, d’intermediaris, col.laboradors i assessors que buscaven sortides, més pròpies de bombers, que no pas de polítics , en l’exercici de les seves funcions.

Es així, com ens hem assabentat de contactes amb intermediaris russos, amb propostes tant miserables com voler intercanviar cromos, de reconèixer l’apropiació de Crimea per Rússia, a canvi del reconeixement d’una Catalunya independent. Que volia dir, acceptació de la subjugació d’un poble, per un imperi, a canvi d’un favor polític. O la peregrina proposta de demanar ajut econòmic a Xina, per un import d’onze mil milions d’euros, per iniciar la nova etapa de la república catalana. Sinó fos perquè s’ha comprovat i escrit, sobre aquests contactes, ningú mig intel·ligent, s’ho hagués cregut.

El resum de tot l’ocorregut, és que hem estat en mans d’una colla de mediocres i inconscients, que varen jugar amb les nostres vides i el nostre futur, amb una inconsciència increïble. I que ningú enganyi a ningú. No estan a la presó, o fugitius a l’estranger, per haver posat urnes el dia 1-O. No. En absolut. Posar urnes no porta a la presó, com hem pogut constatar amb les urnes del 9 – N. El que ha portat a la presó, ha estat que els dies 6 i 7 de setembre de 2017, no solament es varen trencar les regles del Parlament, sinó que es varen aprovar unes lleis que comportaven substituir un règim democràtic, per un altre que no ho era.

I si no es va arribar a un gran desastre, fou per la covardia dels seus protagonistes. Fou la covardia, o un instant de lucidesa, el que va motivar no proclamar la república i arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i el Parlament.  Algú pot imaginar el que podia haver passat, si el dia 27 d’octubre de 2017,  s’hagués proclamat  realment la república ? Si els milers de concentrats al Passeig Lluís Companys, haguessin decidit, com a primera mesura, prendre a l’assalt, la Delegació del Govern, la Comissaria General de Policia, i de pas, la seu de la Capitania General de l’exèrcit a Catalunya , així com altres dependències de la Guardia Civil, Port i Aeroport ...? No estaríem ara amb dotzenes o centenars de víctimes, resultat d’aquella acció ?

No ens equivoquem. La sentència no és resultat d’haver posat urnes. La sentència és el resultat d’unes accions i actuacions que varen posar el nostre país, a tots nosaltres, a un tris d’un gran desastre. Un gran embolat, podia haver provocat, una gran tragèdia. Aquest és el cas.