Wednesday, December 11, 2019
EXCÈS DE BOSCOS, UN PROBLEMA ? - art. Diari de Terrassa
EXCÈS DE BOSCOS,
UN PROBLEMA ?
Tenim una bona dita a Catalunya que exposa: “totes les masses, piquen”, en
el sentit que tots els excessos, es paguen, sigui en l’àmbit que sigui. En
aquest cas, em vull referir a que tenir boscos és plausible i desitjable, però
que un excés de masses boscoses, suposa un problema, complicat de gestionar.
En un moment en que parlem de canvi climàtic, de necessitat de preservar el
medi ambient, i la natura, en el seu conjunt, pot semblar anar en direcció
contrària, el voler reduir la massa forestal del país. I en canvi, la majoria
d’experts consultats, així ho recomana.
Les raons son diverses, però , ben explicades, tenen la seva lògica.
L’abandonament progressiu de terres, amb el tancament de centenars de cases de
pagès, ha provocat una invasió de tota mena de vegetació que fa que qualsevol
pluja, hagi d’alimentar primer, tota aquesta vegetació i l’aigua sobrant, va
cap a rius i rieres.
Un segon fenomen, és el de constituir una immensa massa forestal, de milers
d’hectàrees, sense discontinuïtat, de manera que quan es produeix un incendi,
no hi ha forma de parar-lo. El combustible, format per milers i milers de tones
de vegetació suposa un aliment de primer ordre, pels incendis. Incendis de
proporcions, cada vegada més grans i més difícils d’aturar i apagar.
Aleshores, què fer ? Com en tot, l’equilibri és la solució. Els boscos son
bons i necessaris, però s’han de limitar i quadricular, com perquè no suposin
una massa continua. Des de fa uns anys, la política forestal, ha acceptat
algunes de les recomanacions dels grans experts, en el sentit de reintroduir
bestiar de pastura, al llarg de tot l’any, en els espais, a baixa altitud, i
traslladar-los a les de major altitud, en els mesos d’estiu.
Així, doncs, en els darrers temps, veiem com les masses forestals, comencen
a ser dividides per zones de pastura, facilitant menjar al bestiar, i alhora
separant els boscos, amb franges d’uns quants centenars de metres, com perquè
les flames no tinguin fàcil traspàs d’un lloc a un altre.
Ens trobem, però, amb el fenomen de l’envelliment de les famílies pageses i
ramaderes, i la falta de relleu en les seves explotacions. Tothom se’n va cap a
les ciutats, que queden col·lapsades, i s’abandona el medi rural, en una
dinàmica que si no s’atura, produirà la desertització de tres quarts del país. Toca,
doncs, facilitar el retorn a la vida rural. Fàcil de dir, complicat de complir,
però és la única solució per a fer un manteniment adequat del territori.
Hi ha experiències en altres països que cal copiar. Gairebé està tot
inventat, i en la meva darrera visita a Suïssa, vaig poder parlar amb alguna
ramadera jove que havia marxat de la ciutat per anar a la muntanya. Fins i tot
a l’alta muntanya, i l’experiència, d’elles i algunes altres famílies joves,
havia reeixit. Ara bé, parlo de Suïssa, que és un país molt ben organitzat i
planificat. Aquí , tot ho tenim molt enrevessat, i el primer problema és que
falta un govern conscienciat i que funcioni.
Però, quan el tinguem, una de les seves prioritats, ha de ser una millor
gestió de la política forestal, per una banda, i la revitalització del món
rural, en el seu conjunt. A vegades pensem que el problema de la “Espanya
vaciada”, és un problema d’allà, sense tenir en compte, que el mateix problema,
el tenim aquí. I el fenomen és ràpid i de moment, irreversible. Si algú mira
les xifres de població dels darrers vint o trenta anys, veurà l’enorme volum de
transferència de població del món rural cap al urbà. Toca frenar tendència, i a
continuació, revertir-lo. Difícil, sí, però possible, amb suficients mitjans i
voluntats.
# posted by joan roma cunill @ 11:47 PM 
