Joan Roma

NINGÚ EN EL TIMÓ.

Després de les mostres d’astúcia, en viu i en directe, de qui suposadament figura com a president de la Generalitat, podem asseverar que mai la presidència de la institució havia caigut tant baix. Jo crec que més que president de la Generalitat, aquesta persona, es pensa que presideix l’empresa, Genialitats de Catalunya S.L.

I és que tenim el país i el seu govern, en el caos més absolut. Es posen i treuen consellers/es, com qui canvia de vestit, i s’organitzen tensions i reptes, a les més altes instàncies de l’estat, com si Catalunya, fos en una altra dimensió, i es podés permetre interpretar les lleis, els reglaments i les normes, al seu gust i conveniència.

Fins quan un país pot funcionar sense govern ? Fins ara no ho sabíem o no ens ho podíem imaginar. Ara, tenim la prova fefaent de que un país aguanta molt, si bé, es va enfonsant poc a poc, encara que a primera vista pugui semblar que la davallada no és especialment greu.

Per raons de càrrec i d’interès, vaig seguint l’evolució econòmica, política, social i cultural que els diferents organismes van emetent, i el seu contingut ens hauria de preocupar sobre manera, perquè és una relació de la pèrdua de pes, de Catalunya, dintre d’Espanya , dintre de la UE i dintre del món global.

Ja no és solament que milers d’empreses marxessin, per la inestabilitat del procés independentista, i que la majoria no hagin tornat ni es plantegin el retorn, mentrestant duri el caos. Es que vivim un canvi radical en l’aterratge de noves empreses, que ja no es plantegen entrar per Barcelona, sinó per Madrid o altres ciutats de l’estat.

Es a dir, la capitalitat econòmica, social i cultural que ostentava Barcelona , i amb ella, Catalunya, va deixant pas, a una altra realitat en la qual es deixa de banda el nostre país, per entendre que està sotmès a una inestabilitat i falta de rumb que no fa aconsellable posar-hi els peus. El diner és covard, per naturalesa, i quan en un lloc es donen mostres d’haver perdut el rumb, es prefereix anar a un altre lloc, a l’espera de veure si la situació retorna a la normalitat.

I ara i aquí, la normalitat és molt lluny. Molt. Es posen totes les culpes en el judici, més pendents en si hi hagué rebel·lió o no. En si, uns diuen la veritat, o la falsegen, sense preguntar-se si tot plegat no fou “una immensa improvisació”, prometent paradisos inexistents, en forma de repúbliques que mai ningú es va atrevir a proposar , i menys votar.

Ningú parla ni vol exposar els costos econòmics, del procés, ni les greus conseqüències d’unes accions que han fracturat el país i la seva societat. No. Pels qui estan en càrrecs de suposada responsabilitat, l’important es veure si hi ha arguments o justificacions a l’acusació de rebel·lió. Si no venen empreses, o les d’aquí van marxant o han suspès inversions, no té excessiva importància. Ells estan en altres batalles, en altres relats.

Si algú creu que el relat és alarmista, l’animo a que llegeixi els informes dels diferents organismes, estatals o privats, que donen compte dels resultats del passat exercici, i el comparen amb exercicis anteriors. La comparació demostra la clara davallada d’esdeveniments de relleu, a Barcelona i Catalunya, i el seu trasllat cap altres indrets de l’estat. Si algú creu que això és passatger, s’equivoca. La confiança costa molt de guanyar, i molt poc de perdre. En això, estem.