Joan Roma

CRÒNICA D’UN FRACÀS.

Ningú, del món independentista vol parlar, reflexionar, i menys mostrar imatges de tot el succeït els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat, en el Parlament de Catalunya. Precisament, avui, toca recordar , uns dels fets més greus, més vergonyants i més anti democràtics, de la història del nostre país.

Els independentistes, només volen parlar de l’ 1-O, un dia sí, greu i vergonyant, demostració de la immensa estupidesa d’un govern central que no solament va ser incapaç d’aturar un referèndum, sinó que va actuar de manera inacceptable, donant un dels grans arguments , als indepes. Tenien raó els qui havien recomanat donar festa als policies i guàrdies civils, o organitzar un campionat de mus i dòmino, en els vaixells deixant que l’1-O,  es convertís en un segon 9 N. Però no, sempre ha d’haver-hi l’insensat de torn que vol fer mèrits, sense fer ús de la prudència ni de la intel·ligència. I si havien de sortir, la millor mesura hagués estat posar uns quants policies o guàrdies civils, davant de cada local electoral, no deixant entrar als qui volien votar, en comptes de voler fer sortir als qui estaven dintre...en fi, d’on no n’hi ha , no en raja.

Ara bé, que ningú s’enganyi ni vulgui desviar la mirada cap altres moments del procés. Els fets més greus, varen passar a la seu del Parlament, els dies 6 i 7 de setembre. Allà, de forma conscient, llargament preparada, i contundentment portada a terme, es va acordar subvertir l’ordre constitucional i estatutari, per part de setanta-dos diputats i diputades, que de forma, igualment conscient , varen vulnerar el Reglament del Parlament.

Aquí no hi ha discussió ni matisos a introduir. Es pot ser independentista o constitucionalista, sense necessitat de falsejar la realitat. I el que sobta, és que ara es vulgui vendre aquells fets, com si no haguessin passat, o simplement s’hagués tractat d’un simulacre i no d’una realitat. Recordem els antecedents.

Els profetes del procés, Lluís Llach, Santi Vidal, Germà Bel, Sala Martín, i molts altres, entre ells, la majoria de diputats independentistes, havien recorregut pobles i ciutats, anunciant les vies, legals o no, per crear un nou país, en forma de república. A què ve ara, negar-ho ? A què ve ara dir que no hi havia intenció de vulnerar l’estat de dret o cometre cap delicte ?

Vull recordar que el Reglament del Parlament vigent, va ser aprovat per unanimitat de tots els grups, després de llargs debats i discussions. Els diputats d’aleshores varem establir en noranta diputats ( dos terços), el mínim necessari per modificar lleis importants. Doncs, bé, amb setanta-dos, Junts x Sí i la CUP, varen imposar el trencament del Reglament, en connivència d’una part de la Mesa, presidida per Carme Forcadell. Tot seguit, negant la paraula als grups constitucionalistes, vulnerant els drets dels diputats, desobeint els informes dels lletrats del Parlament i del Consell Jurídic Assessor, es varen aprovar les anomenades Lleis de desconnexió. Unes lleis que cas d’haver estat portades a la pràctica, haguessin suposat que Catalunya ( dintre d’Espanya) passés del lloc dinovè del món, en qualitat democràtica, al cent vint o cent trenta. Tant greus i mancades de rigor i respecte democràtic, eren.

Estem, estàvem, en la crònica d’un fracàs anunciat. Res s’havia preparat, res s’havia negociat, res s’havia internacionalitzat ,com per assolir la promesa de convertir el país en república. No es pot trencar l’estat de dret, i pretendre subvertir l’ordre constitucional i estatutari, com si res passés. Son fets extraordinàriament greus que tenen cabuda en el codi penal, en diversos dels seus articles. Pretendre deslegitimar la justícia, i fins i tot la democràcia espanyola, no és la millor via de defensa. No comparteixo algunes decisions preses, pel jutge instructor, però d’aquí a desautoritzar la justícia en el seu conjunt , hi ha una distància sideral. I la prova és que Espanya continua situada en el dinovè lloc mundial, en qualitat democràtica. Això son realitats, la resta, son estratègies, de persones que han demostrat tenir un sentit molt poc professional d’aquesta qualitat. I d’entre tot el publicat, que no sigui propagandístic, tinc especial interès en llegir un llibre de Lola García, subdirectora de La Vanguardia, sota el títol de El Naufragio, la deconstrucción del sueño independentista. N’he llegit algun fragment i francament es demostra en quines mans teníem i tenim el procés. No és estrany estar on estem. Per cert, hem vist centenars de vegades imatges de l’1-O, però no en veureu cap dels dies 6 i 7. Toca amagar-les.