Thursday, July 05, 2018
TORNEN ELS CAMPAMENTS - art. Diari de Terrassa
TORNEN ELS
CAMPAMENTS.
Si és estiu, tenim campaments, per tot arreu. Aquesta, és una realitat des
de fa molts i molts anys. El Berguedà, és terra d’acollida de campaments, com a
comarca de muntanya, no massa llunyana de l’àrea metropolitana, i amb prou
varietat de paisatge com perquè sigui una de les favorites per a dotzenes i
dotzenes d’agrupaments escoltes, i altres grups de característiques similars.
En el municipi, devem tenir una dotzena de grups, amb uns tres-cents nens i
nenes, que es van rellevant cada vuit o deu dies, segons sigui la organització
amb la que fan estada. En total, passaran pel municipi, entre dos mil i dos mil
cinc-cents, en els dos mesos i escaig, d’estiu. Això requereix estar sempre
alerta per evitar males pràctiques, o estar preparat per si algun grup
necessita ajuda.
Ens ha costat anys, molts anys, d’avisos, queixes, denúncies i reclamacions
davant la Generalitat per exigir el màxim de rigor, als grups que venen a la
muntanya. En el passat, havíem tingut experiències realment desastroses que no
volem tornin a passar. He de dir que estem en molt millors condicions, tot i
algun ensurt, de tant en tant. La immensa majoria de grups venen preparats i
assabentats de les condicions del país, però encara n’hi ha alguns que pequen
de prepotència i es pensen que la natura sempre és bona i acollidora.
No fa pas més de quatre dies, vaig haver de recordar a un parell de grups
que fer determinades “caminades”, a determinades hores del dia, és impensable
per segons quines edats. I encara menys, passar la nit “al ras”, o fent
“bivac” ,perquè algunes nits podem estar
per sota dels deu graus, segon on. També hem de dir, sovint, que no disposem de
llocs adients per acollir grups nombrosos, per passar la nit. Això ,estranya a
molts grups procedents de grans ciutats, els quals no s’imaginen petits pobles
on no hi ha cap pavelló poliesportiu, ni
sala polivalent, ni cosa semblant.
A l’estiu, sempre tenim a punt l’edifici de les escoles, per acollir algun
grup , en perill. S’entén, per causa major, que tot i estar ben acampats, poden
trobar-se amb una tempesta d’aigua, llamps i trons, com mai havien
vist...aleshores toca donar refugi i ajuda, fins retrobar la normalitat. Si hi
ha més d’un grup, podem habilitar el local de teatre...i poca cosa més, perquè
aquesta és la realitat dels petits pobles.
Dit això, la normalitat sol ser la realitat, no exempta d’algun ensurt quan
apareix algun grup inesperat o el cel , sembla caure sobre la terra. Queda
encara tota una feina de conscienciació per fer, però, la professionalització
d’una part dels monitors, i l’encaix de la majoria dintre d’organitzacions
juvenils de llarga trajectòria, ens treu als alcaldes, unes responsabilitats
feixugues d’atendre, en determinats moments. I de fet, entre tots, fem possible
el contacte amb la natura, viva i autèntica, a milers de nens i nenes que només
solen veure els nostres territoris per televisió.
Una vegada aquí, es donen compte de l’existència d’una altra manera de
viure, d’uns altres paisatges, d’una fauna i flora com mai havien vist, i de
com tot plegat conforma un país , molt diferent al del seu dia a dia. Tornats a
casa, esperaran l’any vinent per a reclamar repetir l’experiència, així, any
rere any, fins que ells, un dia ens portin els seus fills...en una roda de
llarga trajectòria i existència.
# posted by joan roma cunill @ 10:39 PM 
