Joan Roma

DE QUAN ES VULGUI, A QUAN ES PUGUI.

El dissabte passat recordava, en aquestes mateixes pàgines,  els quaranta anys de vida del PSC, enumerant, els partits que no hi havien arribat, i vaig estar a punt de posar-hi el PDECAT, que estava en plena assemblea o congrés. Em vaig contenir, per evitar donar per fet, una defunció que, a dia d’avui, no se sap ben bé, en què ha quedat. Pel que sembla, no desapareix però s’immergeix en la Crida Nacional per la República, hiper liderada per Puigdemont, actuant com acòlit el president per delegació, Quim Torra.

El funcionament d’aquest nou partit – plataforma, és encara una incògnita, si bé, els promotors – impulsors, pretenen ficar-hi tot el que puguin, dintre de l’espai independentista. No sembla haver encantat ni fet forat, en el principal partit, ERC, al qual totes les enquestes li auguren el “sorpasso”, a nivell de generals i autonòmiques.

Però, bé, el temps ja posarà les coses en el seu lloc, com passa sempre. Ja ens aclariran objectius, noves rutes, nous episodis èpics, i nous lideratges, per a poder-nos aclarir en aquest mar de dubtes.

El que he trobat interessant dels debats, disputes i reflexions, ha estat el document finalment aprovat, una mica pels pèls, de que l’objectiu de “fer efectiva la república”, passa de voler-la fer “quan es vulgui, a quan es pugui”. Es una petita diferència, que suposa tot un món de distància. De fet, és un canvi radical respecte els hiperventilats que exigien fer efectiva la república, ja, costi el que costi, peti qui peti. D’aquesta radicalitat es passa, a recuperar els vells tics convergents, de prometre una cosa, quan es pugui dur a terme...

I és que poc a poc, alguns comencen a constatar que la via unilateral no té cap futur, i el guió plantejat, anys enrere, constantment variat i modificat, no porta més que al fracàs rotund. No volen ni poden encara reconèixer els greus errors comesos, ni demanar disculpes per haver enganyat, i fet creure estructures d’estat inexistents, ni suports internacionals inventats, però tot arribarà. Temps al temps.

De fet, aquesta modificació dona aire als més realistes, i permet guanyar temps per encarar el futur immediat. Les primeres declaracions han volgut deixar clar que seran molt més durs envers el govern central, com si el recolzament a la moció de censura, hagués estat un error. Es evident que contra el PP, alguns vivien millor i justificaven les seves accions, però ningú podrà ignorar el canvi radical de posicions, per part del govern central, vers la problemàtica de Catalunya.

Poc a poc, van caient velles acusacions que volien equiparar uns i altres, com adversaris de Catalunya, sense ànims de voler dialogar, pactar i acordar. Aquests dies en tenim proves més que concloents, en múltiples reunions bilaterals. Seria un greu error situar-se en el costat equivocat i sumar forces amb el PP, per anar contra les propostes del Govern Sánchez.

La política, és l’art del possible, i en aquests moments, Catalunya torna a tenir la gran oportunitat de refer costures i acordar canvis substancials en les relacions territorials. No sempre es pot fer el que es vol, sinó el que es pot. Aquesta és una realitat humana i universal, per això em quedo com a tema fonamental del darrer congrés o assemblea del PDECAT, el canvi notable, de no fer el que es vulgui, sinó el que es pugui. I ja seran ells els qui decideixin quina via a seguir, però difícilment pot néixer un nou partit o plataforma, guiada des de fora, per persones que van a defensar més els seus interessos que no pas els del país. I fugir no ha estat mai, la millor manera d’encarar els problemes, ni sobretot, de resoldre’ls. Prefereixo sempre, els que han estat valents i han encarat directament la responsabilitat dels seus actes.