Joan Roma

UN ANY MÉS, SENSE IGUALTAT.

Està bé tenir un dia a l’any, per a recordar qüestions pendents, i el de la igualtat home – dona, porta una eternitat, sense solució. Sembla ser que alguna cosa es mou, a nivell de drets, gràcies a les valentes denúncies de dones, sotmeses a vexacions sexuals. I com ve sent habitual, quan algun tema es desperta en el país més poderós del món, la repercussió arriba a molts altres indrets. A vegades, per bé, altres, per mal. En aquest cas, l’efecte és totalment positiu. Ja era hora.

Ara bé, en matèria laboral, les distàncies son abismals, tot i que semblaria molt més fàcil de resoldre. Simplement, complint les lleis vigents, de manera que qui no les compleixi, hauria de rebre la sanció corresponent, i en cas de reiteració, tancar-li l’establiment, la fàbrica, el comerç, o el que sigui.

Aquí, també alguna cosa es mou, en territoris llunyans, però dintre de la UE cosa que fa preveure que arribaran aquí de forma voluntària o obligatòria. A Alemanya, en empreses de tamany mitjà, queden obligades a donar informació sobre el nivell de sous home / dona, com perquè es pugui constatar el grau de compliment de la igualtat. I en llocs més llunyans, com Islàndia, la norma té una contundència total, en cas d’incompliment.

S’acosten, doncs, mesures indispensables per a arribar a la igualtat salarial, que , aquí només existeix en les administracions públiques. Un exemple a seguir, per part de les empreses privades, que van esperant a rebre garrotades, per imitar-les. Bé, ha arribat el moment, ni que sigui amb molts anys de retard, el moment de les garrotades, si no ho fan , a iniciativa pròpia.

Moltes, per no dir, la majoria d’accions violentes contra les dones, trobarien solució si tinguessin recursos econòmics suficients, com per fugir d’una llar on son maltractades. Una dona amb feina, ingressos suficients, i la deguda protecció legal, podria trencar una relació, amb la seguretat de poder refer la seva vida, i la dels fills, en un altre lloc, cosa que ara no passa en la immensa majoria dels casos.

Aprofitant la proximitat de la data del vuit de març, entitats i partits, fan o fem, reflexions al voltant dels passos aconseguits, i dels que tenim per endavant. Anem massa lents, en els avenços, i son massa tímids, com per estar-ne satisfets. Es hora, doncs, d’apretar l’accelerador i arribar a bon port, en el mínim d’anys possibles. Ja sabem que l’equiparació salarial no es pot resoldre en un any, però s’hauria de posar un termini curt, per arribar-hi. Parlo de no més de quatre o cinc anys, perquè hi ha hagut una eternitat per fer-ho, però vaja, la distància d’un vint-i-cinc per cent, de menys que ara cobren, de promig, és una distància immensa per resoldre-la en un sol any.

Posats, d’acord, en la qüestió, sindicats, partits i entitats, han d’exigir el seu compliment, i preveure sancions molt contundents, en cas d’incompliments. Considero essencial aquesta via, perquè tenir recursos suficients, és la millor via per a la independència personal.

I al mateix temps, majors recursos per a la protecció de dones en perill. No es pot consentir una víctima per setmana, com si fos inevitable. Les noves tecnologies s’han d’aplicar a favor de la víctima, i en contra del maltractador, de forma molt més eficient de la vista fins ara. En resum, aquest any, hem fet alguns passos, però continuem sense la igualtat perseguida. No podem estar gens satisfets de la lentitud ni dels escassos passos donats. Toca exigir mesures més ràpides i contundents.