Joan Roma

PARLAMENT PARAT.

Durant anys, els diputats varem batallar per convertir el Parlament, en el centre de la política catalana, amb esforços considerables, per evitar ser “tapats” per l’acció de govern. Els governs Pujol, no eren gens proclius, a venir a donar explicacions en el Parlament i encara menys, a ser supervisats i controlats, de manera que les tensions eren habituals, a l’hora d’exigir la primacia de la Cambra Catalana.

Malgrat aquestes dificultats, el Parlament va anar complint amb les seves obligacions, i amb els lògics alts i baixos, la seva feina era visible, i sobretot eficaç. Tots els governs, en un estat democràtic, han de ser supervisats i controlats per la oposició, i el lloc per fer-ho, és el Parlament.

Aquesta és una de les tasques. N’hi ha una altra, tant o més rellevant, com és la legislativa. La d’elaboració de lleis, modificació o reforma, per posar-les al dia. O simplement per fer-ne de noves, d’acord a les necessitats del temps que vivim.

Una de les anomalies, una més, de les que estem vivint, és la paràlisis del Parlament, a l’espera d’elegir president, formar govern i iniciar la tasca parlamentària. En prop de quaranta anys de democràcia recuperada, no s’havia donat mai la situació que patim. I dic patim, perquè és inquietant veure passar els dies, les setmanes i els mesos, sense una data concreta, per posar en marxa l’acció de govern.

No consola, en absolut, alguns exemples d’altres indrets on varen patir retards, tant o més perllongats. Mal d’uns, consol de tontos. Es més, allà continuaven tenint un govern, en funcions. Aquí, ni això. I tots sabem que governar obliga a prendre decisions petites o grans, tots els dies de l’any, i per molt que continuïn alguns alts càrrecs i funcionaris, no hi ha cap acció de govern, pròpiament dita. En tot cas, resolució de petits temes tècnics, i prou.

A tot el país, hi ha multitud de peticions que esperen resolucions de govern. De fet, moltes ja venen d’anys enrere, per culpa d’una gran inacció del darrer govern, més preocupat per mostrar la seva astúcia, en determinades accions , que no pas dedicació diària, a resoldre els temes quotidians.

Sovint em pregunto, tant malament anaven les coses, com per emprendre el camí del procés ? Eren certes les topades, les incomprensions, i perquè no, el menysteniment del govern central, envers moltes demandes catalanes, però abans d’iniciar una fugida cap a “terres ignotes”, calia buscar altres formules més viables i eficients. Ara mateix, es bo seguir el camí del País Valencià, per comprovar una altra manera de fer les coses. Serà interessant veure’n els resultats.

Però, tornant al que deia. No podem tenir el Parlament parat. I no es posarà en marxa que no tinguem govern constituït, i efectiu. El país està perdent unes oportunitats que no tornaran, i no es pot frustrar tot un poble, per les dificultats d’entesa entre dues o tres forces parlamentàries. El panorama sorgit de les eleccions, era força previsible, i ha donat prou representació com perquè es pugui formar govern. No s’entenen les dificultats ni l’entestament en voler fer propostes sense viabilitat. La política és l’art del possible, i no és de rebut, contemporitzar i pensar que el temps arreglarà les coses. Portem massa temps, sense govern, i amb el Parlament parat. Es hora de posar en marxa i deixar propostes d’unilateralitat que no son viables, per passar a governar , a fi de resoldre els problemes immediats dels ciutadans.