Thursday, March 08, 2018
VAQUES GRASSES, VAQUES FLAQUES- art. Diari de Terrassa
VAQUES GRASSES,
VAQUES FLAQUES.
A diferència del somni del Faraó, interpretat per Josep, aquí, no hem
tingut set anys de vaques grasses, seguides de set de vaques flaques, però va
bé, com exemple, del que ha passat en el nostre país, per descriure com és que
estem arruïnats. I malgrat tot, ens volíem independitzar, creient que algú
vindria a abocar milers de milions, per tapar l’immens deute generat.
Ras i curt, Catalunya té setanta-cinc mil milions de deute, generat en
aquests prop de quaranta anys d’autonomia. Pels independentistes, de pedra
picada, tot és culpa de Madrid. Sempre cal buscar un enemic exterior, per
donar-li les culpes, de tot el que s’ha fet. La realitat, però, és molt
diferent, amb clars – obscurs, que expliquen com hem arribat fins aquí.
Veiem-ho.
Els primers anys d’autonomia, parlo dels anys vuitanta i noranta, això va
ser xauxa. Una vintena d’anys, d’autèntiques vaques grasses, en que la
Generalitat obtenia noves competències, acompanyades de diner, que es gastava a
mans plenes. Era el comportament d’un nou ric, generós amb tothom , sobretot
amb els seus. Entenent per seus, tots els relacionats amb CiU, i el seu entorn.
Com Alcalde, quan baixava a munyir les vaques de Barcelona, Generalitat (
Gene) i Diputació ( Diba), podia pujar amb un grapat de subvencions, destinades
als més variats projectes. A vegades, tenia una certa mala consciència, per
haver plorat i reclamat tant, pensant que potser m’havia passat de rosca, però
aquella abundància, portava a demanar i demanar, imaginant que la
disponibilitat havia de durar per sempre.
Eren temps de vaques grasses, durant els quals, es varen repartir milions a
dojo, molts d’ells, no sempre ben empleats. Podem veure multitud
d’infraestructures, equipaments i serveis, en llocs ben curiosos, fruit de la
megalomania d’alguns alcaldes, o de les
amistats i connexions de persones o col·lectius, amb el poder. Grups
d’estiuejants podien aconseguir la construcció de pistes de tennis, pistes
poliesportives, o altres equipaments, gràcies als parents i amics que tenien a
la Gene. O obrir camins i pavimentar-los, ampliar pistes de neu, assumir
serveis ,etc.
I les grans obres públiques, tenien unes curioses prioritats, amb decisions
molt estranyes com fer primer el Túnel del Cadí, abans que millorar la
carretera que hi portava, fent-la de dues vies, quant ja se sabia la necessitat
de tenir-la de quatre...amb desviacions de pressupostos, increïblement
elevades... en fi, la idea de “taca d’oli”, de fer obres a tot arreu, sense
prioritats clares, fou norma ,durant tots els anys dels governs Pujol. Resultat
final, setze mil milions d’euros de deute, quan va plegar.
Entrat el Tripartit, el millor hagués estat fer bondat un cert temps, per
recuperar forces, però tres partits, en competència directa i amb fam de fer
coses, després de vint-i-tres anys, era impensable. Resultat final, trenta i
pico mil de milions de deute. Varen doblar el deute rebut. I finalment Artur
Mas, el va tornar a doblar, fins arribar en el darrer mandat, als setanta- cinc
mil milions actuals, la qual cosa genera no menys de tres milions diaris, en
interessos. Sí, heu llegit bé, cada dia , tenim tres milions més de deute.
D’aquí que ara estiguem, ja no en temps de vaques flaques, sinó esquelètiques.
En aquests moments, la Gene, té diners per subsistir a dures feines, retallant brutalment
totes les despeses , en tots els àmbits, començant pels més socials i
indispensables. Culpa de qui ?
Es cert, el deficient finançament de la Gene, per part de Madrid, però
caldria fer autocrítica de com s’ha gestionat i administrat, el país. Algú, es
va inventar els imaginaris setze mil milions de dèficit en finançament, que
Josep Borrell, molt més preparat i documentat, va rebaixar a uns tres mil. Cal
retocar i renovar el sistema de finançament, per aconseguir que si Catalunya és
la quarta en aportar, sigui també la quarta a rebre ( sistema d’ordinalitat),
però he volgut donar una pinzellada, breu de necessitat, a la immensa disbauxa
d’una vintena d’anys, en que la mala gestió fou norma de la casa.
I encara ara, en els darrers temps, hem pogut veure despeses increïbles, en
deliris de grandesa, com obrir “ambaixades”, o donar generoses
subvencions, a mitjans de comunicació
per a propaganda, en comptes de destinar-les a les coses prioritàries,
socialment parlant. En economia, en política, l’austeritat en tot lloc i
moment, ha de ser norma habitual i tradicional. Tot el contrari del que ha
estat aquí.
# posted by joan roma cunill @ 10:53 PM 
