Friday, September 22, 2017
QUAN PITJOR, MILLOR - art. Regió 7
QUAN PITJOR,
MILLOR.
Estem en una tessitura, entre governs, que fa certa la dita popular de
“quan pitjor, millor”. Segur, que ben pocs podíem imaginar el punt en que ens
trobem, i cap de nosaltres gosa posar límits al que queda per veure. No hi ha
límits, perquè no hi ha objectius inassolibles. Es vol anar fins el final,
entenent per final, la independència, aquí; i la derrota d’aquesta opció, allà.
Parlar “d’aquí, i d’allà fa una mica estrany, però és perfectament
entenedor, per a tots els lectors. Els qui ens trobem en un dels camps de batalla,
és realment preocupant i desesperant, per quan se’ns estira per una banda, i
se’ns plega per altra. Em refereixo als alcaldes que en votacions normals, no
pintem, res, i en canvi, ara se’ns demana una implicació directa, tot i no ser
necessari. L’important és acumular “damnificats” i fer més gran i més gros
l’embat d’uns contra els altres.
No sé què passarà el dia 1-O, però la tensió va en augment i produeix danys
irreparables en multitud d’aspectes. El primer, és el distanciament entre uns i
altres, amb ruptures de relacions familiars, a milers; i similar cas, passa amb
colles d’amics, entitats, associacions...que han hagut de partir peres, per no
acabar totalment enemistats. L’escenari és clarament d’acumulació de fets, per
produir l’efecte “acció – reacció “, a l’espera de veure qui comet més errors,
i pot culpar l’altre, de l’èxit o la derrota.
I em temo molt que “tots” sortirem perdedors d’aquest embat. Els
independentistes pensen poder atreure simpaties internacionals cap aquest
procés, però la realitat és que, a nivell de governs, ningú veu amb bons ulls
aquesta deriva independentista, perquè pot produir una
“contaminació” cap a regions de casa seva. Això és veu especialment en països
com Bèlgica, Itàlia, França, i fins i tot Alemanya. El naixement d’un nou estat
provocaria un efecte dominó , difícil d’aturar, i és lògic enviïn missatges i
desitjos de no afluixar.
El problema és haver tardat tant a veure l’embalum que prenia el procés
independentista i no haver-lo aturat a temps. I no, amb eines de força, sinó
amb concessions , suficientment importants, com per haver desmuntat el memorial
de greuges i de mal govern, que ha alimentat el foc independentista.
Es evident que per això fa falta dedicació i imaginació. I per descomptat,
valentia, per fer front a les crítiques d’altres territoris que sempre veuen en
les negociacions, pors de perdre el que tenen. Ara toca esperar l’endemà de
l’1-O, però , sense ànims de vencedors ni vençuts, perquè tots haurem perdut
molt pel camí. Toca pensar en una sotragada profunda, intensa i ràpida per
negociar canvis substancials en les relacions Catalunya – Espanya. Alguns
pensen que això és impossible, però la crisi que estem vivint, pot fer veure la
profunditat de les raons i dels perills , per uns i altres, com per sacsejar la
mandra que impera en el govern central, a moure fitxa , en el sentit clarament
federal.
I aquí, tocarà ser realistes i aprofitar la ocasió per treure el màxim
profit. Es evident que no es pot dir a centenars de milers de persones que
porten anys lluitant per la independència que s’han de conformar amb una nova
relació. Però, son molts els que acceptarien com a bon resultat, un nou encaix,
generós, clar, transparent i segur.
Blindat per molts anys, per evitar la repetició de fets viscuts, que han
alimentat l’afany d’independència. En parlarem d’aquí a un parell o tres de
setmanes, una vegada vist el que ha succeït el dia 1-O. La formula “quan
pitjor, millor” s’ha de desterrar per sempre més de les nostres ments.
L’enfrontament i divisió mai han estat bons materials per a construir el futur.
Aviat ho veurem.
# posted by joan roma cunill @ 11:12 PM 
