Thursday, May 31, 2018
QUATRE ANYS , EN BLANC - art. Diari de Terrassa
QUATRE ANYS , EN BLANC.
Tots els ajuntaments, depenen, en bona part, de les
transferències directes del govern central, i del de la Generalitat , en
funció del nombres d’habitants, i d’altres factors que per raons d’espai, no
detallaré.
De totes maneres, els més petits ( sis-cents a tot
Catalunya), per a poder realment funcionar i fer coses, han de rebre
subvencions d’altres administracions, perquè només amb els seus propis
recursos, no poden afrontar obres, d’un cert volum. D’aquí la gran importància
de les Diputacions, i de la
Generalitat.
Fa temps, ja vaig parlar de la importància de les
Diputacions. Avui, parlaré de la
Generalitat , en uns moments en que la tenim parada, a
l’espera de tenir govern operatiu. De fet, a efectes municipals, portem quatre
en blanc. Es a dir, els efectes del procés independentista, s’han traduït en
una complerta paràlisis de les subvencions que històricament es concedien a
tots els ajuntaments, per a poder dur a terme inversions, en infraestructures,
equipaments i serveis.
Precisament, era per mitjà del PUOSC ( pla únic d’obres i
serveis de Catalunya) que es canalitzaven les peticions dels ajuntaments, per
aconseguir subvencions, i poder realitzar tota mena d’obres , de vital
importància pel municipi.
Cada quatre anys, presentàvem peticions, per a rebre
subvencions i així poder executar inversions ,d’una gran diversitat. Sense
aquesta eina, la majoria d’ajuntaments, han quedat totalment desvalguts i desemparats,
a l’hora de poder afrontar obres majors. Perquè s’ha suprimit el PUOSC ? Doncs,
per falta de finançament, degut a l’enorme deute que té la Generalitat. Bé ,
de fet, han tingut diners per altres temes, però , en canvi, han decidit deixar
els ajuntaments, sense ajudes. Qüestió de prioritats.
La realitat, doncs, és que portem quatre anys en blanc, i no
hi ha cap perspectiva que la situació canviï de forma immediata.
Es greu, el punt en que ens trobem, perquè tots sabem que infraestructures,
equipaments i serveis tenen un determinat promig de vida, i moltes de les grans
obres realitzades, en els primers anys de democràcia, han de ser remodelades,
renovades o directament, substituïdes. I sense diner extern, els ajuntaments no
hi poden fer front. Es parla molt dels danys polítics, per la falta de govern,
però son pocs els que pensen en els danys estructurals, en el que suposa
d’envelliment i desús, de multitud d’equipaments, arreu del país, als quals
se’ls hi allarga la vida, sense cap previsió d’actuació.
I és que l’estructura administrativa de Catalunya, és molt
deficient, en quan a capacitat municipal, per haver-la convertit, en depenent
total d’altres administracions. Quan aquestes fallen, com ara, a nivell de
Generalitat, els ajuntaments queden totalment desvalguts. I a la província de
Barcelona, tenim la sort de tenir una Diputació potent, la qual ha mantingut
els ajuts tradicionals, però qui vagi a les altres tres províncies veurà el
grau de misèria que reben els seus ajuntaments, creant-se a Catalunya, una mena
de doble nivell municipal, entre els de la província de Barcelona, i la de la
resta del país.
Les diferències son tant abismals, com que un ajuntament de
Barcelona, pot rebre quatre o cinc vegades més, que un de similar , situat a
les altres províncies. I si per una cosa havia de servir la Generalitat , era per a
equilibrar el país. Tampoc, en això s’hi han fixat, de manera que van a la
seva, amb el cap en un altre lloc. Pel que sembla els ajuntaments , i el país,
amb ells, poden esperar.
Wednesday, May 30, 2018
MOCIÓ OBLIGADA - rat. NACIÓ DIGITAL SOLSONA
MOCIÓ OBLIGADA.
La presentació d’una moció de censura, per part del principal partit de l’oposició,
era obligada, després de l’enorme impacte que ha tingut la sentència de la
Gurtel.
Estem en un país especial, en un moment especial, i no es pot continuar per
aquest camí sense un cop contundent, per parar tanta disbauxa i despropòsits.
No ens podem acostumar a tenir una quinzena o una vintena de grans casos
judicials, a l’espera de veure a qui li ha tocat ser sentenciat, per la maleïda
corrupció.
Ha d’haver-hi un moment en que tot el passat, quedi eixugat , mitjançant
sentències fermes, dures i contundents, a més d’apartar de tots els càrrecs
institucionals , als seus autors i fer-los tornar tot el que varen robar. Es hora de càstigs exemplars i exemplificants,
com per posar una barrera vermella de cara el futur.
El dany causat per tots aquests casos, és enorme. Es un dany a la política,
en general, als polítics que ens hem dedicat o ens dediquem als afers públics,
per vocació, per il·lusió de canviar el món, començant per casa nostra. Es indignant
la generalització que molts volen imputar a tots els càrrecs polítics, quan son
uns pocs els qui han traït la fidelitat a la honestedat i a la legalitat.
Precisament per deixar clar que hi ha una altra manera de fer política, una
altra manera de gestionar i administrar, calia presentar una moció de censura.
Hi ho havia de fer el PSOE, en tant que principal partit a l’oposició, però
també com a via per deixar clar que si bé tots els partits han tingut problemes
amb la corrupció, es totalment diferent haver tingut alguna poma podrida, a que
tot el cistell estès podrit.
En el cas jutjat, i en altres en vies de judici, ha quedat demostrada la
intencionalitat, des del primer moment, d’entrar en política per enriquir-se il·lícitament.
Es varen presentar candidatures, es varen muntar estructures i es van construir
amistats, amb la única intenció de treure’n benefici privat, a costa del diner
públic. I que fos el principal partit del país, i la corrupció arribés a les
màximes institucions, obligava a presentar la dimissió a tots els seus
dirigents.
Es la norma en països de llarga tradició democràtica, i arrelada
transparència i exemplaritat. Aquí, no. Aquí es volen trobar excuses per no
involucrar els més alts responsables, sota criteris que ni un nen petit pot
acceptar. Es tanta la hipocresia i la falta de valentia i coherència, que només
una moció de censura permetia fer-ne escarni públic. Es molt difícil aconseguir
la majoria necessària, però, el pas s’havia de donar. S’ha de poder explicar
públicament, el rebuig a unes maneres de fer i actuar que no es poden repetir
mai més, i s’ha d’exigir responsabilitats als qui ho varen permetre o hi varen
participar.
I repeteixo. La condició humana, pot provocar algun cas aïllat de
corrupció, però mai un partit pot amagar-lo, perdonar-lo, ni molt menys
beneficiar-se’n. El PP mereix passar a l’oposició i pagar pels immensos errors
comesos, i com a càstig de tants i tants casos de corrupció que han cobert una
llarga etapa de la nostra vida col·lectiva. Es hora d’apartar-los, per a
regenerar el país i mostrar que la corrupció passa factura i castiga realment a
tots els implicats. No fer-ho seria facilitar la impunitat i la repetició de
fets semblants. Mai més.
Monday, May 28, 2018
PAÍS CONVULSIONAT - art. Nació Digital Solsona
PAÍS
CONVULSIONAT.
Preocupa i molt, la xifra d’incidents
menors, que poden anar pujant de to, fins esdevenir, incidents majors. A tots
ens hauria de preocupar i ocupar, evitar que s’incrementin, i sobretot es
converteixin en problema, o pitjor, en un conflicte. Ens hi acostem,
perillosament.
Alguns poden donar poca importància, a ocupar una platja per posar-hi
creus, o omplir de llaços grocs, places i carrers, o edificis públics...però,
el cert és que la crispació va en augment, i arribarà el moment en que alguns
diran prou, i el conflicte estarà servit. Així han començat nombrosos
conflictes arreu del món. Petits incidents, petites discussions, han donat pas
a posicionaments intransigents, que han anat pujant de to, fins esdevenir conflictes
oberts.
Hem d’evitar que això arribi aquí. Ja hi ha un cert distanciament i
separació , per raons polítiques, lligades al procés independentista. No ens
adonem obertament, però poc a poc, no es parla de determinats temes en bars i
restaurants, o es mira qui hi ha al voltant, abans de fer determinats
comentaris. S’evita anar a determinades celebracions i festes, per no haver de
tenir discussions conflictives, o es renuncia a activitats per no trobar-se amb
persones contràries, a les creences pròpies.
La crisis de convivència existeix, encara que molts no la vulguin admetre.
Ara bé, de tots nosaltres depèn el seu eixamplament, o el retorn a la
normalitat. Un element essencial, és l’autocrítica. No s’ha fet, per cap de les
dues bandes, entenent per una banda, la del govern central, i per l’altra, els
partits independentistes, d’aquí. Els errors han estat immensos i han produït els
resultats que ara tots veiem i patim.
La tàctica del president del Govern central de deixar podrir els problemes,
mai podia donar bon resultat, i a la vista tenim que d’un 17 % d’independentistes,
hem passat a un 47 %. Ho torno a dir, segurament la meitat d’aquests independentistes
son més anti – PP, i anti – govern central que no pas, independentistes
purs. Hi ha tanta gent emprenyada amb
els fons i les formes del Madrid polític que prefereixen “anar pel pedregar”,
en comptes de lluitar per canviar de govern.
I d’errors n’han comès tots els governs centrals, també els del PSOE, per
no haver entès prou bé les aspiracions dels catalans. Dit això, no accepto de
cap manera, posar en el mateix nivell, el PP i el PSOE. En absolut, i ho veurem
aquesta mateixa setmana en el debat de la moció de censura que ha presentat
Pedro Sánchez, contra Mariano Rajoy. Els dos protagonistes, encarnen visions i
accions del món , totalment diferents.
Ara bé, és cert que s’han portat malament els afers de Catalunya, durant
massa anys, i això ha anat produint un caliu que ha esdevingut foguera, quan
les oportunitats ho han fet possible. Ara tenim el país i l’Estat
convulsionats. Tot està potes enlaire per culpa de no haver assumit els
problemes en el moment oportú. Entregar als jutges, la responsabilitat de
recuperar l’estat de dret, havia de ser la darrera carta a jugar, i no la
primera.
Dit això, toca reconèixer els errors comesos i posar-hi remei. Toca fer
govern, i posar-se a gestionar el país, i la seva gent. De res serveix, fer quedar
malament a l’altre, perquè tots dos han quedat prou malament com per no haver
resolt res. Estem en un moment en que ningú escolta ningú, i tothom té la seva
veritat, sense creure en la de l’altre. Acostem posicions i començarem a
resoldre el conflicte.
Friday, May 25, 2018
IMPROVISAR UN GOVERN - art. Regió 7
IMPROVISAR UN GOVERN.
“De tot això , no en té la culpa Madrid”. Faig un primer
advertiment, de que no tot el que passa a Catalunya, en té la culpa el govern
central, per molt inepte, que sigui. Veiem-ne alguns trets, per fer-nos una
idea del caos generat, per la posició intransigent, egòlatra i mediàtica de
Carles Puigdemont, amb el silenci còmplice, de la resta de protagonistes, del
post procés.
En comptes d’acceptar el fracàs del procés independentista,
concebut, i endegat, cinc o sis anys, enrere, s’ha optat per continuar fent
veure que es pot fer un pols a l’Estat, com a via per a camuflar els errors
comesos.
Així, doncs, s’ha creat una realitat virtual, acceptada pels
més propensos al procés, totalment allunyada de la realitat real. I les
realitats virtuals, permeten imaginar, inventar i crear espais , sense cap
altre criteri que alimentar els seguidors més acèrrims.
D’aquí que es pugui pensar en un país amb dos presidents.
Perquè no ?. Sempre ha d’haver-hi un primer cas, o no ?. Doncs bé, tenim un president
“legítim” a Berlín, a l’espera de veure si és extraditat o no, i una mena de
conseller – delegat, o custodi del president a Catalunya, en la persona de Quim
Torra, que accepta de bon gust, aquest paper.
Els primers passos, eren previsibles, destinats a retre
pleitesia al president fugitiu, i a visitar els presos. El segon pas, el de
formar govern , resulta ja més sorprenent per quan es permet vulnerar una
recent llei catalana, que garanteix la paritat de gènere, en la composició dels
òrgans de la Generalitat. De
14 membres del Consell Executiu, hi posa 3 dones ¡¡¡ Però no solament això, és
que a les tres les situa en Conselleries, considerades “maries”, per la seva
poca rellevància. Podríem dir que Elsa Artadi tindrà un plus de responsabilitat
per figurar de portaveu, però la cartera de Empresa, mai ha estat rellevant. I
les altres dues, es fan càrrec de Justícia i Agricultura, clarament de segon
nivell.
Res a veure amb les grans conselleries, de Economia,
Sanitat, Ensenyament, Governació, Interior, Política Territorial...Així, doncs,
vulneració d’una llei catalana, i arraconament de les tres representants, en
departaments poc rellevants.
Si mirem les altres cares, hi podem veure un vell
supervivent d’anteriors executius, sota altres sigles, com Ernest Maragall, la
major virtut del qual és ser germà del Pasqual. O la proposta de continuïtat de
Toni Comin, el qual no volia ni sentir a parlar que el “seu” departament anés a
parar en mans de Joan Ignasi Elena, per raons d’antigues batalles quan havien
tingut en el partit socialista. A més, la carrera de Toni Comín, ha estat dura
per mantenir la poltrona: primer a Ciutadans pel canvi, després a can PSC,
d’aquí a MES, per passar a ERC, i finalment per estar al costat de
Puigdemont...
Si la composició ja és prou complicada, el que és més
difícil és veure com pot funcionar, a la vista de les batalles internes dintre
de Junts x Cat, amb tres faccions clarament diferenciades i enfrontades. Una,
amb una desena de diputats, fidels al PDECAT, una altra, fidel a Puigdemont, i
una intermitja que tot i ser propera a Puigdemont, veu inviable l’actual guió,
i voldria un govern operatiu.
En la llunyania es mou ERC, indignada per una situació, molt
diferent a la que havia imaginat, però impotent per fer-hi front, per por a ser
titllada de traïdora, a la causa. Barrejar tots aquests factors, àmbits i
situacions, en un mateix govern, és construir un executiu, impossible de
gestionar la realitat. Que ningú s’estranyi de les accions i perfomances del
nou president perquè intenta guanyar temps, i mirar de fer quedar malament al
govern central, com si això resolgués la seva papereta. A més, Quim Torra és
inexpert és política i desconeix el funcionament d’una administració, com s’ha
pogut comprovar a l’hora de proposar recuperar determinats organismes i
institucions. No coneix la llei d’estabilitat pressupostària, ni les
competències en matèria econòmica del govern central, ni la tutela que exerceix
Hisenda, sobre les accions d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, i
comunitats autònomes. No cal la continuïtat del 155, per no poder fer i actuar
amb plena independència. Això ho sabem tots els alcaldes, però no sembla
haver-ho assimilat ell, com tampoc la dependència per raó d’endeutament del FLA
( fons de liquiditat autonòmica). En resum, continuem dintre de la més absoluta
improvisació, no solament de govern i estructura administrativa, sinó de
programa que ningú coneix, ni ningú ha pactat. Ens esperen temps difícils amb
aquests elements. Ah, i recordo que “de tot això, no en té la culpa Madrid”.
VOLUNTARIS ESPONTANIS - art. Diari de Terrassa
VOLUNTARIS
ESPONTANIS.
Si comparem el grau de col·laboració i participació, en actes de
solidaritat i voluntarietat, és cert que Espanya, se situa molt per davant ,de
bona part d’altres països europeus. I si fem la comparació, entre la vida a
ciutat, o en un poble, la balança s’inclina clarament per la gent de poble.
Lògic, perquè una ciutat, dilueix la ciutadania en un territori molt dens, la
majoria de la qual no es coneix. En canvi, en un poble ens coneixem tots, i no
cal emprendre grans crides a la
mobilització, quan l’ocasió ho requereix.
Faig aquesta introducció, arran d’un luctuós accident, ocorregut a finals
de la setmana passada, en el qual va morir una dona, que feia un tram del GR-4,
entre els municipis de La Quar i Borredà. Un camí molt utilitzat per milers
d’excursionistes, al llarg de l’any. En aquest cas, l’excursionista, una dona
gran, però prou preparada i molt afeccionada a la muntanya, va agafar una
drecera equivocada i va trobar la mort, al final d’un estret rocam, a peus de
la riera Margansol.
Posats en alerta els serveis del 112, vingué un helicòpter, una ambulància,
bombers, mossos d’esquadra...i un grapat de voluntaris espontanis del poble. La
combinació de bombers i voluntaris va permetre localitzar el cos, i estudiar la
manera d’arribar-hi, cosa gens fàcil, per haver de travessar una riera,
crescuda per les pluges , en una zona boscosa, plena d’esbarzers i altres
arbustos.
La proximitat al nucli urbà ens va permetre aplegar els elements necessaris
per actuar amb celeritat i eficàcia. Elements particulars, sumats als
municipals, sempre preparats per actuacions d’emergència: xerracs mecànics,
destrals, cordes, cables, grup electrogen, camilla plegable, botes , guants,
frontals...varen fer possible obrir camí i facilitar la feina del metge de
l’helicòpter primer, i dels bombers, mossos i comitiva judicial, després. Quan
els serveis especialitzats dels bombers, varen arribar, la feina estava feta.
L’endemà, la germana de la difunta, em va trucar per agrair l’actuació del
poble, i fer petició de donar a conèixer aquest comportament, per agrair-lo
públicament. Així ho faig, a banda d’haver fet arribar el seu escrit, a la
mitja dotzena de voluntaris espontanis que varen participar en l’acció, i al
poble, en general.
Es el que deia al principi. Estem en un país, amb un fort component
solidari, i si es viu en un poble, aquest encara es fa més ostensible, perquè
s’actua per instint , independentment de si el que necessita ajuda és del poble
o no. Això no es pregunta, primer s’actua, i després es demana un mínim
d’informació, per saber les causes de l’accident.
I en un poble de muntanya, s’ha d’estar preparat per actuar, de forma
ràpida i eficient perquè els mitjans de rescat, sempre han de venir de fora, i
no sempre poden arribar amb la rapidesa necessària. Per sort, l’ús
d’helicòpters, va en augment, i l’ús de noves tecnologies permet arribar a
indrets on era impensable, anys enrere. Amb tot, disposar de gent del propi
territori, és fonamental quan es tracta de buscar persones perdudes, o fer
rescats en indrets complicats.
I de cada experiència se’n treu alguna conclusió que pot servir per a
futures actuacions, sigui a nivell de
material útil, sigui de maneres d’actuar, o per millorar el treball conjunt
entre equips de rescat. En aquest apartat, he de dir que la millora ha estat
constant i en la bona direcció, amb una molt bona coordinació entre tots els
qui intervenen a una acció com la de la setmana passada. Formen part del
passat, discussions sobre qui és competent en cada cas, i entre professionals,
s’aprofiten els recursos materials i humans ,de la millor manera possible.
L’important és l’eficàcia i rapidesa.
Thursday, May 24, 2018
RESPECTE I ESPAIS PÚBLICS - art. Nació Digital Solsona
RESPECTE, I ESPAIS PÚBLICS.
Encara hi ha qui nega l’evidència, o les evidències, en un progressiu
deteriorament de la vida pública, i en el respecte per les idees, dels altres.
Poc a poc, però de forma constant, els defensors del procés independentista s’han
apropiat dels espais públics, i de la majoria d’organismes i institucions,
transformant-les en els seus centres de reunió i decisió.
I ho han fet, totalment recolzats per servidors públics que han canviat el
càrrec institucional pel d’agitadors. Han traït els juraments fets, de defensa
de l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, per passar a impulsar accions,
totalment contràries a l’estat de dret. Han cregut que servint, a una part de
la ciutadania, quedaven bé i no feia falta mantenir-se fidel als principis de
representació de la totalitat de la ciutadania.
Es així, com el sector independentista s’ha anat envalentonant, guanyant,
més i més espai, fins considerar que tot el que és de tots, ha passat a ser només
seu. I si és seu ,pot fer el que li doni la gana. Des de omplir-os de llaços
grocs, a posar estelades on bé els hi sembli, foragitant els símbols oficials,
i convertint els particulars, en “nacionals”. Ja està. Consideren tenir la raó
i la història al seu costat, i per tant, la justificació per dur a terme
qualsevol acció que els hi vingui en gana.
Tenir al costat, alcaldes i regidors, i el propi govern de la Generalitat,
alimenta aquest afany d’apropiació de tots els espais públics, així com de tots
els símbols comuns, facilitant la imposició d’uns altres, no comuns ni
oficials. Així estem, i així es va ampliant la falta de respecte per les idees
i símbols comuns, que es veuen com “els dels altres”.... i si els dels altres,
son considerats menyspreables, arribem a una difícil i perillosa situació.
Sovint, escoltem preguntes, sobre quin mal han fet els membres de l’anterior
Consell Executiu, i perquè son perseguits i jutjats ? Doncs, precisament perquè
varen oblidar els juraments fets i varen impulsar accions totalment contràries
a l’estat de dret, subvertint l’ordre constitucional i estatutari. Greus
acusacions, per fets molt greus que ens han portat a la situació actual, amb
centenars de milers de famílies trencades, amistats perdudes, llocs de treball
esvaïts, i una deriva d’enfrontament social , molt perillosa.
I, a falta de govern efectiu, amb alguns grups actius, en voler imposar les
seves idees, espais i símbols, les diferències es poden traduir en controvèrsies,
i derivar en enfrontaments, cada vegada
més oberts i contundents. Estem en el camí d’enfrontaments, pel respecte, o pel
domini de l’espai públic, per uns o altres.
Hi ha qui creu que l’espai públic és seu, i pot fer-ne el que vol, i hi ha
qui vol preservar l’espai públic com un espai comú , lliure de símbols,
imposicions i faltes de respecte. No pot haver-hi terme mig, perquè els càrrecs
institucionals hem de preservar el respecte, per a tot i per a tots, i no
permetre la seva ocupació o destí, cap un determinat col·lectiu. S’està fent
abús, amb clars comportaments de provocació, per a produir reaccions en contra,
confiant vinguin avalades pel govern central, per així poder-lo culpar d’intransigent,
abusiu o adjectius més gruixuts. No compten el mal que produeixen a nivell de
trencament de la convivència interna.
Es hora de posar seny, i evitar danys irreversibles en matèria de
convivència. S’han de parar accions , només destinades a provocar reaccions en
contra, per a poder justificar noves accions, en una roda de mai parar. Fa
falta, de forma urgent, la formació d’un govern efectiu que comenci a treballar
i a actuar per posar llei i ordre, abans no prenguem mal tots plegats.
Monday, May 21, 2018
CONTINUA EL SERIAL - art. Nació Digital Solsona
CONTINUA EL SERIAL.
No hi ha cap pressa, ni cap ganes de
governar. Si algú tenia algun dubte, pot anar comprovant com estem en plena
campanya d’astúcia i inventiva, per anar perdent el temps, i fer-lo perdre a la
resta dels mortals.
Perdut el nord, ningú sap ben bé, com posar una mica d’ordre, per a portar
un mínim de coherència i normalitat al país. Es van fent propostes, no tant per
formar govern, com per obligar el govern central a actuar. I com més actuï el
govern central, més errors cometrà, de manera que els partits independentistes,
creuen poder augmentar les seves possibilitats.
De quines possibilitats parlem ? Doncs, simplement de sobreviure uns dies
més, a l’espera que algun fet imprevist, faci moure el panorama, en alguna
direcció positiva. Tot és confús, i res és el que sembla. M’explico.
En aquests moments, formar govern és quadrar el cercle, perquè tots estan
confrontats amb tots. Es a dir, no hi ha fil conductor entre els partits
independentistes, que han arribat a un deteriorament de les relacions ,fins
extrems inimaginables. La guerra dintre de Junts x Cat, és immensa, amb tres
faccions , clarament definides. Una és la del PDECAT, que més o menys controla
una desena de diputats, una altra, que domina Puigdemont, i finalment, una
tercera que tot i ser propera a Puigdemont, veu els estralls de la crisis i la
vergonya que produeix. Consideren necessari formar govern, i fer-ho amb
persones “efectives”.
A l’altre costat, hi ha ERC, rabiosament enfrontada amb Puigdemont,
indignada amb el candidat proposat, indignada amb la falta de claredat i
lleialtat de l’altra part, i conscient de l’immens espectacle en que han
transformat Catalunya. També , totalment conscient del dany que aquesta
estratègia produeix en tots els empresonats, i els fugitius. Voldrien formar
govern, i actuar, per retornar a la normalitat. Dit això, no s’atreveixen a
plantar cara, en públic a Puigdemont, per por a ser tractats de traïdors.
Formar un govern , en aquestes circumstàncies, és demanar un miracle, i per
això, mentrestant es van fent “perfomances”, per demostrar l’astúcia i la
valentia, front l’enemic ( els famosos responsables del 155). Voler restituir
en els seus antics càrrecs, a gent que està a la presó, o fugats a l’estranger,
és jugar amb focs d’artifici. Es un moviment , més pensat per torpedinar les
negociacions entre PP i PNB, que no pas per aconseguir fer-ho factible.
De fet, tota l’estratègia va més dirigida a fer quedar malament al govern
central i al PP que no pas a portar pau i tranquil·litat a Catalunya. Tenen pànic escènic, i no saben com explicar
a la gent, el formar govern i gestionar al país. Després d’haver promès el
paradís a la terra, a la seva gent, ara els hi ha de dir que tot era mentida,
tot era fum, i toca tornar a la realitat. I la realitat, crua i dura, és
governar amb les eines pròpies de l’Estatut, i quan te l’has carregat en
múltiples ocasions com una eina inservible, com expliques ara, que pot ser útil
per a resoldre els problemes de la gent ?
Aquest és el veritable problema. Ningú s’atreveix a sortir en públic, i
proclamar la realitat. La pura i dura realitat de que tot el procés
independentista es basava en invents, falsedats i mentides, que ens han portat
a la situació present. Fins no surti algú a dir-ho , no es podrà tocar de peus
a terra i iniciar una nova etapa. De moment no hi ha ningú amb prou
credibilitat ni valentia per fer-ho, per tant, tenim encara uns mesos per
endavant, d’inestabilitat i confrontació. El país, realment, els importa poc.
Ells pensen en ells. No solament ara, és marca de la casa, des que Artur Mas va
creure’s el paper de redemptor. Així ens
ha anat.
Saturday, May 19, 2018
MALES CARRETERES - art. Diari de Terrassa
MALES CARRETERES.
Si la setmana passada, parlava del problema dels camins, per
als pobles rurals, avui parlaré d’un problema que li és molt proper, com son
les males comunicacions, de la majoria de pobles , a nivell de carreteres.
Tenim les anomenades “carreteres secundàries”, en similars condicions a com
varen ser traçades i condicionades, cent o cent vint anys enrere. Una vegada
més, la xarxa de vialitat, ha estat pensada per a les ciutats, però no , per
als pobles.
No és estrany que tots els Rallys , curses
automobilístiques, excursions de vehicles històrics, sortides de motos, BTT,
etc, tinguin determinades carreteres com a vies “habituals i lògiques”, si
precisament el que busquen son molts revolts, paisatges pintorescs, natura i
poca gent com per no empipar, al llarg del camí. Cada any, donem un munt
d’autoritzacions de pas, per la nostra carretera, una de les més utilitzades
del país.
I la poso com exemple, de falta d’actualització , de les
carreteres secundàries. Aquesta, la nostra, fou batejada com la “pubilla “ de
Catalunya, perquè fou la primera que assumí la Mancomunitat de Prat de la Riba.
I a fe, que varen fer una carretera esplèndida, amb un traçat ben estudiat, un
sistema de desguassos, i ponts, molt ben treballats, amb pilones i proteccions
laterals, en tots els trams perillosos, etc. I pel seu manteniment, cada vuit
quilòmetres una caseta destinada a “peones camineros”, on hi vivia la família
de l’encarregat de manteniment d’un tram de quatre quilòmetres per banda i
banda, de la carretera, amb un treball diari de manteniment de cunetes i
reparació del paviment i tancament perimetral.
Aquella magnífica obra, com totes les humanes, necessitava
posar-la al dia, i adaptar-la als nous vehicles i a les noves condicions de
circulació. Es evident que l’estretor, els revolts, el canvi en el sistema de
manteniment, etc, la converteix en una via obsoleta, o com a mínim, poc
adequada per a la circulació actual. Ara, un tram de l’antiga carretera pertany
a la Generalitat, i un altre tram, a la Diputació de Barcelona. En un cas i un
altre, no hi ha hagut inversions per a modificar traçat ni eixamplament,
malgrat constants compromisos, reiteradament incomplerts, com el darrer que
prové de principis dels anys 2.000.
Ningú pretén transformar carreteres secundàries en autovies,
en absolut. Precisament considerem que les vies ràpides han de comunicar les
grans ciutats o els grans centres de producció, però hi hauria d’haver un pla
de vialitat per enllaçar els pobles, mitjançant carreteres “posades al dia”. Què
volem dir ? Volem dir que al cap de cent o cent vint anys, és lògica la
modificació d’una carretera com perquè l’amplada sigui adequada, que se
suprimeixen molts dels revolts existents, millorant la visibilitat en alguns
trams complicats. No demanem més que això, i no volem esperar vint o trenta
anys més per a veureu-ho fet realitat.
Cada nou Conseller de Política Territorial, que ens ve a
veure, al poble o a la comarca, treu el mapa secundari de carreteres i es
compromet a executar-ne una part. En fi, portem quinze anys sense cap actuació
important, i els canvis de consellers, son tant sovintejats que ja no sabem si
un deixa els papers a l’altre. El que no agafa el següent,
és el compromís de l’anterior, i així passen els anys, i marxen opcions de
treball i negoci que depenen de les bones comunicacions.
A punt de començar una nova legislatura, considero oportú
tornar-ne a parlar, amb el compromís de traslladar, via Parlament, aquestes
peticions i exigir-ne el seu compliment. Ho faig cada tres o quatre anys, però
com es pot veure, l’èxit és més aviat escàs. Hi ha poca sensibilitat envers el
món rural, i a més, aportem pocs vots. Difícil
lluita, però no per això, ens donem per vençuts.
PERSISTIR EN ELS ERRORS - art. Regió 7
PERSISTIR EN ELS ERRORS.
El problema de crear mons i universos paral·lels, és que es
perd el contacte amb la realitat, i tant aviat es fan declaracions , de cara a
un univers determinat, quan en realitat , es pensava en un altre. El resultat,
el caos més absolut.
Així estem, a dia d’avui, després d’unes eleccions que varen
tornar a deixar clar que el volum d’independentistes ,és menor que el que
no ho son. I ens hem comptat ja tantes
vegades que fer-ho de nou, suposaria tornar al principi. No val la pena,
acceptem-ho com la realitat d’ara i aquí. Però no, una part dels independentistes,
voldrien trencar aquesta tossuderia en els resultats, per altres que els hi
anessin , millor. Què fer, doncs ? inventar-la. I ja està.
I per invents, que no quedi. El més inesperat, per
extravagant, ha estat l’elecció – designació – unció , de Quim Torra, com a nou
president de la Generalitat, si bé, supeditat a un altre “president”, amb
residència a l’estranger, a l’espera de ser retornat , a Espanya. Aquest
president fugit, voldria “regnar” sobre el govern de la Generalitat, tenint el
president Torra, com a conseller – delegat. I perquè cada dia tingui clara
aquesta delegació, res millor que prohibir-li, fer ús del despatx presidencial.
El nou president, entra en escena , de la pitjor manera que
un polític pot aparèixer, en públic. Com un supramacista, racista i xenòfob.
Puc donar fe, de la impactant informació donada per les principals cadenes ,
publiques i privades, franceses, alemanyes i angleses, que tot sovint,
segueixo. Totes elles, s’han fet ressò dels escrits, comentaris i trajectòria
política de Quim Torra, en uns països en que una persona, amb aquest passat, no
podria ser elegit president de cap institució pública.
Com si la realitat política catalana no fos prou convulsa,
s’hi acaba d’afegir un aspecte molt més negatiu, pel que té de canvi d’imatge,
per a tot el país. Aquella Catalunya, tranquil.la, serena, confiada i joiosa,
ha donat pas a un país crispat, tens, sense nord, ni objectius clars. Si una
necessitat hi havia, era tornar a la normalitat. Doncs, no. Tornem a la
provisionalitat, i a l’absència de guió.
El nou president va fer el debat d’investidura més anodí,
més carent d’idees i propostes de la història del Parlament de Catalunya. Va
demostrar un total desconeixement del funcionament de les administracions, i de
les lleis que les regulen , com quan manifestava la voluntat de recuperar
organismes tancats, liquidats. No coneix l’existència de les lleis
d’estabilitat pressupostària, ni la dependència total de les finances de la
Generalitat, respecte del FLA ( fons de liquiditat autonòmica). Ni de les
normes per nomenar els càrrecs institucionals...
Així, doncs, hem entrat en una nova zona de turbulències,
per obra i gràcia de Puigdemont que no es resigna a deixar l’escena política,
ni els companys de viatge s’atreveixen a plantar-li cara. Molt propi del nostre
país: quedar bé amb la vianda al plat. Ara bé, auguro una primera crisis de
govern, per d’aquí no més d’un mes o mes i mig, quan els consellers d’ERC, es
plantin davant de Quim Torra, i li diguin que ells manen a casa seva, i no
volen que ningú més els hi digui què han fer .
Cosa semblant passarà amb algun altre dels Consellers de
Junts x Cat, que tampoc voldrà caure en el joc dels disbarats de tenir dos
presidents, per un sol país. I si un vol viure la República, a casa seva, li
diran que molt bé, però que mentrestant, s’ha d’administrar l’autonomia pròpia,
fent bondat ,a nivell de compliment de la legalitat.
Com es pot veure, hem entrat en el món de la fantasia més
absoluta, en els deliris de grandesa i poder, confiant en que el pas del temps
arregli els despropòsits implantats. El que hagués hagut de començar amb un
reconeixement clar i explícit, del fracàs del procés independentista, per
retornar a la via legal, s’ha convertit en un altre laberint d’excuses i
moviments, per evitar la dura tasca d’explicar als independentistes que se’ls
havia enganyat. Tardarem un temps més, a que alguns dels protagonistes
reconeguin els errors, de moment, però, persisteixen en
ells.
Thursday, May 17, 2018
UN PAÍS, DOS PRESIDENTS - art. Nació Digital Solsona
UN PAÍS, DOS PRESIDENTS.
Ningú podrà dir que no hi ha prou astúcia ni prou inventiva,
en el nostre país, quan s’ha assolit el cim de les més grans perplexitats, a
nivell mundial. Mireu de trobar algun altre país, que tingui dos presidents ¡¡¡
I no solament això, que l’anterior li hagi prohibit, al posterior ,fer ús del
despatx presidencial, i que en la presa de possessió del càrrec, no s’hagi fet
servir el sumptuós Saló Sant Jordi, del Palau de la Generalitat i s’hagin
refugiat en un de petit, a tocar del pati dels tarongers.
I si el nou, no pot fer servir el despatx presidencial,
també és lògic ,no se li imposi el medalló de president...faltaria més. Així,
doncs, per a alguns tenim un president fugit que semblaria ostentar una mena de
càrrec de “president honorari – efectiu per segons què “, i un conseller –
delegat, a la nostra terra, en funcions d’executor dels mandats externs.
El món, ens observa amb una incredulitat insòlita,
impossible d’explicar, com un país pot tenir dos presidents, i com estant en un
Regne, un, representa una República inexistent, i l’altre està a punt d’ocupar
la cadira ( que no la poltrona presidencial). A tot plegat s’hi suma,
l’estupefacció per les mostres de supremacisme, racisme i xenofòbia , del
recent president, tirant per terra el prestigi guanyat , a costa de molts anys
de lluita antifranquista i pel retorn de les llibertats.
Avui , Catalunya ha baixat uns graons més en el seu
desprestigi i està a punt d’arribar al segon soterrani, i amb pas ferm, ben
aviat veurem com és capaç d’arribar al tercer. No en tinc cap dubte a la vista
de la rapidesa en que van les coses, i com d’inventius son en els seus
plantejaments i decisions, sense trobar ni un sol valent que gosi parar tanta
bogeria.
Lluny de cercar la normalització del país, s’han llençat a
allargar la provisionalitat, i l’enfrontament amb l’Estat, proclamant-se
capaços de tornar a trencar amb l’estat de dret. No hi ha cap possibilitat
d’èxit en aquesta fugida endavant, però posa el país, en un estat permanent de
crisis interna, i tensionament de la societat, amb els danys directes i
indirectes que tots coneixem.
Però, com en tot, una crisi curta, causa perjudicis greus,
però permet recuperar-se , en un termini relativament curt. El que ara ens ve,
és un allargament “sine die” de la crisis com perquè els danys siguin irreparables.
Pronostico una crisis interna del nou Executiu per d’aquí ,
tres o quatre setmanes. Es impensable que els consellers d’ERC, obeeixin ordres
de dos presidents, ni acceptin allargar aquesta comèdia, més enllà de quinze
dies. El show muntat, se l’han hagut d’empassar, però altra cosa serà quan s’ha
de prendre el timó de la nau. Superats tots els límits, algú ha de posar un
mínim de seny, ni que sigui per evitar la immensa vergonya per la qual tots
passem. I si dubten de futures actuacions del govern central, respecte el
compliment de les lleis, millor tinguin ben present que en pocs minuts, la
maquinària es tornarà a posar en marxa. I si creuen que provocant més tensió i
més giragonses, fan mal al PP, es poden trobar amb un govern de C’s que imposi
una línia molt més dura i contundent. Si busquen aquesta via, que ens ho
diguin, i almenys tothom sabrà el joc que juguen.
Wednesday, May 16, 2018
30 ANYS DE CONSELLS COMARCALS- art. El 9 NOu
30 ANYS DE
CONSELLS COMARCALS.
Enguany , els
consells comarcals, compleixen trenta anys de vida. Es un bon moment, per fer
balanç del que ha estat aquest llarg període i del futur que, presumptament els
espera, si es vol que compleixin millor, les funcions d’ens supramunicipals.
Els consells
comarcals, varen sorgir per una mena de barreja de nostàlgia, pel passat
històric de la ordenació / divisió territorial de Pau Vila, en temps de la
República, i per un desig de controlar territorialment Catalunya, per part del
govern Pujol. La divisió proposada per Pau Vila, no va tenir temps de donar els
seus fruits, però va deixar una petjada important, en bona part dels estudiosos
dels temes territorials, de manera que va quedar com un anhel, a complir, quan
fos possible.
I bé, el
president Pujol, fa 30 anys, va considerar oportú recuperar la divisió de
Catalunya en 38 comarques, però va voler posar la seva empremta, afegint-ne 3
més, fins arribar a les 41 aprovades pel Parlament de Catalunya. Es varen
deixar fora, altres candidatures, com Moianès, Lluçanès, Alta Segarra, etc, per
considerar que no estaven prou justificades. Perquè unes sí, i altres no,
pertany al llimbs de l’especulació. No s’ha explicat, en detall, mai.
La creació dels
consells, era una manera de contraposar el territori més rural, amb la majoria
d’ajuntaments governats per CiU, a les ciutats, majoritàriament governades pel
PSC. I per garantir el seu control, es va donar molta més representació per
nombre de regidors, que no pas, per nombre de vots. Realment un sistema
electoral molt poc representatiu de la realitat comarcal, però així és com
varen néixer i així, han persistit , fins a dia d’avui.
Es varen proposar
19 consellers a totes les comarques amb menys de 50.000 habitants, i a partir
d’aquí es feia un escalat fins els 39 que li varen atorgar al Barcelonès, amb
més de dos milions d’habitants. Així doncs, el Ripollès té 19 consellers, i
Osona, 33. El problema del sistema electoral ha suposat un greu inconvenient
perquè qui elegeix els consellers no son els habitants de la comarca, sinó els
partits, en funció dels resultats municipals, de manera que molts municipis no tenen representació en
el consell. El Ripollès té 19 municipis , per 19 consellers, però hi ha
municipis amb dos o tres representants, i altres, amb cap. Si això passa al
Ripollès, molt més acusat és el problema d’Osona, amb 50 municipis, per a 33
consellers.
Aquest fou un
primer problema, per aconseguir un raonable bon funcionament dels consells. Un
segon problema fou el finançament, totalment depenent del govern de torn, de la
Generalitat, i finalment les competències, que son poques i poc
representatives. HI ha un altre problema de naixement, com el de competències
similars, per consells radicalment diferents. Imaginem la distància entre el
del Ripollès i el del Barcelonès, per posar un exemple, o amb molts altres,
d’altres indrets.
On estem ara ?
Després de 30 anys, i de canvis substancials en la relació de forces, a nivell
municipal i nacional, els consells més ben portats, han optat per constituir el
Consell d’Alcaldes, amb un protagonisme creixent. Es lògic, perquè en aquest,
sí hi son tots els municipis de la comarca, i aquí és on es poden proposar i
pactar autèntics programes de govern. I de fet, els consells es van encaminant
cap a la seva transformació en Mancomunitats de municipis, per tal de gestionar
serveis que de manera individual no son possibles. Aquest és el futur que els
espera.
I no tenen cap
lògica consells comarcals de grans ciutats, perquè no tenen raó de ser. Els
consells com a mancomunitats tenen un gran futur en les comarques de muntanya,
i en les de l’interior del país, però no, en els territoris conformats per
grans ciutats. Ho podem veure, en l’estat vegetatiu en que estan alguns, i en
canvi, el dinamisme d’altres, que si actuen com autèntiques Mancomunitats.
Què cal fer ,
doncs ? Bé, ha arribat l’hora de modificar les Lleis d’Ordenació Territorial
per adaptar-les a les necessitats actuals. Ara en tenim 42 ( fa dos anys s’hi
va afegir el Moianès) i ens consten un mínim d’un milió d’euros cadascuna. El
mapa de 42 comarques no té lògica, en el moment actual, i s’ha de procedir a la
seva modificació. Hauria de ser un dels projectes ambiciosos del nou govern, si
realment es vol ocupar dels problemes dels ciutadans, especialment dels situats
en l’immens territori de l’interior del país. Al cap de 30 anys, ara toca.
Monday, May 14, 2018
ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ - art. Nació Digital Solsona
ENTRE LA REALITAT
I LA FICCIÓ.
Estem, en un dels
moments més estranys, més inexplicables i més impossibles de predir, de la
nostra història contemporània. Ni en un relat de ciència – ficció podrien
aparèixer tants guions, entrelligats, amb moments de realitat, al costat
d’altres, de totalment inventats. Impossible saber quan uns parlen de la
realitat, o quan parlen de ficció, tant complicat és el panorama en que es
mouen els principals protagonistes.
He escoltat amb
atenció, les intervencions del candidat a president, a l’espera de ser
oficialment designat, com a 131 president de la Generalitat. No n’he tret
l’aigua clara, respecte si és conscient del càrrec que ha assumit, ni que sigui
per delegació de Carles Puigdemont. De fet, aquesta insistència en un càrrec
provisional, no deixa de ser inimaginable ,en cap altre país del món. Però que
,a més, no pugui fer servir el despatx de president, per deixar clar que n’hi
ha un altre que el vigila o el supervisa des de Berlín, encara fa més
surrealista la situació.
Amb tot, ara
comença la legislatura que ens ha de demostrar si estem davant d’una
presidència i un govern – titella, o es consoliden com un govern de ple dret.
Sincerament crec que ERC no permetrà ser tractada com titella, en un Consell
Executiu, en el qual ostenta la vice- presidència primera i altres cinc
Conselleries. Per l’experiència viscuda, durant els Tripartits amb Maragall i
Montilla, el gran problema de sempre, era l’anar per lliure.
Es a dir,
considero impensable, que els consellers/es d’ERC , obeeixin ordres de Berlín ,
en comptes de les que surten de les reunions del Consell Executiu, a Barcelona.
Puigdemont podrà dir el que vulgui, als
més estrets col·laboradors seus, però pot oblidar-se de fer creure als
representants d’ERC. Ben aviat, ho veurem.
Dit això, ara
toca esperar a formar govern , i veure quines persones assumeixen les diferents
Conselleries, i amb quin programa comencen a prendre decisions. Queda molt bé,
dir que faran República, però la realitat del dia a dia, és que formen part
d’un govern autonomista, amb les competències i finances, pròpies d’una
autonomia, i és amb aquestes eines com han de procedir a prendre decisions i a
governar.
I a l’hora de
governar, no hi ha dreceres, ni proclames que valguin, perquè l’única via son
les decisions concretes, amb números concrets, sustentats en normatives
vigents. Qui cregui que pot emprendre vies unilaterals, veurà de seguida que
s’equivoca. Quan he escoltat que pensen recuperar el Diplocat, obliden que la
llei d’estabilitat pressupostària, permet suspendre qualsevol iniciativa que
comporti despesa, sinó va destinada a complir amb alguna de les competències
vigents. Qui vulgui crear-ne de noves, haurà de comptar amb el vist i plau del
govern central, tal com passa en tots els ajuntaments, consells comarcals,
diputacions, i per descomptat, també amb govern autònoms.
Es d’hora encara
per jutjar el nou president, i sobretot el nou govern , que encara no s’ha
format. Les primeres impressions és d’un president que no coneix la realitat de
l’administració que ha de presidir, ni del propi país. I té un total
desconeixement del funcionament de les administracions, i del principi de
subsidiarietat. Ben aviat, ho veurà, i aleshores serà interessant veure els
grans canvis que li tocarà endegar per no caure en situacions similars a les de
Puigdemont. Esperem uns trenta dies, i ho podrem comprovar.
Sunday, May 13, 2018
ESPERAR I VEURE -art. Regió 7
ESPERAR I VEURE.
Prefereixo esperar i veure, abans de valorar la possible
trajectòria del que sembla ser, serà el nostre proper President. Sovint, hem
vist, en altres moments de la història, aquí i en altres indrets, que qui
apareixia com un gran radical, ha estat capaç de modificar les previsions
fetes, i encarar el país cap a objectius diferents, dels inicialment,
previsibles.
Confio així sigui, perquè estem cansats de tants mesos, per
no dir anys d’incerteses, guions presentats i modificats, al cap de poques
hores o pocs dies. L’estabilitat sempre és indispensable, perquè un govern
pugui actuar amb seguretat i previsió.
A més, la composició del nou govern , fa preveure una
pluralitat d’opinions i posicions que no es podran decidir des de Berlín, per
molt que Puigdemont cregui poder-ho fer. Els qui varem viure, en viu i en
directe, el funcionament del Tripartit, en temps dels presidents Maragall i
Montilla, sabem com de seus son els d’ERC, i les conselleries que els hi
toquen, son prou rellevants com per haver de pactar i acordar fulls de ruta, de
manera conjunta, sense imposicions externes.
Després d’aquests anys d’inestabilitat constant, és
necessari trobar un llarg temps de calma i tranquil·litat. Ho necessita el
govern, però sobretot ho necessiten els ciutadans que viuen amb constants
ensurts, els anuncis d’un cantó o un altre.
Hem d’esperar el discurs del presidenciable, i estudiar el
seu contingut. D’entrada, és impensable continuar el pols amb l’estat, perquè
ha quedat demostrada la impossibilitat de sortir-se’n. La simple formació de
govern, ja suposa recuperar totalment el control de les institucions, i
posar-les de nou marxa, després d’aquests mesos de semi paralització. Es un
primer pas, que esperem tots, perquè hi ha multitud de projectes, iniciatives i
decisions que s’han de prendre, per reactivar l’administració de la Generalitat , primer,
però també altres administracions que depenen d’ella.
A partir d’aquí, el Parlament es reactiva, i es pot
convertir en el centre de la política si així ho vol el nou govern. En aquests
mesos d’espera, s’han entrat en el registre, nombroses iniciatives
parlamentàries, que el nou govern trobarà sobre la taula. No hi haurà ni els
cent dies preceptius de treva, perquè tots els grups parlamentaris voldran
atrapar el temps perdut.
I el nou govern arriba també en el moment just per a
participar en àmbits més generals, precisament quan es planteja un nou sistema
de finançament pel conjunt de les CCAA. Seria del tot negatiu no assistir, com
va passar en la darrera reunió, perquè la necessitat de modificar el sistema de
finançament és un dels temes prioritaris en aquest moment i de cara el futur
proper. I és cert que Catalunya pateix un dèficit d’ingressos, com per demanar,
aplicar el sistema d’ordinalitat, segons el qual qui més aporta, més ha de
rebre, per a poder mantenir el ritme de creixement i no frenar-lo. En aquests
moments, ha avançat molt aquesta proposta, i Catalunya pot trobar en altres
territoris, un recolzament que abans no havia tingut.
En resum, si tot va com s’ha planificat en el darrer guió,
tindrem govern en pocs dies, i podrem tancar una etapa, clarament negativa, per
iniciar-ne un altre amb inquietuds i molt interrogants, però que necessita
fer-li un mínim de confiança, abans de criticar-la. Aviat veurem per on encaren
el futur immediat.
Friday, May 11, 2018
DRAMA - COMÈDIA - VODEVIL ? - art. Blogesfera socialista
DRAMA – COMÈDIA –
VODEVIL ?
Portem cinc anys,
immersos en tots els papers d’un auca, en la qual tant aviat s’interpreten
papers, més propis de comèdia o vodevil, que no pas de teatre seriós i profund,
amb perill d’acabar en un drama col·lectiu. Hi estem ja, a tocar.
Qui juga amb foc,
corre el perill de cremar-se i el que va començar com un joc personalista entre
el govern central i el de la Generalitat, representats per M. Rajoy i Artur
Mas, va anar derivant en un pols entre dos governs, per acabar en un pols a
l’estat de dret, imaginant tenir la justificació per saltar-se les lleis,
catalanes i espanyoles, sense més risc que el de tensionar l’ambient o jugar al
gat i ratolí, obviant els perills d’una estratègia com aquesta.
En aquests anys,
hem vist de tot. L’imaginable i l’inimaginable, a casa nostra, i a qualsevol
altre país democràtic. S’ha fet comèdia amb coses tant serioses com el
Reglament del Parlament, convocant-lo i desconvocant-lo com si es tractés d’un
teatre de titelles, d’un barri qualsevol. S’han presentat projectes de llei ,
sense cap altre objectiu que veure qui les assumeix i qui no, o simplement per
instar el govern central a portar-les davant del TC.
S’han aprovat
resolucions, suspeses al cap de pocs minuts. S’han anunciat grans decisions,
per a tot seguit, anul·lar-les, o dir que es deixaven per altra ocasió. S’ha
entrat i sortit de països, institucions i organismes nacionals i
internacionals, per entregar documents que no s’han entregat, o per presentar
propostes que no s’han dut a terme, en un guió més propi d’un vodevil que no
pas d’una acció de govern.
En aquest teatre
permanent, en el que alguns estan ficats, no importa res el paper dels
involuntaris espectadors que miren com pugen i baixen noms, com s’especula en
si tornar o no a eleccions, en si convé o no convé provocar més danys al
prestigi del nostre país, o si el més convenient és desacreditar la política
estatal, en una mena de joc de “morir , matant”. Com més danys es produeixin a
l’enemic ( Espanya), més i millor resultats obtindrem ¡¡¡¡ Si mentrestant, les
institucions catalanes continuen sotmeses a les decisions directes de Madrid,
no importa. Son danys col·laterals que els protagonistes consideren
inevitables.
En aquest teatre
imaginari, els fugitius han inventat un relat, que els convé mantenir per a no
haver de donar comptes de la covardia d’una fugida, en comptes de plantar cara
i assumir les responsabilitats, derivades de les accions dutes a terme. En
el guió , constantment modificat, hi fan
constar la bona fe de les seves accions i la justificació de tot el que varen
fer, perquè ho varen fer “ en nom del poble català”. Segons ells, tot el que ha
vingut després, és una venjança pel seu atreviment, i no accepten cap mena de
responsabilitat en el trencament de l’estat de dret, ni en la vulneració de les
lleis vigents.
I lògicament, han
de posar en el relat, que no existeix autèntica democràcia a Espanya, ni
autèntica justícia, ni poden ser jutjats per fets que consideren no varen
passar, ni vulneracions que no es varen dur a terme. En aquesta obra d’embolics,
res és el que sembla, ni ningú és el que pretén ser. Es vol elegir president
qui no pot ser-ho, i es vol governar sense ser-hi. Sinó fos perquè parlem del
present i futur nostre, podríem pensar en una comèdia o un vodevil, el problema
és que es tracta d’un drama , amb uns danys causats, d’infinites conseqüències
a nivell personal, institucional, econòmic i social.
El prestigi
guanyat, ha quedat destrossat en ben poc temps. L’obra representada en aquests
darrers anys, no pot ser exportada a cap indret del món perquè no es digne de
ser copiada, ni interpretada per altres actors, en altres indrets. No la poden
entendre, perquè no s’ha produït encara cap obra ,en que s’hi barregi la
comèdia, amb el vodevil, i el drama. Aquí s’ha aconseguit, però no hi ha ningú
per riure les gràcies, i en canvi, hi som tots, per a patir les conseqüències
del drama. I no sembla que cap dels protagonistes es donin per assabentats del
paper que els pertoca interpretar. Si hem de repetir eleccions, que cadascú
premiï o castigui els intèrprets d’aquesta obra, en la qual hi som tots ficats,
en un lloc o altre.
DRET A UNA MORT DIGNA - art. Nació Digital Solsona
DRET A UNA MORT
DIGNA.
Durant anys, massa anys, hem parlat a nivell intern del partit socialista,
i en molts altres fòrums ciutadans, sobre el “dret a una mort digna”, sense
patiment innecessari, fent ús de la nostra llibertat. Sabem que és un tema
delicat, en el qual intervenen motius personals, confessionals, professionals,
...però, la complexitat , no justifica la no resolució del problema.
Ara, just aquesta setmana, el Grup Parlamentari del PSOE en el Congrés de
Diputats, ha entrat la
Proposició de Llei Orgànica, per a formalitzar, com un dret
de tots els ciutadans, a decidir sobre el seu propi final. Alguns en diran dret
a l’eutanàsia, altres, dret a una mort digna o sense sofriment, o simplement
dret a decidir sobre el final de la pròpia vida, quan determinades
circumstàncies concorren, per exercir-lo.
La tramitació es fa per la via de Llei Orgànica, perquè es considera ha de
ser un dret fonamental, emparat per una llei del màxim rang legislatiu, tal com
succeeix amb altres lleis que han determinat canvis substancials en els drets
dels ciutadans. Es una bona decisió, perquè determina sumar, a les lleis
vigents, una de nova que es posa al mateix nivell que les altres.
Entrada en el registre, començarà la seva tramitació parlamentària,
confiant en que els grups parlamentaris, facin les aportacions que creguin
oportunes, però sobretot, prenguin consciència de la necessitat de regular, un
dret, que segur comparteix la major part de la gent del país.
Qui no ha tingut, o no té familiars, parents o amics propers, en situació
molt complicada, sense cap possibilitat de recuperació ? Qui pot consentir
patiments innecessaris ? Qui pot ser insensible al dret a la pròpia mort, quan
res es pot fer ? Perquè no regular degudament situacions en les que ara es
troben molt facultatius, quan familiars propers, demanen acabar amb el
sofriment ?
Es evident que el tema necessita d’una gran dosis de sensibilitat,
coneixement, i prudència, però tots aquests elements s’han tingut en compte,
per part de la comissió redactora de la Proposició de Llei. En aquesta iniciativa
parlamentària hi ha participat un gran nombre de professionals i col·lectius,
propers a la realitat que tracta, i han estat els polítics els qui han recollit
les seves propostes, reflexions i realitats, com per traduir-les en un text
molt ben estudiat i plantejat.
Hi ha poca legislació, a nivell de la UE.
Els països més avançats en aquest tema son Suïssa i Holanda,
tot i que altres estan elaborant legislacions similars, de manera que si
Espanya, s’hi afegeix , ben aviat podrem veure com aquest dret avança i es
reflecteix en la majoria de països. Sempre ha d’haver-hi algú que obri pas, cap
a nous drets, i aquest és un que feia molts anys, demanava molta gent. Era
lògic que els socialistes, en tant que promotors i impulsors de la major part
d’avenços en matèria de drets dels ciutadans, també ho fes, en aquest àmbit.
En els propers dies, apareixeran parts del text, en els mitjans de
comunicació i tothom qui vulgui pot entrar en el web del partit, per a
consultar-lo. Es una bona iniciativa, esperada i desitjada, per bona part de la
població, i ara toca veure el posicionament dels grups parlamentaris, per
fer-la realitat, en el mínim de temps possible.
Thursday, May 10, 2018
EL PROBLEMA DELS CAMINS - art. Diari de Terrassa
EL PROBLEMA DELS
CAMINS.
Si en una ciutat, un dels principals problemes, és mantenir els carrers en
bon estat, en un poble de muntanya, el principal maldecap és el manteniment
dels camins públics. S’entén per camí públic aquell que uneix diverses cases de
pagès, o enllaça termes municipals, des de temps immemorials.
Per posar un exemple, el municipi de Borredà ( Berguedà) amb 43,6 km
quadrats, té una trentena de camins públics, amb una longitud total de prop de
90 km. Poc o molt ? Son molts quilòmetres, situats en indrets força complicats
d’arribar i amb circumstàncies difícils de resoldre. M’explico.
Abans, amb ajuntaments molt poc eficients i molt poc donats a resoldre els
problemes dels ciutadans, havien de ser els propis pagesos els qui
s’arreglessin els camins. Cada dos o tres mesos, es posaven d’acord, i
dedicaven alguna jornada de cap de setmana, a posar-los al dia. Ara, si son
públics, ens pertoca als ajuntaments mantenir-los com cal, i això està aviat
dit, però costa molt de complir. I molt sovint, dona la sensació de fer i
desfer, en una mena de roda sense final.
I és que els vells camins públics, abans servien per transitar-hi els veïns
de sempre. Ara, amb pocs veïns, bàsicament serveixen per a molta altra gent que
hi passa per anar a passejar, buscar bolets, fer travesses, curses de quads,
proves de 4 x 4, o per anar a fer la costellada en qualsevol indret del
territori.
El que pot semblar ,lògic i saludable, es va convertint en una immensa
despesa per les magres finances municipals. Parlem de pobles petits, amb
finances petites, amb petits ajuts d’altres administracions o simplement, sense
cap ajut, com ara passa amb la Generalitat.
Arreglar bé un camí, té un cost raonablement elevat, perquè parlem de
materials naturals, que s’han d’escampar, compactar, anivellar , tot adequant
cunetes, perquè desguassin com cal.
Feta aquesta feina, una forta tempesta pot tirar per terra tota la feina
feta, en una o dues hores. Similar destrossa pot produir el fet de passar-hi
una dotzena de quads, en excursió alegre i feliç per aquest camí, sobretot si
ha plogut dies abans i el terra està moll. No cal dir que el mateix passa amb
altres vehicles tot terreny...
Així, doncs, arreglar un camí suposa una mena de dau de la sort, esperant
no passi res del que he detallat, més amunt. Ara bé, en molts d’ells, situats
en indrets especialment atractius o a prop de pobles grans i ciutats, és
inevitable aquest trànsit, en augment, any rere any. Què demanem els alcaldes ?
Que totes les administracions ajudin en el manteniment. No és just que uns els
arreglin i els altres, els facin servir, sense compensar-los pel desgast o les
destrosses que causen. No es tracta d’imposar peatges, sinó de posar-hi diner
de tots.
A dia d’avui, el manteniment dels camins públics, ha esdevingut un dels
nostres principals maldecaps, i per això el que pertoca és que govern central,
Generalitat, i Diputacions facin aportacions anuals, destinades al seu
manteniment. Cada ajuntament hauria de rebre un import, en proporció a les
seves dimensions i als quilòmetres en camins que tingui. Es fàcil de tenir
aquesta informació i fàcil de repartir. Fa molts anys que prediquem aquesta
petició, i aquests dies ,en que plou com feia anys no
havíem vist, ha fet encendre de nou les reclamacions perquè es posin els
mitjans per garantir unes aportacions regulars i permanents. Es la única via
per fer possible el compliment d’aquesta competència municipal. I és que tenim
ben pocs camins, que només serveixin pels pagesos que hi viuen. L’habitual és
l’ús constant per part de gent d’altres contrades. Si això és així, lògic que
sigui entre tots que es conservin.
Monday, May 07, 2018
CANSATS I AVORRITS - art. Nació Digital Solsona
CANSATS I AVORRITS.
S’ha exprimit tant el suc del procés independentista, que ja no queda res
per extreure. S’han dut a terme tants moments èpics, s’ha demostrat tanta astúcia,
s’han vulnerat tants reglaments, lleis i normes, que ja no queda res més per fer.
Bé, això creiem a dia d’avui, res indica que algú no s’inventi alguna nova
acció , destinada a sorprendre el món mundial. I és que en matèria de
despropòsits, hem trencat barreres i assolit els màxims guardons, en el llibre
Guinness de les absurditats.
Es ben cert que costa molt, però molt, guanyar prestigi i ressò mundial, en
positiu. Igual de cert és que en pocs dies o mesos, tot el guanyat, és pot
perdre i caure en un profund pou de desprestigi i rebuig. Ja hi som. I com que
mai les desgràcies arriben soles, podem dir, que la suma del caos a l’ajuntament
de Barcelona, amb el de la Generalitat, converteixen la Marca Barcelona i la de
Catalunya, en marques blanques.
Arribats en el punt on estem, hi ha qui s’ha donat compte dels danys produïts
i intenta reparar-los, o com a mínim, no ampliar-los, i hi ha qui considera
millor continuar la batalla contra la pèrfida Espanya, a l’espera de fer-li
pagar el càstig imposat, als impulsors i protagonistes del procés.
Un sol home, és capaç d’imposar un guió a la resta de càrrecs
institucionals, fent-los anar amunt i avall, en reunions que res resolen, però
causen un dany terrible a l’antic prestigi del nostre país i les seves
institucions. Un home, capaç de marcar l’agenda del propi president del
Parlament de Catalunya, el qual ni tant sols és capaç de plantar cara i imposar
una agenda i calendari propis.
Tenim 135 diputats i diputades, cobrant un sou, a canvi de tenir congelada
l’agenda i el pla de treball. Res poden
fer, sense president ni govern, ni comissions legislatives . Tots, a l’espera
de veure què diu l’oracle, instal·lat a Berlín, després de fer el mateix a Brussel·les.
Aquesta estranya i esperpèntica situació motiva grans explicacions a la
televisió del règim TV3, o a la seva radio, i dona aliment a les tertúlies de
tots els mitjans de comunicació, amb al·lusions constants a la pèrdua del seny
català, i a d’altres bromes que havíem deixat enrere, molts anys enrere.
Estem cansats i avorrits, d’aquesta nòria de procés, sense objectius, sense
guió, sense programa ni protagonistes clars, de cara els propers mesos. Si el
que pretenen és repetir eleccions, ho podran aconseguir, però no es queixin
després, d’uns resultats que poden ser devastadors per les aspiracions del
poble català, en el seu conjunt. Jugar amb foc, té els seus perills, i les
tensions van pujant, amb incidents , progressivament més i més estesos, i més i
més greus.
Queden pocs dies, per l’hora decisiva, la de la veritat, per a elegir
president /a, i govern. Si, es deixa escapar, no vulguin posar les culpes en
altres. Estem cansats de tant victimisme, enganys i falsedats. La culpa està en
mans dels partits independentistes que varen guanyar, sumats, les eleccions.
Pertoca a ells, complir amb el seu deure i deixar de dependre d’una sola
persona per a assumir la responsabilitat que els votants els hi varen donar.
Friday, May 04, 2018
EL MODEL BASC - art REgió 7
EL MODEL BASC.
Estem ,en plena demostració d’una nova lliçó magistral de
política, per part del PNB i el Govern Basc. Amb només cinc diputats, d’un
global de tres-cents cinquanta, son capaços de convertir-se en els
protagonistes del debat dels pressupostos generals, i aconseguir, en una sola
jugada , un increment de totes les pensions, i al mateix temps una nova
aportació econòmica pel seu territori. Així, de simple, així d’intel·ligent.
Es cert que havien condicionat el seu vot, a l’aixecament
del 155 a Catalunya, però a la vista de les tonteries dels partits
independentistes i a la tossuderia en trinxar les oportunitats que han tingut,
el PNB ha decidit no esperar més, i aprofitar la debilitat del PP, per
apuntar-se nous èxits, als ja obtinguts en els darrers anys, per no dir, en els
darrers decennis. I és que si haguéssim d’imitar a algú, aquest seria al País
Basc, i no a d’altres indrets, molt lluny dels nostres, tant a nivell polític ,
com cultural.
Anteriorment, es creia que els avantatges del País Basc,
procedien de la por a incrementar la tensió, produïda per l’activitat d’ETA.
Aquesta era una excusa o justificació, de molts dirigents catalans, quan els hi
posàvem la intel·ligència basca, com a model a seguir, en comptes de la
política de “peix al cove”, seguida pels governs catalans, en temps de Jordi
Pujol. CiU no volia acceptar, una altra manera de fer i actuar, per no caure en
una mena de seguidisme, que no veien oportú de copiar. Digueu-ne estupidesa,
digueu-ne ceguera política, però aquí hem anat pel pedregar, quan allà, han
anat avançant amb pas segur i ferm.
Podria Catalunya obtenir un estatus millor, dintre Espanya ?
Què hi ha de cert, en la discriminació que molts creuen patir ? Es cert que
Catalunya ha patit i pateix, una certa discriminació, respecte el paper que
hauria de jugar a nivell d’Espanya. Culpa nostra, culpa dels governs centrals.
I ho poso en plural, per agrupar-hi tots els que ha tingut, d’ençà la
recuperació de la democràcia. No vull anar més lluny ,perquè
alguns ja volen parlar de segles passats, quan la realitat era totalment
diferent ,a l’actual. No cal anar tant lluny per fer valoracions objectives.
Malgrat el que alguns partits defensen, la realitat és que
la Transició va suposar un canvi radical, i unes oportunitats com mai havíem
tingut. De fet, els primers anys, fins avançat el segon mil·lenni, les coses
varen anar raonablement bé, però poc a poc, el distanciament entre la realitat
catalana i la espanyola es va anar fent més i més gran. Es varen cometre grans
errors, per les dues parts, i un d’ells fou motivat per entestar-se en fer un
nou Estatut, sense haver esgotat l’anterior, ni haver centrat la batalla en
aconseguir un millor sistema de finançament. Vaig ser protagonista directa
d’aquest debat, en tant que diputat al Parlament.
Hagués estat més fàcil i pràctic, en aquells moments, jugar
la carta de millorar el finançament , exigint el sistema d’ordinalitat, segons
el qual qui més aporta, més rep. I, seguint el model basc, ho haguéssim pogut
aconseguir, gràcies al pes dels nostres vots i diputats. Catalunya té quaranta
– set diputats, per un global de tres-centes cinquanta. Si el PNB amb cinc, fa
meravelles, amb quaranta- set es poden fer canvis substancials, aprofitant els
governs en minoria que va tenir Felipe González, J. M Aznar, Rodríguez Zapatero
i ara M. Rajoy. Es dir, hi ha hagut no menys de quatre o cinc moments
històrics, en els quals Catalunya hauria pogut jugar les seves cartes, de la
millor manera possible, sense encetar una via impossible, com la de la
independència. No ho ha fet el País Basc, conscients de la seva impossibilitat.
Han estat realistes, i pragmàtics. El resultat el veiem dia sí, dia també, i
res millor que passar uns dies allà per constatar la salut de les seves
finances, infraestructures, equipaments i serveis.
No estaria malament, en un moment històric , on estem ara,
debatent si convé emprendre un nou pols, per tornar a perdre, o decidir copiar
un model que ha donat uns resultats esplèndids, sense trencar amb la legalitat.
Millor copiar que voler inventar mons impossibles , per inviables.
MARXAR A SUÍSSA - art. Blogesfera socialista
MARXAR A SUÏSSA.
Em sorprenen , encara ara, les grans improvisacions dels protagonistes del
procés independentista. Ho he dit ,en un escrit anterior, sota el títol
“ineluctable final”, i em permeto ara ampliar-lo amb alguns altres detalls,
pels desconeixedors de la realitat europea. O en tot cas, d’una part de la
realitat europea ,i concretament de Suïssa, una mena de segona pàtria meva, per
raó dels anys viscuts i treballs, de les amistats fetes, i de constants viatges
de records i posada al dia.
Fugir a Suïssa, vol dir, anar a una mena de país – capital de les
llibertats, individuals i col·lectives, alhora que del capitalisme, més ben
organitzat del món. Es cert, tot el que es diu de democràcia directa, protecció
de les llibertats, capital de Creu Roja, seu d’oficines de les Nacions Unides,
de la UNESCO i de molts altres organismes. Com igual de cert és l’amplíssim
dispositiu per donar veu i vot a tots els seus conciutadans , a nivell local,
cantonal i nacional, mitjançant el sistema de referèndum.
Sent tot això cert, igual de cert, és el rigor i càstig, envers els
incompliments de les lleis vigents, en qualsevol de les matèries imaginables. A
Suïssa , és impensable que algú pretengui vulnerar la Constitució, incomplir
lleis cantonals, o municipals. El càstig és immediat i contundent. Per això,
per a ells, és incomprensible la lleugeresa en que es tracten les accions dutes
a terme, durant l’anomenat procés independentista. No tinc cap dubte ,respecte
la decisió de no concedir l’estatus d’asilades polítiques a Marta Rovira i Anna
Gabriel. Ho veurem aviat.
Volia, però, també explicar el rigor sobre qui entra, com entra i sobretot
com es queda a Suïssa, tota persona que ha passat la frontera. Ho dic, per les
noticies aparegudes sobre els problemes d’Anna Gabriel, per trobar feina, i les
peticions de recollida de fons destinades a ella, una de les quals es farà
aquest cap de setmana, a Sallent.
A Suïssa, a banda de qui té la nacionalitat, hi ha tres categories clares.
Els residents, amb targeta de residència, avalada per un bon gruix d’ingressos,
o dipòsits bancaris, que s’hi poden estar tant temps com vulguin. Els turistes, i els treballadors,
provisionals o indefinits. A nivell de turista, qui entra i s’hi vol estar un
temps indeterminat, ha de poder justificar uns ingressos generosos i per temps
indefinit. Almenys per tot el temps que duri la seva estada. I viure a Suïssa
requereix disposar d’una xifra elevada mensual, no inferior als tres mil euros,
pel cap baix.
Pel que fa treballadors, la via és a la inversa de casa nostra. Allà,
primer has de tenir feina, mitjançant un contracte oficial, i tot seguit podràs
obtenir la targeta de residència, pel temps que duri el contracte. NI un dia
més ni un de menys. Si Anna Gabriel, pensava entrar de turista, i buscar feina,
anava errada, com la realitat li ha demostrat. Pensar que podia anar a la
Universitat de Ginebra o Lausana, perquè parla francès, i ja està. Ha pogut
veure que la cosa no va per aquí. Allà trien qui volen contractar i segueixen
un guió establert , molt rigorós. Qualsevol altra via per accedir a un lloc de
treball, no té recorregut possible, a no ser que s’entri en vies no oficials,
molt poc recomanades ,en un país tant ordenat i organitzat, com aquell.
En resum. Si algú tenia algun dubte sobre la improvisació, els constants
canvis de guió i de relat, en té una prova en la fugida d’una part dels
protagonistes del procés. Tots seran retornats , i tots compareixeran davant el
tribunal suprem, amb la previsió de sentències més dures, per haver-hi afegit
la fugida, als delictes dels quals se’ls acusa. Incomprensible, però real, com
hem pogut veure en tants altres temes, lligats al procés.
Thursday, May 03, 2018
CATALUNYA RURAL VS CATALUNYA URBANA - art. Diari de Terrassa
CATALUNYA RURAL
VS CATALUNYA URBANA.
Estimats lectors. Els que viviu en una gran ciutat, o en ciutats més
petites, envoltats de gent, vehicles, soroll,... penseu en els petits pobles,
com llocs idíl.lics ,sense especials problemes ni preocupacions, veient passar
els dies amb una calma i tranquil·litat, realment envejables. Alguna cosa de
veritat hi ha en aquesta visió, però voldria exposar, la gran inquietud que
impera, en bona part, d’aquesta Catalunya rural, confrontada amb la urbana.
Al llarg dels anys, penso en els darrers quaranta, per no ficar-me en
èpoques passades, fora del marc democràtic, ha imperat el poder de les ciutats.
Es aquí ,on s’ha forjat la nova Catalunya, en una competició sana i contundent,
per veure quina es posicionava millor en el camp de la indústria, noves
tecnologies, turisme, etc. Han estat les ciutats, les que han aportat diputats
i diputades, cap al Parlament , el Congrés de Diputats, i cap altres centres de
decisió, amb els ànims posats, en potenciar-les de cara el futur.
Les legislacions, en qualsevol matèria i àmbit, han tingut com a centre
d’atenció, les ciutats. Tot el que necessitaven i volien, havia de convertir-se
en accions legislatives per fer-ho realitat, de la manera més ràpida i fàcil,
possible. Així és com hem vist créixer i créixer, i continuar creixent els
centres urbans, sense reflexionar ni pensar, en si aquest creixement era
equilibrat i sostenible. Tothom estava atrafegat en ampliar espais, construir
nous barris, nous polígons industrials, noves perifèries...no hi havia temps
per pensar en el país, en conjunt.
Es evident que no pertoca als alcaldes, pensar en el conjunt del país, però
si tampoc hi pensa el govern , encarregat de fer-ho, és lògic acabar com estem
ara. I com estem ara ? Doncs, hem construït un país, totalment desequilibrat.
Estem en un sistema de grans ciutats, atapeïdes, col·lapsades, concentrades en
un cap immens, al voltant de Barcelona, amb unes extremitats cap amunt i avall,
seguint la costa.
Ningú havia pensat en un altre tipus de creixement, més harmònic, més
extens que intens, més equilibrat com per tenir amplis pulmons i vies
d’esponjament. A dia d’avui, veiem unes grans ciutats, moltes de les quals
continuen creixent, en detriment d’un immens espai interior que va decreixent ,
any rere any, fins el punt de posar en perill de supervivència, un amplíssim
territori .
En unes poques xifres ho veurem molt clar. Si de 947 municipis que té
Catalunya, n’hi ha 600 que perden població, ja queda clar que les coses no van
bé. Però, no solament es produeix aquesta pèrdua, és que molts d’ells han
entrat en un camí de no retorn. Es a dir, la pèrdua és constant des de fa vuit
o deu anys, i l’increment de pèrdua s’accelera, amb el pas dels anys, sense cap
previsió d’aturar aquest fenomen. Per posar un exemple proper, els 31 municipis
de la comarca del Berguedà, perden població, tots ells. I si anem al Ripollès ,
al Solsonès, o en altres comarques de muntanya , veurem passa el mateix.
Tots els grans desequilibris son dolents, per al conjunt, i els governs
d’aquí, com també els centrals, no han dut a terme, autèntiques polítiques de
reequilibri territorial. Som a temps de revertir la situació ? Es complicat, i
necessita temps, però alguns països propers se n’han sortit prou bé com per
copiar-los. França, Suïssa, Àustria...ho han fet, perquè no aquí ? Els qui
vivim en aquest immens territori rural, en ple despoblament, fa temps ho estem
reclamant i que ningú dubti que si arribem a tenir govern, d’aquí uns dies ,
serà una de les primeres exigències que li farem arribar. I no pensant, en
nosaltres mateixos, sinó en el conjunt del país. Deixar continuar l’actual
tendència és un dels pitjors errors que podríem cometre, i ja prou anys s’han
deixat passar com per no fer res, com per no exigir canvis radicals.