Joan Roma

IMPROVISAR UN GOVERN.

“De tot això , no en té la culpa Madrid”. Faig un primer advertiment, de que no tot el que passa a Catalunya, en té la culpa el govern central, per molt inepte, que sigui. Veiem-ne alguns trets, per fer-nos una idea del caos generat, per la posició intransigent, egòlatra i mediàtica de Carles Puigdemont, amb el silenci còmplice, de la resta de protagonistes, del post procés.

En comptes d’acceptar el fracàs del procés independentista, concebut, i endegat, cinc o sis anys, enrere, s’ha optat per continuar fent veure que es pot fer un pols a l’Estat, com a via per a camuflar els errors comesos.

Així, doncs, s’ha creat una realitat virtual, acceptada pels més propensos al procés, totalment allunyada de la realitat real. I les realitats virtuals, permeten imaginar, inventar i crear espais , sense cap altre criteri que alimentar els seguidors més acèrrims.

D’aquí que es pugui pensar en un país amb dos presidents. Perquè no ?. Sempre ha d’haver-hi un primer cas, o no ?. Doncs bé, tenim un president “legítim” a Berlín, a l’espera de veure si és extraditat o no, i una mena de conseller – delegat, o custodi del president a Catalunya, en la persona de Quim Torra, que accepta de bon gust, aquest paper.

Els primers passos, eren previsibles, destinats a retre pleitesia al president fugitiu, i a visitar els presos. El segon pas, el de formar govern , resulta ja més sorprenent per quan es permet vulnerar una recent llei catalana, que garanteix la paritat de gènere, en la composició dels òrgans de la Generalitat. De 14 membres del Consell Executiu, hi posa 3 dones ¡¡¡ Però no solament això, és que a les tres les situa en Conselleries, considerades “maries”, per la seva poca rellevància. Podríem dir que Elsa Artadi tindrà un plus de responsabilitat per figurar de portaveu, però la cartera de Empresa, mai ha estat rellevant. I les altres dues, es fan càrrec de Justícia i Agricultura, clarament de segon nivell.

Res a veure amb les grans conselleries, de Economia, Sanitat, Ensenyament, Governació, Interior, Política Territorial...Així, doncs, vulneració d’una llei catalana, i arraconament de les tres representants, en departaments poc rellevants.

Si mirem les altres cares, hi podem veure un vell supervivent d’anteriors executius, sota altres sigles, com Ernest Maragall, la major virtut del qual és ser germà del Pasqual. O la proposta de continuïtat de Toni Comin, el qual no volia ni sentir a parlar que el “seu” departament anés a parar en mans de Joan Ignasi Elena, per raons d’antigues batalles quan havien tingut en el partit socialista. A més, la carrera de Toni Comín, ha estat dura per mantenir la poltrona: primer a Ciutadans pel canvi, després a can PSC, d’aquí a MES, per passar a ERC, i finalment per estar al costat de Puigdemont...

Si la composició ja és prou complicada, el que és més difícil és veure com pot funcionar, a la vista de les batalles internes dintre de Junts x Cat, amb tres faccions clarament diferenciades i enfrontades. Una, amb una desena de diputats, fidels al PDECAT, una altra, fidel a Puigdemont, i una intermitja que tot i ser propera a Puigdemont, veu inviable l’actual guió, i voldria un govern operatiu.

En la llunyania es mou ERC, indignada per una situació, molt diferent a la que havia imaginat, però impotent per fer-hi front, per por a ser titllada de traïdora, a la causa. Barrejar tots aquests factors, àmbits i situacions, en un mateix govern, és construir un executiu, impossible de gestionar la realitat. Que ningú s’estranyi de les accions i perfomances del nou president perquè intenta guanyar temps, i mirar de fer quedar malament al govern central, com si això resolgués la seva papereta. A més, Quim Torra és inexpert és política i desconeix el funcionament d’una administració, com s’ha pogut comprovar a l’hora de proposar recuperar determinats organismes i institucions. No coneix la llei d’estabilitat pressupostària, ni les competències en matèria econòmica del govern central, ni la tutela que exerceix Hisenda, sobre les accions d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions, i comunitats autònomes. No cal la continuïtat del 155, per no poder fer i actuar amb plena independència. Això ho sabem tots els alcaldes, però no sembla haver-ho assimilat ell, com tampoc la dependència per raó d’endeutament del FLA ( fons de liquiditat autonòmica). En resum, continuem dintre de la més absoluta improvisació, no solament de govern i estructura administrativa, sinó de programa que ningú coneix, ni ningú ha pactat. Ens esperen temps difícils amb aquests elements. Ah, i recordo que “de tot això, no en té la culpa Madrid”.