Joan Roma

EL MODEL BASC.

Estem ,en plena demostració d’una nova lliçó magistral de política, per part del PNB i el Govern Basc. Amb només cinc diputats, d’un global de tres-cents cinquanta, son capaços de convertir-se en els protagonistes del debat dels pressupostos generals, i aconseguir, en una sola jugada , un increment de totes les pensions, i al mateix temps una nova aportació econòmica pel seu territori. Així, de simple, així d’intel·ligent.

Es cert que havien condicionat el seu vot, a l’aixecament del 155 a Catalunya, però a la vista de les tonteries dels partits independentistes i a la tossuderia en trinxar les oportunitats que han tingut, el PNB ha decidit no esperar més, i aprofitar la debilitat del PP, per apuntar-se nous èxits, als ja obtinguts en els darrers anys, per no dir, en els darrers decennis. I és que si haguéssim d’imitar a algú, aquest seria al País Basc, i no a d’altres indrets, molt lluny dels nostres, tant a nivell polític , com cultural.

Anteriorment, es creia que els avantatges del País Basc, procedien de la por a incrementar la tensió, produïda per l’activitat d’ETA. Aquesta era una excusa o justificació, de molts dirigents catalans, quan els hi posàvem la intel·ligència basca, com a model a seguir, en comptes de la política de “peix al cove”, seguida pels governs catalans, en temps de Jordi Pujol. CiU no volia acceptar, una altra manera de fer i actuar, per no caure en una mena de seguidisme, que no veien oportú de copiar. Digueu-ne estupidesa, digueu-ne ceguera política, però aquí hem anat pel pedregar, quan allà, han anat avançant amb pas segur i ferm.

Podria Catalunya obtenir un estatus millor, dintre Espanya ? Què hi ha de cert, en la discriminació que molts creuen patir ? Es cert que Catalunya ha patit i pateix, una certa discriminació, respecte el paper que hauria de jugar a nivell d’Espanya. Culpa nostra, culpa dels governs centrals. I ho poso en plural, per agrupar-hi tots els que ha tingut, d’ençà la recuperació de la democràcia. No vull anar més lluny ,perquè alguns ja volen parlar de segles passats, quan la realitat era totalment diferent ,a l’actual. No cal anar tant lluny per fer valoracions objectives.

Malgrat el que alguns partits defensen, la realitat és que la Transició va suposar un canvi radical, i unes oportunitats com mai havíem tingut. De fet, els primers anys, fins avançat el segon mil·lenni, les coses varen anar raonablement bé, però poc a poc, el distanciament entre la realitat catalana i la espanyola es va anar fent més i més gran. Es varen cometre grans errors, per les dues parts, i un d’ells fou motivat per entestar-se en fer un nou Estatut, sense haver esgotat l’anterior, ni haver centrat la batalla en aconseguir un millor sistema de finançament. Vaig ser protagonista directa d’aquest debat, en tant que diputat al Parlament.

Hagués estat més fàcil i pràctic, en aquells moments, jugar la carta de millorar el finançament , exigint el sistema d’ordinalitat, segons el qual qui més aporta, més rep. I, seguint el model basc, ho haguéssim pogut aconseguir, gràcies al pes dels nostres vots i diputats. Catalunya té quaranta – set diputats, per un global de tres-centes cinquanta. Si el PNB amb cinc, fa meravelles, amb quaranta- set es poden fer canvis substancials, aprofitant els governs en minoria que va tenir Felipe González, J. M Aznar, Rodríguez Zapatero i ara M. Rajoy. Es dir, hi ha hagut no menys de quatre o cinc moments històrics, en els quals Catalunya hauria pogut jugar les seves cartes, de la millor manera possible, sense encetar una via impossible, com la de la independència. No ho ha fet el País Basc, conscients de la seva impossibilitat. Han estat realistes, i pragmàtics. El resultat el veiem dia sí, dia també, i res millor que passar uns dies allà per constatar la salut de les seves finances, infraestructures, equipaments i serveis.

No estaria malament, en un moment històric , on estem ara, debatent si convé emprendre un nou pols, per tornar a perdre, o decidir copiar un model que ha donat uns resultats esplèndids, sense trencar amb la legalitat. Millor copiar que voler inventar mons impossibles , per inviables.