Monday, April 30, 2018
INELUCTABLE FINAL - art. Nació Digital Solsona
INELUCTABLE
FINAL.
Abans d’ahir, el Ministre d’Assumptes Exteriors de Suïssa, Ignazio Cassis,
va manifestar que “no es donaven les condicions “ per a concedir asil polític a
Marta Rovira i Anna Gabriel. Ben aviat veurem com el tribunal corresponent,
dictaminarà l’ordre d’entrega a la Justícia espanyola. Temps al temps.
El mateix passarà a Alemanya amb Carles Puigdemont. Molts han cregut que la
primera decisió del tribunal de l’Estat de Schleswig – Holstein, era una
victòria en tota regla, i una desautorització a la justícia espanyola,
considerant-la mancada d’objectivitat i rigor...que ningú es precipiti i esperi
unes poques setmanes. Molt probablement, el mateix tribunal, dictarà resolució
d’entrega, o sinó ho farà el Tribunal Federal de Justícia d’Alemanya, situat a
Karlsruhe. Es impensable que un Estat membre de la UE, no acati una euro ordre,
d’un Estat membre. Temps al temps.
I el mateix passarà en el cas dels fugitius, instal·lats a Bèlgica o de la
instal·lada a Escòcia. En no gaire temps, veurem com tots son entregats a la
Justícia espanyola, en compliment de la euro ordre donada. Per què aquesta
convicció ? Per la senzilla raó de donar compliment a la legislació europea, en
primer lloc, però després, per un major coneixement dels fonaments jurídics que
han motivat aquesta petició. També, per l’aportació d’una voluminosa
documentació, en la qual es fonamenta el Tribunal Suprem per encausar-los i
portar-los a judici.
Estem, doncs, en un ineluctable final de recorregut del que s’ha anomenat
“procés independentista”. Evidentment
que aquestes entregues, el proper judici i les corresponents sentències, no
resoldran el conflicte generat. En absolut, però tancaran una etapa,i deixaran
clar que era totalment inviable, per impossible, la via unilateral a la
independència.
Aquest és el motiu d’aquest article. Ens hem de demanar ,com és que els
protagonistes del procés, imaginaven poder fer un pols a l’Estat i guanyar-lo ?
Per quins set sous, creien poder comptar amb la comprensió, col·laboració i
participació d’altres Estats, per fer-ho possible ? Com podien imaginar assolir
un objectiu, absolutament impossible ? Només hi caben dues opcions: ignorància
absoluta de la realitat europea i mundial, o impuls a un immens engany, per
obtenir-ne rèdits polítics immediats. Tant greu em sembla una com l’altra.
Però, tornant als fugitius. A qui se li acut fugir a un altre Estat
europeu, pensant ser acollit, amb els braços oberts ? A qui se li acut imaginar
formar un govern a l’exterior, per continuar manant a l’interior ? A qui se li
acut que els tribunals europeus desautoritzaran a un tribunal d’un Estat membre
? Qui pot imaginar rebre l’estatus de refugiat polític, sense complir cap dels
preceptes per obtenir-lo ?
Son tants els errors, tantes les decisions preses, sense cap raonament
sensat, que preocupa sincerament haver tingut aquests personatges, al capdamunt
del govern de Catalunya. Estem a prop de l’ineluctable final, d’una carrera
iniciada cinc anys enrere, amb uns relats, guions i accions, fora de tota
lògica i tota legalitat. Com més aviat arribi el final, més aviat podrem
iniciar una nova etapa, amb la vista posada a cosir ferides i trobar la
normalitat perduda.
Friday, April 27, 2018
EL MAL CAUSAT - art. Regió 7
EL MAL CAUSAT.
El moment
històric que durant dècades havíem esperat, s’està produint aquests dies, amb
l’anunci de la dissolució definitiva d’ETA. Demanen perdó pel dolor i dany
causat, i giren una pàgina, de la
tràgica etapa del nostre passat col·lectiu. Sembla massa senzill i massa
inversemblant, haver deixat enrere un episodi de terrorisme indiscriminat que
no ha aconseguit res més que dolor, exili, i convivència destrossada, en tot el
país Basc.
Prop d’un miler
de víctimes directes, i desenes de milers de víctimes col·laterals,
relacionades amb les primeres, o obligades a un exili forçós, per evitar caure
en les seves mans. Els socialistes hem estat un dels col·lectius més perseguits
i castigats, al costat de membres d’altres partits, i de les forces de
seguretat, per una banda, i de moltes altres persones que simplement “passaven
per allà”. Ens queda l’orgull d’haver estat, durant el govern de Rodríguez
Zapatero, el moment clau per aconseguir la derrota d’ETA. Una derrota que molts
no creien possible, vist l’entramat de silenci, covardia i col·laboració de
gent diversa, en el moviment etarra.
S’ha d’haver
patit en carn pròpia, i haver estat al costat dels amenaçats i perseguits, per
fer-se una idea del que suposa viure, amb l’amenaça permanent d’un atemptat,
que t’afecti directament a tu, a la teva família o a amics i companys .
Recordo els temps
de diputat al Parlament, quan hi hagué uns atemptats a Catalunya que varen
obligar a emprendre accions d’autoprotecció. Cursos per aprendre a vigilar,
canviar costums, modificar itineraris ,modificar aparcaments, mirar cada dia,
tres o quatre vegades sota el cotxe per si hi teníem alguna bomba, no explicar
a ningú determinades reunions o celebracions, no donar dades del domicili
habitual, ...i tenir tot sovint, protecció de Mossos d’Esquadra, Policia
Nacional o Guàrdia Civil, en funció d’on vivíem.
Tot això ho vàrem
viure i patir, també a Catalunya, els qui teníem determinats càrrecs
institucionals, però res a veure amb l’angoixa i patiment diari dels nostres companys
en el País Basc, on era habitual carregar i descarregar els nens , centenars de
metres , abans d’arribar a casa, no fos que allà hi hagués algun terrorista, a
l’espera de poder dur a terme l’atemptat planificat. Anul·lació de multitud
d’actes , celebracions familiars, o festes, per no posar facilitats als
terroristes. Incomprensió i covardia generalitzada, de bona part de la població
que mirava cap una altra banda, perquè consideraven que ells no serien objecte
d’atemptats.
Funerals mig
d’amagat, perquè qualsevol ostentació,
suposava animar a la banda a castigar els descarats que es rebel·laven
contra ella. Exilis obligats, per evitar atemptats, segrests, o per no poder
aguantar més la pressió de l’entorn.
El dolor i el
dany han estat immensos, en xifres i durant decennis. Molt del mal és
irreparable perquè ningú torna a la vida, i les destrosses han estat d’una
amplitud incommensurable. Convé recordar els valents que varen aguantar i les víctimes
innocents que varen perdre la vida per la bogeria d’uns il·luminats, a la
recerca d’objectius impossibles.
Al final, ha
triomfat l’estat de dret, i pràcticament tots els responsables han estat
detinguts i portats davant la Justícia. Queda molt camí per recórrer per cosir
les ferides patides, perquè son molts els que encara justifiquen aquella
bogeria. De totes maneres la derrota ha estat total, i demostra que, en
democràcia, l’imperi de la llei sempre triomfa. Qui mirava amb simpatia aquella
actuació, ha pogut comprovar la seva inutilitat. Ha fet molt de mal, però no ha
aconseguit cap dels objectius marcats. Es la millor manera de deixar clara la
via pacífica i legal per a perseguir qualsevol objectiu. Tots els altres, estan
condemnats al fracàs.
30 ANYS DEL CONSELL COMARCAL - art. Setmanari Berguedà
30 ANYS DEL CONSELL COMARCAL.
.
Els anys passen volant, en segons quins àmbits, i una prova és que el Consell Comarcal del Berguedà, a l’igual que tots els altres del país, compleix 30 anys d’existència . Quin resultat ha donat ? En podem estar satisfets ?
Els anys passen volant, en segons quins àmbits, i una prova és que el Consell Comarcal del Berguedà, a l’igual que tots els altres del país, compleix 30 anys d’existència . Quin resultat ha donat ? En podem estar satisfets ?
Es un bon moment per fer balanç, molt breu, per raó d’espai,
d’aquests 30 anys. La major part dels quals n’he format part, i per tant, el
puc jutjar de manera molt directe. I en aquests darrers, en que no en formo
part, sí hi participo, en tant que alcalde, per mitjà del Consell d’Alcaldes.
Vaig ser molt crític, durant anys, per com es varen crear i
funcionar, pensant més en uns mini – parlaments, que no en mancomunitats de
serveis. Això els va convertir en eines no tant útils com haurien pogut ser,
amb altres competències i sistema de finançament. Deixo per la història, el que
ha estat, el del Berguedà i em centro en el que és actualment.
En una comarca, formada per 31 municipis, 25 dels quals
molt, molt petits, disposar d’un organisme supramunicipal, és fonamental. Ha
passat a la història, la possibilitat de funcionar de forma individual, i ja
res no es pot fer que no sigui de forma col·lectiva. Aquest és el mandat clar
que ha assumit l’actual Consell Comarcal, i tenir de president un alcalde,
facilita molt aquesta nova visió i actuació.
Els petits ajuntaments, no poden disposar dels serveis
propis, sense compartir-los amb els veïns. I molts d’ells, ja ni tant sols, amb
els veïns, sinó amb el conjunt de la comarca. Hi ha serveis que només es poden
donar, si s’ajunten vuit, deu, o trenta – un ajuntaments, i és el que en
aquests moments estem fent.
Ja era hora, i no es podia esperar més, si volem estar
degudament coberts i servits, a nivell jurídic, tècnic i en personal. Es cert
que per arribar aquí, hem hagut de passar per experiències de tota mena, fins
donar-nos compte que res es pot aconseguir sense aquesta mancomunació de
serveis. Tots els alcaldes tenim clar que la unió fa la força i que només amb
la unió de tots, podem resoldre problemes, individuals i col·lectius.
Anem en la bona direcció, tenint en compte que hi ha reptes
enormes al davant, i queda molt per fer, però el guió està marcat, i l’anem
seguint, com per tenir una base sòlida , al servei de tots els ajuntaments, de
cara el proper mandat. Ara mateix, ja hem resolt temes de la màxima urgència,
com disposar de tècnics, en diversos àmbits, que només els podem tenir , si ens
agrupem.
La gent, no ficada en matèria municipal, pot pensar que cada
ajuntament disposa de diner, tècnics, i personal en general, de forma directa i
sense problemes. La realitat és totalment diferent. Les carències son immenses,
i la necessitat de posar-se al dia, i estar al corrent de totes les
obligacions, fan indispensable la creació de nous serveis i contractació de
nous tècnics, per fer-hi front. De fet, l’actual Consell, s’està convertint en
el que tots haurien de ser: una Mancomunitat de municipis, on tots els alcaldes
hi participem, i d’on tots rebem els serveis que necessitem. Bona valoració, en
aquest trentè aniversari. Queda molt per fer, però l’important és anar en la
bona direcció.
INFLACIÓ LEGISLATIVA - art. Diari de Terrassa
INFLACIÓ
LEGISLATIVA.
La setmana passada, feia referència a l’excés d’administracions. Avui, vull
parlar de l’excés de normatives i legislacions. Es habitual, tant en el
Parlament de Catalunya com en el Congrés de Diputats, valorar cada legislatura,
en funció del nombre de lleis que s’han tramitat. No es valora tant, la
qualitat com la quantitat, de manera que tots els governs procuren animar la
producció legislativa, com a via per a justificar la seva acció política.
Aquí, en el Parlament, la capacitat legislativa és molt menor, respecte la
del Congrés de Diputats, però no per això volen quedar enrere, de manera que la
via per augmentar la xifra, consisteix en renovar lleis, cada pocs anys. Per
entendre’ns, si la llei d’urbanisme porta vuit o deu anys de vida, el conseller
del ram, o el seu grup parlamentari, considera arribat el moment de
modificar-la. El mateix es fa amb la de protecció dels animals, en la de
protecció lumínica, la d’estalvi energètic, la de política forestal, la
d’habitatge, la de protecció del territori, o qualsevol altre del centenar que
hem redactat i aprovat en el Parlament, en aquests prop de quaranta anys
d’existència.
Quins resultats produeixen aquests canvis ? Un autèntic desastre
burocràtic, i una gran incertesa legal, sobretot quan es tracta de lleis de
gran repercussió pública, com la d’urbanisme, o les relacionades amb activitats
diverses. I és que , a vegades es canvia llei, quan encara ni tant sols s’havia
redactat el reglament que la desenvolupava. Hi ha hagut tanta pressa redactora
de noves lleis, que no s’ha tingut temps, per implantar-les, ni veure el seu
resultat concret.
Per què dic això ? Per què em queixo ? Doncs, perquè es demostra la poca
vinculació entre el que es fa en el Parlament i el que passa en el territori. O
si voleu pel desconeixement de la realitat concreta del país. Catalunya compta
amb 947 ajuntaments, dels quals 600 son petits, o molt petits, amb molt poc
personal administratiu, i encara menys , tècnic. Conèixer i implantar una nova
llei, suposa un immens esforç per a tots els administrats, començant pels
ajuntaments que a tots ells, els toca aplicar. Si quan, han estudiat, preparat
i començat a aplicar una llei, aquesta es canvia, suposa tirar per terra
esforços, diner i coneixement, per tornar a començar.
Portem anys, fent aquesta mena de joc desconcertant, amb greus dificultats
per fer entendre als ciutadans que, en pocs mesos o en molts pocs anys, el que
es podia fer, ara, ja no es pot. O el que els hi demanàvem per obrir un negoci,
una activitat o unes obres, ha canviat tant, que han de refer papers i
previsions, de dalt a baix. A més, sempre hi ha oportunistes, que volen renovar
lleis per tenir un lloc a la història, demostrant que van més lluny que cap
altra autonomia o país europeu. D’aquí a tenir lleis que després no es poden
complir per falta de finançament, tècnics preparats o territori adequat.
No sé, si aviat tindrem govern o no, perquè no semblen ni saber-ho els
partits que varen guanyar, el passat 21 D, però si es
torna a posar en marxa el Parlament, sorgit d’aquestes eleccions, hauria de
canviar els plantejaments de molts anys, en el sentit de mantenir la legislació
existent, i només retocar aquella en que ha quedat demostrada la seva
inoperància. No es pot valorar una legislatura pel nombre de lleis tramitades,
sinó per altres conceptes, més lligats a la gestió i al control de l’acció de
govern.
Abans de canviar lleis, s’ha de veure perquè han servit les existents, i si
realment eren aplicables o no. Puc assegurar que si hi hagués una auditoria
complerta i objectiva de la legislació vigent, es constataria un grau molt
elevat d’incompliment, i no pas per falta de voluntat, sinó per impossibilitat
real, de complir-les i fer-les complir. La distància entre el Parlament i la
realitat, s’ha fet més i més gran, amb el pas dels anys. Toca tornar enrere i
no fer res que veritablement no faci falta.
Thursday, April 26, 2018
IMAGINEM-HO ¡¡¡ - art. Nació Digital Solsona
IMAGINEM-HO ¡¡¡
Les normes del protocol, públic i privat, han anat variant
amb el pas dels anys, com tantes altres coses i costums, però sempre hi ha
hagut i sempre hi haurà uns comportaments reglats i determinats, per mostrar el
respecte, l’educació o l’autoritat, en uns llocs determinats i a unes persones
concretes, per raó del càrrec que ostenten.
Ho veiem en el cas dels tribunals, amb les togues dels
advocats, i amb les dels jutges. Ho veiem en els exèrcits i forces de
seguretat, en els hospitals, ...o en els ajuntaments i parlaments, per posar
uns llocs concrets. Els mateixos edificis, auditoris i sales, s’adapten a les
funcions de les persones que hi ocuparan els llocs de presidència, o altres
càrrecs , més o menys rellevants.
Doncs bé, des de fa uns anys , estem assistint a una
desvalorització de les normes, fins extrems preocupants, pel que tenen de
desconeixement de les normes vigents, o pel que tenen de menyspreu a les formes
i tradicions heretades. Alguns creuen que trencant aquestes normes, s’acosten
més “al poble” o demostren una valentia que altres no han gosat mostrar.
Altres, simplement, actuen més per desconeixement i ignorància , que no pas per
altres causes.
Aquesta introducció ve a tomb d’algunes converses tingudes
amb alguns tècnics i funcionaris de l’ajuntament de Barcelona, a l’entorn de
com es mouen a nivell institucional, els actuals membres de l’equip de govern.
Per raons dels càrrecs que he tingut, n’he conegut a molts, i amb alguns
d’ells, continuem tenint contactes esporàdics, que em permeten estar ben
informat, en multitud de temes.
Tots els qui estem en càrrecs de responsabilitat, sabem com
d’important és la primera impressió que causes en la persones que reps, en una
negociació, en un acte o en un fòrum. I si en temps del president Terradellas,
la corbata era obligatòria, ara podem fer un cert retoc en el vestuari, i
deixar-la a casa, però d’aquí a passar a altres extrems hi ha un abisme.
I és que m’han explicat algunes imatges que mostren , a
bastament el que vull dir. Un ajuntament gran i rellevant com el de Barcelona,
rep cada dia o cada setmana, delegacions d’arreu del món, sigui per temes de
negocis, sigui per temes institucionals, culturals, socials, etc. En alguns
d’aquests casos, arriba la delegació en una flamant limusina, i al cap de poc,
veuen arribar un personatge en bicicleta, suat i despentinat, ...que resulta
ser el Regidor , amb el qual s’han d’entrevistar.
Tenim ja una primera impressió, una mica xocant, no per
arribar en bicicleta, sinó per alguns altres detalls que se’n desprenen, tot
seguit. Perfum de suor, a la sala de reunions, acompanyat d’un vestuari ,
sovint extravagant, i una displicència en el tracte i debat, molt allunyat dels
vells temps dels alcaldes, Serra, Maragall, Clos , Hereu o Trías. No sabrem mai quants negocis fallits, quantes
propostes fracassades, ni quantes perspectives abandonades, per causes com
aquesta, però la Marca Barcelona, està en hores baixes. Per aquesta i moltes
altres causes.
Imatges i comportaments semblants, els hem vist en el
Parlament, en una mostra clara que la davallada continua, de la mà del nou
president, continuador d’unes maneres de la presidenta Forcadell, que mai
havíem vist en la principal institució catalana. Si volem recuperar la Marca
Barcelona, i el país de seny, que havíem tingut, cal emprendre canvis radicals,
en els comportaments i dedicacions . En un dia com avui, torno a envejar la
política basca. Com de diferent serien les coses si haguéssim copiat la seva
estratègia, en el fons i les formes.
Wednesday, April 25, 2018
BRILLANT CONCERT DE LES CORALS ARIJA I DE BORREDÀ - EL PASSAT DISSABTE DIA 21 D'ABRIL
BRILLANT CONCERT
DE LES CORALS ARIJA DE LA POBLA DE LILLET I LA DE BORREDÀ.
Dissabte 21 d’abril a
l’església parroquial de La Pobla de Lillet.
El dissabte
passat, dia 21 d’abril, va tenir lloc un concert d’agermanament de les Corals
Arija de La Pobla de Lillet i la de Borredà, en el marc de l’església
parroquial d’aquella població, plena de gom a gom.
Al llarg de prop
de dues hores, les dues Corals varen interpretar les principals peces del seu
repertori, en un ambient d’amistat, proximitat i encert en la tria de les
cançons, fet que va motivar constants i encesos aplaudiments de tots els
assistents.
El concert
conjunt, ha deixat un excel.lent gust de boca, com per voler repetir
l’experiència , en una propera edició.
De fet, animem
tothom a reservar el diumenge dia 20 de maig a les 6 de la tarda, per poder
gaudir d’un concert, amb 3 corals invitades, per la Coral de Borredà, a
l’església parroquial del nostre poble.
Felicitem els
components, i director de la Coral de Borredà, que es converteix poc a poc, en
un bon ambaixador del nostre poble, arreu on va.
Borredà, 23
d’abril de 2018.
Ajuntament de
Borredà
Saturday, April 21, 2018
ESTUPIDESA IMMENSA - art. blogesfera socialista
ESTUPIDESA IMMENSA
Es fa difícil passar uns pocs dies tranquil, sense que apareguin nous
episodis d’immensa estupidesa, que només serveixen per enrarir l’ambient i
produir reaccions que en res ajuden a relaxar el carregat ambient polític i
social que viu el país. D’una banda i de l’altra, van inventant nous episodis,
a un ritme incansable, per veure qui té més astúcia i qui és capaç de millorar
la perfomance, de l’altre.
Ahir, en varem tenir un nou exemple, de fins a quin punt hi ha personatges
que haurien de dedicar-se a altres àmbits, molt lluny del polític. Preveure i
anunciar degudament, perquè sinó no queden contents, la prohibició de tota
exhibició d’articles de color groc, en un partit de futbol , és impropi d’un
govern , mínimament seriós. I només faltava aquest anunci, perquè la reacció
fos la prevista i lògica, en uns moments com els que estem vivint.
No sóc amant del futbol, i encara menys de contemplar, abans d’un partit ,
una mena de pols entre decisions increïblement maldestres, per no posar-hi
altres adjectius, molt més contundents, però era inevitable veure algunes de
les reaccions i és el que motiva aquest article, a primera hora de l’endemà.
En primer lloc, el trist espectacle de veure com es feia servir la policia
per fer una feina que no li pertoca ,com és la de fer treure tota mena de roba
de color groc. Home, que busquin objectes perillosos, és lògic, però no deixar
que la gent porti el que vulgui, és d’una estupidesa immensa. Després, una
primera reacció, en el moment d’escoltar l’himne nacional, seguint la lògica
acció – reacció. Prohibiu uns símbols, nosaltres en escarnim un altre... i així
estem, des de fa mesos i mesos, per no dir uns quants anys.
Aquesta escalada de tensió, produeix danys immensos, perquè malmet les
relacions entre conciutadans. Tots els símbols han de ser respectats, fins i
tot aquells que no compartim. Només hem de rebutjar aquells que poden trencar
la convivència, però no aquells que simplement mostren afinitats per unes idees
o unes altres.
Sento tristesa quan veig el menyspreu envers símbols polítics, religiosos,
culturals o populars, per part de persones individuals o col·lectius. Es igual.
Tot símbol , estimat per algun col·lectiu ha de ser respectat i protegit, com
volem que ho siguin els que nosaltres estimem. Aquest respecte, és el que ens
fa més lliures i més propers als nostres conciutadans, pensin com pensin. Aquí,
alguns volen imposar-ne uns, i prohibir-ne uns altres, malament anem i així ens
va a tots plegats.
I segur que de l’acció d’ahir, per part del govern central, en sortirà una
altra resposta, en qualsevol moment. Ja he sentit parlar de que es proposa als
pagesos, embalar el farratge amb plàstic de color groc, en comptes del
tradicional negre. Una manera com una altra, d’ampliar el territori groc, en
multitud d’espais del país.
No anem pel bon camí, i convindria trencar aquesta dinàmica d’acció –
reacció per evitar una escalada que ens perjudica a tots. Es evident que qui
primer hauria d’actuar amb el màxim de seny és el govern central, per evitar
reaccions que motiven les seves accions. Algú ha de parar, i el primer, sempre
ha de ser el que té més responsabilitats. I en aquest cas, li pertoca al govern
central. Tot seguit hem de fer els possibles perquè aquí, a casa nostra, hi
hagi la voluntat de retrobar el govern perdut, i iniciar una nova etapa,
destinada a rebaixar tensions i buscar la normalitat perduda. Ja sé que és molt
difícil, amb gent a la presó i altres fugits a d’altres països , però més
llarga serà la transició a la normalitat sinó recuperem l’acció directa a
nivell de govern. Es molt poc seriós allargar aquesta etapa, en comptes de
posar-hi fi, amb l’elecció d’un govern efectiu.
Friday, April 20, 2018
PALS DE CEC - art. Regió 7
PALS DE CEC.
Si algú esperava, canvis substancials, en el nou full de
ruta dels partits independentistes, ha pogut comprovar que no n’hi ha.
Continuen immersos en l’univers paral·lel, de Carles Puigdemont, i a ell
supediten el futur del país. La primera impressió causada pel nou president del
Parlament, ha donat pas, a una còpia de l’anterior presidenta, si bé amb
algunes, més grans precaucions, per evitar caure en les primeres embestides,
polítiques i judicials. De totes maneres, aquest primer tram de trajectòria ,no
augura cap especial novetat a l’hora de convertir el Parlament, en el centre de
la vida política del país. Es limita a seguir les ordres que rep, o a
organitzar algunes “perfomances” per fer veure que la Cambra Catalana , existeix.
Sorprèn però, algunes de les iniciatives que ha dut a terme,
sobretot pel que tenen de falta de rigor i coneixement del Reglament i la
legalitat vigent. Anar convocant plens, per tot seguit, desconvocar-los,
produeix una sensació d’impotència i ridícul, mai vist, en la llarga història
de la nostra principal institució. Decidir presentar una querella contra un
Magistrat del Suprem, passarà a formar part de les extravagàncies, i anècdotes
insòlites, de la política catalana. I creure que l’acceptació a tràmit, d’una
petició a un organisme secundari de l’ONU, equival a un pronunciament formal,
en contra de les actuacions del govern central i la justícia espanyola, és
insòlit , en algú que ha estat alcalde .
Només faltaria que totes les peticions que ens entren a
registre en un ajuntament, equivalessin a la seva aprovació o acceptació.
Primer, han d’entrar, i tot seguit son estudiades, valorades i resoltes. Per
aquest ordre, no a l’inrevés. Haver-ho d’explicar, no deixa de ser penós, en
qui hauria de conèixer millor com van els tràmits, en totes les institucions
del món. I afegeixo. Qui cregui que el govern central, o els tribunals,
modificarien les seves actuacions, per un pronunciament d’un organisme
secundari de l’ONU, o fins i tot per la mateixa ONU, és que desconeix la realitat
mundial.
Tornant a la situació actual, podem constatar els canvis
permanents en els guions de cada partit independentista, pel que fa la previsió
de futur. Cap d’ells és capaç d’explicar què pretén realment. Dona la sensació
que una part de Junts x Cat, té , com a màxima aspiració fer quedar malament al
govern central. Home, no calen gaires esforços per constatar la ineficàcia, i estupidesa,
en moltes de les seves actuacions, però creure que deixar-lo malament, a nivell
internacional, pot ajudar en res al difunt procés independentista, és pensar
amb els peus.
La resta de Junts x Cat, i ERC, van seguint el pas que marca
Puigdemont, sense atrevir-se a desmarcar-se’n, per evitar ser acusats de febles
o traïdors. Pensen que ja s’estavellarà en algun moment, com per poder actuar,
en llibertat. Mentrestant, tots plegats, van construint móns imaginaris, a
l’exterior. Abans volien instal·lar un Consell de la República , a Waterloo,
ara toca fer-ho a Berlín. Se suposa que aquest Consell, serà l’òrgan superior
de comandament de la política catalana, amb un òrgan executor a Catalunya, en
forma de Consell Executiu, de segona divisió.
I tots plegats, creuen possible guanyar el pols al govern
central i al poder de la
Justícia , pensant en que les primeres decisions, els hi donen
la raó. No s’imaginen el que vindrà tot seguit. No s’imaginen un capgirament
dels plans fets, quan els tribunals tinguin tota la documentació recollida i
comencin els judicis corresponents, en el Tribunal Suprem, i la Audiència Nacional.
Les fugides endavant, les improvisacions, els reptes mal plantejats, els polses
desproporcionats, i les perfomances contínues, han estat pals de cec que tenen
els dies comptats.
Mentrestant, el país està sense govern efectiu, i va
contemplant uns espectacles plens d’improvisació i mals plantejaments, sense
cap altre objectiu que “plantar cara” al que suposen acusacions injustes. Cap
dels protagonistes reconeix errors, ni culpes, i creuen poder reeixir amb ajuts
externs. Venen un relat únic, amb suport d’una part del país, oblidant-se de
tota la resta. Poc lluny aniran, com veurem ben aviat.
EXCÉS D'ADMINISTRACIONS - art. Diari de Terrassa
EXCÉS
D’ADMINISTRACIONS.
Dels meus set anys a Suïssa, conservo l’admiració per la senzillesa i
proximitat de les administracions, totes elles presidides per l’austeritat i l’eficàcia,
de manera que han aconseguit uns resultats envejables, model a seguir per a
tots els països, amb tendències federalistes.
Aquí, hem construït un Estat autonomista, amb anhels federalistes, per part
del partit socialista, però lluny, encara d’assolir-lo. Fruit d’aquestes mitges
tintes, és l’excés d’administracions que patim, i que fan especialment lents i
costosos, tots els tràmits privats i públics.
Estar al capdavant d’una administració, com la local, suposa tenir en el
cap, quins tràmits i gestions s’han de
fer per cada cas, en concret. La feina no és fàcil, i puc assegurar que
a més a més és molt lenta, i enrevessada d’entendre pels no experts. Si a
Suïssa tenen tres nivells d’administració, molt clars, molt ben definits i
finançats, aquí la realitat és totalment diferent.
En aquests anys de democràcia, hem encaixat noves administracions, sense
suprimir-ne cap, d’aquí l’encariment de l’àmbit públic i sobretot l’increment
de la seva complexitat. Tenim , en primer lloc, l’administració local, representada
pels ajuntaments. En segon lloc, els consells comarcals, immersos en un
entremig entre petits parlaments territorials, i mancomunitats de serveis. En
un tercer lloc, posem-hi les diputacions, com organismes d’ajuda als municipis
i consells comarcals, fonamentals per finançar alguns projectes, en uns moments
en que la Generalitat no en té ni cinc.
I així, arribem a un quart nivell, amb la Generalitat, que ha assumit
moltes competències quan li ha semblat, però no acaba de funcionar com caldria.
Bé, de fet, ara ni així, perquè estem a l’espera de veure si els partits
independentistes es posen d’acord o no, però , en temps normals, de la Generalitat en depenen competències
essencials pel funcionament dels ajuntaments i del país, en general, de manera
que l’agilitat i eficàcia haurien de ser la seva carta de presentació. He de
dir que està molt lluny d’aconseguir-ho. S’ha convertit en una eina farregosa,
poc àgil i altament burocratitzada, amb tendència a una certa prepotència, vers
la resta d’administracions.
I finalment arribem al govern central, amb competències d’alt nivell, però
que afecten poc el dia a dia dels ajuntaments, a no ser dels més grans, quan en
el seu territori hi ha infraestructures, equipaments o serveis que en depenen.
La resta del territori, l’acció del govern central ,és pràcticament nul.la.
El problema principal d’aquest excés d’administracions, és la complexitat
de la feina diària, i la resolució de temes, i és que a la complexitat , s’hi
afegeix la precarietat i la transitorietat de les legislacions vigents. Si a
Suïssa és habitual i normal, legislar per a terminis de vint o trenta anys,
aquí la vida de les lleis és efímera, com en pocs altres llocs del món. Sembla
com si cada Conseller/a d’ensenyament, vulgui passar a la història amb grans
novetats, i grans canvis. El mateix vol fer, el de Territori, del qual depenen
lleis tant vitals com les d’urbanisme, paisatge, vies de comunicacions, etc. O
el d’Agricultura, o el de Medi Ambient, i així tots i cadascun dels membres del
Consell Executiu.
Cosa semblant, volen fer, per la seva banda els membres del govern central,
de manera que als canvis a Catalunya, se’ns hi afegeixen els canvis a nivell
estatal....en una roda diabòlica de canvis constants, i substitucions de
normatives per altres, de manera que quan una ha estat coneguda i adoptada, ha
de ser ja substituïda, o modificada.
Aquesta permanent inestabilitat produeix efectes molt negatius , en els
ciutadans en general, que no entenen com poden haver demanat una llicència
d’activitat, en el mes de gener, i ja no els serveixen els documents recollits,
en el mes de setembre, o per moltes altres gestions i tràmits, en que es fa
voltar a la gent, d’un cantó a l’altre, sense motius degudament justificats.
Es en aquest àmbit d’excessos, en que en el proper mandat municipal,
autonòmic i estatal, s’ha d’emprendre de forma urgent i consensuada , una
simplificació de les administracions per aconseguir agilitat, eficàcia i
austeritat. Ara, estem en el cantó oposat a aquest objectiu.
Wednesday, April 18, 2018
MIRANT ENRERE- art. Blogesfera socialista
MIRANT ENRERE.
No sóc independentista per dues raons
principals. La primera, perquè considero que en un món global, dominat per les
grans potències: Estats Units d’Amèrica ( EUA), Xina i Rússia, hem de fer tot
el possible per convertir la Unió Europea, en una potència, no solament
econòmica, que ja ho és, sinó política i militar, per deixar de dependre dels
EUA. Per tant, tot el que no vagi en aquesta direcció suposa un greu error, de
cara el futur immediat.
Actualment la UE és una confederació
d’estats, i ha d’esdevenir una federació, si volem anar en la bona direcció.
Hem d’aconseguir esborrar fronteres , físiques i mentals, fent possible
l’elecció directe d’un president europeu, que presideixi un govern autèntic,
amb un parlament realment europeu. Si esborrem els estats tradicionals, les
regions /països / nacions, com Catalunya tindran el seu espai, sense la
dependència directa d’un govern central poc amic, o si voleu , clarament
antipàtic i poc eficaç, per passar a dependre més directament d’un govern central
, d’àmbit europeu.
La segona raó per la qual no sóc
independentista, és pel coneixement de la realitat espanyola, i del que
significa un Estat, en tots els seus termes, cosa que semblen haver obviat,
desconegut o ignorat els partits independentistes. El primer que cal , abans
d’emprendre un repte, un pols o un desafiament , és saber amb qui l’has de
tenir, i si aquest és immensament més fort, has de procurar actuar amb intel·ligència
i prudència. Res de tot això ha passat pel cap dels protagonistes del procés
independentista, fins el punt d’emprendre accions i actuacions destinades
totalment al fracàs.
El procés, ha estat la crònica d’un fracàs
anunciat. Mai ha existit la imatge d’un xoc de trens, sinó la d’un camió contra
un sis-cents. Ignorar el poder d’un Estat, és impensable en qualsevol polític ,
mig preparat. I no parlo de l’exèrcit que té, sinó de les armes més pròpies
dels temps actuals: el poder judicial , obligat a fer complir l’estat de dret.
Es ell el que té el poder sobre les forces de seguretat, per investigar, trobar
els delictes i portar-los davant de la Justíticia, perquè aquesta els castigui.
I si voleu, una tercera raó, son les meves
arrels democràtiques, en un ampli sentit. Mai trencaré els juraments fets, a
l’accedir al càrrec d’alcalde, com abans ho vaig fer a l’accedir al càrrec de
diputat al Parlament, o en altres càrrecs que ostento o he ostentat. Malament
anem si els qui hem de donar exemple, ens passem al bàndol dels trencadors de
la legalitat. Mai en democràcia es pot vulnerar l’estat de dret. No hi ha cap
excusa ni justificació per fer-ho, i es lògic que qui ho hagi fet, siguin
regidors, alcaldes, diputats, consellers o presidents de la Generalitat, en
paguin les conseqüències.
Hi ha, però una quarta raó, resum de totes
les anteriors com és que mai es pot imposar a un poble, les raons d’una part
minoritària del mateix poble. Per molt que els independentistes vulguin parlar
en nom del poble català, la realitat és que una majoria no ha votat els partits
independentistes. I amb aquesta situació, mai se’n sortiran. Hem votat, i
repetit votacions, de tota mena, com perquè quedi clar quins son els
percentatges, en una banda i l’altra, i mai es podria parlar en nom del poble
català sinó es té , com a mínim, entre un seixanta i un setanta per cent dels
vots emesos. I tot i així, caldria respectar la minoria, com per no imposar-li
condicions inacceptables.
En el procés, hi ha hagut ignorància de la
realitat, mala fe, moltes mentides i suposicions que han motivat accions
totalment imprudents, agosarades i fins i tot delictives. Trencar el Reglament
del Parlament, vulnerar l’Estatut d’Autonomia i la Constitució, no son temes
menors, mai permeses en cap país democràtic. Aquí es varen dur a terme, amb
grans paraules, arrogant-se la representació de tot el poble català, quan ni
tant sol es disposava dels dos terços de la representació parlamentària, per
iniciar tràmits de modificació.
Estem on estem, per culpa d’uns dirigents,
il·luminats, uns; ignorants, altres, i imprudents, tots plegats, disposats a
emprendre un pols, pensant en que res de greu podria passar. No es queixin dels
resultats obtinguts, i no he sentit cap disculpa ni cap justificació per haver
deixat pel camí un poble dividit, unes institucions trencades, un país mig
paralitzat i un futur tant incert com que tardarem més d’una generació, a
refer-lo mínimament. I si algú creu que ampliant els desafiaments, i movent
fitxes en el tauler europeu i mundial, aconseguiran el que no han obtingut,
fins ara, continuen vivint en un univers paral·lel que res té a veure amb la
realitat. I el pes de la Justícia, encara que doni moltes voltes i faci molts
revolts, serà implacable. Mirem enrere, i constatem els errors. Es la única
manera per mirar endavant, per a no repetir-los.
CAPITALS CULTURALS - art. El 9 Nou
CAPITALS CULTURALS.
Sóc, un de tants consumidors de cultura, que busca per la
comarca pròpia del Berguedà o les veïnes d’Osona i Ripollès, motius per
visitar-les i “consumir” productes culturals diversos, començant per monuments
i museus, i continuant per tota mena d’espectacles ,d’un cert nivell artístic ,
multi disciplinar.
Es curiosa l’afecció de molts governants per tenir museus ,
a casa, i tanmateix no aconseguir promocionar-los prou, com per oferir xifres
proporcionals, a la seva importància. M’explico. Segons les xifres obtingudes,
el Museu Episcopal de Vic, tingué 34.090 visitants en el 2016 i 19.247, en el
2017. El perquè d’aquesta gran diferència, rau, en la interessant exposició
d’art romànic que va oferir l’any 2016, la qual cosa demostra que una bona
exposició, atrau un bon nombre de visitants , extres. Que algú en prengui nota
per repetir-la, amb altres experiències semblants.
I és que el Museu, pel seu contingut, se situa en una
primera divisió, i tanmateix hauria de tenir un nombre de visitants,
sensiblement major. De fet, no gaire lluny en visitants, es troba el Monestir
de Santa Maria de Lluçà, el qual té un doble atractiu per ser visitat. En
primer lloc, el monument en si mateix, i en segon lloc, un guia esplèndid ,
capaç de posar el mateix entusiasme en explicar els detalls, a un grup de tres
persones, que a un de trenta.
Si anem a Ripoll, el Museu tingué 18.000 visitants en el
2016, i 16.000 en el 2017, tampoc podem estar-ne plenament satisfets, perquè el
nombre hauria de ser sensiblement superior, en base al contingut que protegeix.
I si ens allunyem una mica, i marxem a Solsona, el Museu
Episcopal en tingué 7.055 en el 2016 i 7.116, en el 2017. Es cert, que tot i el
seu interès, no té la varietat i riquesa del de Vic.
Exposades aquestes xifres, el que queda clar, és que es fan
gran batalles per tenir museus, però es fa poc per promocionar-los i
ampliar-los, en els seus continguts. La majoria son estàtics, en el sentit de
mantenir i preservar el llegat, sense ànims d’incrementar-lo i diversificar-lo,
cosa que motiva una ”congelació” de visitants.
Per entendre’ns. Dona la impressió que les capitals
comarcals, o les grans ciutats, en general, volen tenir algun museu perquè
“vesteix” o la fa important, però no li dedica l’atenció deguda com per fer-lo
permanentment interessant. No tenen present que les inversions en cultura, son
inversions molt productives i reporten grans beneficis, si es fan bé.
Convertir una capital, en capital cultural permanent, suposa
rebre gent d’arreu del país propi i de l’estranger, que busca un motiu per
viatjar i ho fa amb ànims de tranquil.litat, aprofitant per donar una volta per
la ciutat, buscar un lloc per menjar, un lloc per fer un gelat o un cafè, o
comprar algun article que veu, tot passejant. I si els museus organitzen
exposicions temporals, atreuen noves onades de visitants, que repetiran en un
futur proper.
En el meu cas, tinc per costum una visita cada dos o tres
anys, als principals museus, i una visita més sovintejada a les catedrals de
Vic, Solsona o al Monestir de Ripoll, Lluçà o algun altre. Es evident que si en
els monuments s’hi troben bons guies, les visites tenen un caire molt més
atractiu i aquesta és una de les virtuts, en la majoria de museus més visitats
del país. Aprofito per dir que en el cas de les catedrals i monestirs, una
millora en la il.luminació s’agrairia, per a poder captar millor aspectes
rellevants dels seus interiors.
Acabo, assenyalant, el que he dit al principi. Les
inversions en cultura, suposen un enorme benefici per qui les emprèn, de manera
que pertoca a les capitals, no solament mantenir-les, sinó incrementar-les
notablement, de cara el futur immediat. Qui es queda quiet, perd oportunitats,
front a d’altres que continuen caminant.
Monday, April 16, 2018
ACOMODATS, EN L'ACCIÓ - REACCIÓ - art. Nació Digital Solsona
ACOMODATS EN L’ACCIÓ – REACCIÓ .
Estem instal·lats, en una nova etapa, fora del procés. Comprovada i
acceptada la impossibilitat de la via unilateral, ara toca, mantenir el tipus,
i buscar noves formules, per improvisar un nou relat, ple de resistencialisme i
èpica de saló.
Ningú vol acceptar la derrota del procés, ni buscar una certa normalitat, per
por a ser acusat de traïdor. Així, doncs, toca continuar marcant el pas que
imposa Puigdemont, des de la llunyania física i política, fins no se sap quan.
Mentrestant, uns i altres, actuen sota el principi d’acció – reacció. Uns
mouen una peça, els altres, una altra, i tots plegats creuen que van en la bona
direcció. Entenent per bona direcció aquella que els ha de portar a la
victòria. Tampoc ningú sap ben bé, què vol dir la victòria, en la situació en
la que estem.
Bé, per la banda de Madrid, la victòria sembla ha de venir de la mà dels
tribunals, després que s’hagi conformat un govern, i s’hagi retornat a una
certa normalitat. Per la banda d’aquí, el que importa és buscar fer el més mal
possible a la reputació d’Espanya, procurant fer-la aparèixer com un Estat, poc
o gens democràtic. I ja està. Tots contents ? Arregla alguna cosa que uns i
altres es dediquin a aquests objectius ? Portarà algun resultat positiu, la
victòria o derrota d’aquestes accions ?
Ho he dit en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines, que el poder
d’un Estat és enorme, i una situació com la que tenim, li pot fer algunes
ferides, però ben aviat curaran. Altra cosa son les ferides que la
inestabilitat i la inconsciència provoquen en el funcionament de Catalunya. La
tàctica de fer mal per fer mal, no portarà mai cap solució ni avantatge a
Catalunya. Al contrari, el mal a uns, comporta mal, als altres, i qui més feble
és, més mal , patirà. Així, és i així ha estat , al llarg de tota la història,
i qui no ho vulgui veure, millor es dediqui a la vida contemplativa, ingressant
en algun dels pocs monestirs que queden.
Em produeix una enorme perplexitat, la satisfacció de molts
independentistes, per no dir tots, per la decisió d’Alemanya, Bèlgica i Gran
Bretanya, respecte els fugats de la justícia espanyola. Veurem què fa Suïssa,
però és igual. La majoria, creu que el tractament donat pels seus tribunals,
desautoritza els d’aquí, i per tant, consideren guanyada una de les causes
principals. Ja no es batalla tant, per la independència, com per la
resistència. Resistir és guanyar, i qui dia passa, any empeny, esperant
acumular altres pronunciaments i altres posicionaments, creient en la
internacionalització del conflicte i en la seva resolució efectiva.
A falta d’acció positiva, es va cap a accions justificatives de fer alguna
cosa, per trencar la imatge de paràlisis total. En aquest marc, hi figura la
decisió de presentar una querella, per part de la Mesa del Parlament, contra el
Magistrat Llarena. Una iniciativa condemnada al fracàs total, però , de moment es dona la impressió de plantar cara.
I d’acció, en acció, arribarem al fracàs final. Ben aviat ho veurem.
L’immens error de fugir de la justícia, passarà , ben aviat la prova de
foc, tant bon punt comenci el judici. El Magistrat Llarena, per una banda i la
Jutgessa Lamela, per altra, tenen a punt els elements redactats per acusar els
protagonistes del procés. Qui estigui aquí, tindrà la seva sentència, i qui
falti, la tindrà igualment, incrementada pel factor de la fugida. I qui cregui
que la UE, pot donar cobertura a l’empara de fugitius, ben aviat veurà com
canvia d’opinió. Els èxits momentanis, provisionals de la defensa, es
convertiran en fracassos estrepitosos, en pocs dies o setmanes. Temps al temps.
A cap Estat, li interessa desacreditar-ne un altre, en matèries tant sensibles
com el desafiament i vulneració de l’estat de dret. En poc temps ho veurem. L’acció
– reacció , sempre té una vida determinada, i ja no dona per més.
Friday, April 13, 2018
COM EN ELS VELLS TEMPS- art. Regió 7
Moltes de les
coses que passen aquests dies, em recorden velles estratègies, d’alguns antics
sindicalistes radicals, dedicats a les grans lluites per aconseguir grans
avenços, que sabien impossibles, però que posaven com objectius ambiciosos, per
no donar la sensació de “tous” i poc agosarats. Es llençaven a la batalla, amb
ardor guerrer, amb la única estratègia i pensament que els treballadors i el
poble, els seguirien .
Quan arribaven
esgotats i derrotats, proposaven reemprendre la lluita per a recuperar els bens
perduts. Exigir readmetre els acomiadats, recuperar les hores perdudes,
mantenir els sous i condicions, i perdonar els expedients oberts. En aquesta
segona fase de la lluita, hi posaven especial èmfasis per a demostrar que la
victòria era possible. Havien de vendre com a èxit, el que havia estat un
complert fracàs. Moltes vegades, el resultat final, suposava pitjors condicions
que les que havien portat a emprendre el camí de la revolta.
Què vull dir amb
això ? Que abans d’iniciar cap batalla, s’ha de saber molt bé amb quines forces
es compten, quins son els reptes i objectius, i quins seran els obstacles a
salvar. L’èpica i l’astúcia, estan molt bé, però només quan s’ha equilibrat
molt bé el camí a seguir, tenint molt present la realitat de la situació.
A dia d’avui, em
dona la sensació que una part de l’independentisme ha creat un “univers paral·lel
“. Soc gran afeccionat a la història i a la ciència ficció, i em dona la
sensació que alguns volen copiar alguns passatges dels relats de ciència – ficció,
pensant fer-los realitat. I no segueixen guions dels grans mestres: Asimov,
Bradbury... no. Més aviat, segueixen guions d’escriptors menors , amb constants
salts en el guió, o contradiccions impròpies d’un de primer nivell . M’explico.
Hi ha una part
dels diputats independentistes, que toquen de peus a terra, i consideren la
situació actual com impròpia d’un país seriós. Creuen arribada l’hora de no fer
més disbarats, i procedir a l’elecció d’un president/a, factible i efectiu, que
formi govern i comenci a reparar els danys causats. Tenen clar que no és hora
de més reptes, ni més batalles estèrils, perquè el país necessita ser governat.
Però, altres,
menys arrelats a la realitat, i més disposats a mostrar èpica de manual, sense
prendre cap risc personal, proposen crear aquest “univers paral·lel” a l’entorn
de l’ex president, creient que el pols a la Justícia i a l’Estat, representat
pel PP, es pot guanyar, i aportarà grans beneficis a Catalunya, i a tots els
catalans, puix que creuen poder parlar en nom de tots nosaltres.
Consideren cada
pas, un pas endavant, sense parar a pensar en els efectes secundaris i danys
col·laterals que causen al conjunt del país, Catalunya, i també a l’Estat. El
dany, és al conjunt, però en res avança el procés independentista. No hi ha
hagut cap avenç, ni cap possibilitat de dur a terme, la independència com
alguns havien proclamat. De fet, podem veure com cap dels grans predicadors i
profetes del procés, està en actiu. Tots han desaparegut, sense donar
explicacions ni justificar els errors comesos.
Torno al
principi. Sincerament crec estar en alguns dels episodis de batalles sindicals,
viscudes vint o trenta anys enrere, en les quals, es tornava al principi,
havent deixat pel camí grans esforços, grans pèrdues i grans sacrificis, sense
haver aconseguit l’objectiu perseguit. Ara i aquí, convindria no repetir
aquelles velles experiències, ni voler crear “universos paral·lels”, en altres
països, creient que des d’allà es pot entendre i governar el nostre país. Prou
complicades estan les coses aquí, com perquè es vulguin portar des de milers de
quilòmetres de distància. I qui cregui que unes determinades decisions
judicials, modifiquen el conjunt, que esperin uns mesos més, per constatar els
estralls produïts. Estem molt lluny del final.
Thursday, April 12, 2018
EFECTES DEL 155 - art. Diari de Terrassa
EFECTES DEL 155
El passat 1 de
febrer, a primera hora del matí, varem rebre 11 transferències al compte de
l’ajuntament, procedents de la Generalitat de Catalunya. Suposaven la
liquidació de tots els deutes pendents, alguns, corresponents a dos anys
enrere. Per primera vegada, en més de trenta anys, no tenim cap deute pendent
de cobrar de la Generalitat. Un autèntic miracle, una revolució, atribuïble a
un dels efectes del 155.
Pel que vaig
poder comprovar, parlant amb una vintena d’alcaldes, el mateix els havia passat
a tots ells, de manera que sense fer escarafalls, ni pronunciaments públics, es
fregaven les mans per haver pogut cobrar imports , realment rellevants, que la
Generalitat no liquidava, sota les més diverses excuses. De fet, mig any
enrere, la Generalitat devia prop de mil milions, al conjunt d’ajuntaments
catalans. Deutes que, en uns quatre mesos, han estat degudament liquidats,
seguint les ordres del Ministeri d’Hisenda.
No seré jo qui
elogiï l’aplicació del 155, però a la vista dels seus efectes, dona la impressió
que els guanyadors de les eleccions al Parlament del 21 D, no tinguin cap
pressa per liquidar-lo. Van proposant candidats que saben no podran ser elegits
presidents, i mentrestant, va fent via el 155. Per què, aquesta tàctica ? Em
direu mal pensat, però a molts d’ells, ja els hi va bé que sigui l’Estat el qui
faci determinada “feina bruta”. M’explico.
L’enorme deute
acumulat per la Generalitat, que supera els setanta-cinc mil milions, fa
impossible un govern inversor. Es a dir, qui entri a governar, li tocarà” fer
dissabte”, i procurar estalviar en tots els àmbits i sectors, per no acumular
més deute i començar a reduir els interessos a pagar. Per això, calen decisions
molt impopulars, i sobretot molt suïcides a nivell intern dels partits
governants, no en va, durant anys i anys, molts dels organismes i serveis de la
Generalitat, han servit per acollir militants, simpatitzants , amics i parents,
fins engreixar les nòmines de manera insostenible.
Que sigui ara el
govern central, el qui les aprimi, a molts, ja els hi està bé. Amb el 155, més
de dos-cents cinquanta alts càrrecs, han estat destituïts, i la majoria d’ells,
no servien per a gaire res pràctic. S’han eliminat Delegats Territorials,
assessors departamentals, consultors, experts, estudiosos, etc... a més de
liquidar, àmbits sencers com el Diplocat, dedicat a la tasca propagandística ,
a nivell mundial, alhora que acollia personatges curiosos, o permetia premis a
la fidelitat, com la de nomenar “ambaixadora” a Dinamarca i països nòrdics , a
la germana de Pep Guardiola, o col·locava a l’ambaixada d’Alemanya, a Marie
Kapretz, ex regidora d’ERC a Cercs...
En fi, serien
llargs d’explicar els efectes del 155, i si tingués temps, ho faria dedicant-li
un llibre. De totes maneres, ara que apareixen tants llibres, explicant detalls
del procés, animo a algun periodista, a dedicar part del seu temps, a parlar
amb alcaldes, regidors, entitats, empresaris, etc...per saber exactament els
efectes del 155, i sobretot esbrinar si una de les motivacions de la falta de
pressa dels partits independentistes, per tornar a governar, és degut a donar
més temps per fer neteja al 155. Sinó, no s’entén.
De fet, hi ha un
altre efecte, poc grat d’explicar als ciutadans , en general, però hi ha uns
quants milers de funcionaris, sense especials presses per liquidar-lo, a la
vista de que es poden dedicar a la dura feina de resoldre mots creuats, o
sudokus, durant les hores de despatx, a l’espera que tornin a tenir govern
efectiu. Que aquesta manca de govern , suposi tenir milers de llicències
d’activitats, paralitzades, milers de tràmits d’urbanisme, medi ambientals, o
d’altres tipus, sense resoldre, no sembla preocupar en absolut als partits
guanyadors. Ells estan per altres batalles, molt més èpiques i astutes, contra
el govern central i els seus aliats. Algun dia, ja podran pensar en el poble.
Ara tenen altres prioritats, i els efectes del 155, poden continuar. No hi ha
cap pressa per aturar-los. Vaja, almenys això sembla.
Tuesday, April 10, 2018
LES MENTIDES, SEMPRE PASSEN FACTURA - art. Blogesfera socialista
LES MENTIDES, SEMPRE PASSEN FACTURA.
Els qui hem viscut en països germànics, o tenim contacte amb
països nòrdics o centre europeus , hem comprovat l’enorme rebuig de la
població, envers els mentiders. Es una qüestió de cultura, i si voleu de
religió, sota el principi de que, a qui menteix, no se li pot fer confiança, en
cap cas ni en cap moment.
Si repassem fets dels darrers anys, podreu recordar
dimissions per haver copiat algun examen, haver transcrit alguna part d’una
tesis doctoral, sense fer notar l’autor transcrit, haver portat el cotxe en
algun accident poc explicat, haver mentit respecte contractes o declaracions de
renda, etc. La llista es podria allargar cap a multitud d’exemples que aquí
s’haurien considerat pecats venials, i que allà, varen portar a la dimissió de
Ministres i caps de govern.
Fruit d’aquesta cultura, des de petits, s’assumeix el
principi de que “les mentides, sempre passen factura”, en un moment o altre de
la vida, i sovint, quan menys t’ho penses o quan pitjor poden aparèixer. Doncs
bé, com podem veure, aquí, en el nostre país, en el petit o en el gran, les
mentides tenen molt poc valor, i molt poc càstig.
Es penós, ja no dic indignant, tot el serial a l’entorn del
Màster de Cristina Cifuentes. Es de país d’opereta, veure com apareixen
informacions, increïbles en un món acadèmic, i en el món de la política. Ja no
sé qui hauria de dimitir, perquè la llista es va fent llarga, cada dia que
passa.
Es el que tenen les mentides, per ser desmentides, i és que
requereix inventar noves mentides, en una roda de mai acabar. I els dies van
passant, i el descrèdit va en augment, amb una sensació de tómbola, en la qual
es reparteixen títols, crèdits, i assistències a la carta.
Com es pot viure i treballar, en un entorn tòxic com aquest
? Com algú pot demanar seriositat i rigor, quan la sensació és de caos total, i
amiguisme general ? Com pot ser, no comparèixer per deixar el càrrec, i marxar
a casa ? I com pot ser que el partit no actuï davant el dany que causa un
escàndol com aquest ?
Però, és que el dany s’escampa cap altres causes i altres
indrets. Aquesta sensació d’impunitat, prepotència i domini de l’espai públic,
amb les seves institucions, arriba a Catalunya, en plena crisis institucional
pròpia i incrementa el desprestigi vers el govern central, i tot el que ve
d’Espanya, perquè assimilen l’idea de país de pandereta i que allà fan el que
volen i com volen, i en canvi aquí s’ha de ser rigorós amb tot i en tot moment.
I el que desanima, és que tot aquest escàndol, ve per voler
tenir un miserable Màster, en el currículum. Increïble, però cert. Com és
possible fer tants disbarats per poder sumar un títol, a d’altres que es tenen
? Com es pot ser tant estúpid de posar en perill l’honorabilitat, el càrrec i
la vida personal, per un carai de diploma ? Com es pot ser tant ruc de pensar
que un nyap com aquest passarà inadvertit , de per vida ?
En fi, el PP, amb la immensa majoria dels seus dirigents,
mereix passar a la oposició per a poder fer neteja, i retornar net i polit. Com
més aviat s’aconsegueixi millor per a tots. Posem-nos-hi tots, i fem-ho
possible. No podem aguantar més escàndols.
Monday, April 09, 2018
TORNEM-HI. UN NOU INTENT DESTINAT AL FRACÀS - art. Nació Digital Solsona
TORNEM- HI . UN NOU INTENT DESTINAT AL FRACÀS.
Som molts els que coneixem les greus tensions dintre de Junts x cat, entre
el sector fidel al PDECAT, i el grup de fidels a Puigdemont, al qual li deuen
el càrrec que ostenten. Per cert, un càrrec sense feina, però amb un bon sou.
Aquestes tensions i discrepàncies provoquen la insòlita situació actual, de
tornar a presentar com a candidat a president a Jordi Sánchez, quan ell, fa poc
menys de quinze dies, havia manifestat la voluntat de plegar de la política i
retornar a la anterior vida professional.
Ara, sota l’excusa de que la ONU ha acceptat a tràmit el seu recurs,
considera justificat, fer-se enrere en els seus propòsits, i acceptar la
candidatura a president. Que estigui a la presó i molt a prop de ser
inhabilitat per uns quants anys, no importa. La qüestió és mantenir el pols a l’Estat,
i demostrar que les coses es poden liar, tant com vulguin, con tal no hagin de
formar govern ¡¡¡
I és que , a banda de les tensions dintre de la candidatura de Junts x cat,
hi ha les altres tensions amb el grup d’ERC, cansat de veure l’espectacle que
entre tots estan donant. Alguns poden creure que plantant cara a l’Estat,
justifiquen tots els errors comesos, durant el procés, però la realitat és que
no hi ha ningú disposat a tirar endavant un nou pols, amb greu perill d’acabar
a la presó. D’aquí, aquests constants canvis de guió, estratègia, i camí a
seguir, cap a no se sap on.
Però, per donar la sensació que alguna cosa fan, ara el president del
Parlament, convoca nou ple d’investidura per aquest divendres, a les 10 del matí.
Ningú sap de cert, si d’aquí a divendres hi haurà desconvocatòria, renúncia del
candidat, o qualsevol altre imprevist dels molts que poden ocórrer. Es tanta la
improvisació que res es pot donar ni per segur, ni tant sols per probable.
El que alguns volen, és tenir un president a la presó, per a poder dir que
estem en un Estat que no respecta els drets dels diputats. Aquesta situació,
creuen, seria insuportable per Espanya i per tant , obligaria el govern central
a negociar, no sabem ben bé què. Se suposa que la independència, o un
referèndum pactat, o una altra relació entre les dues realitats. Ningú explica ben
bé què persegueix, sinó és fer quedar malament a l’altre. El que no entenen que
, arribats al punt en que ens trobem, no ve d’un pam, en tot el que uns i
altres poden fer. I no hi haurà cap
negociació per molt que les coses s’enredin a Alemanya, Bèlgica, Suïssa o
Escòcia.
En cap moment el govern central modificarà la seva estratègia, tant
inflexible, com la dels partits independentistes i entre sords, no perilla que
s’escoltin. El desprestigi va fent camí, i s’ha arribat a un punt en que tothom
s’atreveix a dibuixar escenaris totalment insospitats. Què podem esperar de la
sessió de divendres ? Doncs, qualsevol cosa, menys la solució a la paràlisis en
la que estem immersos. I això sol, ja és el pitjor dels escenaris. Mentrestant
tenim un ex president allotjat a Berlin , sense saber quan serà extraditat a
Espanya, i tot un país a l’espera dels propers passos dels partits que varen
guanyar les eleccions.
Ningú té pressa per normalitzar la situació, i poc a poc, van sorgint
preocupants fenòmens de violència. S’ha de ser molt poc prudent per creure que
val la pensa continuar jugant al gat i el ratolí, amb subterfugis legals,
fugides diverses, o estratègies destinades al fracàs. Tard o d’hora veuran els
immensos errors comesos, i les greus conseqüències que tindran per a tots ells,
però prefereixen posposar la solució, a l’espera que algú vingui al rescat.
Vana esperança, vana il·lusió, perquè els errors i fets hi son, i algú haurà de
pagar per ells.
Friday, April 06, 2018
DESCONCERT TOTAL - art. Regió 7
DESCONCERT TOTAL.
Queden lluny ja,
les darreres eleccions al Parlament, i tot i la majoria independentista
aconseguida, no tenim ni president , ni govern ni el Parlament activitat, tot i
unes poques “perfomances”, més dirigides a fer veure que existeix que no pas a
funcionar com a tal. A què esperen els
partits guanyadors ? Es miren de reüll per no ser el primer en canviar
d’estratègia, i anar per una altra via, radicalment diferent. Volen esgotar les
existències d’èpica i astúcia, abans d’acceptar la realitat.
I la realitat, és
dura, perquè cal acceptar els errors comesos, i en el nostre país, costa molt
d’acceptar les equivocacions i rectificar. El mateix li passa al govern
central, des de temps immemorials, i per això estem com estem. De fet, és la conjunció
d’uns i altres, que fa tant difícil retrobar un mínim de normalitat. La
complerta normalitat costarà , com a mínim, una generació, a ser recuperada.
Ara bé, no podem
tenir tot el país, Catalunya i tot l’Estat, Espanya, en permanent “impasse”
respecte del futur immediat. El govern central creu haver aconseguit una
victòria, que podem qualificar com a “pírrica” perquè no ha resolt en absolut
el problema, i no ha estat ni valent ni intel·ligent com per presentar
propostes àmplies, generoses i valentes, per desencallar el conflicte. També
estan desconcertats, al veure com es reacciona, des de Catalunya.
Mentrestant,
aquí, s’ha obert camí un nou relat improvisat com els altres, mitjançant el
qual el que es pretén és desautoritzar Espanya, fer-la veure com un Estat
repressor, poc dialogant i fins i tot poc democràtic. Tot, per malmetre la
imatge que tenia, pensant que aquesta estratègia pot afavorir la pròpia. Nou
error, després de tants altres comesos, perquè per molt que hi hagi articles ,
imatges, declaracions o altres accions, demostratives de la poca, per no dir nul·la
capacitat de diàleg del govern central, personificat en l’asèptic Rajoy, no
deixa de representar la quarta potència de la UE, i la catorzena mundial. Això,
és el que compta, la resta son imaginacions o desitjos que no afectaran en res,
les decisions internes, a nivell d’Espanya.
Tornant aquí,
viure en desconcert, és uns de les pitjors situacions d’un país i la seva gent
perquè suposa paralitzar multitud de projectes, iniciatives i accions, a
l’espera de sortir de la paràlisis. Ara toca reconèixer els errors comesos,
explicar-los degudament , i retornar a la normalitat d’un país, amb una àmplia
autonomia que ben gestionada, pot donar fruits immensos. Si comparem els deu
anys de Mancomunitat de Catalunya, amb el que hem fet, en els quaranta
d’Autonomia, podem constatar quan d’avenços en tots els camps es poden dur a
terme, si comptem amb un bon govern i un Parlament totalment activat.
Comprenc la
duresa d’haver de reconèixer els errors, però això és valentia, i política
real. Igual de dur és veure persones a la presó, i altres que hi aniran, o
quedaran inhabilitades, però res se’n treu de titllar de venjança l’acció dels
tribunals, o d’un jutge, en concret. Sóc coneixedor de moltes de les interioritats
del procés i dels seus principals protagonistes, i molts d’ells, havien
reconegut en privat, la impossibilitat de que el procés acabés bé, i tanmateix
no varen canviar de rumb, per por a ser titllats de traïdors, sabedors de les
conseqüències per a ells, i pel col·lectiu independentista, del que podia
comportar.
Es comencen a
sentir veus de canviar de rumb, i buscar una sortida a la situació. Es el que
toca fer, com més aviat millor, per tenir govern i reparar part dels danys
causats. El desconcert, produeix tensions i crispacions , amb derivacions molt
negatives per una convivència ja molt malmesa, i per una economia en suspensió.
Pretendre desacreditar l’Estat, en benefici propi, només aconsegueix fer mal
als dos contendents, però no resol el problema, sinó l’enquista una mica més.
Toca passar del desconcert a un nou guió, realista i pactista, capaç de
retornar l’autogovern al país. Alguns ho trobaran una traïció, però, crec que
la majoria ho aprovarem sincerament.
QUI SON / SOM LES VÍCTIMES - art. Diari de Terrassa
QUI SON / SOM,
LES VÍCTIMES ?
“Ja sabem que les coses acabaran malament, però no podem tirar enrere”,
aquestes son les paraules repetides i reiterades, per un bon nombre de
protagonistes del procés independentista, a diverses persones que els avisaven,
aconsellaven i advertien dels riscos que corrien a nivell personal i
col·lectiu.
Per raons dels càrrecs que ostento i per les relacions que conservo dels
anys de diputat, amb dirigents del partit socialista, antics càrrecs de
convergència, amb altres de republicans
i fins i tot algun del partit popular, estic al cas de nombrosos fets que estan
sortint ara als mitjans de comunicació o apareixeran els propers mesos, o
durant el judici, als encausats.
Es va començar el procés com una mena de joc, contra el govern central,
moguts per una barreja d’entusiasme “naïf”, creença en la inacció d’un
president tant asèptic com Rajoy, ignorants de la autèntica realitat europea i
internacional, i impulsats per una colla de personatges i entitats, que tenien
poc a perdre, i molt a guanyar, en cas d’èxit.
Es així, com s’inicia una deriva cap a “terres ignotes”, sense més bagatge
que les grans paraules, l’èpica de manual, l’astúcia sacralitzada i les grans
accions populars a l’aire lliure, pensant que amb aquestes eines n’hi havia
prou per a construir un nou Estat. Si, al davant hi tens un govern central ,
clarament impopular, amb reaccions més histèriques que històriques, creus tenir
prou elements com per garantir l’èxit.
I si creus tenir la veritat al teu costat, i la raó històrica, no cal tenir
en compte la legislació catalana, i encara menys la espanyola, ni l’estat de
dret, que no coneix governs ni fronteres. Tot es pot vulnerar, tot es pot
interpretar o reinterpretar si és “ a fi de bé”. D’aquí que el Reglament del
Parlament es pugui trinxar, i amb ell el propi Estatut o la Constitució.
Arribats en aquest punt, no hi ha punt de retorn, i només cal anar fent gran la
bola de neu, confiant en que la providència divina ja resoldrà tots els
estropicis causats.
Conec bé, els advertiments de prestigiosos juristes, lletrats del
Parlament, polítics catalans, espanyols i de fronteres enllà, fets arribar als
principals protagonistes del procés, a l’igual que a tots els membres del
Consell Executiu i la Mesa del Parlament. Tots ells, deixaven clar cap on anava
el procés, i cap on anaven les persones que trencaven la legalitat. El destí
era totalment previsible, i d’aquí la insistència, en demanar parar tants
estropicis.
La bola ja rodava, i ningú volia aparèixer com a traïdor, ni massa poc
entusiasmat amb la deriva cap a les roques. El xoc era inevitable, simplement,
confiaven en no fer-se gaire mal. Però heus aquí que el mal és immens, per a
ells / elles, i per a tots nosaltres. Quan dic per a tots nosaltres, em
refereixo a tot el país.
Ens hem hagut d’identificar com independentistes o constitucionalistes,
malgrat la poca bel·ligerància de molta gent que mai haguessin volgut haver de
triar. Qui son / som les víctimes? Estimats lectors, reflexioneu i penseu
quantes amistats heu perdut, quants familiars teniu tensionats, convulsionats o
obligats a censurar converses o evitar reunions ? Es igual, de quina banda
esteu, tots tenim els mateixos problemes i les mateixes situacions. Estem en un
punt en que molta gent està indignada per les víctimes d’un cantó, però qui pensa
en les víctimes de l’altre cantó ?
De fet, tots som víctimes, d’un procés que mai hagués hagut de tenir lloc i
que ha causat uns danys enormes i irreparables en la convivència d’un país que
semblava modèl.lic i en el qual mai ens haguessim imaginat podessin passar les
coses que hem vist o veiem cada dia. No pensem només en les víctimes d’una
banda, pensem en les de l’altra, perquè`al cap i a la fi, tots som víctimes, per igual.
Thursday, April 05, 2018
NOTA PREMSA - VISITA A LES OBRES DE L'EDAR - BORREDÀ
NOTA PREMSA – LA
COMISSIÓ DE SEGUIMENT DE L’EDAR DE BORREDÀ – VISITA LES OBRES.
Aquest matí de
primer dimecres de mes, tal com es va acordar, el seu dia, s’ha celebrat sessió de la Comissió de
Seguiment de l’ EDAR de Borredà, amb la novetat de fer la primera visita
d’obres, per part de tota la Comissió. Cada primer dimecres de mes, es fa una
sessió de seguiment, i en la d’avui , hi havia inclosa, una visita a les obres.
A les 10.15 ha
començat la visita, acompanyats del director de l’empresa OMS – SACEDE, i del
director de les obres i del responsable de seguretat. Durant el transcurs de la
visita, s’han explicat tots els detalls del que s’ha fet, i del que hi ha
pendent d’executar.
La previsió és
que les obres acabin a finals del mes de juny, i l’EDAR entri en funcionament
la segona meitat del mes de juliol. La visita també ha servit per fer propostes
sobre la vegetació a plantar en l’entorn de la ubicació, determinar el color de
l’edifici, el tancament perimetral, i alguns altres detalls de la instal.lació.
Amb tot, el més
important ha estat comprovar l’estat de les obres, i el compliment dels
compromisos adoptats.
Ho he dit en
anteriors ocasions. Aquesta és una de les obres més esperades i desitjades per
l’ajuntament, perquè suposarà tornar les aigües depurades a la riera Margansol,
i tenir el poble equipat amb una depuradora moderna i eficient. Poc a poc, a
cada nova obra en carrers i places, procedim a separar aigües negres , de les
aigües pluvials, però era del tot indispensable tenir una EDAR per fer el
tractament de les aigües negres i aconseguir una riera plena de vida i netedat.
En pocs mesos , es farà realitat.
Borredà, 4
d’abril de 2018
L’Alcalde –
President
Joan Roma i
Cunill
Wednesday, April 04, 2018
AL RACÓ, I SENSE UNIFORME - art. nació digital Solsona
AL RACÓ I SENSE UNIFORME.
En aquesta batalla per veure qui va més lluny, qui la diu
més grossa, i qui fa proclames més enceses, contra tot el que representa
Espanya, tenim un nou conflicte a Girona, contra la presència de l’exèrcit, en
un saló del jovent. Ja en el passat, hi hagué una altra batalla, en motiu del
saló de l’ensenyament, calcat del de Barcelona, en que l’equip de govern es
negà a acollir un estand de l’exèrcit ,per explicar les sortides laborals que
ofereix.
Ara, a Girona, emparada la presència per una resolució judicial,
volen portar la presència militar al racó més arraconat de la fira, amb el
personal , sense uniforme, no fos cas que atragués la vista i la presència dels
visitants i tirés per terra, l’estratègia de foragitar tot el que faci olor a
militar.
Es curiós aquest entestament dels equips de govern de
Barcelona i Girona, contra els militars, pel que té de contradictori amb
l’impuls al procés independentista, el qual contemplava la creació d’un exèrcit
català. No sabem si estan contra tots els uniformes, o només contra alguns, en
funció del color o la procedència . Aquí, els experts, contemplaven la creació
d’un exèrcit, format per 30.000 efectius, de terra, mar i aire. No sabem,
perquè no ho explicaven, d’on pensaven treure tota aquesta gent, si al mateix
temps, no volen que ningú s’hi apunti ¡¡¡¡
Les contradiccions son tant evidents i constants que ja no
ve d’aquí, una més. Per això, ningú s’ha estranyat d’aquesta nova polèmica a
Girona, i l’han assumit com un postureig més de l’alcaldessa que té ganes de
sortir, tot sovint, en els mitjans de comunicació. A falta d’acció de govern,
res millor que anar donant voltes sobre el mateix tema.
No es donen compte del valor de l’exèrcit en el mon actual,
i el gran nombre d’ofertes de treball que proporciona. A més, el seu concepte,
encara és el d’abans, que res té a veure amb la realitat. No existeix un
exèrcit, ofensiu, sinó defensiu, ple de llocs de treball de les més variades i
avançades tecnologies, amb capacitat d’anar en missions de pau, a terres
llunyanes, i amb grans possibilitats de progressar a nivell personal i
professional.
A més, cap nació amb estat o sense, es pot plantejar exercir
un paper en el món actual, sense, alhora col·laborar en la seguretat pròpia i
la col·lectiva. Estem immersos, en la part occidental del món, de bracet amb
els EUA, i l’OTAN, sense els quals cap garantia d’independència seria possible,
en un món constituït per blocs. Així, doncs, la posició d’aquests dos
municipis, entorpeix les possibilitats dels joves d’accedir a carreres universitàries
o a oficis diversos, encaixats en les forces armades. Voler prohibir la
presència, o exigir, l’absència d’uniformes, produeix una sorpresa majúscula.
Sorpresa contradictòria, amb altres manifestacions, a favor
de la presència militar, quan apareixen rumors de tancament de casernes o instal·lacions
militars properes, que poden significar la pèrdua de personal i els beneficis
econòmics que comporten. Postureig, de vida curta i populista, destinada a
alimentar les passions més baixes dels fanàtics habituals. Portem massa temps,
en posicionaments com aquest, que duraran mentre duri el populisme , més
encegat. Tot té un principi i un final, i aventuro que no en tenim per massa
temps més.
Tuesday, April 03, 2018
BAN MUNICIPAL - AVÍS DE PERILL SI ES MANIPULEN LES PARTS ELÈCTRIQUES DE LES FAROLES.
BAN MUNICIPAL
MANIPULACIONS
PROHIBIDES I PERILLOSES.
Aquests darrers dies, hi ha hagut diverses accions , de
manipulació dels aparells elèctrics de les faroles de la zona nord, provocant
apagades d’alguns trams i caigudes de diferencials.
Creiem que aquestes accions han estat dutes a terme per
alguns nens /nenes, de diferents edats, amb un greu perill, per a la seva
integritat física.
Manipular les plaques, remenant els cables de l’interior,
pot provocar un corrent elèctric, amb greus conseqüències.
Faig una crida a la responsabilitat dels pares, i un
advertiment seriós a tots els autors, tant pels resultats d’aquesta acció , com
per les conseqüències que se’n poden derivar.
Cas de tenir coneixement dels autors, seran denunciats, i
reclamats per danys a les instal.lacions elèctriques municipals.
I perquè consti signo el present Ban, a Borredà el dia 3
d’abril de 2018.
L’Alcalde – President
Joan Roma i Cunill
Sunday, April 01, 2018
EFECTES SECUNDARIS - art. Nació Digital Solsona
EFECTES
SECUNDARIS
La degradació de la convivència ciutadana, la falta de
perspectiva política, la creixent inestabilitat, i sobretot la incertesa ,
respecte el futur immediat, comença a tenir efectes secundaris d’abast
incalculable. Posaré dos exemples , molt representatius, entre molts altres que s’estan produint ,en
aquests dies.
La Barcelona World Race, queda suspesa per falta de
patrocinadors. Pels qui no sàpiguen ben bé, de què va el tema, diré que és la
volta al món en vaixell de vela, per a dos tripulants, fent la ruta BCN –
Sidney i retorn. Es a dir, 25.000 milles, per tres oceans, durant 3 mesos ,
sense descans. Aquesta és una de les principals competicions a vela del món,
considerada d’excepcional interès públic, fins el punt de ser considerada una
aposta de l’Estat, al costat de totes les institucions catalanes: Ajuntament,
Generalitat, Cambra de Comerç, Port de BCN.
Estava tot preparat per dur a terme la quarta edició, quan
el Patronat ha decidit la seva suspensió, a la vista de la inquietud provocada
per la inseguretat, la falta de govern, i l’ensorrament de la Marca BCN. La
pèrdua econòmica, és immensa, però res comparat amb la pèrdua d’imatge per BCN
i Catalunya. Haver de suspendre, una competició del més alt nivell, per
aquestes causes, és el pitjor símptoma de que s’ha perdut la confiança , en la
ciutat i en el país. Hi havia empentes per fer de patrocinador. Ara , tots han desaparegut. I tots sabem com
de fàcil és destruir, i com de difícil és recuperar la confiança.
Imserso, no cobreix les places a Catalunya, per primera
vegada en 39 anys. Si l’exemple d’abans era greu, molt més ho és , aquest
segon. A dia d’avui, només hi ha contractades un 20 % de les places disponibles
de l’Imserso a Catalunya, i es calcula que com a màxim es cobrirà un 50 %.
Destins tant envejats i buscats com els de la Costa Brava, han quedat buits,
malgrat l’atractiu que sempre havien tingut per espanyols de l’interior.
Recomano llegir alguns diaris regionals, per veure com de
mal poden fer les imatges transmeses des de Catalunya o com determinades
declaracions ,contra Espanya i els espanyols, son fetes servir per enverinar
les relacions entre uns i altres. El resultat, el podem veure en aquest tema
concret. Han deixat de venir desenes de milers d’espanyols , en els destins que
ofereix l’Imserso arreu del país.
Alguns podran dir que son dos exemples molt ben triats, per
exposar una tesis partidista, però que el país va bé, i no s’ensorra. No, el
país no s’ensorra, però va de mal en pitjor, i si no hi ha govern d’immediat,
la deriva cap a situacions més caòtiques, hi serà. Estem en un impasse massa
llarg i massa incert, com per esperar una resolució bona i ràpida. No serveix
de res, o de ben poc, curar ferides si el malalt necessita operar-se. Ara, no
es pot esperar a veure què passa, fora de les nostres fronteres, o entestar-se
en voler fer president qui està imputat per delictes greus. S’hi estigui
d’acord o no, la vida continua, i un país no pot estar sense govern, de manera
que com més aviat es desencalli la situació, millor per a tothom.
I puc assegurar que podria posar unes quantes dotzenes més
d’exemples, com els primers, de temes perduts o a punt de perdre’s ,per culpa
de la incertesa i inseguretat que viu el país. Els efectes secundaris son ja
prou importants com perquè no es vulguin incrementar.