Joan Roma

PALS DE CEC.

Si algú esperava, canvis substancials, en el nou full de ruta dels partits independentistes, ha pogut comprovar que no n’hi ha. Continuen immersos en l’univers paral·lel, de Carles Puigdemont, i a ell supediten el futur del país. La primera impressió causada pel nou president del Parlament, ha donat pas, a una còpia de l’anterior presidenta, si bé amb algunes, més grans precaucions, per evitar caure en les primeres embestides, polítiques i judicials. De totes maneres, aquest primer tram de trajectòria ,no augura cap especial novetat a l’hora de convertir el Parlament, en el centre de la vida política del país. Es limita a seguir les ordres que rep, o a organitzar algunes “perfomances” per fer veure que la Cambra Catalana, existeix.

Sorprèn però, algunes de les iniciatives que ha dut a terme, sobretot pel que tenen de falta de rigor i coneixement del Reglament i la legalitat vigent. Anar convocant plens, per tot seguit, desconvocar-los, produeix una sensació d’impotència i ridícul, mai vist, en la llarga història de la nostra principal institució. Decidir presentar una querella contra un Magistrat del Suprem, passarà a formar part de les extravagàncies, i anècdotes insòlites, de la política catalana. I creure que l’acceptació a tràmit, d’una petició a un organisme secundari de l’ONU, equival a un pronunciament formal, en contra de les actuacions del govern central i la justícia espanyola, és insòlit , en algú que ha estat alcalde .

Només faltaria que totes les peticions que ens entren a registre en un ajuntament, equivalessin a la seva aprovació o acceptació. Primer, han d’entrar, i tot seguit son estudiades, valorades i resoltes. Per aquest ordre, no a l’inrevés. Haver-ho d’explicar, no deixa de ser penós, en qui hauria de conèixer millor com van els tràmits, en totes les institucions del món. I afegeixo. Qui cregui que el govern central, o els tribunals, modificarien les seves actuacions, per un pronunciament d’un organisme secundari de l’ONU, o fins i tot per la mateixa ONU, és que desconeix la realitat mundial.

Tornant a la situació actual, podem constatar els canvis permanents en els guions de cada partit independentista, pel que fa la previsió de futur. Cap d’ells és capaç d’explicar què pretén realment. Dona la sensació que una part de Junts x Cat, té , com a màxima aspiració fer quedar malament al govern central. Home, no calen gaires esforços per constatar la ineficàcia, i estupidesa, en moltes de les seves actuacions, però creure que deixar-lo malament, a nivell internacional, pot ajudar en res al difunt procés independentista, és pensar amb els peus.

La resta de Junts x Cat, i ERC, van seguint el pas que marca Puigdemont, sense atrevir-se a desmarcar-se’n, per evitar ser acusats de febles o traïdors. Pensen que ja s’estavellarà en algun moment, com per poder actuar, en llibertat. Mentrestant, tots plegats, van construint móns imaginaris, a l’exterior. Abans volien instal·lar un Consell de la República, a Waterloo, ara toca fer-ho a Berlín. Se suposa que aquest Consell, serà l’òrgan superior de comandament de la política catalana, amb un òrgan executor a Catalunya, en forma de Consell Executiu, de segona divisió.

I tots plegats, creuen possible guanyar el pols al govern central i al poder de la Justícia, pensant en que les primeres decisions, els hi donen la raó. No s’imaginen el que vindrà tot seguit. No s’imaginen un capgirament dels plans fets, quan els tribunals tinguin tota la documentació recollida i comencin els judicis corresponents, en el Tribunal Suprem, i la Audiència Nacional. Les fugides endavant, les improvisacions, els reptes mal plantejats, els polses desproporcionats, i les perfomances contínues, han estat pals de cec que tenen els dies comptats.

Mentrestant, el país està sense govern efectiu, i va contemplant uns espectacles plens d’improvisació i mals plantejaments, sense cap altre objectiu que “plantar cara” al que suposen acusacions injustes. Cap dels protagonistes reconeix errors, ni culpes, i creuen poder reeixir amb ajuts externs. Venen un relat únic, amb suport d’una part del país, oblidant-se de tota la resta. Poc lluny aniran, com veurem ben aviat.