Joan Roma

CAPITALS CULTURALS.

Sóc, un de tants consumidors de cultura, que busca per la comarca pròpia del Berguedà o les veïnes d’Osona i Ripollès, motius per visitar-les i “consumir” productes culturals diversos, començant per monuments i museus, i continuant per tota mena d’espectacles ,d’un cert nivell artístic , multi disciplinar.

Es curiosa l’afecció de molts governants per tenir museus , a casa, i tanmateix no aconseguir promocionar-los prou, com per oferir xifres proporcionals, a la seva importància. M’explico. Segons les xifres obtingudes, el Museu Episcopal de Vic, tingué 34.090 visitants en el 2016 i 19.247, en el 2017. El perquè d’aquesta gran diferència, rau, en la interessant exposició d’art romànic que va oferir l’any 2016, la qual cosa demostra que una bona exposició, atrau un bon nombre de visitants , extres. Que algú en prengui nota per repetir-la, amb altres experiències semblants.

I és que el Museu, pel seu contingut, se situa en una primera divisió, i tanmateix hauria de tenir un nombre de visitants, sensiblement major. De fet, no gaire lluny en visitants, es troba el Monestir de Santa Maria de Lluçà, el qual té un doble atractiu per ser visitat. En primer lloc, el monument en si mateix, i en segon lloc, un guia esplèndid , capaç de posar el mateix entusiasme en explicar els detalls, a un grup de tres persones, que a un de trenta.

Si anem a Ripoll, el Museu tingué 18.000 visitants en el 2016, i 16.000 en el 2017, tampoc podem estar-ne plenament satisfets, perquè el nombre hauria de ser sensiblement superior, en base al contingut que protegeix.

I si ens allunyem una mica, i marxem a Solsona, el Museu Episcopal en tingué 7.055 en el 2016 i 7.116, en el 2017. Es cert, que tot i el seu interès, no té la varietat i riquesa del de Vic.

Exposades aquestes xifres, el que queda clar, és que es fan gran batalles per tenir museus, però es fa poc per promocionar-los i ampliar-los, en els seus continguts. La majoria son estàtics, en el sentit de mantenir i preservar el llegat, sense ànims d’incrementar-lo i diversificar-lo, cosa que motiva una ”congelació” de visitants.

Per entendre’ns. Dona la impressió que les capitals comarcals, o les grans ciutats, en general, volen tenir algun museu perquè “vesteix” o la fa important, però no li dedica l’atenció deguda com per fer-lo permanentment interessant. No tenen present que les inversions en cultura, son inversions molt productives i reporten grans beneficis, si es fan bé.

Convertir una capital, en capital cultural permanent, suposa rebre gent d’arreu del país propi i de l’estranger, que busca un motiu per viatjar i ho fa amb ànims de tranquil.litat, aprofitant per donar una volta per la ciutat, buscar un lloc per menjar, un lloc per fer un gelat o un cafè, o comprar algun article que veu, tot passejant. I si els museus organitzen exposicions temporals, atreuen noves onades de visitants, que repetiran en un futur proper.

En el meu cas, tinc per costum una visita cada dos o tres anys, als principals museus, i una visita més sovintejada a les catedrals de Vic, Solsona o al Monestir de Ripoll, Lluçà o algun altre. Es evident que si en els monuments s’hi troben bons guies, les visites tenen un caire molt més atractiu i aquesta és una de les virtuts, en la majoria de museus més visitats del país. Aprofito per dir que en el cas de les catedrals i monestirs, una millora en la il.luminació s’agrairia, per a poder captar millor aspectes rellevants dels seus interiors.

Acabo, assenyalant, el que he dit al principi. Les inversions en cultura, suposen un enorme benefici per qui les emprèn, de manera que pertoca a les capitals, no solament mantenir-les, sinó incrementar-les notablement, de cara el futur immediat. Qui es queda quiet, perd oportunitats, front a d’altres que continuen caminant.