Friday, April 27, 2018
EL MAL CAUSAT - art. Regió 7
EL MAL CAUSAT.
El moment
històric que durant dècades havíem esperat, s’està produint aquests dies, amb
l’anunci de la dissolució definitiva d’ETA. Demanen perdó pel dolor i dany
causat, i giren una pàgina, de la
tràgica etapa del nostre passat col·lectiu. Sembla massa senzill i massa
inversemblant, haver deixat enrere un episodi de terrorisme indiscriminat que
no ha aconseguit res més que dolor, exili, i convivència destrossada, en tot el
país Basc.
Prop d’un miler
de víctimes directes, i desenes de milers de víctimes col·laterals,
relacionades amb les primeres, o obligades a un exili forçós, per evitar caure
en les seves mans. Els socialistes hem estat un dels col·lectius més perseguits
i castigats, al costat de membres d’altres partits, i de les forces de
seguretat, per una banda, i de moltes altres persones que simplement “passaven
per allà”. Ens queda l’orgull d’haver estat, durant el govern de Rodríguez
Zapatero, el moment clau per aconseguir la derrota d’ETA. Una derrota que molts
no creien possible, vist l’entramat de silenci, covardia i col·laboració de
gent diversa, en el moviment etarra.
S’ha d’haver
patit en carn pròpia, i haver estat al costat dels amenaçats i perseguits, per
fer-se una idea del que suposa viure, amb l’amenaça permanent d’un atemptat,
que t’afecti directament a tu, a la teva família o a amics i companys .
Recordo els temps
de diputat al Parlament, quan hi hagué uns atemptats a Catalunya que varen
obligar a emprendre accions d’autoprotecció. Cursos per aprendre a vigilar,
canviar costums, modificar itineraris ,modificar aparcaments, mirar cada dia,
tres o quatre vegades sota el cotxe per si hi teníem alguna bomba, no explicar
a ningú determinades reunions o celebracions, no donar dades del domicili
habitual, ...i tenir tot sovint, protecció de Mossos d’Esquadra, Policia
Nacional o Guàrdia Civil, en funció d’on vivíem.
Tot això ho vàrem
viure i patir, també a Catalunya, els qui teníem determinats càrrecs
institucionals, però res a veure amb l’angoixa i patiment diari dels nostres companys
en el País Basc, on era habitual carregar i descarregar els nens , centenars de
metres , abans d’arribar a casa, no fos que allà hi hagués algun terrorista, a
l’espera de poder dur a terme l’atemptat planificat. Anul·lació de multitud
d’actes , celebracions familiars, o festes, per no posar facilitats als
terroristes. Incomprensió i covardia generalitzada, de bona part de la població
que mirava cap una altra banda, perquè consideraven que ells no serien objecte
d’atemptats.
Funerals mig
d’amagat, perquè qualsevol ostentació,
suposava animar a la banda a castigar els descarats que es rebel·laven
contra ella. Exilis obligats, per evitar atemptats, segrests, o per no poder
aguantar més la pressió de l’entorn.
El dolor i el
dany han estat immensos, en xifres i durant decennis. Molt del mal és
irreparable perquè ningú torna a la vida, i les destrosses han estat d’una
amplitud incommensurable. Convé recordar els valents que varen aguantar i les víctimes
innocents que varen perdre la vida per la bogeria d’uns il·luminats, a la
recerca d’objectius impossibles.
Al final, ha
triomfat l’estat de dret, i pràcticament tots els responsables han estat
detinguts i portats davant la Justícia. Queda molt camí per recórrer per cosir
les ferides patides, perquè son molts els que encara justifiquen aquella
bogeria. De totes maneres la derrota ha estat total, i demostra que, en
democràcia, l’imperi de la llei sempre triomfa. Qui mirava amb simpatia aquella
actuació, ha pogut comprovar la seva inutilitat. Ha fet molt de mal, però no ha
aconseguit cap dels objectius marcats. Es la millor manera de deixar clara la
via pacífica i legal per a perseguir qualsevol objectiu. Tots els altres, estan
condemnats al fracàs.
# posted by joan roma cunill @ 10:41 PM 
