Tuesday, October 31, 2017
NO HI HA PARAULES- art. Blogesfera socialista
NO HI HA
PARAULES.
Sincerament, no hi ha paraules per
descriure el tram final del procés, si és que ens hi trobem, perquè pel camí ja
no sé què ens hem deixat, o hem perdut.
Cada vegada estic més convençut de la total improvisació del procés, des
del seu inici, fins avui mateix. Els fets, van desmuntant la idea de que algú
havia planificat un guió , i aquest guió tindria tot previst i controlat, des
dels més grans esdeveniments, fins els més petits.
No, la realitat ens indica que s’ha anat fent sobre la marxa. Primer una manifestació
en motiu de la Diada; a la vista de la gran afluència, se’n prepara una altra,
i es decideix tirar endavant un procés independentista, plantejant-lo com una
mena de caminada d’escoltes, amb una gimkana inclosa. Per arribar a la
independència, es proposa saltar uns quants obstacles, cap de realment
important, i ja està. Ja haurem arribat a la Itaca somiada, en forma de paradís
terrenal, on ens esperarien totes les potències del món mundial, amb els braços
oberts.
Si pel camí apareixien discursos realistes, se’ls titllarien de mals
catalans, o simplement de persones venudes a l’espanyolisme més ranci. Amb TV 3
per bandolera, Catalunya radio a les esquenes, i altres mitjans , degudament
subvencionats, era suficient per sumar adeptes i vendre el producte, en dosis
diàries. Cada cert temps, calia programar un moment èpic o històric, i així de
jornada en jornada, fins a la jornada final. La de la independència.
Per remoure els obstacles, res millor que unes quantes persones, degudament
investides de valents lluitadors per les llibertats. Persones capaces de
saltar-se les lleis, els reglaments del Parlament, l’Estatut d’Autonomia i per
descomptat la Constitució espanyola. Res ni ningú havia de parar el tren cap a
la independència, de manera que si la presidenta del Parlament havia de trinxar
la legalitat catalana, ho podia fer, perquè era per un fi major, com era
alliberar-se de les lleis que havíem fet els parlamentaris, dels anys 90 i
2000.
I res millor, per fer front al pèrfid govern central que fer ús de l’astúcia
catalana. Antigament havíem tingut els Almogàvers, ara els hem substituït per l’astúcia
diària. Una astúcia que permet capgirar les lleis, i fer dir que si no tens 90
diputats per canviar-les, ho fas amb 72 que, de fet, valen per 90. I ja està,
tema resolt. I si cal posar en marxa les lleis aprovades, però al cap de quatre
dies, es vulneren, no passa res, perquè son nostres. I si son nostres, en fem
el que volem. Apa, a qui no li agradi que s’hi posi fulles.
I la valentia, calia mostrar-la, en tot lloc i moment, per això res millor
que emmascarar totes les declaracions i propostes, sota paraules que ningú
entengués. Això sí escrites en català, però encriptades, per així dir el que no
deien, i aparentar que sí deien el que volíem que diguessin. Ja m’enteneu,
suposo ? I perquè tothom vegi que no tenen por a votar, demanen la urna per
poder votar en secret, sense mostrar la papereta, no sigui que algun tafaner
vulgui saber què vota cadascú.
I votat ja ,el que volien votar, es comprova que no s’ha votat el que s’havia
llegit que es votaria, de manera que al final la DUI sembla que s’hauria votat,
sense realment estar segurs d’haver-ho fet, per això tampoc ningú publica el
text votat, per evitar tafaneries inútils, llegint el DOGC.
Per acabar de reblar el clau, res millor que marxar del país i anar a
descansar en altres climes i ambients, deixant mig govern aquí i l’altre, allà.
El guió ha estat seguit al peu de la lletra, segons amb qui es parla, de manera
que som nosaltres, els simples mortals, els que no l’hem entès o els que
critiquem unes maneres de fer, per no haver-les vistes mai, en cap altre país
del món. La innovació suposa trencar motlles, i a fe que en pocs dies s’han
trencat tots els que existien en el món mundial. Acabo, sense saber on estem, a
nivell de procés, però no tinc cap mena de dubte de ser sorpresos amb alguna
altra innovació, que passarà a la història, com tot el que ja hem vist. Qui
creia que ho havia vist tot, no havia comptat amb els guionistes del procés i
del govern. Encara no atisbem el THE END.
Sunday, October 29, 2017
EL FRACÀS DEL PROCÉS- art. Nació Digital Solsona
EL FRACÀS DEL
PROCÉS.
Aquest matí de dilluns, dia 30 d’octubre, tothom podrà comprovar els
efectes del fracàs del procés, en aquelles mesures més visibles, de l’aplicació
de l’art. 155, però també en aquelles molt menys visibles, però més efectives
,de cara a fer complir els seus efectes.
Avui es comprovarà la destitució del govern, la dissolució del Parlament, i
l’inici del compte enrere , de cara a les eleccions del 21 D. Ja hem pogut
veure el canvi en la cúpula dels Mossos d’Esquadra, la retirada dels retrats de
l’ex president, en les dependències oficials, així com la de vehicles i
escoltes oficials, a tots els ex consellers, excepte a l’ex president, per
entrar en vigència el protocol, destinat als qui han ostentat la màxima
representació de la
Generalitat.
Però, tot i les proclames fetes per Puigdemont, i algunes insinuacions de
Junqueras, el més efectiu per fer complir les resolucions, és la presa de
control del Centre de Telecomunicacions, des d’on es desactiven les signatures
electròniques de tots els membres del govern, alts càrrecs, i demés organismes
oficials de la Generalitat. Com
també s’han dissolt les mal anomenades “ambaixades”, excepte el centre oficial
a Brussel·les.
No m’estendré en les mesures aplicades o a punt d’aplicar, per fer efectiu
el compliment de la legalitat. Avui, no hi ha motius per l’alegria ni la
satisfacció, d’uns i altres. Avui podem constatar els resultats d’un fracàs de
la política , amb dures conseqüències per a tots. Haver arribat a la situació
en que ens trobem, és el resultat, d’un gran nombre de despropòsits que podríem
fer retrocedir a 12 anys enrere, quan es va decidir redactar un nou Estatut, i
el PP, ho va aprofitar per fer una dura campanya en contra. Després varen venir
múltiples despropòsits, allà, però també, aquí.
Estic cansat de repetir que el nacionalisme necessita adversaris, enemics
externs, per a justificar-se i arrelar. I si troba el camp abonat, per culpa
d’actuacions insensates, com moltes de les que hem vist, la llavor creix i es
multiplica. Hi ha hagut errors immensos, procedents del govern central, i han
vingut sobre tot de la mà del PP, però també els socialistes han / hem comès
errors evidents. Tot plegat, ben aprofitat, s’ha aconseguit mobilitzar persones
independentistes de sempre, a les quals s’hi ha ajuntat una xifra molt més
rellevant de persones que sense ser-ho, s’hi han sumat per demostrar el grau de
descontentament i indignació. Així, hem arribat, on som.
Avui, per a molts, per a la majoria, és el dia de la “gran frustració”.
Avui constataran que les promeses fetes, no s’han complert. Avui veuran com
l’astúcia desplegada, els tripijocs utilitzats, les paraules emmascarades, les
jornades èpiques o històriques, han donat pas, a la crua i dura realitat. Avui
s’inicia una nova etapa, per sort curta, de cara a retrobar la normalitat
perduda, mitjançant unes noves eleccions al Parlament de Catalunya.
Tots, tenim la gran responsabilitat de fer front a la gran frustració, amb
seny i serenitat. Es hora de cosir costures trencades o esparracades, sense
retrets ni ànims venjatius. Ens interessa a tots, normalitzar la situació, i
girar una pàgina de la nostra història, presidida per la rauxa, que ha de donar
pas , a una llarga etapa de seny i reconstrucció de consensos i alta política.
Durant anys, però , especialment en els darrers mesos, hem assistit a
situacions i actuacions mai imaginades, mai previstes, en el Parlament de
Catalunya. Dol molt, molt, haver estat diputat en el Parlament de Catalunya, i
veure com el propi Parlament vulnera el Reglament i l’Estatut d’Autonomia, al
qual tots hem jurat fidelitat. Com dol, trencar amb l’estat de dret, i els
principis constitucionals.
Però, aquesta etapa ha acabat, i en comença una altra que ens ha de portar
a les eleccions del 21 D. Aquestes, han
de conformar un nou Parlament i d’aquí n’ha de sortir un nou Govern. Ens queden
52 dies per preparar-les i buscar els millors candidats. Avui, doncs, tanquem
una etapa, i en comencem una altra. Hem de saber estar a l’alçada perquè tot
torni al seu lloc. Han estat massa anys, massa tensions i pressions, com per
ara no dedicar-nos a cosir i curar les ferides causades. Superarem les
dificultats, i en sortirem reforçats. N’estic segur.
Saturday, October 28, 2017
EL PAPER DEL PSC, EN EL PROCÉS- art. Blogesfera socialista.
EL PAPER DEL PSC,
EN EL PROCÉS.
No és fàcil militar en un partit, i encara menys, si aquest partit es
converteix en l’ase dels cops, simplement per defensar els seus ideals, de
sempre. L’any vinent ,el PSC commemorarà els 40 anys de la seva fundació. L’executiva
de la Fed. XI ,
m’ha proposat com a Coordinador dels actes que durem a terme, pensant en els
fundadors, continuadors, i actuals, membres del partit. Ja tindrem temps de
parlar-ne, en properes ocasions.
Del que vull parlar avui, és de la coherència que hem mostrat al llarg de
tot el procés, i el sentit de la ètica, que hem defensat. En algun moment,
varem dubtar, en algun moment varem voler modificar el rumb, i tota variació o
tot dubte, produeix moviments interns i externs, que varen suposar entrar en
crisis. L’hem superada, i avui, els fets, ens han donat la raó.
No podem confrontar a la ciutadania, a una doble realitat, viva i activa
com és la pertinença a un país, Catalunya, i a un Estat, Espanya. Tots dos,
immersos, en una altra realitat, en construcció, com és la
UE. No es pot demanar ,si estimes o has
estimat més, al teu pare o a la teva mare, perquè la lògica resposta, és a tots
dos. Amb intensitats, amb varietats, amb matisos diferents, però amb un únic
sentiment.
Hem estat escridassats, calumniats, atacats per les nostres conviccions, i
la radical defensa de la legalitat. Molts dels atacants, no han patit ni
conegut la dictadura, i parlen d’atacs a les llibertats, o de connivència amb
forces repressives ¡¡¡ quina contradicció quan hem tingut a les nostres files,
o hem estat nosaltres mateixos, protagonistes de les principals batalles contra
la dictadura franquista ¡
Però, ara toca mirar al futur. D’entrada, hem d’estar orgullosos dels
nostres diputats i diputades en el Parlament de Catalunya. He estat diputat
durant molts anys, i us puc assegurar que mai, mai, ni els pitjors sons, hauria
imaginat veure el Parlament convertit en un espai, on la democràcia quedava
trinxada ,per l’actuació sectària d’una presidenta del Parlament i una Mesa,
incomplidors del Reglament que varem aprovar per unanimitat.
Ahir, vaig felicitar Miquel Iceta, i avui ho he fet a Eva Granados, pels
magnífics discursos d’aquests dies. Son discursos d’aquells que et retornen la
confiança en l’alta política i et fan veure que tenim els líders que ens
mereixem. Molts ,sabem l’agenda del Miquel, i la bogeria en que ha estat ficat,
intentant lligar acords que comportessin el retorn a la legalitat. No se n’ha
sortit, però l’esforç ha valgut la pena, ni que sigui per demostrar que és un
autèntic “home d’Estat”. Es el que millor exerciria les funcions de president
de la Generalitat ,
i aquest ha de ser el nostre objectiu, de cara el 21 D.
Permeteu-me també unes paraules pel paper del PSOE i els resultats
obtinguts. També en aquest cas, ha estat l’ase dels cops, a nivell estatal, com
no podia ser d’altra manera quan es volen atemperar ànims, o quan es busquen
solucions i no problemes. La nostra vinculació, ha estat i és indispensable,
per conduir el vaixell a bon port. Les converses, les intervencions, per
moderar el PP han estat fonamentals, i la decisió d’eleccions immediats,
essencial. La bona sintonia entre el Miquel i el Pedro, permet aquests
resultats.
En fi, pels qui som alcaldes, o regidors, però també pels militants ,
aquests, han estat dies molt complicats. En tindrem encara, alguns més, però
l’ètica i la coherència, son les nostres principals cartes de visita, i les hem
mantingut. Convé, passar pàgina, i iniciar una nova etapa, preparatòria de les
eleccions al Parlament. Son fonamentals per obrir un nou procés. Aquest, dintre
del marc constitucional i dirigit a trobar un nou encaix de Catalunya, dintre
Espanya, i dintre de la UE ,
en el qual la major part de les reivindicacions nostres, i de tots els
catalans, hi siguin contemplades. Ànims, doncs, i entrem en una nova etapa, amb
la consciència tranquil·la, per haver fet el que calia fer.
QUIN IMMENS ERROR ¡ - art. Nació Digital Solsona
QUIN IMMENS ERROR
¡
L’esperança dipositada, en les intenses gestions i negociacions dels dies
anteriors, al ple d’ahir, es varen truncar, amb la marxa enrere del president
Puigdemont, pressionat per totes bandes, pels seus, per la CUP i ERC. Va deixar passar un
moment històric: que fos ell qui convoqués eleccions al Parlament, i va entrar
en la història, amb un altre fracàs polític, sense pal·liatius.
La proclamació de la República Catalana ,
feta pel president Companys, l’octubre del 34, va durar un dia; la de Puigdemont, 5 hores. El
resultat està a la vista de tothom: el govern de la Generalitat destituït,
150 càrrecs de confiança cessats, el Major dels Mossos, apartat del càrrec, i
assumeixen les competències del Govern, el president i la vicepresidenta del
govern central, i els ministres. I es convoquen eleccions al Parlament pel
dijous dia 21 de desembre.
Aquestes son les primeres mesures de l’aplicació de l’art. 155, de la Constitució , en
resposta a la DUI
, aprovada ahir, en el Parlament de Catalunya. En veurem d’altres, però ,
almenys hi ha hagut una decisió intel·ligent: convocar eleccions immediates.
Com ex diputat al Parlament, durant 4 legislatures, em varen sorprendre
algunes decisions, des del meu punt de vista, incomprensibles. Bé, ja n’he vist
tantes, que no porto el compte. L’actuació de la presidenta, de forma totalment
partidista, i allunyada del compliment del Reglament, és la principal, però
n’hi ha d’altres, de tant o més greus. Però, vaja, ahir em va sorprendre
enormement, la petició de votació secreta i en urna, de la declaració de la DUI.
Com pot ser que es volgués amagar la votació de cada diputat/ da ? Com pot
ser que es demanés ocultar el vot de cadascú, quan era un dia històric, per a
tots ells ? No ho entenc, jo no hagués
acceptat, la votació secreta i en urna. Si es pren una decisió, s’ha de ser
valent per mantenir-la i per mostrar-la als ciutadans. De fet, els números no
quadren perquè si Junts x Sí i la
CUP , tenen 72 diputats, dos es varen abstenir, perquè el vot
afirmatiu va recollir-ne 70.
En fi, allà ells amb la seva consciència, però és una mostra més
d’incomprensible actuació. Una altra fou, la convocatòria d’alcaldes, amb vara
inclosa, en l’edifici del Parlament. Ho he dit mantes vegades, el mal ús de les
institucions catalanes. S’han fet reunions de partit, en el Palau de la Generalitat. Això ,
en cap país de llarga tradició democràtica, seria acceptat. La seu del govern,
és institucional, no de partits. I el Parlament, a tot arreu, és on rau la
sobirania del poble, i no pot ser objecte ni de manifestacions ni de
concentracions. Si es volen fer, sempre davant del poder executiu, en aquest
cas, a la Plaça Sant
Jaume, però no de davant del Parlament , i encara menys a dintre.
Doncs bé, una vegada més, es vulneren les normes i es convoquen els
alcaldes, i se’ls porta a dintre. De fet, hi faltaven més de la meitat dels
alcaldes de Catalunya. N’hi ha 948, i ahir no arribaven als 400. Una mostra més
de falta de sintonia entre el que es volia fer, i el que es podia fer.
Per últim, i ara què ? En primer lloc, fer una crida a la calma i serenitat.
A acceptar una decisió legal, per restablir l’estat de dret, a Catalunya,
trencat en les sessions del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre. La
continuïtat i preservació de les nostres institucions està garantida, i s’obre
un procés provisional, fins a les eleccions del dia 21 de desembre, a resultes
de les quals, es constituirà un nou Parlament, i aquest, elegirà un nou
President de la
Generalitat , donant continuïtat a la secular institució.
Estic segur, de retrobar la normalitat perduda i confiar en els propers
dirigents del país, a que trobin resposta i solució a les justes demandes dels
catalans, d’aconseguir avenços en el nostre autogovern, però sempre respectant
l’estat de dret. S’ha comès un immens error, i s’han donat esperances, a molta
gent que buscava dreceres inexistents. No hi ha vencedors ni perdedors, perquè
tots hem perdut coses, en aquest procés. Ara toca reparar danys i buscar
l’entesa perduda. La via de les eleccions al Parlament, és la millor possible.
Pensem-hi i estudiem bé, a qui fer confiança.
Friday, October 27, 2017
HA VALGUT LA PENA? -art. Regió 7 ( enviat dimecres dia 25)
HA VALGUT LA
PENA?
Arribats en el punt on estem, ens hem de demanar, “ha valgut la
pena?”. Tant en la vida particular , com
en la política, davant de cada actuació, hem de valorar si l’esforç dedicat a
un tema determinat ha suposat una millora, un avenç, un canvi cap a millor...o
no. I si la resposta és negativa, queda clar que, el millor és rectificar i
anar per altres vies, per no espatllar més la situació.
Sé que a molts, no els agraden molts dels meus escrits, perquè van en
direcció contrària al que ells voldrien sentir. Però, també son molts els que
em manifesten el seu acord i aprecien tenir opinions diverses, sobre un tema
tant delicat com el d’emprendre la via cap a la independència, sense tenir prou
elements sòlids, per fer-la possible.
Sigui com sigui, expresso la meva opinió, lliure i sobirana, no per agradar
a uns o altres, sinó per opinar sobre temes que considero importants, des del
meu punt de vista. No trairé mai els meus ideals, per un simple “quedar bé”.
Seria poc honest, i no pretenc caure bé, si per fer-ho he de dir coses en les
que no crec.
Dit això, el panorama que tenim, a dia d’avui, no té res a veure amb el
pronosticat pels “profetes” del procés. Aquells que sense cap prova, sense cap
solidesa ni serietat, prometien anar cap a l’Arcàdia feliç, han quedat retrats
brutalment, perquè la realitat sempre s’acaba imposant. Dir que es podia fer un
referèndum “com sempre”, que els bancs continuarien feliços i contents, que les
empreses aplaudirien , la deriva independentista, que la UE esperaria amb els
braços oberts, el nostre “alliberament”, que tindríem reconeixements arreu del
món, que no hi hauria problemes en finançament, ni en funcionament, ni ...ha
topat amb la crua realitat.
L’anunciat “xoc de trens”, ho he dit en anteriors ocasions, és de fet un
xoc entre un camió i un sis-cents, i en el sis-cents, hi anem nosaltres.
L’equilibri de forces és tant descompensat, tant enorme, tant desequilibrat que
el resultat només pot ser catastròfic. Per les dues parts, perquè sempre en un
xoc, rep tothom, i el gran pot patir danys, en parts sensibles dels seus
mecanismes vitals.
No sóc independentista, perquè sóc profundament europeu i considero
indispensable sumar forces, per a poder competir amb les altres potències
mundials. Sinó, continuarem sent uns països tutelats pels grans. Depenem massa
dels EUA, i ens hem de convertir en els Estats Units d’Europa. Quan més aviat
esborrem fronteres, i tinguem com a primera bandera, la de la UE, millor per a
tots. Però, és que pensar en una independència- exprés, suposa no tenir present
uns quants factors elementals i vitals. Enumero uns pocs, per raó d’espai.
Es impensable anar cap a la independència sense disposar d’una àmplia base
social. Som set milions i mig de catalans. Sense més de tres i mig, clarament
favorables a la independència, el procés no pot reeixir. Però, és que la
conjuntura internacional, és totalment desfavorable com hem pogut veure aquests
dies a nivell de la UE. Tenim setanta-cinc mil milions de deute, que creix a
raó de tres milions diaris, en interessos. El seixanta per cent, en mans de
l’Estat. Podria seguir, però amb això n’hi ha suficient per veure la
complexitat de la situació.
El que s’havia anunciat no passaria, ha passat en un sol mes. Més de mil
cinc-centes empreses han canviat de domicili social o fiscal. Aquest paquet,
suposa més d’un trenta per cent del PIB, i la sagnia continuarà sinó es posa
remei immediat. Però, el dany més greu, el més irreparable, el que costarà més
de curar, és la fractura social interna, i el distanciament extern. Milers de
famílies trencades, milers d’amics i companys, distanciats, partits polítics en
crisis, trencament de pactes municipals, comarcals o provincials, per no
respectar les diferències d’opinió i posicionament.
Arribats aquí, tornem-nos a preguntar, “ha valgut la pena”?. Vivíem tant
malament com per emprendre un camí tant dolorós ? Hem perdut, o estem perdent,
ingressos immensos que costarà recuperar. Alguns s’han perdut per sempre, però
som a temps d’evitar més danys. No veig altra decisió ràpida i immediata com
per evitar mals majors: anar a eleccions. Segur que tots avaluarem bé la
situació com per donar el vot a qui millor pot resoldre
la situació.
PROFETES DEL PROCÉS - art. El 9 Nou
PROFETES DEL
PROCÉS.
Tots els moviments populars, han de tenir els seus líders, els quals
aporten l’energia necessària, els arguments i les estratègies per aconseguir
els objectius perseguits. El procés independentista, n’és un exemple palmari. I
com tots, ha tingut els seus “profetes”, encarregats de “bastir” un
argumentari, uns símbols, unes propostes, i unes estratègies, per arribar a
l’assoliment de l’objectiu desitjat: la independència de Catalunya.
El problema dels “profetes” és la realitat, crua i dura. Es a dir, quan un
moviment es posa en marxa, ha de tenir molt clar el camí a seguir, i precisament,
fugir de “profetes” que vulguin vendre camins inaccessibles, o massa
enrevessats, com per arribar a bon port. I no és igual la figura de “´líder”
que la de profeta. Considero un greu error, haver confiat més en profetes que
no pas en líders experimentats i bons coneixedors de la realitat , pura i dura.
M’explico.
Cinc anys enrere, Artur Mas, va voler reconvertir-se en “profeta”, en
comptes de dedicar-se a governar el país i intentar treure el màxim profit de
la seva experiència governamental. Va creure que el poble el seguiria i va
inventar un relat, engrescador, il·lusionat, ple de retrets envers el govern
central, i ple de compromisos , de cara el futur immediat. Proposava anar cap
una Arcàdia feliç, prometent una ràpida, indolora i esplèndida República
Catalana. Qui no se sent atret per una proposta com aquesta, si , a més té un
govern central , ocupat per uns impopulars personatges, com son, els del PP ?
Sumada la seva persona, amb la d’Oriol Junqueras, un altre visionari, bon
predicador de la bona nova, cap un món feliç, i la de Carles Puigdemont,
arribat a dalt de tot, per obra i gràcia de la CUP; ja tenim un triplet de
personatges, encarregats de profetitzar una independència – exprés, sense
matisos ni efectes secundaris. A tots ells, s’hi sumen els capdavanters de
l’ANC i d’Òmnium, i la participació de Carme Forcadell, en funcions de
presidenta sectària del Parlament de Catalunya. Ja està. Ja tenim els
“profetes” indispensables per construir el relat del moviment.
I per engrescar a la gent, les veritats i les realitats, han de quedar al
marge. Explicar quins problemes, quins terminis precisa, quines dificultats
caldrà superar, en quin marc internacional es trobarà...no son recomanables.
Millor explicacions senzilles, eslògans curts, missatges fàcils, i consignes
pel broc gros. D’aquí, missatges com que
els bancs aplaudirien el procés, les empreses estarien d’acord, les inversions
augmentarien, la UE ens esperaria amb els braços oberts, el reconeixement
internacional seria immediat, el refinançament del deute seria fàcil d’obtenir,
etc, etc.
Però, és clar, tard o d’hora la realitat s’imposa i les prediccions
profètiques passen a millor vida, i mostren l’engany , dels seus autors. En un
sol mes, han traslladat la seu social o fiscal, més de 1.500 empreses, i moltes
més estan en procés de fugida. Mai un Vice president econòmic havia resultat
tant letal pel país com Oriol Junqueras, i ni tant sols s’ha plantejat la
renúncia al càrrec. Fins ara, les empreses desplaçades , suposen més del 30 %
del PIB. Això sol, és el pitjor retrocés , en els 40 anys de democràcia
recuperada. A la crisis que encara patim, s’hi afegeix una crisis, molt més
greu que suposa un empobriment generalitzat de Catalunya que costarà molt de
superar. En setmanes, hem perdut, la feina de molts anys.
Però, més greu encara, és que les promeses “profètiques”, han caigut totes
per terra. Una independència que no compti amb més de la meitat de la població,
és impensable. I recordo que Catalunya té 7,5 milions d’habitants. I la
conjuntura internacional, no solament no està disposada a
acollir un nou Estat, sinó que s’hi ha mostrat totalment en contra, com hem
pogut veure a nivell de la UE, oimés si s’ha trencat amb la legalitat vigent.
Cap Estat acceptaria reconèixer un altre, si ha trencat amb la Constitució, i
fins i tot amb la seva pròpia legalitat, com es va fer els dies 6 i 7 de
setembre, en el Parlament de Catalunya. En resum, els profetes del procés, han
topat amb la realitat. I la realitat sempre acaba imposant el seu pes. I per
sortir del mal lloc on ens han conduit, la única via ràpida i formal, és la de
convocar noves eleccions al Parlament i procurar que tothom mediti bé a qui
donar el vot, per tal de retornar a la normalitat i recuperar el temps i
ocasions perdudes.
Thursday, October 26, 2017
NI PLURALS, NI OBJECTIUS - art. Nació Digital Solsona
NI PLURALS , NI
OBJECTIUS.
Vull tornar a deixar clara la meva oposició a l’activació de l’art. 155,
pel que té de mesura excepcional, i sobre tot
pels efectes desconeguts, però em resulta curiós que ara apareguin tants
defensors dels mitjans de comunicació catalans, que podrien ser intervinguts,
quan durant anys, i anys, han estat un exemple de falta de pluralitat i
d’objectivitat. A més, d’un àmbit de col·locació o recol.locació de càrrecs de
partit, procedents de CiU.
Els mitjans integrats, en la
CCRTV ( corporació catalana de radio televisió) han suposat i
suposen, la principal eina propagandística del govern de la Generalitat i de les
entitats que li donen suport. El grau de partidisme, sectarisme i propaganda no
ha estat superat, ni per TVE, ni per altres, mitjans estatals.
Ara, alguns destaquen la valentia del director Vicent Sanchís, en la
defensa dels mitjans públics, però cal recordar que aquest senyor va ser
reprovat pel Parlament de Catalunya, per entendre que no tenia les qualitats d’objectivitat
i neutralitat com per ostentar un càrrec d’aquesta importància. Es igual, ell
el va acceptar, va prendre possessió i no va actuar com qualsevol altre hagués
fet, en un país europeu. Renunciar al càrrec. Aquí no, ni somiar-ho en un dels
càrrecs més ben pagats del país.
Però, és que dintre de la casa, hi ha personatges intocables, pels bons
serveis prestats, es diguin Mònica Terribas, Antoni Bassas, o Xavier Grasset,
per posar-ne alguns dels que poden ser terriblement incisius amb polítics de la
oposició, i més que benevolents amb els membres del govern. I si cal, es poden
pagar favors rebuts, contractant insignes economistes del procés, com Xavier
Sala Martin, i donar-los-hi algun programa, molt ben remunerat.
També és fàcil comprovar el brutal desequilibri, en matèria de tertulians.
Per cert, degudament remunerats, amb xifres que no he pogut saber, ni en els
meus temps de diputat, en que estaven obligats a donar-me-les. La
confidencialitat ha estat norma per segons què i segons qui. En aquest àmbit, hi
veureu cares conegudes i reconegudes del sobiranisme i antics càrrecs
socialistes, a la recerca de protagonisme, i dietes. A la banda dels
contradictors, un, per cada cinc o sis dels altres. I si es posa pesat, no li
costa gens al moderador de fer-lo callar, no sigui que digui coses
inconvenients.
Voldria també recordar l’enorme cost de mantenir aquesta maquinària de
propaganda, més que d’informació. La xifra de treballadors, supera la suma de
Telecinco i La Sexta ,
junts, i a més del gran director, hi ha 47
directius d’alt nivell. No sé si de direcció o de sou, però els sous son
generosos. Us ho puc assegurar.
En resum, sol passar sovint que quan es veuen les orelles al llop, es
vulgui aclamar i proclamar la llibertat d’expressió, la defensa dels mitjans d’informació,
la protecció del quart poder...però, almenys, en aquest cas no se’ns vulgui fer
creure que han estat plurals i objectius. Confio en que res del que s’anuncia,
es posi en marxa, però recordem la realitat. No la vulguem emmascarar amb grans
paraules i grans ideals, perquè no han estat mai presents, en el dia a dia,
d’aquests mitjans públics que no han servit a tot el país, sinó a una part.
I repeteixo, tant de bo, no s’activi el 155, però que ningú el vulgui fer
servir ara, per justificar la continuïtat d’un tipus de mitjans de comunicació
públics que no han complert mai la funció de públics, en el sentit de
representar a la totalitat dels ciutadans catalans, que som els que els paguem
, amb els nostres impostos.
Wednesday, October 25, 2017
A COPS DE MOCIÓ - art. Nació Digital Solsona
A COPS DE MOCIÓ.
Sempre he estat , en contra de la
proliferació de mocions en els ajuntaments, que no tinguessin una relació molt
directe, amb afers municipals. Em refereixo, del propi municipi, puix que per
això se’ns ha elegit.
Durant anys, hem pogut veure, en multitud d’ajuntaments, la reconversió
dels regidors, en una mena de “diputats bis”, que volien emular als autèntics,
del Parlament de Catalunya o del Congrés de Diputats. Els plens municipals
tenien una primera part, dedicada als afers interns, i una segona part, moltes
vegades, més llarga, més intensa, més contundent, destinada a parlar de temes,
pels quals el Ple no tenia cap mena de competència.
Així vàrem assistir a intensos debats sobre l’entrada o no a la OTAN, a
l’ús de determinats pesticides, contra l’ús de l’energia atòmica, contra el
tràfic d’armes, a favor de l’avortament, en contra dels transgènics, a favor de
la introducció dels óssos en els Pirineus, contra les curses de toros, contra
la caça de balenes, ...i així, podríem seguir , omplint pàgines i pàgines de
mocions debatudes en plens municipals, al llarg i ample de la geografia
catalana.
Fer un ús abusiu, o no adequat de les mocions, comporta una pèrdua de temps
immensa i un cert fracàs de la política municipal. Personalment no he presentat
mai, perdó, potser en no més de quatre o cinc ocasions, en trenta – vuit anys,
mocions que no corresponguessin a iniciatives municipals, del poble de Borredà,
on exerceixo d’alcalde, des de 1991, i abans de regidor.
Ara, però, estem en una altra situació, en la qual la presentació de
mocions, va estretament lligada a la batalla independentista. Es lògic
acceptar-les i discutir-les en plens, tot i que sóc molt incrèdul ,respecte els
seus fruits concrets. Considero indispensable que cada institució exerceixi les
competències que li son pròpies i les defensi , fins el límit de les seves
capacitats. I precisament, la proliferació de mocions, lligades a l’
independentisme, suposa un cert fracàs de les funcions del Parlament de
Catalunya.
També hi ha un fracàs del Congrés dels Diputats i del Senat. De fet, de la
política, en general, la qual cosa suposa derivar cap als ajuntaments, debats i
propostes que pretenen apropar a la gent, els temes que més els preocupen. El
que em fa por, és la frustració , davant iniciatives que no es traduiran en
resultats concrets, ni visibles ni palpables.
Si algú mira enrere, tant sols, en els darrers vuit o deu mesos, s’han
presentat i debatut no menys d’una dotzena de mocions, en centenars de
municipis del país. Això representa una enorme feina burocràtica, primer, de
temps , després, amb uns resultats que ningú pot avaluar de manera precisa i
objectiva. Ens podem demanar, hauran canviat les coses que figuraven en les
mocions ? Se n’ha tret un rendiment concret ? Es una bona via aquesta com per
mantenir-la de cara el futur ?
Sincerament crec que hauríem de retornar a l’exercici de les competències
pròpies de cada institució, promovent mocions en els ajuntaments, que realment
serveixin per tractar i aprovar temes municipals, i deixar per les altres
institucions, les competències que els hi son pròpies. Aquesta barreja de
competències, no dona fruits concrets, i suposa destinar temps i esforços per
uns objectius que son inassolibles. Tenim ara, aquest parèntesis, lligat al
procés, que motiva tantes i tantes mocions, però una vegada , resolt, d’una
manera o altra, serà el moment de pensar en aquest retorn a les competències
pròpies.
Tuesday, October 24, 2017
SER SOCIALISTA, AVUI DIA - art. Blogesfera socialista
SER SOCIALISTA,
AVUI DIA.
Mai, ha estat fàcil ser socialista, i encara menys exercir-ne, des de
càrrecs institucionals. Fins i tot diria, que era més fàcil, anys enrere que no
pas ara. Perquè ? Doncs, perquè son
molts els que cauen en la temptació de “voler quedar bé”, en comptes de fer el
que toca fer, encara que no sigui “popular” o atractiu. El populisme, avança de
forma gradual, però constant , aquí i a fora d’aquí, com podem veure en recents
conteses electorals a Àustria o Alemanya. També a França.
Aquí mateix, la gran esperança posada en Podemos, a nivell d’Espanya, o amb
Comú – Podem a Catalunya, amb una Ada Colau, d’alcaldessa de Barcelona, que
prioritza “el quedar bé”, en comptes de fer el que cal fer, en son mostres
clares. La decepció és gran, i demostra, com de fràgil és el populisme, quan ha
d’assumir reptes importants.
Tornant al tema d’avui, és evident que el socialisme, aquí i a la UE, passa
per moments complicats, motivats per canvis molt accelerats que no han donat
temps a trobar-hi respostes adients, de manera que es van fent provatures a
l’espera de disposar d’un nou programa global. Molts mirem a Portugal, com un
model innovador, amb resultats força positius i traslladables a d’altres
indrets.
Però, centrant-nos a Catalunya i Espanya, la situació , a dia d’avui, és
molt complicada. Tenir una recepta única, global i senzilla, ha esdevingut
impossible, perquè no hi ha problemes senzills, amb solucions senzilles. Tot és
complex i tot s’ha globalitzat, com per haver d’actuar amb cirurgia fina, i no,
a cops de bisturí.
La crisis del PSC va començar, molts anys enrere, quan estava en el govern
d’un gran nombre d’ajuntaments, consells comarcals, diputacions i de la pròpia
Generalitat. Les transformacions s’han de fer, en un moment donat, i sinó ,
produeixen efectes molt negatius, com ha estat el cas. Si, a més s’hi afegeixen
factors externs, que obliguen a modificar posicions establertes, les costures
se’n resenteixen i acaben petant.
Molts dels que varen marxar, en un moment donat, ho varen fer simplement a
la recerca de la poltrona perduda. En podem veure uns quants asseguts en
altres, de la mà d’altres partits, molt allunyats dels ideals socialistes.
Altres, varen marxar a la callada, pensant que no érem prou fidels als ideals.
Respecte per aquests, oblit i menyspreu, pels altres.
Ara bé, els que hem quedat, ho hem fet pels ideals que un dia ens varen
portar a militar en un partit d’esquerres, d’ampli ventall social, transversal,
preocupat per aconseguir millores socials, pels més desvalguts. Aquests ideals,
continuen, i el futur del partit, està assegurat mentrestant persisteixin
aquests ideals.
I si estem emparentats amb el PSOE, és per una raó tant senzilla, com que
res es pot canviar sinó és per la suma d’esforços. El govern d’un poble no pot
millorar, sinó troba complicitats i ajuda, del govern provincial, del nacional,
de l’estatal, i finalment del supraestatal ,com és la UE. No es pot canviar el
món des d’un sol racó. O ens ajuntem, o no ens en sortirem. I ara que veiem
batalles de banderes, la millor bandera que podem onejar és la de la UE,
pensant en reforçar la ciutadania europea, com a millor solució als problemes i
conflictes regionals/ nacionals, i estatals.
No estranyi, doncs, les pressions, tensions i acusacions contra els socialistes,
a Catalunya i a Espanya, per la deriva independentista. Pretenem trobar
solució, per la via de l’acord, proposant un nou encaix de Catalunya dintre
d’Espanya, modificant la Constitució. Molts critiquen Pedro Sánchez pel seu
paper, altres a Miquel Iceta, però la realitat és que intenten moderar, frenar
, i fins i tot, exigir, canvis importants en les actuacions dels governs, per
tal d’aconseguir tornar a la normalitat. Estem, en el mig, del conflicte i rebem
per totes bandes, però és l’habitual quan hi ha posicions enquistades. Ningú
vol rebaixar tensions i buscar una sortida dialogada. L’aplicació del 155 seria
un greu error, com ho va ser l’ús de les forces de seguretat el 1-O, com ho ha
estat l’empresonament dels Jordis. Enmig de tants errors, no és fàcil, actuar
amb encert. Queda clar, que ser socialista, mantenir els ideals, i ser
coherent, continua sent difícil.
Monday, October 23, 2017
SERIA UN GREU ERROR L'APLICACIÓ DEL 155 - art. Blogesfera socialista
SERIA UN GREU
ERROR, L’APLICACIÓ DEL 155.
Estem, en un dels
moments més greus de la història contemporània, amb un dilema molt important
per a tots els que militem en el partit socialista, o simplement ens considerem
gent d’esquerres, amb un profund respecte, per la democràcia participativa.
Mai haguéssim
imaginat l’escenari en el qual ens trobem, i encara menys, en el que pot venir
d’aquí a pocs dies, cas d’aplicar-se l’art. 155 de la Constitució. Hi ha hagut
immensos errors en el passat que , corregits a temps, haguessin aturat la
deriva independentista de Catalunya, i s’hagués pogut arribar a un pacte i
entesa, entre les parts.
Som a temps
d’aturar un error, encara més greu ? Vull creure que sí. No sé si és un desig o
una crida a fer-ho possible. En tot cas, és el que hem fet arribar a la
direcció nacional del PSC, per tal de fer possible, “parar màquines”, i anar
per altres camins, coneguts i no perillosos com aquest.
En poc temps, els
errors comesos, han servit per incrementar la distància entre Catalunya i
Espanya, a nivell emocional, i sentimental, primer; i polític, després.
Tardarem anys a recuperar la normalitat perduda. Molts anys, i molts esforços,
a més de corregir els errors comesos i compensar-los per encerts notables. En
això, estem tot un conjunt de persones que lluitem, per no haver de decidir
entre una pàtria i una altra.
Sóc ciutadà
europeu, i la meva principal bandera és la europea, al costat de les altres,
intentant crear els Estats Units d’Europa, en els quals es pugui ser diferent,
preservant tots els drets i els deures de ciutadà.
Els successos
dels darrers temps, han motivat ja, crítiques contundents, per part meva, però
també per part del partit. Va ser un immens error, l’actuació policial del 1-O,
pel que va tenir de brutalitat incomprensible, i resultat desastrós. També ha
estat un greu error, la decisió judicial d’empresonar els dos Jordis. Aquí no
hi poso la mà del govern central, perquè encara crec en la divisió de poders, i
també els jutges poden cometre errors. En aquest cas, és un error, que hauria
de ser esmenat acceptant el recurs presentat, deixant-los sortir, ni que sigui sota
vigilància.
Ara, però, el nou
pas, pot tenir conseqüències molt més negatives. Aplicar un article mai fet
servir, dona peu a pensar en actuacions desmesurades, o no controlables, com
per poder-lo justificar. D’entrada ja ha creat un malestar ciutadà, una
inquietud, una temença que presagia molts més danys dels que pot arreglar. Es
cert que els dies 6 i 7 de setembre es va cometre una greu vulneració del
Reglament del Parlament i de l’Estatut d’Autonomia, però el TC ha suspès les
lleis aprovades, i no s’ha anat més lluny.
Seria un greu
error l’aplicació preventiva de l’art. 155 perquè el grau d’indignació pujaria
uns quants punts més, i faria molt més difícil rebaixar la tensió i buscar una
sortida adequada a la crisis que patim. Aspiro a tornar al km.0 i iniciar una
negociació per trobar un adequat encaix de Catalunya dintre d’Espanya. Es
possible, perquè tot el que s’ha fet, tot el que hem viscut i tot el que estem
vivint, ha de servir per arribar a un acord, ampli i ràpid. Segurament el PSOE
s’ha implicat excessivament en les propostes d’aplicació del 155, o ha donat
aquesta impressió. Es un dels temes que ara debatem, amb propostes d’intentar aturar
l’aplicació i buscar una altra sortida, diferent i sobretot, més coneguda i
aplicable. O que no tingui tantes incògnites com la que suposa un article mai
fet servir.
Saturday, October 21, 2017
ALGÚ HI PENSA ?- art. Regió 7
ALGÚ HI PENSA ?
Un dels avantatges d’estar en un partit polític, o en una
organització concreta, serveix per estar acompanyat ,en moments determinats de
la vida, especialment en els més delicats.
Aquests dies de tanta tensió, de tanta confusió i desgavell,
em demano, qui pensa en les centenars de milers de persones grans, que viuen
soles, i pateixen per una situació que ni entenen ni saben cap on va. O, encara
que visquin acompanyades, qui els explica que no han de patir perquè no passarà
res que els pertorbi la vida quotidiana.
Estem en un país petit, on tothom es coneix i tothom té
parents o amics, en qualsevol de les instàncies de l’administració o de les
entitats bancàries, per posar un exemple. Quan, en algunes tertúlies, es
minimitza la por a la inestabilitat i al futur, i es nega la fugida de
capitals, es demostra total desconeixement de la realitat, o s’amaga, per no
haver de contradir, opinions anteriors.
La realitat, és la que ens expliquen aquests parents o
coneguts que tenim en diferents entitats bancàries del país. I la realitat, és
que atenen milers de persones angoixades per posar els seus estalvis, en lloc
segur. Expliquen jornades esgotadores, sense temps ni per anar a esmorzar, per
a poder rebaixar les cues en multitud d’oficines, en multitud d’indrets del
país.
El mateix passa, a nivell de serveis municipals d’atenció a
la gent gran, on s’han de donar explicacions, ben poc usuals, fins ara.
Estem ficats en un embolic, com mai havíem imaginat, i ningú
sap ben bé quines seran les properes etapes, ni el seu final. Sempre havíem
cregut que, el principal repte dels polítics, era resoldre els conflictes, de
la millor manera possible, i garantir la pau i tranquil·litat a tots els
ciutadans.
Ara i aquí, la incertesa és total per quan tot el que s’havia
assegurat no passaria, està passant. Es més, està passant a uns nivells
insospitats. De les afirmacions que d’aquí ningú marxaria, ni bancs, ni
indústries, ni activitats diverses, hem passat , en tant sols quinze dies, a
veure centenars de canvis de seus socials, en uns casos, i seus fiscals, en
altres, amb dubtes enormes, respecte de quan la fugida s’aturarà.
Es lògica la tensió i la por, en bona part dels ciutadans. I
en res ajuden declaracions, absolutament irresponsables, a l’hora de treure
importància a les conseqüències de la incertesa. A dia d’avui, no solament hi
ha inquietud , en moltes empreses, sinó també en una munió d’autònoms que
treballen per a elles.
Tots sabem , o almenys confiem, en que una vegada acabada la
incertesa, poden tornar, però en altres llocs, moltes de les que varen marxar,
no varen tornar. Estem, doncs, davant un moment delicat, i si fins ara,
Barcelona ostentava la bicapitalitat , econòmica, cultural, social..., la pot
perdre, sinó retornen algunes de les entitats, de primer nivell, que acaben de
marxar.
Però, tornant al principi. Segur, que tots ho estem passant
malament. Més, els qui ostentem càrrecs institucionals, perquè cada dia
apareixen novetats inquietants, que no sabem, qui ni com ,les resoldrà. Però,
algú pensa en tanta i tanta gent que pateix per les incerteses en que es mou la
política i les institucions ? Algú els pot assegurar que en poc temps, la
normalitat retornarà ? Algú té dret a imposar sortides, fora de l’estat de dret
? Algú pot arrogar-se la representació de tot un poble, quan només es pot
saber, per mitjà d’eleccions ?
El principal deure dels polítics es resoldre conflictes, i
trobar solucions. No, posar els ciutadans davant les enormes incerteses, en les
que estem immersos.
Friday, October 20, 2017
PARAULES BUIDES, CONFLICTES PLENS- art. Blogesfera socialista
PARAULES BUIDES,
CONFLICTES PLENS.
Sóc de Lletres, em vaig formar políticament a Suïssa, un país on la paraula
és sagrada, la mentida és fortament castigada, l’austeritat està a l’ordre del
dia, i la bona gestió, forma part de la cultura bàsica. Impensable, fugir
d’estudi en temes essencials, i inimaginable no assumir les responsabilitats ,
en cada lloc i moment. Tots aquesta factors, que alguns , considerem virtuts,
imperen també, en els països germànics i en els nòrdics.
M’imagino ,l’impacte que provoquen les actuacions del govern català sobre
aquests països, i sobre d’altres, com França o Gran Bretanya, en que el
respecte per les lleis, és absolutament intocable.
Però, és que l’escalada de despropòsits ha arribat a extrems,
inimaginables, per algú de Lletres. Sempre, havia cregut que la paraula ,oral o
escrita, servia per intercanviar idees, propostes, acords...ara, veiem
intercanvis de suposades cartes , entre dos presidents, que no arriben a
posar-se d’acord sobre si un ha declarat la independència, o no. El dia que ens
estudiïn , d’aquí cinquanta anys, arribaran a conclusions, difícils de posar
per escrit.
El prestigi és molt difícil d’aconseguir. El desprestigi ,es pot aconseguir
en poques hores, o en pocs dies. La imatge europea, moderna, innovadora, de
Catalunya, està per terra i la projecció mundial de Barcelona, en pateix ja,
les conseqüències directes. Ningú, pot entendre el cop d’estat intern, produït
en el Parlament de Catalunya , els dies 6 i 7 de setembre, per Junts x Sí i la
CUP. En dos dies, van vulnerar el Reglament i l’Estatut d’Autonomia. Tot i la
suspensió dels actes, pel TC, continuen pensant que poden actuar amb una
legalitat sobreposada, que , a més,
també vulneren.
Avui, dijous dia 19 d’octubre, s’ha donat un pas més cap a l’abisme. Més
ben dit, avui, entrem tots plegats, en Terres Ignotes. En el desconegut. En un
llimbs que ningú sap ben bé què suposarà. La crida al seny, la petició
d’eleccions anticipades, no han estat escoltades, i la fugida cap al
desconegut, continua.
Ho he dit mantes vegades , la greu responsabilitat del PP, com a partit i
com a govern, sobre la deriva independentista de Catalunya, però en uns moments
com aquests, no ens queda cap altra solució ,als socialistes que lluitar per
recuperar l’estat de dret. Fora de l’estat de dret no hi ha democràcia. Que,
una part de catalans, hagi volgut assumir la representativitat de tots, no els
dona dret a tirar pel dret, ni a imposar la independència.
Ningú s’estranyi, en aquestes circumstàncies, que tant el PSC com el PSOE,
acordin posar en marxa, les accions previstes en la Constitució. Ens toca
fer-ho ,al costat del govern central , perquè no tenim altre remei. Si hagués
passat sota un govern socialista, la reacció hauria estat la mateixa. En un
país democràtic, les lleis s’han de complir. Sinó agraden, es proposa
canviar-les, però mai es poden desobeir, modificar ,sense seguir les vies
legals, i encara menys , vulnerar-les. Ara i aquí, el govern de la Generalitat
ha vulnerat les lleis estatals, sí, però també les catalanes.
Toca, recuperar la legalitat, i si s’ha de fer per l’art. 155, es farà. Que
ningú ho dubti, perquè, de no fer-ho ,el país deixaria de ser un estat de dret.
Tant senzill, com això. El que no entenc és com no hi ha una reacció més
contundent , a favor de canviar de rumb, o simplement convocar eleccions i
veure si el poble català, està d’acord amb aquesta via o en vol , una altra. De
què tenen por, Junts x Sí i la CUP ? No diuen que votar és democràcia, doncs,
anem a votar.
Tuesday, October 17, 2017
DESPROPÒSITS I SENY PERDUT- art. Blogesfera socialista
DESPROPÒSITS I SENY PERDUT.
Ahir a la nit, es va produir la decisió de l’Audiència Nacional, de dictar
presó pels presidents de l’ANC i d’Omnium . Una mala noticia, que molts
considerem desproporcionada, però que hem d’acatar, com tantes altres decisions
judicials que ens poden semblar poc adients, en els moments que estem vivint.
Es posar més llenya al foc, però és que el nombre de despropòsits creix dia
rere dia, amb una dinàmica acció – reacció, entre els governs de Catalunya i
govern central ,que no té fi.
Voldria també, foragitar l’habitual comentari, de que els jutges actuen al
dictat del govern central. Una cosa son els fiscals, i altre els jutges, oimés
si son magistrats de l’Audiència o del Suprem. Poden haver-hi, els qui siguin
més o menys sensibles a la oportunitat política de les seves resolucions, però
no tinc cap mena de dubte de l’aplicació de la llei, pura i dura, en la majoria
dels casos.
Ara bé, el que s’hauria d’haver evitat, és judicialitzar tants casos. I és
que la Justícia és lenta, però és inexorable i arribaran investigacions,
detencions i sentències, en moments molt poc oportuns.
Les d’ahir a la nit, en son un exemple palpable. Podia haver estat pitjor,
si el mateix s’hagués produït en el cas del Major Trapero, dels Mossos d’Esquadra,
però el millor hagués estat, similars mesures, pels dos presidents.
Dit això, estem davant una allau de despropòsits increïbles en un Estat
modern, i en una Nació , com Catalunya. Els despropòsits més greus es varen
produir els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament de Catalunya, amb una
actuació de vulneració total del Reglament i de l’Estatut d’Autonomia,
propiciada per Junts x Sí, i la CUP, amb la total connivència de la presidenta
del Parlament. Allà, el seny català va perdre tota la seva raó de ser.
Però, tot pot empitjorar, i veure la següent sessió, dita de proclamació de
la República, en que el President, diu que sí, però no, però ja veurem, suposa
el major despropòsit en la política catalana , en tota la història
contemporània. Però, que a més, es negui a aclarir si ha dit que sí o que no,
voreja el surrealisme més increïble.
I, estem ja a les portes, d’un altre despropòsit major. La negativa, a
aclarir un tema tant senzill com si una decisió s’ha pres o no, comportarà
activar el famós art. 155 de la Constitució, en una estrena que ningú té clar
què pot significar, de cara el futur immediat del país, i de l’estat. No podem
mantenir aquest grau d’incertesa, de desgovern i de pressió sobre tota la
ciutadania, a l’espera de veure què fa un govern o altre.
Si algú tenia algun dubte sobre les respostes als desafiaments, per part
del govern central, va veient quins son els resultats. Centenars d’empreses
estan marxant, s’incrementa el grau de trencament de la societat civil, puja la
tensió entre institucions i ningú té clar el futur immediat. Repetir la paraula
diàleg, insistint en actuar de forma unilateral, perd tot el seu valor, i ens
acosta a l’abisme. Recuperar el seny, és la millor formula, i la millor
sortida, és convocar eleccions al Parlament. No tindran la serenitat que
haurien de tenir, però poden significar una pausa, amb l’esperança posada en
disposar de nova majoria parlamentària i nou govern. En aquests temps, aigua de
maig.
Monday, October 16, 2017
JA TORNARAN ¡ - art. Nació Digital Solsona
JA TORNARAN !
Segur, hem pogut comprovar la impossibilitat de mantenir un diàleg, debat o
discussió amb independentistes radicals, perquè quan la indignació és molt
forta, o s’ha entrat en el fanatisme, la raó, ha sortit per la finestra. Res a
fer. Impossible contrastar opinions o buscar alternatives. Es tot o res. Així,
estem a nivell de país.
El mateix diria ,respecte aquells radicals nacionalistes espanyols, que no
volen veure ni escoltar les justes queixes i reivindicacions , dels qui ens
considerem catalanistes, i no volem ser posats ni en una banda ni en una altra.
Volem trobar solució al conflicte, i només el veiem de la mà d’un diàleg i
negociació que comporti posar al dia la Constitució i federalitzar
definitivament Espanya. No costaria tant, aconseguir-ho, i en això, treballem.
Però, avui, voldria exposar la preocupació pels canvis de domicilis
socials, de moltes empreses. Bé, en alguns casos, no solament son canvis de domicilis
socials, sinó, també fiscals. Sense cap mena d’estudi, enquesta o prospecció,
Artur Mas, primer i després Oriol Junqueras, i altres dirigents, van manifestar
alegrement que cap empresa marxaria. Fins i tot alguns dels economistes, molt
ben pagats, pel sobiranisme, havien manifestat el mateix. Cap problema, tot
aniria bé, encantats de canviar de país, encantats d’estar en una situació
il·legal o al.legal, clara conformitat en sortir de la UE,per una porta, i
demanar entrar, per una altra....
Si fa no fa, ho podem comparar amb la campanya pel Brexit a Gran Bretanya.
Els seus impulsors i defensors, prometien una mena de paradís terrenal, sortint
de la UE, sense cap problema, per fer-ho viable. Però, bé, tots estem
contemplant els greus conflictes oberts, i les incerteses que bloquegen govern
i economia.
Doncs, bé. Ara i aquí, aquella visió idíl·lica d’una independència
fantàstica, ràpida, indolora i sense conseqüències negatives, s’ha emportat en
deu dies, la feina de més de mig segle. I no acaba aquí, la cosa. No és
solament el dany econòmic , ja produït, el més rellevant, el més greu és el
dany moral, i sobretot l’estratègic. Durant decennis, per no dir, segles,
Espanya ha tingut la capital política, a Madrid, però l’ econòmica, a
Barcelona. Més o menys, ens hem mogut en una mena de bicapitalitat, imperfecta
si voleu, però força real en quan a poder econòmic, cultural, social,
esportiu...
El desplaçament de la major part del
poder econòmic, català, cap altres CCAA, suposa decantar la balança i perdre el
paper de bicapitalitat, de Barcelona. Aquesta és una pèrdua estratègica, de
vital importància pel futur del nostre país, de la nostra nació. I remarco el
caràcter nacional de Catalunya que sempre ,els socialistes l’hem tingut clar,
d’aquí el nostre catalanisme permanent. Aquí no parlem de diner, parlem de
poder d’influència i de decisió. El pont aeri Barcelona – Madrid, ara amb
l’AVE, suposa una connexió directe d’uns amb els altres, per fer rutllar el
país, ni que sigui d’una manera imperfecta, o no tant forta com voldríem, però
Madrid , tenia un contrapoder.
Si no es retorna a la realitat, retornant a la legalitat, els danys causats
poden ser irreversibles. Es fàcil marxar, serà molt més difícil ,tornar. I qui
cregui que solament marxen uns pocs dirigents, s’equivoca, perquè primer marxen
ells/ elles, però després els segueixen altres departaments, per mica que es
trobin ben rebuts al lloc on van a parar. I hem pogut veure com han estat
rebuts amb els braços oberts. El temps i el retorn a la legalitat son urgents,
de manera que si Junts x Sí, no ho veuen clar, cap on tirar, millor pleguin i
deixin pas a una nova majoria que agafi les regnes del govern i recomposi els
danys produïts. Hi som a temps, si la cosa no s’allarga, però seran danys
irreversibles si no es canvien les posicions. I llençar com a lema el “ja
tornaran” és el més inconscient que es pot fer, en el moment, actual.
CAÇADORS, ECOLOGISTES - art. Diari de Terrassa
CAÇADORS
,ECOLOGISTES.
Pot sorprendre el títol d’aquest article, i considerar-lo un oxímoron, però
ben aviat es veurà que no. Que té, la seva raó de ser.
El món rural s’està despoblant a un ritme inquietant, i on abans hi havia
prats, horts i camps llaurats i conreats, ara hi ha boscos. A primera vista,
pot semblar positiu, però la desertització humana del territori, comporta
problemes greus.
Sense pagesos i ramaders, el territori no està vigilat, ni protegit, i
d’aquí que grans àrees boscoses, siguin objecte de grans incendis, sense
barreres naturals per parar-los. Ara mateix, s’està duent a terme una bona
iniciativa, com és la de poder tallar massa boscosa, on abans hi havia hagut
prats i camps, per recuperar pastures, i evitar masses continues forestals. Una
bona manera de tenir barreres, contra incendis.
Però, avui, vull parlar d’un problema ,poc conegut per la gent de ciutat,
com és la importància dels caçadors, en tant que substituts ,de depredadors
naturals, inexistents. Abans, la presència d’activitat pagesa i ramadera,
servia per impedir la proliferació excessiva d’algunes espècies animals. Amb la
desertització humana del territori, algunes espècies s’han multiplicat, fins
esdevenir un autèntic problema greu, pel desequilibri que comporta.
La caça i els caçadors, no tenen bona premsa, perquè s’han vist imatges
d’altres indrets, i altres realitats, que han fet pensar que es dediquen a
eliminar espècies animals, en vies d’extinció. Es parla molt poc, de la tasca
reequilibradora que exerceixen, sense la qual, els problemes esdevindrien,
encara més greus. I estem davant una paradoxa. Actualment els qui estan en vies
d’extinció, son els caçadors.
Abans, a cada poble, hi havia una colla de caçadors. Ara, l’envelliment i
la manca de relleu, obliga a diverses colles a agrupar-se, per a poder anar de
caça. I si la davallada continua, en uns deu o quinze anys, hauran desaparegut,
la meitat de colles de Catalunya. Pot semblar banal, però és una qüestió a
tenir present, de cara el futur immediat.
Es parla molt de l’increment de la població de porcs senglars, perquè
arriben, fins i tot ,a les grans ciutats, però, en canvi es coneix poc, la
proliferació de ramats de cérvols, cabirols, o isards. Son espècies, menys
conegudes, més apreciades, i no semblen
suposar cap problema, per a ningú. Com en tot, tot depèn del nombre. A falta de
depredadors naturals, l’expansió d’aquestes espècies ha estat enorme. Els
cabirols es varen reintroduir, procedents de França, just fa una vintena
d’anys. Ara ,son milers. També els cérvols han vist incrementada la seva
població de forma espectacular, de manera que son visibles, a qualsevol hora
del dia o la nit, en multitud d’indrets. Els isards no son tant nombrosos, però
també s’han multiplicat.
Aquesta realitat, provoca la lògica competència, amb la ramaderia
domèstica, vaques, cabres, ovelles, tenint en compte que un cérvol, pot menjar tant com un vedell,
però a més pot portar malalties, transmissores cap a bestiar sanejat, i
escampar determinades epidèmies. A banda, dels perills ,per a la circulació
rodada que suposa aquest nombre, quan volten per tot el territori, a la recerca de menjar.
En resum. Ara que estem en plena època de caça, he volgut aportar una mica
d’informació sobre la importància de mantenir la caça ,com una activitat
indispensable, per tal de garantir un equilibri, entre les espècies que viuen
en els nostres boscos. El paper dels caçadors
té un component ecologista que molts els hi negaven, anys enrere, però coneguda
més d’a prop la realitat, és comprova la bona feina que fan.
Sunday, October 15, 2017
HORES DECISIVES - art. Nació Digital Solsona
HORES DECISIVES.
Hem entrat ja, en temps de descompte, i el que ningú hauria
pogut preveure, anys o mesos, enrere , està a punt de passar. La confirmació de
la DUI , i la
conseqüent activació de l’art. 155. Tot sembla inevitable, com si ningú,
s’atrevís a canviar de rumb, en el darrer segon.
Son molts els que em demanen, i ens demanen als socialistes,
si estem d’acord en aplicar el 155. Es evident ,que no ens agrada aquesta via,
però tampoc veiem cap alternativa, si el govern català, continua el seu camí , per
vies totalment il·legals.
I aquesta acceptació, no suposa cap mena de recolzament, a
les actituds i decisions del govern del PP, en el passat. Precisament, en bona
part, ens trobem com ens trobem per culpa d’un comportament ple
d’irresponsabilitats. Però, les irresponsabilitats d’uns, no poden justificar,
les dels altres. En aquest cas, les del govern català.
La història jutjarà severament el govern Mas, i el govern
Puigdemont. Hauran estat els culpables de la intervenció de l’autonomia, per
part del govern central, precisament en un moment en que Catalunya podia
obtenir un gran avenç. Si la deriva independentista segueix el seu curs,
s’haurà perdut la gran oportunitat, d’aconseguir uns molt bons resultats.
M’explico. Es pot o no estar d’acord amb el procés, però ,
s’ha d’acceptar la seva capacitat per mobilitzar centenars de milers de
persones, i mostrar a la resta d’Espanya i a tot el món, la disconformitat, amb
unes maneres de fer i tractar, per part del govern central. Ningú els pot negar
aquest mèrit. Ara bé, tot moviment popular, ha de saber canalitzar les seves
aspiracions i saber frenar o reconduir el moviment, si l’ocasió ho requereix.
I aquí és on fallen els impulsors i promotors. No han entès,
que la independència, no és possible. No té cap possibilitat de reeixir, i per
tant, la seva reconducció hauria d’anar cap a pactar amb el govern central, un
nou encaix de Catalunya, clarament més favorable del que té, en aquests
moments. Es la gran oportunitat, en el moment oportú, perquè tots els partits,
ho veuen necessari.
Ara bé, si es deixa passar aquesta oportunitat, ningú pot
aventurar quan en tornarem a tenir una de semblant. Poden passar anys o
decennis a tenir-ne una de semblant. I perquè no és possible la independència ?
Doncs, ho he dit en anteriors ocasions, en aquestes mateixes pàgines. No hi ha
prou massa crítica, a favor. Es a dir, tant en el 9 N, com en el 1-O, queda
clara la massa de dos milions de persones , a favor. Es una xifra important,
però en un país de set i mig, no és suficient.
El segon element, és la conjuntura internacional, no
solament desfavorable, sinó totalment contrària a qualsevol declaració
d’independència. Ja costa molt governar una UE amb 27 Estats, ningú s’imagina
què podria passar si n’aparegués un de nou, i volgués ser-hi present, procedent
d’una independència “forçada”, o a la “brava”. Impensable, perquè podria ser la
primera d’una desena , a continuació. Totalment impensable, per impossible.
D’aquí la negativa de tots els estats, a fer de mediadors, o a contemplar
aquesta independència.
Aquests dos factors ja son prou fonamentals com per fer-la
impossible. El que no s’entén és com algú ha pogut fer creure a tants catalans,
que era possible, i a més ràpida i indolora. Aquest procés serà estudiat, en el
futur, com exemple del que poden fer unes quantes élites preparades, amb diner,
i amb ampli ús de mitjans de comunicació públics i privats, posats a les seves
mans. S’ha enganyat a molta gent, i ara, venen les hores decisives de topar amb
la realitat.
Cap Estat pot permetre siguin vulnerades les seves lleis,
sense intervenir, per recuperar l’estat de dret. Es aquí, on els socialistes no
podem fer altra cosa que situar-nos al costat de la llei. Es el gran error
comès pels independentistes, de trencar no solament amb la llei espanyola, sinó
també amb la catalana. Ara i aquí, els socialistes no volem perdre les
institucions catalans per les quals tant varem lluitar, i el més greu, és que
qui les posa en perill no és el govern central, sinó el govern de la Generalitat. Estem
al fil de l’abisme, i queda una carta a jugar, convocar eleccions al Parlament.
Aquesta seria una sortida digne, per una situació dramàtica que no pot acabar
bé, si en el darrer segon no hi ha un canvi de rumb. Ho veurem ben aviat.
Saturday, October 14, 2017
VERTÍGEN - art. Regió 7
VERTÍGEN
Dues persones amigues, m’han explicat els símptomes, i els resultats d’un
atac de vertigen, que les deixa realment impossibilitades per a poder fer
qualsevol activitat, de manera que han de restar en descans, fins superar la
normalitat perduda.
Dona la impressió d’una cosa semblant, per part del govern de la
Generalitat, a la vista de les darreres decisions preses. Ni sí, ni no,
esperem, i ja veurem. Un nou termini, una nova signatura solemne, fora de
l’hemicicle, i nova estranyesa, sorpresa, o indignació, en el conjunt de la
ciutadania catalana, espanyola, i mundial.
El que la gent del carrer no sap, és que portem cinc anys , sense govern
efectiu. Els Alcaldes que intentem “fer vida normal”, no ens és possible
tramitar, gestionar , planificar ni coordinar accions amb un govern que té el
cap , en un altre lloc. I si el govern li té, no seran els funcionaris els qui
prenguin les decisions rellevants: solució, congelar-ho tot , a l’espera de
nous temps.
Porto trenta-vuit anys, a l’ajuntament, i mai havia vist cosa semblant.
Tràmits que haurien de tardar dos o tres mesos, poden durar dos o tres anys.
Incompliment generalitzat dels terminis per informar, contradiccions flagrants
entre un departament i un altre, del propi govern, modificacions de reglaments
i normatives, sense cap ni peus...i els dies van passant. Els mesos, també i
finalment, els anys. Fins quan ? Ningú ho sap. Estem en ple atac de vertigen a
l’espera de recuperar una normalitat perduda que no se sap quan retornarà.
Enyoro els vells temps , a l’entorn dels JJOO de Barcelona, en els quals
Catalunya volia competir amb les grans regions europees. Algú recorda, els
quatre motors d’Europa, posant-nos al costat de Lombardía ( Itàlia), Rhone-
Alps ( França) i Baviera ( Alemanya) ? Algú recorda la gran projecció de
Barcelona, en motiu dels JJOO, i l’impuls que va donar a la regió / nació que
tenia al darrere ? Algú recorda el prestigi que vàrem aconseguir, posant-nos en
el món mundial, com un exemple de modernitat i eficàcia ?
El canvi, d’aquella manera de fer i actuar, per la reivindicació permanent,
pel victimisme més persistent, per la deriva cap a posicions extemporànies i
intempestives, o per les mostres clares de trencament de l’estat de dret, ens
han dut a la irrellevància política, a nivell intern i internacional.
Tots sabem que hi ha causes pel malestar i , fins i tot la indignació,
envers posicionaments, actituds i decisions del govern del PP, però no podem
confondre l’Estat, amb el seu govern. Ni acusar tots els espanyols, d’unes
accions d’un sol govern. Tampoc és de rebut, haver guardat el seny a les
golfes, i dedicar-nos a predicar “l’astúcia”, i els jocs de mans. En el debat
del passat dimarts, la millor intervenció fou la de Miquel Iceta en que
reclamava resoldre els temes aquí, fent propostes clares i concises per portar
al govern central i a la Comissió Territorial del Congrés de Diputats.
S’ha guanyat, o perdut un temps, en funció del que es faci dintre d’aquest
termini. El que no és de rebut és posar en perill les institucions de
Catalunya, per decisions que no respectin l’estat de dret. Ja va ser prou
traumàtic, veure trencada la legalitat catalana, els dies 6 i 7 de setembre,
com per donar més passos en la falsa direcció. El govern es troba immers en un
atac de vertigen que precisa calma i descans, i no continuar donant passos
endavant, enrere, o als costats, com fins ara. Hi ha prou destrosses en el
conjunt de la societat civil, com en la empresarial , com per voler tornar a la
normalitat. I si no se sap com tornar-hi, el millor és convocar eleccions al
Parlament, i buscar noves majories per conformar un nou govern. Aquesta és la
millor medicina, quan les altres no han donat cap dels fruits esperats.
Thursday, October 12, 2017
ELS MOSSOS, DEGRADATS - art. Blogesfera socialista
ELS MOSSOS ,
DEGRADATS.
Aquests dies, passen tantes coses, que, a moltes ,no se’ls hi dona la
rellevància que tenen, i passen mig desapercebudes, o son només objecte de
debat, per part dels més experts en la matèria. El tema d’avui, és un d’ells.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va decidir dilluns,
substituir el cos de vigilància del seu edifici i instal·lacions, dels Mossos
d’Esquadra, per la Policia Nacional. Això que pot semblar una noticia d’un
parell de ratlles, conté una càrrega política i en matèria de seguretat, de
primer ordre.
Parlem del màxim òrgan de justícia de Catalunya. Parlem d’un edifici
emblemàtic com és la seu del Passeig Lluis Companys, i sobretot parlem de que
la Judicatura Catalana, no es fia dels Mossos d’Esquadra, per ser degudament
protegits. L’actitud del cos dels Mossos, abans i durant, el dia de votació del
1-O, ha produït una total desconfiança entre els Cossos de Seguretat, fins el
punt de que hi ha obertes diligències, per haver desobeït ordres judicials, i/o
no haver col·laborat amb els de l’Estat.
Hi ha més. Hi ha el convenciment, per part de la Judicatura, d’una clara
connivència del Cos, amb els polítics del Govern català, fins el punt de
creure, que abans obeiran a ells que no pas les ordres dels jutges. En un estat
de dret, la policia, està sotmesa als tribunals de justícia, i és a ells als
qui han d’obeir, en tot lloc i moment. De fet, aquest va ser el motiu pel qual
es va destituir o es va forçar la renúncia de l’anterior Conseller d’interior,
i al director general, Albert Batlle. Tots dos, havien deixat clar que els
Mossos complirien els seus deures, passés el que passés.
Doncs bé, amb el nou Conseller, i amb un Director General, totalment
desaparegut, el Cos ha entrat en una greu i perillosa depressió. Ens consta,
una greu fractura interna, entre aquells que volen ser el braç armat del govern
independentista, i aquells que volen mantenir la neutralitat política, i
situar-se al costat de l’estat de dret, com els hi obliga el reglament. Estem
parlant de dos bàndols, amb milers d’agents, en un costat o un altre. Fatal,
per tot el Cos, i fatal per poder treballar amb la serenitat que requereix un
cos de seguretat. Aquesta és una altra mostra de les destrosses de la deriva
independentista.
Però, tornant al principi, marxar d’un lloc tant emblemàtic, suposa ser
degradats a una posició secundària. A una posició dependent d’un altre cos, en
aquest cas estatal. Pel camí, estem perdent trets fonamentals del autogovern. I
si no s’atura el camí cap objectius inassolibles, produirà més danys, en un
element clau del país. El Cos dels Mossos, encara és jove, però s’ha consolidat
i s’ha enfortit en el coneixement del territori i en el seu paper, de policia
integral. A més, els actes terroristes de Barcelona i Cambrils, els havien
donat un prestigi, que ara estan perdent.
Ningú es pot alegrar d’aquesta situació. Com ningú pot creure que la
desconfiança entre cossos de seguretat, és una cosa normal. Aquests dies s’han
trencat els estrets vincles entre policies, i si algú no repara els danys
causats, la fractura s’anirà fent més i més gran. Cal posar-hi remei, i el retorn al compliment
estricte de l’estat de dret, és fonamental, a tots els nivells. Es la única
manera d’aconseguir la confiança en els servidors de l’ordre públic com han de
ser els Mossos d’Esquadra. I una bona via, seria recuperar l’antic Conseller i
el seu Director General. Ells tenien clares les regles de funcionament del Cos.
Continuar per el camí emprès, suposa convertir el Cos, en un de segona divisió.
Fatal pel Cos, fatal, pel país.
Wednesday, October 11, 2017
DECRETS AMB TRAMPA - art. El 9 Nou - Osona - Ripollès
DECRETS AMB TRAMPA.
En el marc de la campanya dels partits independentistes,
s’han dut a terme multitud d’accions i mobilitzacions, per a mostrar la seva
força i determinació. També se n’han fet
altres, destinades a incrementar el nombre de “damnificats”, de manera que el
tomb independentista fos irreversible. La intenció era afegir els Alcaldes, al
front independentista, al costat del Govern i el Parlament, per així aparentar
un front comú, i ampliar enormement els casos judicials. El comentari més
escoltat era, si som molts, no s’atreviran a anar contra tots.
Doncs bé, sí s’han atrevit. Es més, no els ha quedat cap més
remei que portar a tots els qui, presumptament, han vulnerat la llei, davant
dels tribunals. Ser molts, no dona peu a cap exempció ni a cap justificació per
no actuar, segons marca la legalitat vigent.
Pels qui no recordin, en detall, del que parlo, em refereixo
a l’acció duta a terme per uns 700 alcaldes/alcaldesses, de signar un Decret
d’Alcaldia, l’endemà de les terribles sessions del 6 i 7 de setembre, del Parlament
de Catalunya, en les quals es va trencar la legalitat catalana. Junts x Sí i la
CUP, amb només 72 diputats ,varen modificar el Reglament del Parlament, quan en
necessitaven 90, per fer-ho, i a més varen aprovar dues lleis: la del
Referèndum i la de Transitorietat, vulnerant l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya.
Per tal de reforçar aquesta actuació, es va demanar a tots
els alcaldes /alcaldesses de Catalunya, la signatura d’un Decret d’Alcaldia,
recolzant la Llei del Referèndum , i comprometent-se a cedir locals per dur-lo
a terme. Poc després, el Tribunal Constitucional va suspendre les dues lleis,
les quals no solament vulneraven l’Estatut, sinó també la Constitució.
En poques hores, centenars d’alcaldes /alcaldesses varen
signar el Decret i el varen enviar a les xarxes socials, mostrant la seva total
conformitat, fent gala d’aquesta signatura. Pocs dies després, s’organitzà una
concentració a la Plaça Sant Jaume, amb vara inclosa, passant de l’ajuntament
de Barcelona , al Palau de la Generalitat, en solemne processó.
Però, ai las, el nostre país , les nostres institucions, els
nostres càrrecs públics, estan plens d’èpica, i sobretot de molta astúcia i
transformisme legal. Resulta que molts, molts, del Decrets d’Alcaldia tenen
“trampa”. Que vull dir ? Doncs, pels qui
desconeixen els actes administratius dels ajuntaments, cal saber que perquè un
Decret d’Alcaldia, tingui validesa legal, ha de ser un Decret numerat i inscrit
en el Llibre de Decrets de l’Ajuntament. Lògic, evident, obligatori, només faltaria
¡¡¡¡ Sinó, no existeix, no és un Decret, és un simple paper, un comunicat, una
carta personal...sense cap validesa legal.
I és el que varen fer nombrosos, nombrosíssims alcaldes
/alcaldesses. Crec que podem parlar de més de la meitat dels signants. Es a
dir, molts varen agafar el suposat “decret”, el varen signar, es varen fer la
foto, i el varen enviar, sense numerar, sense registrar, sense coneixement
oficial per part del secretari /ia de l’ajuntament que és qui dona fe dels
actes administratius. Repeteixo el que varen enviar no era un Decret, era un
paper sense cap validesa legal. No ha quedat registrat, no ha quedat com a
document per la història del poble o ciutat.
Seria interessant saber quants alcaldes/alcaldesses de les
comarques d’Osona i Ripollès estant en un cas o altre. A la premsa ja han
sortit que alcaldes com el de Manresa o Sant Cugat, varen enviar un paper, no
un Decret. I és que la cosa té la seva importància. Els qui han signat un
paper, segurament pensen poder sortir indemnes de la acció dels tribunals, però
no així els hi pot passar als del Decret oficial. Uns i altres, han d’anar a
Fiscalia. Bé, aquí tots ells s’han posat d’acord per no declarar, però davant
d’un Jutge ,què faran constar, que simplement varen signar un paper, o que realment
varen signar un Decret?. La sentència pot ser radicalment diferent, en un cas o
en un altre. Animo els periodistes d’aquesta casa, a fer un inventari dels qui
han fet trampa, i dels que , no.
Tuesday, October 10, 2017
UNA BRUTAL ESTUPIDESA - art. Blogesfera socialista
UNA BRUTAL
ESTUPIDESA.
Ahir, dilluns dia 9 d’octubre, varem celebrar un Ple extraordinari i
urgent, a petició del Grup Municipal de la CUP , a Borredà. La petició s’havia fet el
divendres matí, i vaig considerar convocar-lo el més aviat possible per a tractar
els temes plantejats: la presentació, debat i votació d’una Moció, de set punts
en contra de l’actuació policial del 1-O, i un debat sobre els resultats a
Borredà.
En el transcurs del debat, es varen posar de manifest les lògiques
discrepàncies entre els dos grups del Consistori, si bé, coincidint en la
gravetat de la situació que viu Catalunya, i amb ella tot Espanya. També es
considerà que la meva implicació, a nivell municipal, i nacional, podia no
estar en plena consonància amb els resultats obtinguts per l’independentisme,
en el poble.
Es cert. La meva posició constitucionalista, topa amb el procés , i no sóc
partidari de la independència, per diversos motius. El primer, es correspon amb
la meva militància socialista que, per definició, és internacionalista. No veig
possible, però , tampoc desitjable la independència, en un món , cada vegada
més global i interdependent, on la pertinença a la UE , és la única via per fer
front a les altres grans potències mundials.
En segon lloc, el trencament de l’Estat, suposa el trencament intern del
país, com s’ha pogut constatar en totes les eleccions al Parlament de
Catalunya, o fins i tot en les consultes del 9 N, i la de l’1-O. Estem davant, forces
molt igualades, que no permeten a cap de les dues parts, prendre una via, sense
posar en perill la convivència interna.
Després hi ha altres raons, de caràcter econòmic, social, cultural, etc,
quedant clar, al meu entendre que no hi ha prou recolzament social intern, ni
conjuntura internacional per donar el pas cap a la declaració d’independència.
I en el cas de fer-ho, es posen en marxa uns mecanismes constitucionals, molt
difícils d’aturar.
Dit això, la Moció ,
contenia un clar rebuig a l’actuació policial del dia 1-O, i el grup de la CUP considerà que no m’havia
manifestat prou contundentment. Ho vaig fer ahir, i ho faig avui, en aquesta
Tribuna. Rebutjo plena i contundentment l’actuació brutal de la Guàrdia Civil i
Policia Nacional, en alguns indrets de Catalunya. No la podem generalitzar en
tots els llocs, perquè he pogut veure el mapa d’intervencions, i en alguns
casos va tenir un comportament adequat, i en altres va ser totalment
inacceptable. I lamento els ferits, que varen patir aquestes intervencions, i
em solidaritzo amb ells.
Vull també, explicar alguns detalls molt poc coneguts, de la missió
mediadora del PSC, abans i durant les votacions del 1-O. Alts dirigents del
partit, havien fet arribar la proposta de que la policia actués, fins el
dissabte a la nit, però no, el diumenge. S’havia aconseguit ja que el referèndum
no fos homologable ni acceptat a nivell internacional, i per tant, el més
prudent era deixar votar, com s’havia fet el 9N.
S’esperava, doncs , una jornada de participació, tranquil·la i similar a
l’anterior, però les imatges de gent votant, contràriament al que havia dit el
president Rajoy, va enervar el Ministre de l’Interior que devia voler guanyar
punts, i va ordenar la sortida de la Guàrdia Civil i Policia Nacional, a la vista de
la falta d’intervenció dels Mossos d’Esquadra. La resta, ja és vista i
coneguda. Però, podia haver estat pitjor, sinó hi hagués hagut la intervenció
directa d’alguns alcaldes i alcaldesses de grans ciutats, que varen reclamar el
retorn dels cossos de seguretat a les casernes, evitant mals majors.
Aquests intervencions desproporcionades i brutals, varen produir uns
efectes devastadors sobre la legitimitat dels cossos de seguretat. Varen
demostrar falta de preparació, coordinació i proporcionalitat. D’aquí la
immensa estupidesa d’aquesta decisió. I d’aquí que quedi clara, la nul·la
competència de saber maniobrar i actuar, amb intel·ligència, del govern del PP.
Però, una vegada més, vull separar clarament el que és l’Estat, i el que és
el govern de l’Estat. I si el govern central està conformat per una colla de
persones mediocres i amb ben poc sentit d’estat, no menys preocupant és la
composició i actuació del govern de la Generalitat , amb decisions que posen en perill ,
no solament la convivència diària de tots els catalans, sinó també la de les
nostres institucions històriques.
Els dies 6 i 7 de setembre passaran a la història, com els dies en que els
propis partits de govern, varen trencar la nostra legalitat. I si avui es
proclama la independència, posaran en perill les nostres institucions. Davant,
aquests fets, vaig deixar clar que , tot i tenir en compte els resultats de la
votació a Borredà, com alcalde, em mantindré fidel al jurament que vaig fer a
l’assumir el càrrec d’alcalde. Vaig jurar fidelitat a la Constitució i a
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No cometré perjuri, i demano a tothom
respecte i sotmetiment, a la legalitat vigent.
Per últim, vaig deixar clara la llibertat de vot de l’equip de govern
municipal, en un tema com aquest. I la votació va concloure amb 5 vots a favor
de tots els 7 punts de la Moció ,
i dos vots particulars , els quals donaven suport als primers 5 punts de la Moció i s’abstenien , en els
dos darrers ( el 6 i el 7). Considero que la Moció era ben plantejada , ben fonamentada, i
degudament defensada pels tres membres del grup de la CUP.
Acabo, demanant i confiant en que els propers dies, no aportin més
incertesa a la situació que viu el país. I esperant, siguin convocades
eleccions al Parlament de Catalunya, com a via més adequada, per donar sortida
a un punt de no retorn, si el govern i el Parlament, decideixen emprendre la
via de la independència. La situació és tensa i delicada. Aportem-hi tots el
grau de seny i prudència, que el moment requereix.
Monday, October 09, 2017
RES ÉS IRREVERSIBLE - art. Nació Digital Solsona
RES ÉS
IRREVERSIBLE, RES ÉS INEVITABLE.
Som molts, els qui treballem per evitar un segon xoc de trens, cas de que
el govern català, vulgui aprovar la Declaració Unilateral
de Independència. El primer xoc de trens, fou a nivell intern, amb el
trencament de la legalitat catalana, el 6 i 7 de setembre , en el Parlament de
Catalunya. Allà es van produir uns fets, abans, mai imaginats. Però tot i ser
molt greus, molt més ho seria, la
DUI , perquè activaria una reacció del govern central, de
conseqüències imprevisibles.
Entre aquells fets, i el present, hi hagué el 1-O, amb el gravíssim error
de voler evitar la votació, sense la preparació deguda, i amb unes
intervencions, en determinats llocs, realment inacceptables. Les imatges
brutals d’una intervenció desmesurada, han enverinat la reacció posterior i
compliquen la recerca d’una sortida pactada.
Però, ahir es produí una demostració de l’existència d’altres catalans, i
d’una altra manera de pensar. La manifestació d’ahir, contraposa l’existència
d’una sola via, a l’existència de dues vies, que han de trobar la confluència,
i ser capaces de coexistir. De fet, és el que hem fet fins ara. Pensem com
pensem, pertanyem a una mateixa nació, dintre d’un mateix Estat. Ens interessa
mantenir aquesta coexistència, i hem d’estudiar la manera per fer-la viable.
Res és irreversible, res és inevitable, perquè encara no hem trencat res
vital. D’aquí la necessitat de no activar la DUI , per no donar peu a altres decisions de
difícil retorn. Queda clara la desafecció d’una part important dels catalans,
davant anys de males relacions i incomprensions, però si una cosa ha quedat
clara aquests dies, és que el toc d’atenció a l’Espanya real, està donant els
seus fruits. No estem sols, a l’hora de reivindicar canvis en l’estructura de l’Estat,
per aconseguir l’encaix que Catalunya encara no té. Ho hem de saber aprofitar.
Aquesta és la qüestió.
Els bons governants han de saber quan toca fer una pausa, per aprofitar-la
per agafar alè, i proposar alternatives a la sortida plantejada. Ara i aquí,
molts creuen que Mariano Rajoy, no donarà cap pas. Potser era cert, dies
enrere, però ara, son molts els que pensem en que una treva, seria acceptada,
per tal de trobar una solució raonable.
Per facilitar-ho, res millor que buscar apropaments, evitar l’ús de les
forces de seguretat, buscar persones properes a cada partit de govern, i
començar discretes negociacions que puguin aportar solucions, evitant imatges
de guanyadors – perdedors. De moment, tots som perdedors, i en una negociació,
les dues parts han de cedir, per arribar a acords intermedis.
I si des d’aquí es veu inviable, negociar amb l’actual govern central, és
millor convocar eleccions al Parlament de Catalunya i siguin uns altres, els
qui ho intentin. Les coses han canviat tant en aquests 20 mesos des de les
anteriors eleccions, que aniria bé saber quina és la nova correlació de forces
que vol Catalunya. El que no és bo és allargar l’etapa d’incertesa en la que
estem immersos. Encara som a temps de refer ponts trencats, deixant que la major
part de culpa la té qui mes responsabilitat té: el govern central.